Carles Costa i Muntadas

La darrera edició de La Marató de TV3 ha estat dedicada a les malalties mentals. Edició especial, ja que celebraven el trentè aniversari. Tanmateix, penso que possiblement ha estat l’edició de La Marató més insolidària que s’ha fet mai. En cap cas trec ferro a l’assumpte de la salut mental ni desmereixo els més de nou milions d’euros recaptats. Tan sols dic que em sembla que ha estat l’edició menys justificada de totes les que s’han fet. Com sempre intento, no ho dic sense coneixement de causa, encara que, naturalment, no el tinc tot.   El fet és que la salut mental, segurament, engloba multitud de casuístiques. De totes maneres, diria que les més rellevants són les que hom coneix: depressió, esquizofrènia, distorsió de la realitat, bipolaritat, fòbies, addiccions... segurament algun psicòleg o psiquiatre em corregiria. Però vaja, la majoria de les que coneixem són aquelles que quan algú fa alguna cosa que no ens encaixa a nosaltres ni a la societat en general, acabem dient el clàs...

No em considero gaire musicòleg. Malauradament, crec que cada vegada ho soc menys. El tema de la música és una art que em ve de gust recuperar i aprofundir-hi. Especialment la música clàssica, però també tota aquella de proximitat. Així doncs, tenia ganes de veure el documental estrenat la setmana passada al Sense ficció de TV3 sobre la música a la plana de Vic: Liverpool català. Boira, sants & rock'n'roll . El treball està dirigit per Dani Feixas. D’entrada hi ha un tema de concepte que no acabo d’entendre. Val a dir que tampoc vaig acabar d’entendre el La batalla per les xarxes , treball del mateix director. Però centrem-nos en aquest. Què és o què es pot entendre pel Liverpool català? Doncs depèn... per alguns és Vic, per altres és la plana de Vic, i per alguns altres és bona part de la comarca d’Osona i més enllà (ho dic per la banda del Lluçanès). Entenc el joc de del títol i el símil comparatiu. És a dir, en comptes de dir sexe, drogues i rock’n’roll , aplicat a Vic e...

El passat vint-i-set de desembre llegia la notícia: «La Fuerza Espacial de EEUU es oficial: Donald Trump establece la sexta rama militar autónoma, la primera desde 1947». Ep! Vagi per endavant que ja sé que no és el mateix espacial que especial, però bé ... no puc estar-me’n de fer la comparació. El que va començar essent una espècie de desig personal, fins i tot caprici del president Trump, finalment s’ha fet realitat. Semblava que quan ho va plantejar al 2018 era broma, però la creació de la Força Espacial d’Estats Units (USSF) ja és un fet. A alguns els semblarà una bogeria... i penso que ho és. Després de les cinc primeres branques, ha arribat aquesta. A títol informatiu, les predecessores de la USSF són l’Armada, el Cos de Marines, l’Exèrcit, la Força Aèria, i la Guàrdia Costera. Després de la Força Aèria de l’any 1947, arriba l’USSF setanta-tres anys més tard i després de signar la nova llei d’Autorització de la Defensa Nacional 2020.  Per què dic que és una bogeria? Més...

Fa dies que estic força desconnectat de la realitat o, si més no, lluny on sense fer-ne gaire cas. Les raons són força senzilles. Cadascú té la seva pròpia realitat i depèn del que llegeixis, de manera que el que avui és, demà pot no ser. És el trist paper que té actualment el periodisme i que ja he denunciat en moltes ocasions. D’altra banda, si bé arriben notícies, com tampoc podem incidir-hi en res, tampoc val la pena esmerçar-s’hi gaire, no?  Total, no m’ha passat per alt però sí que he deixat passar uns dies, el fet que TV3 faci un ERO. Com en moltes altres ocasions, sentiments contradictoris. Per una banda, és el premi a la mala gestió i a la poca qualitat d’alguns continguts (especialment telenotícies) i, pe l’altra, sempre sap greu que gent se’n vagi a l’atur. Però, no tot són o serien males notícies. En primer lloc, que s’optimitzin recursos, i més quan és una cosa que la paguem entre tots, és d’agrair. Sempre poso l’exemple de mitjans locals privats on un sol periodi...

Per trencar una mica amb la rutina política de les darreres entrades, avui escriuré sobre curiositats de Bola de Drac . Els que no coneixeu la sèrie de dibuixos animats 1) Us la recomano i 2) No sé si entendreu massa el que us explico. El fet doncs, és que una de les tècniques més poderosos que té en Son Goku i que va aprendre del Fullet Tortuga és el Kamehameha. Els entesos diuen que, tot i ser de les més importants, n’hi ha una que la supera: és la bola Henki ensenyada pel déu Kaito i que va servir per derrotar a Freezer si mal no recordo. Disculpeu si alguns dels noms no s’escriuen com els escric.  Així doncs, vaig quedar molt sorprès quan fa uns dies, vaig sentir a parlar per la televisió sobre un rei. El rei Kamehameha I. Ostres! No pot ser... És possible que l’atac per excel·lència de Bola de Drac faci referència a aquest rei? Si em diuen que sí, m’ho crec. Entre altres coses, perquè els autors de Bola de Drac, realment són molt bromistes. I, sinó, ja m’ho explicareu al ...

