Carles Costa i Muntadas

Intento recuperar els darrers i obvio els de tren:  03/05/2011: atropellen una nena de quatre anys a Vic.  04/05/2011: detingut després de provocar un doble atropellament al centre de Vic.  05/05/2011: atropellen una nena de 4 anys a Vic.  10/08/2011: una ferida greu en un atropellament a Vic.  11/08/2011: atropellament lleu a Vic.  16/08/2011: atropella un home a la carretera de la Guixa i fuig.  21/09/2011: una nena de 7 anys resulta ferida lleu a causa d'un atropellament a Vic.  22/10/2011: dos atropellaments al mig de Vic en poc més d’una hora.  05/10/2011: una menor resulta ferida lleu en un atropellament a Vic.  11/10/2011: un nen de 3 anys ferit lleu aquest dilluns a Vic a causa d’un atropellament.  25/10/2011: una dona, ferida greu en un atropellament a Vic.  12/11/2011: un autobús atropella una dona en un pas de vianants de Vic.  12/12/2011: un home resulta ferit greu a causa d'un atrope...

Avui està convocada una vaga general a l’estat espanyol. Em sembla molt legítim però, com sempre, diverses preguntes o reflexions. En primer lloc que, jo, personalment, no en faré. Queda dit. Gràcies a les noves tecnologies, cas que sigui necessari, podem treballar tranquil·lament des de casa. D’altra banda, el país tampoc està per fer vagues.  Reflexions sobre el tema, n’hi ha diverses.  En primer lloc, la convoquen a Espanya. M’ha agradat un article de Jaume Clotet on ens recorda que al País Basc, les coses van molt diferent. No només pel concert econòmic, sinó perquè allà disposen dels seus propis sindicats com ELA i LAB. Allí UGT i CCOO crec que no tenen la parròquia que tenen aquí. Això és important tenir-ho clar perquè els interessos d’uns i altres són diferents i, com és evident, el que cal defensar també. 

No crec que aquesta entrada agrada massa però, com diria el tòpic, algú ho havia de dir. Sí, personalment estic una mica fart del tema Guardiola. Bé, ‘del’ no, sinó ‘dels’. N’hi ha dos. Un és referent a ell mateix, l’altre l’afecta d’alguna manera però no és ben bé ell. En fi, un és aquesta manera de fer de tenir aquest desconcert sobre la seva renovació; l’altre és el descobriment de la filosofia Guardiola per part de molts.  Anem a pams. En primer lloc, aquest tarannà de renovar quan vulgui i cada quan vulgui. Entenc perfectament la seva filosofia i la manera de ser però, passa una mica de taca d’oli, no? No estic dient ni que renovi, ni que no renovi; evidentment i com és obvi, pot fer el que més desitgi i/o li convingui. Només faltaria! Però, com un club com el F.C. Barcelona i tanta gent pot estar dependent de la decisió d’un senyor? Pregunta que em ve al cap: com funciona el tema laboral en aquests àmbits? S’ha de deixar 15 dies abans de plegar? Ho desconec. Però, tothom...

En fi, ja tenim el congrés de Convergència Democràtica de Catalunya realitzat. Calma, molta calma. No fem volar coloms! Tampoc siguem pessimistes! Vull dir que, en el fons, toquem de peus a terra i siguem coherents. Jo crec que en política, 1 + 1 no és 2 però, aquells que defensen que 1 + 1 = 2, llavors tots 1 que se sumin a 1, valen 2. No sé si m’explico; de seguida ho intento. En primer lloc, sí, congratular-nos que el secretari general sigui un independentista convençut: Oriol Pujol. D’altres peces de la direcció (gran part) també ho són. Això és motiu per alegrar-se? Suposo que sí. Vol dir alguna cosa? Desitjo que sí. La ponència coordinada per Francesc Homs, després d’aprovar-la, també sembla que promet. Llegeixis on llegeixis tot són flors i violes. No és que tingui ganes de posar aigua al vi però, com us deia, intentem raonar-ho i tocar de peus a terra. En el següent vídeo teniu una breu explicació:

Estimat diari, avui he tingut una sensació amarada de raresa i que m’ha fet recordar altres escenes que he vist i/o sentit en altres circumstàncies. M’havien convidat a una reunió de -m’havien dit- gent com jo. Amb les mateixes inquietuds, preocupacions i que de ben segur ens podríem entendre. En arribar al local on estàvem convocats, hi he entrat, he vist un grup reduït de persones assegudes formant una rotllana i, la majoria, amb el capcot. El silenci s’havia apoderat de la sala.  Jo, que sóc tímid de mena, he entrat; tothom se m’ha quedat mirant. Aleshores també m’he assegut i tot ha començat amb:  - “Hola, em dic Carles Costa i... sóc català”.  - “Hoooooooola Carles” - m’han respost tots.  Aleshores cadascú ha anat explicat les seves històries. 

