Entrades

Origen de les taules de canvi i la partida doble comptable

En l’entrada corresponent al retorn del mercadal de Vic vàrem descobrir que el mercat de la ciutat de Vic era dels més antics del país, sinó el més antic. Avui la cosa va de finances i comptabilitat. També és una nova entrada per reivindicar el protagonisme de Vic, que sovint li treuen immerescudament. Avui, parlem de dues característiques vigatanes que també sembla que ens n’han tret l’autoria. D’una banda, la taula de canvi, precedent més directe dels bancs públics; per l’altra, el mètode de partida doble com a sistema de registre de les operacions en comptabilitat, això és, el clàssic deure i haver. 
Pel que fa a la taula de canvi, novament Viquipèdia afirma que «la Taula de Canvi de Barcelona es pot considerar el primer banc públic d'Europa». No només ho diu Viquipèdia, sinó que algun llibre també ho afirma rotundament: «la Taula de Canvi de la Ciutat de Barcelona, creada l’any 1401, va ser el primer banc públic d’Europa». És la primera fase de la introducció de Els primers lli…

Corea del Nord (1)

Ja fa unes setmanes que vaig llegir la notícia que el líder de Corea del Nord, Kim Jong-Un, estava, literalment, un 99% mort. En el moment d’escriure aquestes línies, està perfectament viu. Els rumors es van disparar després que s’absentés durant diverses setmanes i no se l’hagués vist en llocs públics; nordcoreans, òbviament. No obstant això, partint de la premissa que parlem de l’estat, possiblement, més hermètic del món... no crec que ningú pugui assegurar si està viu, o està mort i han posat la màquina propagandística en marxa per ajornar la fatídica notícia. Insisteixo, penso això en el moment d’escriure aquesta entrada. En qualsevol dels dos casos, diu molt de la classe periodística en general. 
Tot amb tot, em va fer pensar que si bé sí que he vist i llegit diverses coses sobre el nazisme, amb el tema nordcoreà anava just. Molt just. Més enllà de l’Afers Exteriors del gran Miquel Calçada que li va dedicar, poca cosa més. Per aquest motiu, el primer cap de setmana de maig em va…

El retorn del mercadal de Vic

El passat 28 d’abril, Vic va recuperar els seus mercats setmanals (bàsicament alimentació): el del dimarts, el del dissabte i el del diumenge. Particularment, no diré que mai havia vist la Plaça tan trista i solitària un dissabte al matí. Si s’escau festiu generalment ho és, però francament aquests darrers dissabtes feia fredor. No ho he estudiat, però no sé si mai en la història del mercat havia estat tant temps sense celebrar-se. I parlar d’història del mercat de Vic... són paraules majors. Segurament em caldrà algun dia una segona entrada al respecte, però tot és un començar. 
Sigui dit de passada, i no és cosa nova, que la història i el món (?) no tracte Vic com es mereix... però bé... ja dic que no és res nou i vivim amb aquest menyspreament. Ho dic en el sentit que se m’ha ocorregut intentar buscar els mercats més antics de Catalunya i a la Viquipèdia diuen que un dels més antics és el dels Encants Vells o Mercat Fira de Bellcaire, a Barcelona. Data del segle XIV. Al segle XIV...…

La Covid-19 (7)

Us mentiria si digués que he seguit les darreres notícies sobre la Covid. Ja fa uns dies que vaig decidir no seguir-les perquè tot plegat em semblava un munt de despropòsits. Potser mai com ara s’ha pogut fer tan tangible allò de la desinformació, o l’excés de la mateixa. Vull dir que quan hi ha mil criteris per avaluar una cosa, i mil opinions més, al final és impossible saber quina és la bona. I si no saps quina és la bona, tan bona o dolenta és una com altra, o cap de les dues. I si al final no pots discernir, al capdavall és el mateix estar informat o no estar-ho. No obstant això, veient el dia a dia per la finestra o balcó, o fins i tot llegint en diagonal alguns titulars, un es pot fer la idea de com anem. O no. 
Vagi per davant la frase del gran Sòcrates de «només sé que no sé». Perquè si bé soc capaç de veure algunes coses, no sé dir de totes i cadascuna d’elles si son bones o son dolentes. D’una banda, ja hem vist la gestió del govern del regne veí. No sabem com ho hauria fe…

Montserrat

Un dels llocs màgics del món és Montserrat. Tot ell està amarat de misticisme. Només cal escoltar el professor Sebastià d’Arbó per conèixer-ho. Jo, particularment, hi tinc un afecte especial, no pas per aquest atribut, però tot suma. No es pot dir que hi hagi anat molt ni hi vagi sovint, però això no significa que no hi pensi sovint. I hi penso per diverses causes. Ja sigui perquè empara la patrona de Catalunya, la verge de Montserrat; perquè des de fa segles hi viu una comunitat de monjos benedictins i m’atrau molt tot el que fa referència a la vida monàstica; per l’entorn; per l’escolania, o perquè un bon amic que ens va deixar el dinou d’octubre del 2018 també li fascinava. D’alguna manera, recordar Montserrat em recorda al Xavier, l’amic al que de manera molt afectiva li deia enciclopèdia amb potes.

No obstant això, darrerament he llegit una cosa que m’ha cridat l’atenció. Tots sabrem la grandesa històrica del bisbat de Vic, que abastava bona part del país, i en algun moment, fi…

Llibres d’història vigatana

Molts ja coneixen la meva passió per la història de Vic, ciutat de la qual em considero enamorat. De fet, aquest amor em va portar a una primera incursió literària pública: Un passeig per Vic. En aquest llibre hi ha una mica d’història de la ciutat, com també el poder fer un itinerari per la bella i vella ciutat. Una de les preguntes que em varen fer en la presentació del treball —novembre del 2016— va ser si el que m’agradava més era fer recerca. La veritat és que fer recerca té el seu encant, perquè descobreixes coses que no sabies i que molts han passat per alt, però també té les seves coses.

Dic tot això perquè algú podria interessar-li conèixer la història de Vic de manera més detallada i en obres monotemàtiques (exclusivament sobre Vic). A més, aquesta setmana és Sant Jordi, dia del llibre. Per això avui escric una mica sobre això. Evidentment, no conec tota la bibliografia al respecte, però, si més no, sí que puc donar algunes referències per qui li interessin. Insisteixo, re…

Calendari romà

En aquest bloc ja hem explicat diverses vegades coses referents al temps. Que em vingui a la memòria, en el seu dia, un d’aquells que havia de ser la fi del món, vaig fer una breu pinzellada sobre el calendari maia. Al 2012 em devia preocupar això del temps... perquè per cap d’any escrivia de per què els mesos es diuen com es diuen. La darrera entrada al respecte ha estat fa uns dies, quan parlava del significat dels dies de la setmana. Entremig, aprofitant el desig 2020, també tinguí ocasió de recordar que no tots vivim al mateix any. No obstant tot això, si llegiu documents relativament antics, notareu que quan daten les efemèrides, no posen dimarts 14 d’abril de l’any 2020. Utilitzen una altra nomenclatura. En el cas de la Catalunya medieval, el calendari romà antic.

Com tantes altres coses, no sé si ho he acabat d’entendre però i/o ho sabré explicar. El fet és que el calendari romà antic es basava en cicles lunars. Bàsicament, tenien assenyalats tres moments: lluna nova, quart c…