Carles Costa i Muntadas

Ens havíem quedat en l’etapa del torrat del cafè. Havent passat tots aquests processos, és quan el comprem, i és quan si no anem amb compte, tot el que s’ha fet fins aquest moment perd tot el sentit. Una vegada comprat, és el moment de conservar-lo en unes condicions adients. En principi ja ens el venen amb un bon envasat. En primer lloc tenim la temperatura. Teòricament, caldria conservar-lo en un ambient relativament fresc, d’uns quinze graus. Naturalment, hi ha matisos. Quan més transformat estigui el cafè, és a dir, torrat, més s’oxidarà: si bé essent verd pot mantenir-se fins a un any, un cop torrat el temps de conservació òptim baixa a un mes. Ja no parlem de si el cafè fins i tot l’hem molt (o comprat molt), que amb un quart d’hora ja pot perdre bastant. Pel que fa al recipient, caldria conservar-lo en un envàs amb una vàlvula unidireccional, és a dir, que només sigui de sortida d’aire. I, quan dic aire, en realitat vull dir diòxid de carboni, que és el que allibera el torrat. É

Parlant de la cafeïna, sapigueu que és una arma de doble tall. La propietat més coneguda d’aquest compost químic és que estimula el sistema nerviós, ja que augmenta el nostre estat d’alerta i concentració. Així mateix, també té efectes estimulants en el teixit muscular. També vaig llegir no fa gaire que el cafè revertia part dels efectes produïts pel sedentarisme. En cap cas estic dient que deixeu de fer exercici! Sinó que el que afirmo és que si esteu treballant vuit hores asseguts, el cafè és un bon aliat. Entre altres coses perquè el cafè té propietats antiinflamatòries, millora el metabolisme, te afectes antioxidants...  L’entrada d’avui no va dels beneficis de prendre cafè, que cada vegada n’hi troben més, però queda enumerat que disposa de gran quantitat de fenòlics, d’àcid clorogènic i melanoïdines que van en aquesta línia, així com també altres substàncies de tipus mineral, antioxidants i fibra. En resum i per no allargar-me, hi ha estudis que relacionen el consum del cafè amb

Un cop tenim el cafè collit i assecat (rentat o no), es portaria a torrar. Al meu entendre, aquesta nova etapa difícilment es pot fer o s’ha de fer en origen, sinó que hauria de ser un torrat de quilòmetre zero. Novament, les diferències amb el cafè ordinari són abismals. Parlem ara del mal costum/hàbit/praxis del cafè torrefacte, el sistema mitjançant el qual es torra el cafè i es pretén (pretenia) conservar-lo de la millor manera possible. Sembla ser que més o menys actualment, el cafè torrefacte a Europa només es comercialitza a la península Ibèrica. Si travessem l’Atlàntic, també es fa a Argentina, Paraguai o Costa Rica. En resum, no és el que més es comercialitza ni, com és de notar, el millor. Antigament, al segle XVII, es creia que era la millor manera de mantenir les propietats del cafè natural durant més temps. Però el cert és que no. El motiu és simple. El torrefacte és el resultat d’afegir sucre als grans de cafè durant el torrat. Ignoro completament el tipus de sucre que ge

Més enllà de la producció agrícola del cafè, el procés per gaudir d'un bon cafè d'especialitat continua amb la recol·lecció i assecament, un altre factor molt important. Conegut com natural o assecat al sol, aquest és un dels mètodes més antics. O, com a mínim, més romàntic o artesanal. Val a dir que és del tot delicat. Els fruits es col·loquen en patis d’assecament o en llits africans, i es van removent de tant en tant per mirar d’aconseguir un assecament o deshidratació uniforme. Així es passen les properes dues o tres setmanes fins que els grans sonin com una maraca. Amb aquest procés d’assecament, s’aconsegueixen uns cafès amb major cos, dolçor i sabor terrós per a zones de poca altura, i afruitats per a zones de més altura.

