Carles Costa i Muntadas

Sisena i darrera entrada dedicada a Corea del Nord. Aquesta sèrie de sis entrades ha estat fruit d’una notícia que va sortir publicada a l’abril passat que deia que Kim Jong-Un estava pràcticament mort. No només deia això, sinó que ja postulava la que podria ésser el seu relleu per perpetuar el règim: la seva germana petita Kim Yo-Jong. Jo, particularment ja no he anat més enllà. Em sembla suficient per fer-me una idea del tema. Ara ja, tan sols queda anotar algunes conclusions particulars. 
Moltes dictadures són iguals. Moltes comencen amb cert populisme i amb l’excusa de retornar al poble l’entusiasme i la il·lusió perduda. El cas més semblant és el de l’Alemanya nazi. França va humiliar Alemanya a la Primera Guerra Mundial i Alemanya els va torna la moneda. Fins al punt que Hitler els va fer signar la rendició en el mateix vagó de tren que Alemanya havia signat la seva. Jo sempre dic que la Segona Guerra Mundial va començar en la signatura de l’armistici de la primera. Un sol vagó…

Penso que el títol ja ho diu tot. No és la primera vegada, ni segurament i tristament la darrera, que denuncio la manera que té l’ajuntament de la ciutat de tractar el patrimoni de la mateixa. No el d’ara, sinó d’antany. Ja ho he escrit en altres ocasions però hi torno perquè quedi palès que el temple romà és només un exemple més. Recordem el pont gòtic mutilat perquè hi passés la carretera de la Guixa; recordem també la torre de Sant Francesc mutilada del Portalet; recordem l’església de la Rodona; recordem les Adoberies; recordem la casa natal de Sant Miquel dels Sants; recordem la capella dedicada al mateix vora l’Hospital Universitari... Doncs el Temple.

Com us dic, no és un problema únicament i exclusiva d’aquest ajuntament, sinó que ho hereta d’ençà de fa anys i panys. No sé què deu passar dintre aquelles parets, que en entrar-hi deuen veure el patrimoni d’una altra manera. El conjunt és un emplaçament de la història del país i és un dos en un. D’una banda, és un dels tres únics…

Havíem deixat la darrera entrada amb la mort del segon de la dinastia Kim, Kim Jong-Il, i el seu relleu generacional, que havia recaigut sobre Kim Jong-Un. Inicialment no era el relleu predilecte, però una errada del primer candidat i la declinació del segon, va fer que fos l’escollit. Kim Jong-Un sembla que és un home molt més proper al seu avi. Fins i tot vesteix com ell i té un mateix tarannà, amb ànim que veient un es pugui recordar l’altre. És clar, l’avi és el pare de la nació i, si cal emmirallar-se amb algú, millor amb el pare de la nació que no amb cap altre. O dit d’altra manera, si l’avi era com un déu, quin afalac hi pot haver millor que et comparin amb ell o que veient-te el recordin? 
Kim Jong-Un, no sé si per bé o per malament, és diferent als seus antecessors. Ell ha estat educat a Suïssa, de manera que ha estat influït per l’Occident i, segurament, té un tarannà més liberal que no pas el seu pare i avi. Pels entesos, això ho demostra fets com que ha estat capaç de f…

En aquesta entrada ja ens toca parlar del successor de Kim Il-Sung, Kim Jong-Il. Tot i que dic successor, no vol dir que el segon de la dinastia Kim ja va arribar al poder immediatament. Fou durant la dècada dels vuitanta que va començar a tenir un paper més destacat dintre el partit i la política. No obstant això, fins a data d’avui i al meu entendre, és el que Kim més diferents de tots. 
A Kim Jong-Il li agradava el cinema. Aquest potser és un dels aspectes més rellevants sobre la seva figura i que el va arribar a obsessionar una mica. Un altre, és que era hermètic dins l’hermetisme. El seu pare, Kim Il-Sung, era un home de masses, al costat del poble, que li agradava que se’l veiés. En canvi, Kim Jong-Il defugia de tot acte públic. No sé fins a quin apunt, el repugnava la societat. Tanmateix, aquesta circumstància no va fer que el poble no l’adorés i no el beneís com al seu pare. 

Just acabar d’escriure la Covid-19 (8) vaig veure que m’havien quedat coses al tinter. No obstant, per no fer-ho massa llarg, ho partim en dues entrades i aquesta ja serà la novena! Tampoc puc assegurar que sigui la darrera perquè em sembla que encara queda. Tanmateix, el que de moment em va quedar al tinter son dues coses: la crisi i la tranquil·litat.

Des del minut 1 que ja vàrem dir que una de les derivades de tot plegat, seria la crisi econòmica. Ja la tenim a sobre. Espanya està en bancarrota (tampoc és res nou). M’hi jugo un pèsol. El fet que encara hi hagi gent que no hagi cobrat ERTOs, em sembla que ho demostra bastant. No obstant això, si hi havia un índex elevat d’atur, i a més es van presentar un seguit d’ERTOs i acomiadaments, algú em pot explicar com pot ser que hi hagi tanta gent a les terrasses dels bars? Ep! Entenc perfectament que els bars i tot el que fa referència a dos dígits del PIB del país cal que reprenguin l’activitat. Però... quina gent hi va? Perquè els falt…

Ja us deia que això de la Covid-19 donaria per molt. Avui, vuitena entrada, i no soc pas capaç d’afirmar que serà l’última. I molt em temo que és fàcil que es faci bona aquella dita de segones parts mai son bones. En el moment d’escriure aquesta entrada estem a les portes de la fi de l’estat d’alarma, a les portes de la nova normalitat, eufemisme per dir no sé ben bé què, ja que soc del parer que res tornarà a ser normal fins d’aquí a molt temps. Imagino que han volgut bastir un concepte cool o amigable però en realitat volen dir nova regularitat. Tampoc em ve una paraula més idònia.

Vull dir que comparteixo el terme de nou, però no pas el de normalitat. La situació serà nova, certament, perquè no crec que cap dels que puguem llegir això hàgim viscut una situació semblant. És com jugar a la loteria però amb antipremis en comptes de recompenses, i que tothom està obligat a jugar-hi. Tanmateix, normalitat no. No és normal ni serà normal no poder-se abraçar, anar tot el dia amb mascareta…