Entrades

La Covid-19 (12): la comunicació

Deia la setmana passada «que alguna cosa no funciona» i que mereixia una entrada a part. No pretenc descobrir res, naturalment. Que l’índex de rebrot hagi passat (en el cas de Vic) de 3.71 el vint-i-set de juny a mes de 2000 a l’octubre, és obvi que posa de manifest que alguna cosa no s’ha fet bé. Es va salvar la temporada estiuenca? Potser sí... De totes maneres, no crec que sigui coincidència el fet que fos per Sant Joan quan es va tornar a la mal anomenada nova normalitat. L’explicació, a primera vista, és simple. 
Escrivia en la Covid-19 (8):  Seguidament enumero les coses que hem après: . Fins aquí la llista. Seguidament, les coses que hauríem pogut aprendre: que som vulnerables; que caldrien més recursos a sanitat; que ens hem de rentar les mans sovint; que també cal rentar els aliments; que als estats els importa més l’economia que la vida; que tot s’hi val per reprimir i escapçar els drets, llibertats i privacitat de la gent... Creieu que ho haurem après? Una part la comprovarem…

La Covid-19 (11)

Continuem amb aquest recull d’entrades dedicades a la Covid-19 després de llegir unes declaracions, una notícia, i una nova vella restricció. Pel que fa a les declaracions, son les de l’investigador i infectòleg Oriol Mitjà. Les declaracions més sonades son les que ha dedicat al govern de la Generalitat. En tot el seu conjunt, i més concretament a la consellera de Salut, Alba Vergés. Pel que fa a la notícia, en aquest cas és de l’àmbit local. Llegia a les notícies de l’ajuntament de Vic que «La Guàrdia Urbana ha interposat aquest mes [octubre] 45 denúncies per no complir les mesures sanitàries». Absolutament ridícul. Tanmateix, mereix algun comentari més enllà del dur adjectiu. Finalment, la nova vella restricció quant als bars i restaurants. 
Anem a pams. En referència a l’Oriol Mitjà, una de les que li va tocar el crostó fou la directora i presentadora del Matins de Catalunya Ràdio, Laura Rosel. Criticava la contundència de les seves declaracions en un editorial i, més enllà de la ce…

Prop del cel: les Josefines (4/5)

Les Josefines de la Caritat no són tan conegudes com les Vedruna. Segurament el seu nom és més conegut per la residència i per la clínica de Sant Josep. Vull dir que bona part dels vigatans i vigatanes saben que existeix la clínica de Sant Josep, i també que les Josefines tenen cura especialment dels ancians (la popular residència de Les Josefines!). Però el cert és que al costat d’ambdós serveis, hi viu una comunitat de monges. Malauradament, tampoc les he estudiat gaire... 
La seva mare fundadora fou Caterina Coromina i Agustí, d’Oristà. Caterina treballava com a minyona a Vic. Era d’origen mol humil i la manca de dot no li va permetre entrar a la vida claustral, a la que ella anhelava introduir-se. Treballant s’adonà que calia un institut que s’ocupés d’assistir els malalts i gent gran pobra a domicili. Amb l’ajuda del seu director espiritual, el pare Costa de l’Oratori de Sant Felip Neri, va ginyar fundar una congregació religiosa per aquest lloable fi. Inicialment no la va fundar …

Prop del cel: les Vedruna (3/5)

Continuem amb les entrades de prop del cel. Algú podria dir, més? No ha quedat demostrat? La resposta podria ésser sí. Tanmateix, si tota aquesta zona és tan propera al cel, no ho és només perquè antigament hi hagués hagut la catedral primitiva de la ciutat, o per les carmelites descalces, sinó també perquè a partir de la dècada del 1860, s’hi establiren les Carmelites de la Caritat, les filles de Santa Joaquima Vedruna. 
Les Vedruna val a dir que no les he estudiat gaire... M’haureu de disculpar. Després de la fundació de la congregació, el vint-i-sis de febrer de 1826, la mare fundadora vivia al mas Escorial, on ja exercia l’ensenyament per a les nenes de les cases veïnes. Tanmateix, eren temps convulsos i per garantir la protecció de les germanes es van instal·lar a dintre el cos emmurallat: se n’anaren a un pis a la part baixa del carrer de la Riera, cantonada amb el carrer de les Basses (per cert, casa natal del bisbe Llucià Casadevall, darrer bisbe de Vic nascut a la mateixa ciut…

Fer recerca

Fa anys, en la presentació del meu llibre Un Passeig per Vic del novembre del 2016, un assistent em va demanar si havia gaudit més escrivint o fent la recerca. No recordo el que vaig contestar; en el sentit en que si em vaig mullar de manera excloent. Escriure és divertit i apassionant, tot i que dificultós (no pretenc dir que jo ho faci bé sinó que és realment complicat) i, sovint, poc gratificant. Dic poc gratificant perquè la majoria de coses que escric acaben en un bloc o en un calaix. Hores i hores dedicades per acabar com acaben... Particularment, ja m’han donat la satisfacció d’aprendre el que m’interessava, però sap greu no poder-ne gaudir més ni que arribi a més gent. 
El motiu de l’entrada, doncs, és parlar una mica de la recerca. Mentre escric, em ve al cap que no és el mateix recerca que recuperador (terme que, en el sentit que li dono, potser m’acabo d’inventar). Vull dir que hi ha qui rescatem textos, històries, llibres antics, els llegim i recuperem el seu contingut. D’a…

Prop del cel: convent de Santa Teresa (2/5)

Deixàrem introduït en la darrera entrada de prop del cel, el monestir i convent de Santa Teresa. Aquest estiu hi he estat treballant. No al convent... naturalment, sinó amb la fundació d’aquest antic convent. Com deia en l’entrada dedicada al carrer de Vic que porta al cel, el convent original o la fundació pròpiament dita es va fer a la plaça de la Mercè, actual beateri dominic de Santa Caterina. 
Allí es va fundar a finals del 1637. Vingueren per fundar-lo unes monges de Saragossa perquè s’havia posat com a condició per aprofitar els recursos de la fundadora inspiradora, Esperança Pradell del mas Pradell de Sant Esteve de Granollers, que les monges estiguessin subjectes al bisbe. Aquesta particularitat era molt poc freqüent ja que generalment les monges sempre estaven subjectes al seu orde. Tanmateix, com que no tenien monestir i l’havien de construir, van decidir allotjar-se temporalment a casa de la fundadora realitzadora, Maria Osona. Fou aquesta darrera la que hi va posar tot el …

Redacció després de vacances

Aquest estiu ha estat un estiu molt llarg. Podem dir que vàrem començar vacances pel març i fins ara el setembre no hem pogut tornar a l’escola. Tot va ser molt rar. Un dia, ens van dir que ja no podíem anar a l’escola i no vàrem tenir temps per acomiadar-nos dels amics i amigues de la classe. Es va acabar el curs i alguns vàrem fer una mica de comiat virtual abans de començar les vacances de veritat. 
De totes maneres, les vacances tampoc es pot dir que hagin sigut normals. No hem pogut marxar de vacances enlloc per culpa del maleït virus. Tampoc hem pogut fer moltes coses que abans sí que podíem fer. Tot i així, hem pogut anar fent sortides puntuals d’un dia i anar a visitar alguns amics que feia temps que no veia.