Carles Costa i Muntadas

Aquesta setmana ja he tornat a la feina. Crec que si alguna cosa tenen en comú les vacances de tothom, és la durada. Parlis amb qui parlis i hagi fet el que hagi fet, sempre et dirà que han sigut curtes. Però bé, no és pas d’això que vull parlar, sinó que generalment durant aquest temps aprofito per llegir i aprendre coses noves. No les escriuré pas totes perquè n’hi ha que simplement són reciclatges, aprofundiments... o després de la corresponent lectura no ho trobo interessant per compartir-ho. Tanmateix, casualment i sense voler, he llegit dos llibres del tot antagònics sense ésser-ne conscient: La enzima prodigiosa , d’Hiromi Shinya, i Comer sin miedo , de José Miguel Mulet. Com us dic, no vaig pas ésser-ne gens conscient. Primer de tot vaig llegir el relat del japonès perquè em semblava interessant saber què explicava. Val a dir que encara que trobi una cosa interessant no té perquè significar que la comparteixi. Però cal veure les coses des de diferents òptiques i reflexionar-hi

Just ahir mateix apareixia la notícia que el bisbe de Solsona, Xavier Novell, renunciava al càrrec per motius estrictament personals. Avui mateix, Vilaweb en fa una radiografia. Resumint, bisbe molt jove, amb un gran pervenir, que fruit d’una estada a Roma es va posar molt en contra de l’homosexualitat. D’altra banda, fou un bisbe declaradament independentista. Des del punt de vista religiós, cap de les dues coses haurien de ser notícia, sinó que hauria de passar a la història per altres fets. Dit d’altra manera, la feina d’un bisbe no és ficar-se amb la llibertat de ningú (en aquest cas sexual), com tampoc en política. A partir d’ahir, doncs, la diòcesi de Solsona l’administrarà interinament el bisbe de Vic, Romà Casanova. Això em dona peu a parlar del bisbat de Vic. El bisbat de Vic, fins l’any 1957, va comprendre poblacions de les quatre províncies catalanes. Actualment només s’estén per les províncies de Barcelona i Girona. Té una extensió de 4184 km 2 , 10 arxiprestats i 250 parr

Hi ha coses que sovint costen d’entendre. Més encara quan partim d’unes idees preconcebudes. En aquest cas parlo de política, i més concretament del govern espanyol. Ja sabem que una flor no fa estiu, i dues tampoc, però ja he esperat un temps per poder donar força a la idea que el govern actual espanyol, possiblement sigui el govern d’esquerres més de dretes que hi ha hagut mai. No negaré que la Covid-19 hi pot haver tingut alguna cosa a veure. O, més que la Covid-19, el que he estat dient des del minut u: l’estat econòmic i el model de negoci. Penso que és fàcilment explicable des de dos punts de vista: l’ increment de la llum , i la deportació de menors al Marroc. No em posaré en antecedents històrics perquè hauríem d’anar molt enrere. Tanmateix, per posar un inici posarem el de la pandèmia i el primer confinament. Més enllà de l’inconvenient sanitari (que hi continua essent i no han sabut o volgut resoldre-ho), molta gent es va quedar sense feina. Els que no podien teletreballar,

Dues de les notícies més comentades aquesta darrera setmana ha estat l’acomiadament de Leo Messi del Barça i, ahir mateix, l’informe de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. La conclusió és simple i contundent: nosaltres en tenim la culpa. No nosaltres en primera persona, sinó com a espècie humana. I, de fet, fa molts dies que hi dono voltes i crec que en alguna entrada anterior ja apuntava que algun dia intentaria fer-hi algunes reflexions. Doncs aquest dia és avui. El meu pensament, doncs, no és fruit d’aquest acurat estudi de les Nacions Unides, sinó que ve de molt més enrere. Si ens ho parem a pensar una mica, moltes espècies tenen la seva raó de ser. No parlo de filosofia i de la típica pregunta de què hem vingut a fer en aquest món (més avall la respondré), sinó que moltes de les espècies que habiten el món hi són perquè hi fan alguna cosa. D’alguna manera, són una peça de l’engranatge. Si ens remuntem als orígens de la vida, probablement ens hauríem de centrar en les cèl·l

Les notícies que van aparèixer al mes que hem deixat enrere i al principi d’aquest ens fan adonar de la importància de la nostra privacitat. Ja no parlo de l’escàndol que va sortir del control de persones, periodistes i d’altri a través d’un programari concret. No. No parlo d’això. Parlo de coses, si voleu, fins i tot més quotidianes. En aquesta entrada pretenc opinar sobre tres fets que a més d’un li deu haver passat per alt però són d’importància transcendental. Em refereixo a la resolució aprovada pel Parlament Europeu Chat Control; el nou DNI espanyol, i el sistema d’alarmes que el mateix govern vol implantar. Faig espòiler: quant a la privacitat, anem enrere.