Entrades

Vic: antifeixista sí, antisistema no

Les darreres setmanes Vic ha estat motiu de conversa i notícia a diversos mitjans, especialment rellevants a les televisions estrangeres. Al meu entendre ens ho hauríem pogut o hauríem hagut d’estalviar. Darrera les dues notícies hi ha coses de molt diversa índole. En el primer cas, no sabria discernir quant de bo i de dolent hi ha; en el segon, senzillament és inadmissible. Pel que fa al primer, parlem de la rebuda que va tenir Vox a la capital de la comarca. El segon, fruit de les protestes per l’empresonament del raper Pablo Hásel.  Si respectem el fil cronològic, primer de tot cal parlar sobre la visita de Vox. Dic que no soc capaç de discernir quant hi ha de bo i de dolent sobre el que va passar. Sincerament. Cal veure aquesta efemèride des de dues perspectives: la no submissió i la tolerància. Vic fou i és terra d’acollida i sempre ha procurat i lluitat per la seva llibertat. És així des que Vic no era Vic, sinó Auso. Aleshores, els ausetans ja es van enfrontar a romans i a qui c

Reflexions de les eleccions #14F

Diumenge tarda. Em disposo a escriure l’entrada que hauria de sortir dimarts sense gaire ànim. Però surt avui. Suposo que era previsible que després de la precampanya i campanya més rara de la història hi dediqués algunes reflexions. Francament, em costa. Entre altres coses, perquè en el moment d’escriure aquestes línies ningú sap què està passant o passarà quant a l’arc parlamentari (potser mereixerà alguna entrada avaluant els resultats?). També, el fet que han sigut les eleccions que he seguit amb més desinterès. Finalment ho han aconseguit. Si aquestes eleccions s’haguessin produït fa deu anys enrere, segurament la proliferació d’entrades al bloc hauria estat notable. Afortunadament (o no), no ha estat al cas. Només he dedicat una entrada a les eleccions, aproximació al 14F .  La Junta Electoral espanyola havia proclamat vint-i-tres candidatures que finalment s’han pogut presentar-se a les eleccions. Que sigui un número primer deu ser pràcticament l’única nota positiva. Tanmateix,

Sein kampf (10/10): a mode de conclusió

Desena i darrera entrada de la sèrie dedicada a l’intent de comprensió del que passava per la ment de Hitler. He intentat entendre i explicar com va arribar a les conclusions que va arribar. Tasca gens fàcil i no sé si me n’hauré sortit. També he volgut fer-ho partint d’una única font. El llibre que va escriure es pot dir que és l’embrió del nazisme. Tanmateix, si bé llegint-lo s’entenen (a nivell de comprensió, en cap cas de justificació) algunes coses que van passar, tampoc es pot assegurar que tot el Tercer Reich estava explicat i pronosticat al llibre. Vull dir que a mesura que anaven caminant anaven fent camí. Camí, no cal dir-ho, que mai a la vida haurien d’haver emprès. Però, com deia en un parell d’ocasions, o bé no el van veure a venir o el van veure a venir i van fer la vista grossa.  Vull acabar amb algunes reflexions, especialment referents a les dictadures i al que es coneix com a ultradreta o extremadreta. Sovint es cau en l’error que les dictadures són de dretes. Penso q

Sein kampf (9/10): la conquesta de noves terres

La darrera cosa que volia tractar de la lògica hitleriana és la conquesta de les noves terres. Va començar per Polònia i a partir d’aleshores va intentar conquerir bona part d’Europa. Malauradament amb força èxit. En el seu llibre també dona arguments pels quals es van veure obligats (segons ell, és clar) a conquerir noves terres. Arguments fal·laços, no cal dir-ho. La conclusió més simple és que era una qüestió de supervivència i de recursos alimentaris.  Hi ha una cosa evident pel que fa als recursos alimentaris. Una societat basada en l’agricultura i la ramaderia, necessita espais per conrear-la i també per la pastura dels animals. Possiblement, el millor exemple és Xina. A Xina, amb una població de més de mil quatre-cents habitants, el cereal per excel·lència és l’arròs. Consumeixen i produeixen tones i tones d’arròs. Però per produir l’arròs els fa falta terres. És per això que aprofiten qualsevol falda de muntanya (o també en el pendent) o qualsevol lloc per mirar de cultivar-lo.