El tema de les xarxes socials, és curiós. No descobreixo res si dic que existeixen un munt de perfils falsos pel núvol . Hi ha un munt de gent que es fa passar per qui no és perjudicant d’aquesta manera (o no) al famós/popular de torn. No és el meu cas i m’esforço perquè així no sigui. Vaig introduir-me en les xarxes socials amb el Facebook . No puc dir que hi tingui massa amics però em pregunto quants es pensen que sóc una persona que realment no sóc... Si bé el perfil de gent que em té al Facebook és generalment de caire polític, no sé si passa el mateix amb el Twitter. Per cert, tot i que Twitter és un altre món, tinc el mateix dubte quant als followers . Crec que en moltes definicions de perfil solia posar: “ni tenista ni periodista. Persona Humana”. Posant de relleu la filosofia que transmetia un dels millors programes de TV3 que s’ha fet mai i amb la qual m’hi sentia reflectit. Però, n’hi així...

Aquests dies que vaig menys atabalat i, aprofitant que vaig perdre el fil fa temps, em torno a mirar Bola de Drac al canal 3XL. Ara estan amb tota la trama del mostra Bu i quan el Gran Satan comença a tenir un protagonisme destacat. I, certament, no puc evitar pensar amb el President Mas, Convergència i votants d’aquesta cada vegada que surt el Gran Satan a la pantalla. Ep, vagi per endavant que en la sèrie, el Satan és un personatge entranyable, estimat i admirat. Vull dir que ningú es pensi que la comparació és amb mala fe o amb to despectiu. Possiblement després de l’explicació m’entendreu més. A veure si també desperto algun somriure. Bé, pels que no ho sapigueu, si la memòria no em falla, la primera aparició del Gran Satan va ser amb la lluita contra el Cèl·lula. Aleshores era el guanyador del torneig mundial de les arts marcials i tothom tenia dipositades les seves esperances en el Gran Satan. En arribar el dia del combat, s’hi va presentar. La resta de guerrers (Goko, Veget...

Si fa molt temps els del Polònia van fer un gag amb la cançó del Doraemon per il•lustració la petició de més diners a Madrid per part de Catalunya, no veig perquè no n’hauria de fer un altre ara amb tot el que està caient i de la manera que ho estem aguantant estoicament els catalans. Ja dic sempre que som com bèsties; aprenem a base de cops. Lamento ser tant dur darrerament amb els catans però, ens ho hem guanyat a pols. No sóc de la majoria que se sent i donen la culpa als altres. L’únic culpable d’aquesta situació som nosaltres. En fi, gaudir de l’hipotètic gag. Si Polònia no l’acaba fent, us prego que us l’imagineu. Jo, només de pensar-hi, ja em faig un fart de riure. Tatxat trobareu la lletra original, la rectificació al costat i a la columna del costat algun possible comentari de l’estrofa. Per cert, mentre llegiu, el podeu escoltar prement aquí .

Alguns ja coneixeu la meva lluita contra TV3 (la seva). Feia anys que deia la cosa no anava bé i, finalment, sembla que tenia un xic de raó. “Salvem TV3!, salvem TV3!”, fa poc la gent deia... En fa de temps que TV3 es va perdre en la banda fosca de l’espanyolisme i mediocritat periodística. Però, des d’un punt de vista periodístic no estava tot perdut; quedava TVE. Ah! Moltes pensareu que són un radical i tot el que vulgueu...  El cert és que fa temps que vaig deixar de mirar el 324; TV3, ja no us ho explico. I ho vaig deixar de mirar, bàsicament, per dues raons com apuntava. En primer lloc, els criteris periodístics de la televisió de Catalunya. D’ençà que estaven en mans socialistes, vaig deixar d’entendre’ls; amb CiU, tampoc va millorar. En segon lloc, aquí no passa res. No em malentengueu. Voleu estar al corrent de coses que us afecten a nivell polític? El que passa el Parlament, no va enlloc. Ens creiem que som un país, que tenim autogovern... Res. La política de veritat ...

Malgrat tot i, de moment, l’any 2012 ha arrencat molt bé. Escric tant a nivell personal com a nivell col·lectiu. Una de les notes negatives (per mi) és que l’he arrencat amb menys ganes d’escriure però, això va a èpoques; ja m’ha passat en altres ocasions. Entre la darrera entrada a Vicoci i la primera al nou bloc, passaren mesos i mesos i, llavors, ha vingut una tongada força important. Però no és per això que avui em disposo a escriure quelcom. Com us deia, ha arrencat bé. Aquestes són algunes de les notícies i descobriments que he fet aquest inici d’any.

