Carles Costa i Muntadas

Les jornades de reflexió haurien de ser l’endemà de les eleccions, i no només el dia abans de les mateixes. De fet… molts partits polítics i organitzacions reflexionen sobre la desfeta d’uns i auge dels altres. No obstant això, les sorpreses ni són noves, com tampoc és nou tot el que estem vivint darrerament. Permeteu-me fer un viatge en el temps en aquesta jornada de reflexió.
Corria l’any 1888 quan l’aprovació del nou codi civil espanyol encarava la darrera fase i es va promoure la Llei de bases. Aquesta llei autoritzava el govern espanyol a imposar-la sense discussió parlamentària. Inicialment, només es plantejava aplicar-se a l’Espanya castellanoandalusa, però també esdevingué complementària en territoris amb drets forals com Catalunya. L’any següent, quan el nou codi civil ja havia sortit a la llum i tenia previst entrar en vigència el primer de maig, es va obrir el debat parlamentari a les Corts espanyoles. Més enllà d’uns pocs diputats escollits a Catalunya, la resta no van be…

Inicio aquesta setmana una possible nova etapa en aquest bloc. Com es pot apreciar, els canvis són ben visibles a simple vista. En primer lloc, un nou domini, en aquest cas carlescosta.cat. Curiosament —o no— l’he trobat disponible. És fàcil que hi hagi gent que vingui a parar a aquest bloc tot cercant al Carles Costa periodista. Sento decebre’ls. Com he dit en altres ocasions, no sóc ell. L’altra cara visible és el nou disseny. De ben segur canviarà els propers dies o setmanes perquè no m’acaba de convèncer. Tanmateix, calia canviar-lo. Continua presidint el bloc una foto de la plaça Major de Vic. No obstant així i després de tres anys i mig, es pot dir —irònicament— que s’ha fet clar.
Què significa això? Amb això vull dir que enceto una nova etapa. Si més no ho intento. Amb més de tres anys i mig he tingut temps de diverses coses. La més important de totes, créixer i aprendre: madurar. Vaig publicar un llibre intitulat Un passeig per Vic el novembre de l’any 2016. En la mesura que …

Humilment, els invito a fer una profunda reflexió però, si ahir el que estava passant ja em semblava molt fort, després de donar-hi algunes voltes, encara m’ho sembla més. Crec que avui ja puc afirmar que el d’ahir va ser un atac frontal a la democràcia i que aquesta entitat dista molt del concepte democràtic.
Diu el tercer punt de l’argumentari del referèndum referent a les possibles dificultats: “Les dificultats són gairebé iguals i potser superiors en el cas d’un referèndum constitucional. Nosaltres EXIGIM a les nostres institucions que convoquin el Referèndum d’Independència amb totes les garanties democràtiques i que, en cas de guanyar el SÍ, declarin immediatament la independència de Catalunya. Qui ha d’organitzar-lo són les nostres institucions. L’ANC i la societat civil EXIGEIX que el RI es celebri, i si cal ajudarà, però no posem les regles. Això li toca al nostre govern i al nostre Parlament”.
Us ho tradueixo per si algú no ho entén menys un punt que em sembla que no necess…

No he amagat mai el meu desacord amb l’ANC. No és la primera entrada que, en certa mesura, els hi dedico. Crec que tot devia començar el juny del 2012 amb una entrada dedicada a l’ANC i l’AMI. Ja aleshores no ho tenia gens clar… imagineu-vos actualment…
De totes maneres, on vaig veure que la cosa era seriosa, fou quan el febrer el 2014 escrivia un parell d’entrades dedicades a la campanya “Signa un pot per la #independència”; també aquí. Si recordem una mica la campanya, l’ANC es va dedicar -vagi per davant que no crec que els manqués bona fe- el que jo vaig interpretar com a enganyar, engalipar, ensarronar, guarnir, entabanar, ensibornar… distreure, entretenir… la parròquia amb una campanya. Deia en aquella entrada: “Segons la web de l’ANC, “és una campanya adreçada a incentivar els ciutadans de Catalunya que exerceixin el dret de petició”. Imagino que els pobres catalans que viuen a fora no... (molt democràtic) I què és això? “És un dret fonamental reconegut per la Constitució espa…

Permeteu-me avui rendir una mica d’homenatge al nostre Patró Sant Miquel dels Sants. Em sembla el dia encertat tenint en compte que el dia 5 de juliol celebrem la Festa Major de Vic. Tanmateix, Vic no sempre ha tingut a Sant Miquel dels Sants com a patró de la ciutat, sinó que d’antany ho foren Sant Pere fins el segle XVI i, seguidament, abans que l’actual Sant Miquel, ho foren els dos Sants Màrtirs Llucià i Marcià a qui una llegenda situa el seu desenllaç, precisament, a la Plaça dels Sants Màrtirs.
Tot plegat perquè em sembla important conèixer part del passat i tradició, independentment de les creences de cadascú. Sant Miquel, de nom Miquel Argemir i Mitjà, va néixer a Vic el 29 de setembre de 1591 i va morir a Valladolid, on encara reposen les seves despulles, a l’edat de 33 anys. Per concretar més, va néixer al Carrer que avui porta el seu nom i que abans s’anomenà de Sant Hipòlit fins que la celebració del tricentenari de la seva mort en va canviar el nom. Orfe de mare de ben m…

Escrivia el desembre del 2012 (!), que “Per mi, a nivell polític només hi ha interès si 1) hi tornen a haver eleccions d’aquí a quatre dies; 2) es fa la consulta; 3) es declara la independència o 4) ens extingim com a poble”. Ha plogut molt des d’aleshores... També he escrit en alguna altra ocasió que visc molt més tranquil des que m’he apartat del circ esperpèntic polític. Podria dir política, però jo personalment entenc altres coses per política; i no tenen res a veure amb el que fa temps estem vivint. També és cert, però, que tenia ganes d’escriure quelcom a l’abandonat bloc i no trobava mai el què… bé… sí que ho trobava però.. perdre-hi el temps… I, avui, tot i la mandra, ho aconsegueixo.
Recórrer a l’hemeroteca personal és divertit, i més encara en aquests casos. Sense ànim de ser pretensiós i arrugant, el meu hauria pogut ser un bloc interessant; generalment no agradava el que deia per la contundència amb que ho deia però, mai he deixat de dir-ho per aquesta raó i, ni molt meny…