Entrades

Passejant entre Glòries Vigatanes

Amb motiu de la col·locació del primer retrat a la Galeria de Vigatans Il·lustres, l’eminent canonge Collell escrivia a la seva La Veu del Montserrat del cinc de juliol de 1890 unes lletres dedicades al nostre sant patró, sant Miquel dels Sants. Per constatar que la nostra Ciutat dels Sants havia estat fecundada amb la rosada de la gràcia divina, afirmava: Obriu, sino, la nostra historia, brillant com cap altre n’hi hage; noms il-lustres veuréu, noms de grans prohoms que s’assentaren en los consells dels Reys, sabis á qui escoltá tota la nació, y á algun tot lo mon civilisat; guerrers de gran fama que defensaren heróicament la patria, sensats concellers, renomenats artistas y honradíssims artesans; pero desseguit notaréu que lo que á tots alenta y sosté en sas empresas, lo que inspira son cor generós, es la fe acrisolada, sense ombra de preocupacions y la pietat sincera, sense taca de fanatisme, que va passant de pares á fills com sagrada herencia. La Galeria de Vigatans Il·lustres de

El cos: de fetus a cadàver. Enterrament (4/4)

Les etapes reconegudes de l’alteració post mortem que vàrem llegir es pot dir que fan referència a la descomposició natural, per dir-ho d’alguna manera. Tanmateix, el llibre Todo lo que queda també explica què se’n pot fer del cos, més encara tenint en compte que l’autora és directora d’un centre on s’estudia anatomia i necessiten cadàvers per instruir als futurs metges. El mètode més típic i clàssic és l’enterrament que fem a occident: dintre un taüt i a un cementiri. Tanmateix, també n’hi ha d’altres que cada dia tenen més adeptes. Un d’aquests és donar el teu cos a la ciència. Això té interpretacions molt altruistes, i d’altres de purament econòmiques. La versió altruista és que el teu cos serveixi per instruir a estudiants de ciència. Dic estudiants de ciència i no de medicina, perquè la ciència engloba moltes coses. En alguna ocasió vaig llegir d’un cas d’una persona que havia donat el seu cos a la ciència i el van experimentar per comprovar el resultat d’exposar-lo a una bomba.

El cos: de fetus a cadàver. Etapes post mortem (3/4)

Més enllà de les curiositats del cos humà vistes a l’anterior entrada, l’autora de Todo lo que queda també parla de les set etapes reconegudes de l’alteració post mortem . Els que mireu sèries a l’estil CSI, és allò de saber l’hora de la mort quan troben un cos. Val a dir que l’autora ja adverteix que no és pas com a les pel·lícules i sèries de televisió. La primera d’aquestes etapes és la pallor mortis (la pal·lidesa de la mort). Comença just uns quants minuts després de morir i és visible durant més o menys una hora. Quan el cor deixa de bategar, l’acció capil·lar es para i la sang s’allunya de la superfície de la pell per assentar-se al nivell gravitacional més baix dels cos. No és una etapa que sigui rellevant per determinar l’hora de la mort, entre altres coses, perquè és una característica molt subjectiva. La segona etapa és l’ algor mortis (fred de la mort): el refredament del cos. Tampoc és rellevant per determinar l’hora del decés ja que, d’entrada, no se sap la temperatur

El cos: de fetus a cadàver. Curiositats (2/4)

Dit tot el que vàrem apuntar a l’anterior entrada sobre « el cos, de fetus a cadàver », el llibre Todo lo que queda no només parla de la mort, sinó que també parla de curiositats de la vida. Almenys, així prefereixo referir-m’hi. Una de les coses que em va fer adonar és que no és que actualment vivim més, sinó que cada vegada més gent està en la franja alta del topall de longevitat. És a dir, d’alguna manera, sempre (amb tots els matisos possibles) hi ha hagut persones centenàries, però era un percentatge baix. La màxima longevitat potser estava al centenar d’anys, i poca gent hi arribava. Actualment, no obstant, la longevitat no s’ha mogut gaire, però efectivament hi ha molta més gent que hi arriba. Francament, no m’ho havia plantejat.... Totes les millores que hem tingut no ens han portat a allargar la vida de l’espècie humana, sinó que el que ha fet és que més individus arribin als límits de la longevitat de l’espècie.  Més curiositats sobre la vida, i naturalment vinculat sobre la

El cos: de fetus a cadàver (1/4)