Això que ha passat, passa o passarà amb TV3 és quelcom que genera sentiments contradictoris. No descobriré ara que d’ençà d’uns anys cap aquí, he criticat força el que hauria de ser la televisió pública de Catalunya. És per això, doncs, que m’agradaria comentar les retallades des de dos punts de vista. Primerament, des de l’ètic, moral, sentimental... Com ho vulgueu anomenar; segonament, des de la vessant productiva i professional.  Començant per la primera, ja ho vaig dir l’altre dia ; és una pena i una llàstima que els catalans ens hàgim de veure obligats a retallar per poder mantenir els espanyols. Això, en cap cas significa que en època de bonança hàgim de malbaratar recursos però, si els catalans produïm prou riquesa per tenir un nivell de benestar x sense comprometre’ns, dins d’uns límits, no hauríem de retallar en segons què. Fa uns mesos escrivia sobre la idea de TV3 que tenia el primer govern de Pujol . Fa molt de mal que s’hagi de retallar a la que hauria de ser la t...

Després del clàssic de l’any, els casaments de l’any i tantes altres coses de l’any arriba... la manipulació periodística de... del segle! Ep, i no és fàcil veient els precedents, no, però s’han superat.  Vaig a pams. Com bé la immensa majoria de gent sap, ETA va emetre un comunicat. Jo he deixat passar uns dies per veure quin tomb prenia la cosa i per extreure’n algunes conclusions. Com és obvi, no sóc un expert amb el tema, però segons perquè n’hi ha prou en saber llegir. No dic llegit entre línies, ni llegir sentències críptiques, sinó llegir. Allò que aquesta societat aprèn a l’escola amb pocs anys de vida.  Com sabreu, fa uns dies es desenvolupava a Donosti la conferència per la pau. En vaig parlar aquí . La declaració d’aquella conferència, es va resumir en 5 punts. Torno a posar aquí els tres primers: 

Respondre aquesta pregunta, no és fàcil. Pau Casals ho va provar en una intervenció magistral a la seu de les Nacions Unides ; enguany en fan 40 anys. També ho va provar -de manera molt diferent- Miquel Calçada en aquest altre vídeo . Però aquests dies de Diada, tothom s’omple la boca -més que durant la resta de l’any- parlant del país per referir-se a Catalunya. Fins i tot Josep Pedrerol fa uns dies ho defensava a …. Intereconomía! Deia que a Catalunya, quan algú parlava de país, es referia a la comunitat autònoma de Catalunya; és a dir, venia a dir que és un eufemisme.

Fa dies que estic nostàlgic. TV3 m’hi ajuda. Aquest mes de setembre i quant a televisió es presenta atractiu. No vull dir atractiu quant a novetats de sèries, sinó que atractiu referint-me a que tornaran a fer coses (no totes) que valdran la pena mirar-se-les. I això sí que és nou. De fet, l’altre dia llegia un article a l’Avui on la Gemma Busqueta ja ho esmentava. Torna Bola de Drac.  Sí, sí. I millor que mai. Però anem a pams. Actualment, al 3XL ja podem gaudir de Tom i Jerry , Scooby Doo , Els Dalton , Shin Chan ... Tot torna. Bé, tot no, però algunes coses bones tornen. No sé si és bo o dolent. Precisament, una de les coses que tornen, són les aventures de Goku, Krilin, Bulma, Fullet Tortuga... TV3 ha adquirit els drets de la franquícia i el 3XL emetrà la sèries al completa incloent Bola de Drac , Bola de drac Z , Bola de drac GT i Bola de drac KAI , que és la remasterització de Bola de drac Z en HD i format 16:9 i -novetat- és inèdita en televisió. Bravo TV3. Quan se us...

Braveheart, quina gran pel·lícula. Ahir la van fer a Cuatro. Generalment a Cuatro i a d’altres cadenes privades, solen fer les versions esteses de temps però no de pel·lícula; vull dir que fan anuncis i de tant en tant fragments del film. Però ahir fou diferent; de veritat que devia ser la versió estesa del film perquè, tot i acabar molt tard, no em va donar la sensació que fessin molts talls i de molta durada.  Ja vaig escriure una vegada sobre Braveheart (podeu llegiu-lo aquí ) i, ahir, a banda de recordar-ho, també vaig recordar que alguna vegada també m’ha vingut al cap el o els motiu/s pels quals a Catalunya, no tenim encara el nostre particular Braveheart a la pantalla gran. Com diria aquell, per què? 

