Carles Costa i Muntadas

No em considero gaire musicòleg. Malauradament, crec que cada vegada ho soc menys. El tema de la música és una art que em ve de gust recuperar i aprofundir-hi. Especialment la música clàssica, però també tota aquella de proximitat. Així doncs, tenia ganes de veure el documental estrenat la setmana passada al Sense ficció de TV3 sobre la música a la plana de Vic: Liverpool català. Boira, sants & rock'n'roll . El treball està dirigit per Dani Feixas. D’entrada hi ha un tema de concepte que no acabo d’entendre. Val a dir que tampoc vaig acabar d’entendre el La batalla per les xarxes , treball del mateix director. Però centrem-nos en aquest. Què és o què es pot entendre pel Liverpool català? Doncs depèn... per alguns és Vic, per altres és la plana de Vic, i per alguns altres és bona part de la comarca d’Osona i més enllà (ho dic per la banda del Lluçanès). Entenc el joc de del títol i el símil comparatiu. És a dir, en comptes de dir sexe, drogues i rock’n’roll , aplicat a Vic e

Dijous passat em van administrar la segons dosi de Pfizer. Per aquest motiu, avui m’agradaria dedicar unes noves línies a l’evolució de la Covid. En primer lloc dir que en el meu cas fou lleu. Sents arreu, ja sigui testimonis directes o indirectes, efectes adversos fruits de la segona dosis, més que no pas de la primera. Pel que fa la primera, recordo que me la van administrar molt lentament. No en sé el motiu... Però recordo dolor mentre entrava el vaccí, i vaig estar uns dies amb el braç adolorit. Pel que fa a la segona, just el contrari. Va ser clavar l’agulla i administrar-la en qüestió d’un segon. El braç només el vaig tenir adolorit un parell de dies però, a diferència de la primera, vaig anar a dormir tou, cansat. El mal de cap també em va acompanyar. Tanmateix, aquest darrer símptoma no sé si és fruit de la vacuna o no... tinc mal de cap força sovint. En referència a l’acte en si, us haig de dir que em va emocionar per una banda i vaig sentir una mica de ràbia per l’altra. Quan

Us haig de contar un petit secret. La setmana passada volia penjar una entrada similar a aquesta, però no ho podia fer perquè encara no havia repartit els comptats exemplars de Glòries Vigatanes . Per això no hi va haver entrada. M’explico. La majoria ja sabeu que el passat febrer vaig publicar el meu llibre Glòries Vigatanes . Hi vaig estar dedicant més de quatre anys de la meva vida i no volia que es quedés en un calaix. Tanmateix, tampoc em podia prendre el luxe d’aventurar-me en una publicació jo sol. Ja vaig explicar en tres entrades anteriors totes (o algunes) de les dificultats que comporta autoeditar-se un llibre (també la segona i tercera entrada). Així doncs, vaig decidir publicar-lo a l’Amazon. Certament, no és la millor opció i us puc ben assegurar que no podria dir que soc client d’Amazon, però no hi vaig veure cap altra possibilitat. Dit tot això, però, tenia la necessitat de materialitzar el millor projecte que he fet mai.

Ahir mateix [article publicat l'onze de juny a El 9 Nou ] es complí una gran efemèride. Va fer 384 anys que es va col·locar la primera pedra del monestir de Santa Teresa de Vic, monestir sota l’advocació de Jesús, Maria, Josep i Teresa. No obstant això, la fundació de les carmelites descalces de Vic no nasqué on resideixen actualment, i és precisament l’efemèride que em permet parlar-ne. Per allí l’abril del llunyà any 1637, el canonge Osona demanava en nom del bisbe un espai per a la nova fundació de les carmelites descalces. L’espai que sol·licitava era l’anomenat Era de Santa Eulàlia, a extramurs. Val a dir que tota aquesta zona de llevant de la ciutat es podria dir que pràcticament sempre ha estat dedicada al culte cristià d’ençà que a Vic s’hi ha fet culte. Per palesar-ho, ens cal remuntar a l’època visigòtica i parlar de l’església de Santa Eulàlia i Santa Leocàdia. La ubicació d’aquesta església era prop de l’actual convent de Santa Teresa. Més particularment, per la banda

M’adono que novament feia moltes setmanes que no parlava de la Covid. Com a introducció repetiria la mateixa que l’entrada tretzena, però no em vull repetir. Dit això, només dir que no és que li hagi perdut el respecte, o por fins i tot, i no em preocupi tant, sinó que darrerament s’han anat produint notícies que em ve bé comentar-les. En primer lloc, la sensació —falsa— que la cosa s’ha acabat. I quant això rebo inputs contradictoris. És a dir, la setmana passada llegíem la notícia que les discoteques ja podran obrir. Més enllà del negoci pur i dur, que és del tot lícit i comprensible, els empresaris del sector volen obrir —totes ells molt altruistes— per evitar que hi hagi botellades al carrer. És a dir, un dels arguments que utilitzen és: sense discoteques hi ha botellades; si obrim, deixarà d’haver-n’hi i la gent gaudirà de la festa nocturna amb les mesures corresponents. Suposo que ens prenen a tots per imbècils. Malauradament, res nou en aquest país ja que, començant pels polític

El passat u de juliol va entrar en vigor la nova tarifa de la llum. L’entrada d’avui no va d’explicar la nova tarifa ni la factura ni res per l’estil, sinó de reflexionar una mica sobre l’aplicació d’aquesta nova mesura. Val a dir que algunes reflexions ja s’han fet, però n’hi ha una que no l’he escotat ni llegit enlloc i em sembla prou important. No obstant això que dic, i per tenir un lloc amb el nou horari, sí que incloc la imatge que va posar el 324 perquè em sembla útil. Resumint, tenim tres períodes d’energia; les hores punta, les hores planes, i les hores vall. Tal com les he enumerat, també és l’ordre del preu de manera descendent. És a dir, a les hores punta pagarem la llum més car, i a les hores vall serà quan la pagarem més barata:

No podria dir que amb aquesta entrada inauguro una nova secció dedicada a la gastronomia, però el cert és que sí que és la primera recepta que pujo al bloc. El motiu és molt simple. Més enllà que és una recepta fàcil, és molt sana i nutritiva. És un plat molt complet per tot el que porta. Al final em tornaré a referir a aquesta característica. En qualsevol cas, us la recomano perquè el resultat és excel·lent. No calen robots de cuina per fer bones cremes. Dit això, aviso a navegants, mai millor dit. No trobareu en aquesta recepta pesos ni res que s’hi assembli. Soc molt del que ens dona la natura i com ens ho dona. Per posar-vos un exemple, a mi m’és indiferent com siguin unes nespres, sempre me’n menjo tres. O m’és indiferent quants grams pesa una poma... me’n menjo sempre una. Per tant, en la resta de coses, pràcticament faig el mateix. A vegades en surt més, a vegades menys. Penso que aquí també està la gràcia. I, com deia un amic meu, «tot i dona gust». Això és que, no patiu i segu

Avui tenia una entrada dedicada a la crema de carbassa que fem al Níssim, el meu restaurant imaginari. No obstant això, com que hi havia moltes fotografies per explicar el procediment pas per pas per fer aquesta excel·lent crema, el senyor blogger ha decidit que no la volia publicar. Diu això: Per tant, mirarem què passa i confio que la setmana que ve la pugui publicar.