Carles Costa i Muntadas

Tenia pendent —com tantes altres coses— escriure sobre el Col·lectiu Eixarcolant. Vaig conèixer el projecte ja fa un munt d’anys quan tenia alguna mena d’obsessió per fer un plat amb el que ens podia donar la natura. Algú podrà dir —i amb raó— que tot el que mengem ens ho dona la natura, i és cert, però jo vull dir amb el que ens pot donar la natura quan surts a fer una volta per la mateixa. És a dir, d’alguna manera amb productes que no hagis d’anar a comprar al mercat. I aquí la cosa es complica perquè necessites coneixements de botànica.  D’acord amb el seu lloc web, el Col·lectiu Eixarcolant és «un col·lectiu que treballa per fomentar un model de producció, distribució, consum d’aliments i desenvolupament socioeconòmic més sostenible, ètic i just. Per fer-ho, ens centrem en la recuperació de llavors d’espècies silvestres comestibles i les varietats agrícoles tradicionals». I signen un manifest on asseveren que «Som els qui plantem les llavors que plantaven els nostres avantpass...

Tinc pendent llegir més llibres sobre l’estupidesa. De fet, en tinc més d’anotats i en la mesura que sigui possible miraré de llegir-los per veure si s’hi destil·la més o menys el mateix. El primer amb el que m’he topat és Alabanza de la estupidez . Podeu pensar que és un contrasentit després de les entrades dedicades a l’estupidesa humana. Sí i no. Podria ser-ho perquè les entrades que he escrit fins ara tenien una espècie de connotació negativa implícita. Naixem i ens tornem estúpids, i l’estupidesa regna al món. Nota: que regni al món no significa que el dirigeixi, però aquest ja és un altre tema. Tanmateix, que hi hagi estupidesa no significa que no tingui coses bones.  Alabanza de la estupidez és el text més cèlebre  del filòsof Erasme de Rotterdam. Es va imprimir per primera vegada —agafeu-vos fort— el 1511. Dit d’altra manera, l’home porta segles filosofant sobre l’estupidesa i la seva utilitat. A mi, particularment, m’ha deixat una mica estupefacte. El filòsof, mitjan...

Arribats al final, ens podem preguntar: quina és la comesa de l’espècie humana en el planeta Terra? Jo fa anys que m’ho pregunto. Actualment, no formem part de cap cadena alimentària. No aportem absolutament res a la vida ni al planeta. Bé... és fals. Aportem contaminació; aportem guerres; ens matem entre nosaltres (certament, a principis d'abril va aparèixer la notícia que hi havia una comunitat de ximpanzés en estat d'una mena de guerra civil, i en la contesa hi havia ferits i morts, però no se sap si ha sorgit del no-res, o ho haurien après de nosaltres); reduïm la diversitat de les espècies tot extingint-les, ja si perquè per l’efecte del canvi climàtic, o sigui perquè les matem directament... en resum, i aquest és l’argument més sòlid per defensar la meva misantropia, al món li aniria molt millor sense nosaltres. L’autor del llibre, però, té una altra opinió. Evidentment, discutible. Si ens estem tornant més estúpids i no ens extingim... per alguna raó serà, no? Com dic, l...

Seguim amb l’estupidesa humana. Aquesta setmana hem d’arribar a la conclusió que quan els homes s’ajunten (com a espècie, no com a gènere), es tornen més estúpids. Ja ho vàrem apuntar la setmana passada en el cas de l’escola (veure entrada L’estupidesa humana 8/10 ). Si vas sol, t’adequaràs al propi nivell. Si vas dos, el nivell serà el del més estúpid. Si vas deu, el mateix. Així doncs, sempre, el més capacitat es rebaixa al nivell del menys capacitat. En cas contrari, els menys capacitats no entenen res i la relació no és possible. Cosa semblant han après els polítics. I és un cas ben curiós que es retroalimenta. Ells saben que han de fer discursos pels més borregos, no pels més llestos. Si han d’arribar al major número de gent possible, no poden predicar discursos complicats. Si us hi fixeu, generalment fan frases curtes, molt simples, i fins i tot es repeteixen constantment: saben que l’oratori és força estúpid i no s’arrisquen a que el seu missatge no cali. Si adeqüen el missatge ...

Arribats a aquest punt, aquell que afirmàvem que perquè l’espècie humana continuï desenvolupant-se (per dir-ho d’alguna manera) necessita més mà d’obra que no pas ments pensants, l’autor fa palès que qualsevol organització ha de poder sobreviure sense el talent del seu pare fundador. Com ens és habitual, anem al cas pràctic quan ens és possible. Per fer-ho, tornem a enllaçar amb la cuina i el gran Ferran Adrià, el Sòcrates del darrer mil·lenni .  Ell explica en moltes entrevistes que hi ha mils o milions de restaurants al món. Alguns fan o intenten fer cuina creativa (podríem resumir-ho amb els que tenen tres estrelles Michelin? N’hi ha menys de dos-cents), i d’aquests, alguns innoven a l’estil El Bulli: no més de cinc o deu en tot el món. Com es fa palès, és impossible sostenir l’hostaleria si aquesta necessités Ferrans Adrià. És més, el mateix establiment, organització mateixa, si depèn únicament i exclusiva del seu fundador, està condemnada a la desaparició. Novament, observem q...

L’autor Aprile segueix reflexionant sobre el tema, i especialment en l’àmbit social. Partint de la premissa que apuntàvem sobre la teoria de l’evolució de les espècies, com és que la societat segueixi el seu curs tot i l’augment de l’estupidesa? Es pregunta l’autor. I es respon ell mateix categòricament: «la intel·ligència (ja) no és necessària perquè el món tiri endavant: la imbecil·litat pot fer-ho igual de bé, o fins i tot millor». Fent novament ús de la fal·làcia (o no) especula que si la imbecil·litat, l’estupidesa, fos nociva o negativa per la nostra espècie, haurien d’haver ocorregut una de les dues coses següents: o ens hauríem extingit, o no hi hauria imbècils. Com que hi continua havent estúpids arreu i no ens hem extingit... ergo, l’espècie necessita l’estupidesa per la supervivència. Uau! Canviem de paràgraf perquè la cosa és important. El que estem dient és que la naturalesa és sàvia. També diem que l’espècie s’adapta. Si hi ha alguna cosa que és nociva per una espècie, o ...

De l’entorn laboral l’autor també apunta altres circumstàncies. Una que solem veure sovint és que els incompetents tendeixen a ocultar la seva incompetència augmentant les seves competències. Sí, sembla un embarbussament, però no. La idea que hi ha darrere aquesta sentència és que si un fa una cosa malament, no té excusa. Si en fa deu, sempre es pot excusar en que fa masses coses. Per tant, si en fa una de malament, per buscar-se l’excusa de la quantitat, es busca noves competències per incomplir-les totes. No s’ha de negar que és un raonament força brillant per part de l’incompetent. En aquest precís moment m’agradaria introduir dos conceptes curiosos. Un dels quals n’he tingut constància gràcies al llibre que estem comentant. El biòleg Iain Couzin, expert en comportament col·lectiu, va realitzar experiments amb bancs de peixos per veure com es prenien les decisions en grup. Agafeu-vos fort. El procediment fou el següent. En primer lloc va agafar un peix i li va practicar una lobotomi...