En primer lloc, deixeu-me dir que no sóc dels que m’agrada generalitzar. De veritat, és cert. Però a vegades i, deixant clar que no s’hi val generalitzar, per referir-se a un col•lectiu no hi ha alternativa. Ep, i tinc molt clar que hi ha excepcions. Amb això vull dir que, per exemple, la fama que tenen els funcionaris se la deuen haver guanyat per alguna cosa, malgrat n’hi hagi que valen un imperi. Però no és sobre els funcionaris que vull escriure, sinó sobre els periodistes. No sóc el primer a esmentar que la qualitat del periodisme està en decadència. No fa falta anar massa lluny per poder afirmar aquesta premissa. Des de primera hora del matí, fins la darrera del vespre en tenim mostres. Independentment de si és premsa de ràdio, televisió o escrita. Com us deia, per sort hi ha excepcions, però de les que ens arriben, cada vegada menys. Desconec si el que perilla és la qualitat periodística o que aquest col•lectiu ha permès que la seva professió es polititzi fins al punt de con...

Ja he escrit diverses vegades sobre TV3 però, no puc evitar tornar-m’hi a referir. Si em repeteixo, ho lamento. Abans d’encarar el tema en qüestió, cal fer una mica de repàs històric. El període 1982-1996 va ser de gran estabilitat política a Catalunya, ja que la coalició formada per CDC (convergència Democràtica de Catalunya) i UDC (Unió Democràtica de Catalunya), liderada pel president Pujol va guanyar totes les eleccions al Parlament de Catalunya gairebé sempre per majoria absoluta. Una de les prioritats del Govern i del Parlament va ser la normalització lingüística. Amb aquesta finalitat, el 1983 es va promulgar la Llei de normalització lingüística. El procés de normalització es va enfortir amb la creació, el 1983, de Televisió de Catalunya, amb TV3 el 1983 i el canal 33 el 1988.

Per sort, ja s'ha acabat el tema de les eleccions al parlament europeu!!!! Es nota que hi ha eleccions, bàsicament per un parell de coses: Sembla que hi hagi més preocupació per part dels polítics vers la ciutadania Els de la CORPO es queixen perquè no poden informar amb criteris purament informatius Anem a pams.  Si bé aparco el tema de la participació, sí que és cert que, de les que jo recordi, aquestes eleccions al parlament europeu han tingut més ressò que no pas les últimes. Imagino que la raó per la qual ha passat això no és pas perquè els electors estiguin més interessats, sinó que ara molta gent (almenys la que jo sentia) estava entre no votar o votar nul. Paradoxalment, sembla que el debat i/o dubte, més enllà del que votaria cadascú, se centrava en el fet d'anar a votar, no anar-hi, o votar nul o blanc. Curiós. I és que la gent cada vegada més n'està fins al cap de munt de tot plegat, i més encara dels polítics que sembla que estiguin de carnaval venecià co...

la setmana passada van estrena aquest “operació triomf” a la catalana i m'ha sorprès gratament. Per part meva, gran encert en aquesta ocasió de TV3. Pels que no sapigueu de què va, sapigueu que han fet un càsting a diverses persones de la tercera edat (majors de 70 anys) i els hi van cantar rock; finalment han fet un concert. D'aquí la similitud amb operació triomf amb un parell de grans diferències: no s'elimina ningú, i l'edat mínima per concursar és 70 anys; no m'imagino a ningú dins d'OT de més de quaranta... Doncs francament trobo un encert el programa perquè toca la fibra i és molt sensible. És conegut per a tothom que normalment els avis són gent molt apreciada, molt tendres i dignes de molt afecte. Aquest és el cas. Durant el primer programa varem poder veure com el conductor del programa Marc Parrot (antic “chaval de la Peca”) se n'anava a voltar per Catalunya a la cerca d'avis amb talent, veu i memòria; les tres característiques complicades a...

Us heu parat mai a pensar com funciona el tema corresponsalies a la CCRT, la seva? Ja fa temps que m'ho pregunto i m'ho pregunto perquè realment m'interessa i no és per fer la punyeta a ningú ni tan sols tinc cap ànim d'ofendre el personal. Les preguntes són: Com és la vida d'un corresponsal? Quantes hores treballa? Quin tipus de contracte té? Què fa mentre no surt al TN? Imagino que ja us deveu imaginar per on vaig. Quant ens costa tot plegat als catalans? Posem un exemple. Hi ha notícia a Madrid i el TN es disposa a donar-nos-la. “Connectem amb el nostre corresponsal a Madrid”. Un dia ens surt la Marta Viladot, un altre dia (o a vegades fins i tot el mateix) la Yolanda (Violant en català si no m'erro) López, o en Josep Capella... algun altre dia també surt ... ara no en recordo el nom, i finalment tenim en Sebas Guim que en ofereix la informació esportiva (madrilenya). Això per TV3, però imagino que CatRadio també hi té el seus, igual que potser 324, C...