Entrada curta i concisa. Com molts sabreu, la setmana passada Google va posar el domini territorial (.es) a les adreces de blogger. Això va comportar que l'adreça ccm1714.blogspot.com passés a ccm1714.blogspot.com.es. Un altra conseqüència de no tenir un estat propi. Si el tinguéssim hauria sigut ccm1714.blogspot.com.cat suposo. Hi ha alguna manera de treure el .es del final però, aprofitant que la Fundació .cat feia ofertes de dominis, a partir d'ara l'adreça és ccm1714.cat. No hi ha mal que per bé no vingui. Amb tot però, això ha comportat que els que estiguéssiu subscrits, ara mateix aquesta hagi deixat de funcionar i cal que us hi torneu a subsciure.

Aquesta setmana el diari ABC va fer una gran portada: “Tenemos un problema”, amb l’’Ñ’ trencada. Gran portada, sí senyor. I més encara, tenint en compte que avui en dia la premsa escrita cada dia va a menys. D’altra banda, tampoc trigaren a sortir respostes d’altres diaris. Un tema a part però que més o menys han coincidit en la línia temporal, són les portades del diari esportiu El 9 esportiu que, referint-se al sorteig de la Champions, titulava “8 equips de 8 països”. Però, referències a part, sí, certament, tenim un problema. I fa 300 anys que el tenim i no hi ha manera de resoldre’l. Bé, en tenim un de molt gran i d’altres de petits. Centrem-nos en el gran. Fa pràcticament 300 anys que ens van colonitzar i encara estem igual. I què fem per resoldre-ho els catalans? Hi ha qui fa molt i hi ha qui només es queixa i en culpa l’enemic. Que si no ens deixen parlar en català, que si ens deuen diners, que si no ens deixen posar el CAT a la matrícula... Que ens roben... Els espanyols e...

En primer lloc, permeteu-me dir-vos que no pretenc que aquesta entrada agradi més o menys que la darrera. Possiblement aquesta sigui el punt i seguit d’aquella però, parla de coses relativament diferents.  I és que, sento i llegeixo cada vegada més, que la justícia no és justa. Sense anar més lluny, un tweet on llegia que valdria la pena arxivar el cas Urdangarín perquè tothom sap com acabarà. No és el primer que m’arriba al respecte. D’altra banda, no fa massa dies, passant pel costat d’un quiosc sentia un que li deia a un altre “I a més, tenen la vergonya de dir la veritat”. Ambdues afirmacions, mereixen una reflexió. 

La primera i darrera vegada que vaig valorar el baròmetre del CEO va ser fa uns 8 mesos ( aquí ). Aquesta setmana passada -divendres- va sortir el darrer i ha estat notícia per diverses coses. El baròmetre en si, us el podeu descarregar des d’aquí. Són 64 pàgines . No us espanteu, si hi traieu les gràfiques i els títols, es queda pràcticament amb l’índex. Vull dir que amb 15 o 20 minuts l’he acabat. I val la pena. Ja us avanço les meves conclusions. O bé no s’ha de fer cas d’aquests baròmetres i/o la societat catalana és molt, molt, mooooooooooooolt complexa. Massa i tot. Ja ho he dit en reiterades vegades, Catalunya és un país molt estrany. Amb tot això, cal afegir-hi una altra conclusió que vaig constatant d’ençà d’un temps: la política és molt complicada i jo particularment no entenc un borrall de res del que està passant. Doncs, vinga! Fem una lleugera anàlisi d’algunes de les preguntes i reflexionem-hi. Ep, avís a navegants! No sóc sociòleg ni estadístic i intentaré utilitzar...

Entrada complicada d’escriure però, la vull fer. Dic difícil d’escriure perquè també pot ser difícil de llegir i fàcil de malinterpretar. Però l’ànim d’aquest bloc, des de la seva creació, sempre ha estat la de la llibertat d’expressió i de pensament. És per això que, malgrat el tema sigui el que és i que alguns podrien creure que ho faig per “fer mal”, no és així. De fet, si en diverses ocasions he opinat sobre E(RC), PSOE i CiU, no veig perquè no ho hauria de fer sobre Reagrupament Independentista.  Tot va començar un dijous 30 d’abril de 2009. Venia del desencís d’E(RC) i em convidaven a un dinar a Puigcerdà. A la set de la tarda havia de tornar a ser a Vic per anar a una conferència sobre Networking però, no podia faltar-hi. No només vaig veure la llum amb l’explicació d’un projecte, sinó que, el diumenge següent ens reuníem uns quants per donar suport al projecte i començar-hi a treballar.