Carles Costa i Muntadas

No recordo quant de temps fa que vaig llegir que Plató, ja sabeu, el gran filòsof (mai per sobre de Sòcrates, almenys des del meu humil punt de vista), en realitat no es deia Plató. Això em va deixar una mica desconcertat, i em vaig anotar al meu gestor de tasques TickTick fer-hi referència algun dia. Aquest dia ha arribat. Tanmateix, una entrada per dir només això, em semblava poca cosa, i parlar de Plató... certament ho podríem fer, però ara no ve al cas. De totes maneres, la seva obra La República és digne de comentar-la un dia. També El Banquet , però per altres temes. En ambdós casos, les hauria de tornar a llegir, i llavors segurament voldria llegir no només tots els diàlegs per mirar d’aprofundir-hi una mica (i n’hi ha uns quants), sinó també sobre altres grans filòsofs de la història. De moment, ni tan sols m’ho anoto. El fet és que aquesta entrada va de coses que no són. N’he agrupat algunes que realment, com la primera, em va deixar ben distret el dia que ho vaig conèixer. ...

Estic d’estrena. Avui presento un parell de coses des de l’àmbit de les eines de productivitat. Més enllà del bloc , ara fa temps que no escric, però quan ho feia, una eina del tot imprescindible són els diccionaris. Sense ells no hauria pogut escriure cap dels meus cinc llibres sobre Vic .  De fet, l’eina que utilitzava ja la tenia des de fa temps, però me l’havia programat en un entorn d’escriptori i només per a Windows. Això significa que només ho podia utilitzar qui disposés de l’executable i qui disposés de Windows com a sistema operatiu. Naturalment, limitava el seu ús, bàsicament a nivell personal i a quatre coneguts que els pogués ésser útil i els hi pogués haver enviat l’executable. L’aplicació estava bé perquè permetia, des d’una única pantalla, cercar una paraula al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), al seu diccionari de sinònims, a la  Real Academia Española (RAE) (perquè llegeixo text antic i molt està en espanyol), i també traduir paraules entre d...

Pel desembre del 2020 vaig escriure quatre línies sobre els antics ponts de la ciutat de Vic . Ara m’adono que el títol no era del tot correcte perquè a Vic no només hi ha i hi havia més ponts, sinó també que són tant o més vells que els que allí em referia. Així doncs, avui recupero un petit document de l’any 1957. Més concretament, un treball que es va publicar per l’avinentesa de la Festa del Llibre, és a dir, per Sant Jordi. És un llibret petit però ben curiós, un més dels que brindava l’antiga llibreria Sala, a la plaça Major, just al costat de la casa on havia vist la primera llum Josep Pratdesaba i Portabella . El treball és petit però, si m’ho permeteu, és una monada. Comença asserint que els rius són artèries de vida natural. Així mateix, artèries de vida múltiple —segueix— són els camins i les carreteres. I per creuar aquests últims amb els primers ha sigut necessari, històricament, una solució constructiva que permeti ambdues circulacions (d’aigua i éssers): efectivament, el...

« Joaquim Salarich i Verdaguer / Cronista de la ciutat / 1816 - 1884». Aquesta és la lacònica inscripció que roman en una llosa a de la plaça del Carbó, segons com, amagada darrere d’unes cadires al costat de les escales. La làpida no fa justícia a qui és dedicada. Aquí, anys ha, hi havia hagut la casa de Picó o de Morgadès, que és on nasquí aquest vigatà il·lustre. Abans de l’actual llosa, n’hi havia hagut una altra de —al meu parer— més encertada: «Joaquim Salarich i Verdaguer / Erudit metge, bon patrici / cronista de la ciutat». El doctor Salarich és el pal de paller d’una nissaga important de metges estretament vinculada a l’Hospital de la Santa Creu: el seu fill Josep Salarich i Giménez; el fill d’aquest, Joaquim Salarich i Torrents, i el germà d’aquest últim, Miquel dels Sants. Així mateix, és el germà de la primera dona proposada com a vigatana il·lustre, na Felipa Salarich i Arqués , filla de la Caritat de Sant Vicenç de Paul. Finalment, fou cosí tant de mossèn Cinto Verdaguer...

Del verb inventat enVICar . En qüestió de pocs mesos es duran a terme diversos esdeveniments que m’exhorten a escriure unes línies. Començant pel principi i més proper, ens disposem a celebrar una nova Festa Major a Vic. Així mateix, el juliol és per a molts l’inici de les vacances. El dotze d’agost hi ha previst un eclipsi solar. Finalment, el mes de setembre —i si no m’erro— està previst el Festival de la Carxofa a Califòrnia, més concretament a Castroville, que es convertirà en la capital mundial d’aquest capítol immadur i comestible. Com pretenc lligar-ho tot plegat? A través d’un vigatà nascut el 1846 d’acord amb l’Arxiu Municipal. És a dir, enguany es commemora el cent vuitanta aniversari del seu naixement. Parlem d’ Eusebi Molera i Bros , el vigatà que, literalment, va fer brillar part d’Amèrica. Si teniu pensat anar de vacances a Califòrnia i encara no heu organitzat la ruta, us pot fer gràcia aquesta informació. A la costa del Pacífic hi trobem el Parc Estatal Andrew Molera. D...

Cada any se celebren efemèrides. Enguany no és cap excepció. A mode d’exemple, i fixant-nos només amb les dècades senceres, tenim el 490è aniversari del naixement del gran Antoni Montserrat ; el 210è del del doctor Salarich , primer cronista de la ciutat; el 180è d’ Eusebi Molera , així com també del gran canonge Collell, pare del catalanisme polític. Si ens fixem en les defuncions, podríem posar el focus a Maria Teresa Saits , fundadora de les monges del Saits, que va morir fa 170 anys; la gran Antònia Bardolet de qui es commemora el 70è aniversari i confiem veure-la aviat a abillar la Galeria de Vigatans Il·lustres, i de John Bux , que va traspassar fa 50 anys. Tanmateix, l’efemèride d’enguany, més encara en plena Festa Major, és sobre el món sardanístic. Hi ha força batibull de dades però intentaré no equivocar-me. El vint-i-nou de juliol del 1900 es pot dir que és el dia oficial de la instauració de la sardana llarga o la implementació de la nova sardana a Vic. Enguany farà 126 an...

La història de Ramona Llimargas és singular. Totes les de les dones que confeccionen Victòries ho són, però la de la mare Ramona Maria del Remei potser encara ho és més. Dintre del llibre m’hi referiré expressament i entendreu per què ho dic. Al meu entendre, la mare Ramona té virtuts i feu mèrits per merèixer tenir un lloc a la història no pas com l’hi té, sinó destacant altres aspectes. És, com tantes altres, una vida reblerta de dificultats des de la seva infància, atapeïda de lluites, fins una guerra civil pel mig, i d’esperit fundador. Ella posà la llavor d’un nou institut religiós. Tanmateix, seguint l’exemple de la seva vida, la seva fundació va néixer amb moltes dificultats, va sobreviure amb molta arduïtat, i actualment ja s’ha dissolt. Ramona Llimargas Solé va veure la primera llum a les quatre de la tarda del vint-i-quatre de març de l’any 1892. La veié en una casa de dues plantes al carrer del Remei número trenta: a jutjar pels padrons del 1899 i 1895, nasquí a casa del se...