Entrades

Enfonsar la flota

En dies com els que fa mesos que estem tenint, és clau mirar de distreure’s. El que passa que distreure’s sol a vegades costa, i com que hem de reduir sí o sí les relacions socials... A més, com que tampoc s’hauria de sortir gaire... avui us proposo un joc per passar l’estona. És un joc de tota la vida, no cal tenir l’adversari cara a cara, és simple, es pot fer pràcticament amb qualsevol cosa, i és completament gratuït. Es pot demanar alguna cosa més? Òbviament, el títol de l’entrada ja fa d’spoiler: enfonsar la flota .  Les versions d’ enfonsar la flota son diverses i, a banda dels avantatges anteriorment descrits, és altament personalitzable. En el meu cas, aniré a un dels més clàssics. Com molts sabreu, el joc consisteix en enfonsar tota la flota de l’enemic. Imagineu-vos que esteu enmig d’una batalla naval. Vosaltres contra el vostre enemic, cadascú amb la mateixa flota: igualtat de condicions. L’atzar o segurament l’astúcia i l’estratègia en farà un vencedor. 

Sein kampf (1/10)

Possiblement aquest sigui el conjunt d’entrades més delicat i complicat que he escrit mai. La raó de les mateixes no son cap altra que el particular deure d’intentar entendre les coses i/o arribar al fons de les qüestions. Deia Pere Estupinyà, El lladre de cervells , que calia rascar-se on no ens picava. Certament, el nazisme sempre ha estat un tema que em picava i sempre hi volia gratar. Val a dir que no només el nazisme, sinó qualsevol tema... no sabria com dir-ho... Possiblement, si hagués estudiat psicologia i fos un psicòleg conegut se m’entendria aquest interès per la criminologia. El cert és que trobo molt interessant saber què és el que duu a la gent a fer el mal 1 . Ja sigui assassins, caníbals, violadors, dictadors... Considero que intentar entendre què passa per la ment d’aquesta gent permetria evitar molts dels seus actes. De fet... en algun llibre (potser del mateix Estupinyà o del seu possible mestre Eduard Punset) he arribat a llegir que hi ha alguna espècie de gen del m

Prop del cel: els caputxins (5/5)

Finalment, i ja allunyant-nos una mica, cal no oblidar que on hi ha actualment l’ambulatori, anys enrere hi havia hagut el convent dels pares caputxins. Els caputxins serien els segons a arribar a aquesta zona. El bisbe i la mateixa ciutat els va demanar que s’establissin a Vic en el capítol celebrat l’any 1600. No obstant això, ho declinaren. Ho tornaren a rebutjar al cap de set anys altra vegada. Finalment, el 1608, es va poder materialitzar aquella iniciativa. Els fou cedida la capella de l’Àngel Custodi, a més de la participació en les despeses de les obres del convent. El 1612 ja es va beneir la nova església i aquell mateix any s’hi va celebrar un capítol provincial.  El 1654 no tingué la sort que tingué el convent de Santa Teresa. El convent dels caputxins fou enderrocat pels francesos per motius militars. Posteriorment es va reconstruir i va subsistir fins el 1835, any de l’exclaustració. L’església es va salvar i en el lloc del convent s’hi va construir la presó de Vic, que fi

L’aiguat de 1617 a Vic

Resseguint pel curs del riu Mèder a Vic es poden veure algunes plaques commemoratives del gran aiguat que va patir Vic l’any 1863: aquell fatídic vuit d’octubre. No obstant això, no significa que Vic no n’hagi patit d’altres tant o pitjors en funció de la variable que s’avaluï. Tal dia com avui, de l’any 1617, Vic va patir el pitjor aiguat que ha tingut al llarg de la seva història en referència a béns materials. Almenys, dels que se’n tenen registres. Per commemorar aquest trist aniversari (403 anys), avui dediquem l’entrada als aiguats d’aquell trist tres de novembre.  Algun contemporani fa notar que a les cinc de la tarda d’aquell dia el cel es va ennegrir i va començar a caure aigua, pedra, llamps i trons de manera mai vista pels que vivien en aquell temps. El cert és que durant els darrers quinze dies ja havia plogut moltíssim arreu de Catalunya i bona part del país presentava un panorama desolador. Amb això vull dir que els aiguats del 1617 no son pròpiament vigatans, sinó que al

La Covid-19 (12): la comunicació

Deia la setmana passada «que alguna cosa no funciona» i que mereixia una entrada a part. No pretenc descobrir res, naturalment. Que l’índex de rebrot hagi passat (en el cas de Vic) de 3.71 el vint-i-set de juny a mes de 2700 a l’octubre, és obvi que posa de manifest que alguna cosa no s’ha fet bé. Es va salvar la temporada estiuenca? Potser sí... De totes maneres, no crec que sigui coincidència el fet que fos per Sant Joan quan es va tornar a la mal anomenada nova normalitat . L’explicació, a primera vista, és simple.  Escrivia en la Covid-19 (8) :  Seguidament enumero les coses que hem après: . Fins aquí la llista. Seguidament, les coses que hauríem pogut aprendre: que som vulnerables; que caldrien més recursos a sanitat; que ens hem de rentar les mans sovint; que també cal rentar els aliments; que als estats els importa més l’economia que la vida; que tot s’hi val per reprimir i escapçar els drets, llibertats i privacitat de la gent... Creieu que ho haurem après? Una part la comprova

La Covid-19 (11)

Continuem amb aquest recull d’entrades dedicades a la Covid-19 després de llegir unes declaracions, una notícia, i una nova vella restricció. Pel que fa a les declaracions, son les de l’investigador i infectòleg Oriol Mitjà. Les declaracions més sonades son les que ha dedicat al govern de la Generalitat. En tot el seu conjunt, i més concretament a la consellera de Salut, Alba Vergés. Pel que fa a la notícia, en aquest cas és de l’àmbit local. Llegia a les notícies de l’ajuntament de Vic que «La Guàrdia Urbana ha interposat aquest mes [octubre] 45 denúncies per no complir les mesures sanitàries». Absolutament ridícul. Tanmateix, mereix algun comentari més enllà del dur adjectiu. Finalment, la nova vella restricció quant als bars i restaurants.  Anem a pams. En referència a l’Oriol Mitjà, una de les que li va tocar el crostó fou la directora i presentadora del Matins de Catalunya Ràdio, Laura Rosel. Criticava la contundència de les seves declaracions en un editorial i, més enllà de la ce

Prop del cel: les Josefines (4/5)

Les Josefines de la Caritat no són tan conegudes com les Vedruna. Segurament el seu nom és més conegut per la residència i per la clínica de Sant Josep. Vull dir que bona part dels vigatans i vigatanes saben que existeix la clínica de Sant Josep, i també que les Josefines tenen cura especialment dels ancians (la popular residència de Les Josefines!). Però el cert és que al costat d’ambdós serveis, hi viu una comunitat de monges. Malauradament, tampoc les he estudiat gaire...  La seva mare fundadora fou Caterina Coromina i Agustí, d’Oristà. Caterina treballava com a minyona a Vic. Era d’origen mol humil i la manca de dot no li va permetre entrar a la vida claustral, a la que ella anhelava introduir-se. Treballant s’adonà que calia un institut que s’ocupés d’assistir els malalts i gent gran pobra a domicili. Amb l’ajuda del seu director espiritual, el pare Costa de l’Oratori de Sant Felip Neri, va ginyar fundar una congregació religiosa per aquest lloable fi. Inicialment no la va fundar