El títol és tètric... ho sé... La mort sempre... no trobaria l’expressió. Recordo com si fos ahir que quan una professora meva va tenir una accident de trànsit i crec que es debatia entre la vida i la mort, vaig passar molt mala nit pensant en què seria de mi després de la mort. Literalment, allò em va treure la son. I no devia tenir més de deu anys, per no dir que en tenia set o vuit... Així mateix, mentiria si digués que he deixat de pensar-hi. Pensar en què hi deu haver després, cas que hi hagi alguna cosa; en el sentit de la nostra existència, etc. Però no vull pas parlar d’això, sinó de la branca, podríem dir mèdica de la mort: la medicina forense. Això sí que hi trobo paraules, i és que em fascina. En aquest sentit, el primer terç del 2024 diverses circumstàncies han fet que hi pugui aprofundir una mica. La primera avinentesa va ser el programa de la CCMA, El forense , programa conduit per Manel Elies, en el qual el protagonista és el pediatre i metge forense, Narcís Bardalet. Ll

Experiència al «Disfrutar»

Generalment no publico al bloc ressenyes de restaurants on he anat. Fins ahir, l’única que havia escrit i publicat va ser l’ experiència al «El Celler de Can Roca» . Avui, però, en faig una segona, i en aquest cas del restaurant barceloní «Disfrutar». El motiu és fàcil. Particularment feia anys que el seguia i la setmana passada vàrem tenir el goig i regal de poder-hi ser. Per qui no sigui una mica del sector foody , direm que els xefs del «Disfrutar» són deixebles, molt dignes deixebles si m’ho permeteu, de l’immens Ferran Adrià. Tots tres, Oriol Castro, Eduard Xatruch i Mateu Casañas van treballar durant anys al temple de la gastronomia anomenat «El Bulli». Particularment, si bé miro de seguir esdeveniments de gales i distincions del món gastronòmic, el cas del «Disfrutar» és una mica especial. És un restaurant que, no em demaneu per què, cau bé. Ell, i els seus màxims responsables. Sense conèixer-los, hom els pot considerar família. Dit això, no entrarem ara a valorar les valoracion

L’altre temple romà de Vic (3/3)

Pel que fa a la casa o cases de Carles Forcada, més o menys al 1900 es va construir la primera a la part nord del terreny. La va projectar l’avi del Carles Forcada, anomenat també Carles Forcada. Com hem avançat en una entrada posterior, fou concebuda per instal·lar-hi el laboratori, els raigs X, i també les màquines estàtiques, sales d’espera i unes cambres al pis superior que haurien pogut ser destinades a habitatge . La façana era com la d’una casa romana, un temple, amb el seu corresponent atri cobert i fins a sis columnes acabades amb capitells corintis. Les columnes aguantaven un frontis triangular rematat amb un abillament floral. A l’atri s’hi accedia mitjançant unes escales de marbre blanc. Al bell mig del frontis hi havia una peça de pedra artificial imitant un llibre obert on hi havia gravada una inscripció en llatí extreta del llibre de Siràcida (Eclesiàstic) de l’Antic Testament: «Déu crearà els medicaments de la terra i l’home prudent no els menystindrà» (38-4). Val a dir

L’altre temple romà de Vic (2/3)

Seguint amb les notes de L’altre temple romà de Vic , la família de Carles Forcada era descendent dels propietaris de Filatures Forcada de Ripoll. Com a Farmacèutic, tenia previst fer un laboratori en els terrenys adquirits. De fet, en aquesta ubicació s’hi va establir el primer laboratori i els primers raigs X de Vic. I, quan es diu Vic, es vol dir Vic, Osona, el Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà, i la Garrotxa. Dit d’altra manera, era un autèntic pioner i home avançat al seu temps, com ho era també Josep Pratdesaba. Quasi d’entrada, en aquesta casa no hi solien viure habitualment, sinó que vivien a Barcelona i els estius els passaven a la seva ciutat natal. No obstant això, aviat va tornar a Vic. Forcada fou nomenat titular del primer laboratori municipal, i també farmacèutic de l’Hospital de la Santa Creu, càrrec, aquest, que va exercir fins a la seva mort. Com a vigatà compromès, va impulsar la creació de la primera escola d’Arts i Oficis i la Biblioteca Pública Jaume Balmes (ende

L’altre temple romà de Vic (1/3)

Molts ja sabreu que sovint soc a la casa Pratdesaba de Vic passant estones. Allí, on el temps es va aturar un dia, cada jorn hi trobem coses interessantíssimes. Recordo quan vaig començar a anar-hi que hi anàvem a arxivar papers i per veure què hi trobàvem d’interessant que ens pogués rememorar al nostre passat. La següent afirmació és del tot agosarada però ens serveix per entendre’ns: preteníem crear un arxiu Pratdesaba. Com és de notar, un personatge tan il·lustre i erudit, de ben segur que havia de donar per molt. I, efectivament, tot i que l’entrada d’avui no va d’això, sí, dona per molt. I continuem intentant agrupar i arxivar papers... El regirar papers i classificar-los d’alguna manera no era més que un de la multitud de projectes que abasta la casa. Un altre de ben interessant, era i continua essent classificar i/o ordenar les diverses biblioteques que té la casa. Des de la que hi ha a la galeria abans de sortir al jardí, passant pel despatx del senyor Pratdesaba, i fins i tot