Sein kampf (8/10): l’evolució de les espècies

L’altra cara de la moneda és la de l’evolució de les espècies. Reconec que em faria falta llegir sobre Darwin i sobre el seu llibre més concretament. La màxima que promulga és aquella de «evolucionar o morir», o altres variants apunten que només sobreviu els més fort. És per aquest motiu que després de parlar dels jueus, Sein kampf (7): els jueus , parlo de l’evolució de les espècies. Ja no només perquè Hitler creia que els jueus eren una raça inferior i havien de morir, sinó perquè no només els jueus foren els seus blancs, sinó que també manà aniquilar gitanos, comunistes, homosexuals i persones que, senzillament, estaven maltes (paradoxalment, els creia una raça inferior i els eliminava perquè, precisament, eren superiors). La raó? Evolució de les espècies. Sona molt simplista, i ho és.  Novament, cal advertir que estem dintre la ment d’un criminal dictador i assassí. Tractem d’escodrinyar les raons que el dugueren a pensar d’aquesta manera. A buscar la seva (i només seva) lògica. I

Sein kampf (7/10): els jueus

Aquest és un tema espinós i com deia en la primera entrada, delicat i complicat. Torno a insistir amb el tema que només estic intentant entendre coses. Com bé indica el títol de la sèrie, aquesta era o va ser la seva lluita i no pas ni la meva, ni la de qualsevol persona amb un mínim d’humanitat. Personalment, em fa molt respecte tractar el tema. També perquè, precisament, hi tinc un profund respecte. En l’holocaust van morir sis milions de jueus, a banda de molts altres col·lectius. Això no s’ha d’oblidar mai.  Per parlar d’aquest tema, permeteu-me que us introdueixi dos conceptes que per a mi són diferents i confio que se m’entengui. Encara no sé com anomenar-los. Tanmateix, un faria referència a la lògica (si plou em mullo) i l’altre a un concepte que estaria vinculat a la racionalitat, allò que es fa des d’una ment sana, amb moralitat, ètica... allò que diríem que és el correcte. Per posar un exemple: imagineu que doneu la instrucció d’anar a buscar diners amb el menor temps possib

Sein kampf (6/10): la propaganda

En entrades anteriors havíem desglossat l’anàlisi de la política, o més aviat del sistema parlamentari i dels seus integrants, i la solució que Hitler creia idònia. No obstant això, i que ell fou el dictador en majúscules (torno a dir que em faltaria conèixer la Rússia d’Stalin i la Itàlia de Mussolini com a mínim), pretenia arribar al poder de manera democràtica. De fet, així ho va fer. Ho he dit en diverses ocasions, no pas per reconèixer-li mèrits, sinó més aviat per deixar notar que sovint la democràcia també falla (no està bé que ho digui però si veiem l’arc parlamentari dels parlaments i congressos d’Europa és fàcil adonar-nos-en. Tanmateix, com deia Winston S. Churchill: «Democracy is the worst form of government, except for all the others» [‘la democràcia és la pitjor forma de govern, excepte per totes les altres‘]). Reitero que el cas del nazisme no és com el franquisme. Hi va haver una sèrie d’alemanys que el van votar i, d’alguna manera, compartien, combregaven i/o consentie

Sein kampf (5/10): la política, la seva solució (II)

Havíem deixat la darrera entrada de la sèrie en la justificació de les formes de govern. D’una banda, si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit ; per l’altra, si ens ha de guiar un filòsof savi a qui ningú li qüestiona res perquè ho sap tot i ens portarà a tots pel bon camí... podria ésser una bona solució perquè l’alternativa pot ésser pitjor. Recordem l’exemple del tabac. Si de mi depengués, la gent no fumaria en llocs públics. Però com que no depèn de mi... doncs ens hem d’empassar el fum, hem de patir càncers de pulmó, i al final hem de patir morts evitables. Alguna cosa semblant passa amb la Covid-19.  Si posem totes aquestes característiques en un robot de cuina, ens hauria sortit l’incipient moviment de Hitler. Havent fet l’anàlisi que el parlament i els seus polítics no serveixen per massa res, i que sovint quanta més gent pitjor perquè uns s’excusen amb altres i no hi ha ningú que vulgui agafar la responsabilitat («Prácticamente, pues, no hay responsabilidad, porque l

Aproximació al 14F

La data del catorze de febrer es va aproximant. Més enllà de la celebració amorosa per banda espanyola, els catalans tenim una cita aquella dia amb les urnes. Almenys en teoria, perquè tal i com van les coses... ja veurem si hi acabarem anant o no. Ben mirat, l’objectiu espanyol no era convocar eleccions, sinó simplement fer fora al president Torra. Amb això satisfet, el menys important és la festa de la democràcia . Perquè, tal volta, segurament ens tornarem a trobar amb el mateix problema: els catalans fem la pantomima d’anar a votar, i llavors Espanya respectarà o no els resultats en funció de si els hi convé més o menys. O els respectarà fins que decidirà que ja no els convé. Més enllà d’això, però, el problema que se’ns presenta, com sempre d’ençà de fa uns anys, és a qui votem? A qui fem confiança? Val a dir que l’entrada d’avui no té com a objectiu influir en el vot de ningú, sinó que és una pregunta que fa setmanes que em faig i comparteixo els meus pensaments i reflexions. És