Entrades

Prop del cel: convent de Santa Teresa (2/5)

Deixàrem introduït en la darrera entrada de prop del cel, el monestir i convent de Santa Teresa. Aquest estiu hi he estat treballant. No al convent... naturalment, sinó amb la fundació d’aquest antic convent. Com deia en l’entrada dedicada al carrer de Vic que porta al cel, el convent original o la fundació pròpiament dita es va fer a la plaça de la Mercè, actual beateri dominic de Santa Caterina. 
Allí es va fundar a finals del 1637. Vingueren per fundar-lo unes monges de Saragossa perquè s’havia posat com a condició per aprofitar els recursos de la fundadora inspiradora, Esperança Pradell del mas Pradell de Sant Esteve de Granollers, que les monges estiguessin subjectes al bisbe. Aquesta particularitat era molt poc freqüent ja que generalment les monges sempre estaven subjectes al seu orde. Tanmateix, com que no tenien monestir i l’havien de construir, van decidir allotjar-se temporalment a casa de la fundadora realitzadora, Maria Osona. Fou aquesta darrera la que hi va posar tot el …

Redacció després de vacances

Aquest estiu ha estat un estiu molt llarg. Podem dir que vàrem començar vacances pel març i fins ara el setembre no hem pogut tornar a l’escola. Tot va ser molt rar. Un dia, ens van dir que ja no podíem anar a l’escola i no vàrem tenir temps per acomiadar-nos dels amics i amigues de la classe. Es va acabar el curs i alguns vàrem fer una mica de comiat virtual abans de començar les vacances de veritat. 
De totes maneres, les vacances tampoc es pot dir que hagin sigut normals. No hem pogut marxar de vacances enlloc per culpa del maleït virus. Tampoc hem pogut fer moltes coses que abans sí que podíem fer. Tot i així, hem pogut anar fent sortides puntuals d’un dia i anar a visitar alguns amics que feia temps que no veia. 

Religions a l’escola

La setmana passada llegia una interessant notícia a Vilaweb: «Educació impulsa un pla pilot per impartir religió islàmica com a assignatura optativa als centres educatius públics de Catalunya». Per ara, només hi ha previsió d’implementar-ho a quatre àrees educatives de Catalunya (entenc que al Consorci d’Educació de Barcelona i als Serveis Territorials d’Educació al Baix Llobregat, Girona i Tarragona) i tan sols al primer curs d’educació primària (6 anys si no m’erro) i al primer d’educació secundària obligatòria (ESO) (12 anys si ho entenc bé), però ja és un principi. 
Reconec que estic molt desfasat quant a matèria d’ensenyament i per intentar vessar-la el menys he buscat les assignatures que es cursen a primària i a ESO. A primària és fàcil perquè no tenen optatives. A l’ESO la cosa canvia. Entre les comunes hi veig Religió o Cultura i Valors Ètics. Suposo que és la clàssica que hem fet la majoria de la meva generació en centres públics i que era religió (catòlica) o ètica. Quant a …

Prop del cel: església de Santa Eulàlia (1/5)

Fa uns dies escrivia sobre el carrer de Vic que porta al cel. Més enllà de la broma o l’humor, sí que és cert que aquest carrer és màgic. Cadascú li posa la màgia que vol, és clar... I no només ell, sinó tota la zona limítrofa. Així mateix, val a dir que antigament, on ara hi ha els claretians, hi havia el convent de la Mercè, i una mica més enllà, el convent dels dominics. No obstant això, després de reflexionar-hi una mica, també és cert que a Vic hi ha una altra zona molt propera al cel, i aquesta és a la banda de llevant. 
Pràcticament a l’altra punta de la zona que vàrem tractar dies enrere, hi trobem el convent de Santa Teresa. No només... però és per situar-nos. També podria dir al capdamunt del Portalet, just a la Jazz Cava, i estenent-se cap a llevant i el nord-est. Tota aquesta zona, doncs, es podria dir que sempre ha estat dedicada al culte cristià d’ençà que a Vic s’hi ha fet culte. No diré que és territori sagrat, però sí força religiós. D’acord amb el doctor Salarich, amb…

El carrer de Vic que porta al cel

No descobriré a aquestes altures que soc un enamorat de Vic. No obstant, no em canso de dir-ho i per molt que ho digui sempre ho acabaré manifestant. A vegades, quan algú em demana que els ensenyi una mica Vic, hi ha parada obligatòria a la casa natal del nostre patró, Sant Miquel dels Sants. I és allí on m’agrada dir de manera cofoia que aquell carrer, anomenat igual que el serafí d’Osona en honor seu, també es podria dir carrer que porta al cel. Ja està bé que es digui el carrer de sant Miquel dels Sants, però penso que carrer que porta al cel podria, fins i tot, ser més representatiu. Que sant Miquel em perdoni. 
En primer lloc, permeteu-me defensar-me d’aquells que puguin pensar que és un nom poc enginyós. A tots ells els responc, no existeixen carrers que s’anomenen de dalt? O de baix? A Vic mateix coneixem el carrer de Sant Cristòfol com el carrer Estret. O d’on us penseu que ve el nom de Call Nou, sinó del fet que hi havia uns carrers i se’n va fer un de petit? O el carrer Nou? …

Escac al rei, o no

D’ençà que vaig tornar a escriure al bloc, crec que no he parlat gaire sobre la situació política espanyola i catalana. En algun moment vaig decidir de no perdre-hi el temps, i em sembla que me’n surto força bé. No obstant, les darreres notícies que han aparegut sobre el rei emèrit espanyol i la situació d’Espanya m’invita a fer algunes reflexions. També m’exhorta fer-les perquè palpo un cert optimisme i alguns creuen que tenim la independència a tocar. Déu em guardi de posar aigua al vi... però aquí deixo unes reflexions al respecte. 
Espanya no és la primera vegada que es passeja pel llindar del precipici. Tanmateix, alguns firmaríem que fos l’última. Amb això vull dir que l’animal està ferit, però no pas mort. Confio que s’entengui l’analogia i no m’acusin d’injúries a l’estat ni res. En qualsevol cas, m’emparo amb l’article vint de la seva constitució, especialment aquell on es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mit…

La Covid-19 (10)

Feia dies que no parlava de la Covid-19. No és que n’hagi estat aliè. Tampoc és que no m’interessi. Els que em coneixen de prop saben que fins i tot m’interessa massa i potser m’amoïna més del que m’hauria d’amoïnar. Ens les darreres entrades parlava del que anomenen nova normalitat. El cert és que sembla que ni tan sols hem pogut assaborir-ho una mica i no hi hem arribat. O hi hem arribat i ha estat un obrir i tancar d’ulls. 
Una de les mesures estrella fou l’obligatorietat de la màscara. Això, en el primer moment que es va dir, alguns ja vàrem advertir que no serviria gaire per a res. Almenys, momentàniament. En cap cas discuteixo l’eficàcia de la màscara per prevenir infeccions. Si els que hi entenen no es posen d’acord (que també és digne d’anàlisi), menys a dir tinc jo que no hi entenc gens. Tanmateix, sí que sempre dic que si diu que faràs una cosa, la complexis.