Carles Costa i Muntadas

Avui tractarem el verb. Tanmateix, no ho farem de manera detallada, sinó només l’introduirem. Amb això vull dir que com moltes llengües, l’esperanto té diversos temps verbals, alguns de simples i altres de compostos. Per fer-ho el més fàcil possible, avui només tractarem els més bàsics: el present, el passat, el futur, el condicional i l’imperatiu. Per dir-ho d’alguna manera, aquells temps verbals que ens podrien ajudar a simplement fer-nos entendre.  Ja vàrem dir en entrades anteriors que en esperanto, tots els verbs, en infinitiu, terminen en i . Per exemple, komenci (començar); kredi (creure); trovi (trobar), etc. És també un bon moment per recordar que coneixent una paraula (substantiu en aquest cas) podem conèixer el verb. Per exemple, silent-o , silent-i (silenci, silenciar), o mort-a, mort-i (morta, morir).

Després d’haver après alguna cosa sobre la pronunciació de l’esperanto , avui ens centrem amb algunes de les terminacions gramaticals. Veureu que és molt simple. En aquesta entrada abordem el substantiu i l’adjectiu. En entrades posteriors abordarem l’altre element relativament fàcil, que és el verb (almenys en els temps verbals més freqüents). Aquest últim element a mi, particularment, em resulta una mica més complicat. Al Duolingo trobo que el treballen relativament poc, ja que pràcticament només ensenyen el present, el passat, el futur, el condicional i l’imperatiu. Tanmateix, té molta lògica ja que tot inici d’aprenentatge d’una llengua és començar pel present, passat i futur, que és el que veurem inicialment, i deixarem per més endavant la resta de conjugacions, que segons com, fins i tot costa en català mateix... Ras i curt, el substantiu termina en o . Per exemple, frato , que vol dir germà . L’adjectiu termina en a . Per exemple, frata , que significa fraternal . El verb (en aq

Fruit del Congrés d’Esperanto que celebrarem a Vic aquest any tot commemorant el que es va celebrar a la ciutat l’any 1924, vaig decidir aprendre una mica aquesta llengua auxiliar. D’ençà que la conec, sempre he sentit que és una llengua relativament fàcil. És clar, el seu inventor, Zamenhof, si pretenia convertir-la en una llengua internacional, ho havia de posar fàcil. En dir convertir-la en llengua internacional val la pena mencionar que en cap cas pretenia imposar cap llengua per sobre d’un altra, sinó que cadascú tingués la pròpia materna, i una altra que es pogués utilitzar arreu del món. És a dir, l’esperanto en cap cas té un sentit d’autoritarisme, sinó ben el contrari. D’acord amb l’autor del curs que utilitzarem, l’esperanto té els mateixos elements que les llengües naturals però ordenats amb més lògica i amb més simplicitat: veurem al llarg d’aquests apunts, que com a mínim l’esperanto té molta lògica. Diu que només té setze regles fonamentals i sense excepció. Personalment

El vint-i-set d’abril de 1907, Josep Pratdesaba llançava la idea de l’esperanto a la societat vigatana a través de la Gazeta Montanyesa : Temps há se remou per Europa l’idea de crear un idioma internacional, idioma que sens donar la preponderancia a tal o qual nació sigui assequible a tothom y se componga de partícules o arrels de totes les que formen les dos més importants rames llatina y germánica. Aqueix pensament que’l Dr. Lamenhos [Zamenhof] vol portar a la práctica compta ja per Europa y América varis y entussiastes adeptes; verdaderament resultaria práctich que totes les nacions civilisades adoptessin una parla internacional, que sens rebaixar la súa propia, servís per les comunicacions entre diferentes nacions tant per assumptes comercials com per congressos científichs, pedagógichs, etc., etc.  Com molt bé descriu el vigatà, l’esperanto pretenia ser la llengua universal d’aleshores. La definitiva consolidació d’aquesta llengua auxiliar va arribar el 1905, amb el Primer Congré