Abans d’introduir-nos en el món del cafè, però, permeteu-me contar-vos una mica d’història. D’història del cafè, més enllà de la que ja hem explicat de l’Antoni Montserrat . Diuen que el cafè es va descobrir, com moltes grans coses, per casualitat. O almenys així ho afirmen la majoria dels historiadors del cafè perquè la llegenda que hi ha al darrere no es pot demostrar. Conten que cap allà l’any 600, un pastor de cabres anomenat Kaldi va descobrir per casualitat els efectes del cafè per l’antiga zona d’Abisinia, més o menys l’actual Etiòpia. El pastor va deixar campar lliurement les cabres i aquestes es van endinsar al bosc. Més tard, Kaldi va observar que els artiodàctils estaven molt més excitats del normal. Veient el que havien ingerit, va recollir alguns d’aquells fruits vermells (el fruit del cafè és de color vermell) i en va portar uns quants a un monestir a fi que uns monjos els tastessin. Conjuntament van preparar una infusió i la van compartir. Un dels monjos va trobar la beg

Ja vaig deixar intuir en la darrera entrada dedicada al cafè que m’havia agafat una mica fort... No només això, sinó que tenia pendent d’introduir-m’hi una mica més. Entre cafè i cafè, ho he fet. No diré que lluny queda aquella entrada, perquè no fa ni mig any, però he fet un nou quart de volta al tema... I és que com vaig anunciar aleshores en un cafè? , se m’obria tot un món, i m’interessava aprofundir amb el tema. D’ençà d’aleshores, ja he canviat de cafetera i també de molinet, si bé no he deixat d’utilitzar el mateix mètode i continuo rememorant i homenatjant al gran Antoni Montserrat . També he llegit algunes coses més sobre el cafè... Precisament, la base de les entrades que venen a continuació són agafades del llibre «Todo sobre el Café». Malgrat el títol, val a dir que no hi és tot... però és un bon inici.

Tornaria a començar l’entrada amb el que vaig dir amb l’ experiència viscuda al «Disfutar» , però potser perdia credibilitat. Tanmateix, és cert, generalment no publico ressenyes de restaurants al meu bloc, sinó que ho faig al Google, del qual soc guia local de nivell 7. Dit això, novament l’ocasió s’ho val. Sense ànim de ser pedant, hem tingut el goig d’anar a diversos restaurants i, de Catalunya, ara mateix, em quedaria amb dos. D’un no n’he parlat (fent bona l’afirmació anterior), tot i que no descarto parlar-ne algun dia: «Ca l’Enric», a la vall de Bianya. L’altre, el que avui m’exhorta a parlar-ne, el «Miramar», a Llançà. El particular vincle amb el «Miramar» ve d’anys enrere. Bastants... Ignoro per complet o no recordo gens com em va arribar a oïdes, i com em va despertar alguna cosa. Fos com fos, em va arribar que bàsicament, i quasi de manera exclusiva, elaboren un menú amb peix i marisc. I això em va semblar molt meritori. Pels que sigueu més foodies , podríem dir que el xef d

Amb motiu de la col·locació del primer retrat a la Galeria de Vigatans Il·lustres, l’eminent canonge Collell escrivia a la seva La Veu del Montserrat del cinc de juliol de 1890 unes lletres dedicades al nostre sant patró, sant Miquel dels Sants. Per constatar que la nostra Ciutat dels Sants havia estat fecundada amb la rosada de la gràcia divina, afirmava: Obriu, sino, la nostra historia, brillant com cap altre n’hi hage; noms il-lustres veuréu, noms de grans prohoms que s’assentaren en los consells dels Reys, sabis á qui escoltá tota la nació, y á algun tot lo mon civilisat; guerrers de gran fama que defensaren heróicament la patria, sensats concellers, renomenats artistas y honradíssims artesans; pero desseguit notaréu que lo que á tots alenta y sosté en sas empresas, lo que inspira son cor generós, es la fe acrisolada, sense ombra de preocupacions y la pietat sincera, sense taca de fanatisme, que va passant de pares á fills com sagrada herencia. La Galeria de Vigatans Il·lustres de