Entrades

Productes de temporada

Cada vegada em costa més trobar temes dels que parlar... suposo que és relativament normal després de 540 entrades al bloc. Això mateix ja és un gran mèrit i algun dia hi hauré de fer referència. Suposo que també em costa perquè, de manera gens forçada, he anat aparcant els temes polítics per coses més... no diré importants perquè la política n’és. El que vull dir és que si em dediqués a parlar de política acabaria escrivint el que escrivia fa anys. Es pot dir que no ens hem mogut gaire malgrat cada dia omplen pàgines i pàgines del diari per no aportar pràcticament res nou. Tot amb tot, el que concloc de tot plegat és que haig de llegir més per poder aprendre més coses i compartir-les. Això, o obrir una secció de gastronomia i cuina, que en cap cas ho descarto. Doncs avui anava a parlar del cafè, però abans de posar el títol m’han vingut al cap els pèsols que em vaig menjar el cap de setmana passat. No eren els primers de la temporada, perquè ja fa dies que en menjo. Però, renoi, quins

Fi de l’estat d’alarma

El passat diumenge es va posar fi a l’estat d’alarma. Paradoxalment, això ens hauria d’alarmar i/o posar en alerta. Almenys, després de veure les primeres imatges de celebració per la finalització de dit estat. Tristament, les imatges de Barcelona, i suposo que les que no han transcendit d’altres municipis, eren d’esperar. Tampoc cal fer-nos trampes al solitari... El que em fa més gràcia de tot és que em va semblar sentir per la ràdio que els mossos posarien controls entre les 22.00 i les 23.59 del mateix dissabte perquè la gent no se saltés el confinament. No sé si era una espècie de broma. Si ho era, per cert, força de mal gust. Posar-se a fer controls durant dues hores, i que aquest parell d’hores siguin les dues darreres abans que s’acabi l’estat d’alarma, ja de per si és ridícul. Però encara ho és més perquè aquesta voluntat i ímpetu per fer complir la llei, es devia acabar amb la fi dels mateixos controls. A partir de les 0.00 del diumenge, barra lliure. Tothom al carrer. Tot i q

Setmana Sense Soroll

La setmana passada es va celebrar la Setmana Sense Soroll: del vint-i-sis d’abril al dos de maig. S’aprofiten aquests set dies per promoure iniciatives en el marc de la prevenció de la contaminació acústica. Algunes d’aquestes haurien de ser la sensibilització i l’educació ambiental amb l’objectiu de donar visibilitat a les eines de gestió i control per optimitzar recursos i poder oferir una solució més ràpida i eficaç. Aquest any, el lema era «Stop soroll!» i tenia com a objectiu posar en valor totes aquelles actuacions i/o accions que permetrien millorar la qualitat acústica del nostre entorn. A Vic, o ve va passar de llarg, o realment l’hem celebrat amb festival de models de tubs d’escapament de cotxes. Més aviat penso que ha passat de llarg, perquè en el canal que l’ajuntament té al Telegram no hi he vist cap referència. Sí que n’he vist, en canvi, sobre els patinets i bicicletes. Per enèsima vegada, diuen que volen educar la gent, quan hom sap que la majoria només s’educa a base d

Sense pena ni glòria

Trist títol per una entrada. No obstant això, tinc ocasió de fer una mica de joc de paraules amb el meu darrer llibre, Glòries Vigatanes , recórrer al sentit de l’humor, i també fer ús de la ironia o paradoxa. Per tant, no vull perdre la oportunitat, tot i que per dintre la decepció és majúscula. Perquè, tristament, aquest seria el titular, conclusió o resum del que ha estat el meu llibre fins avui i després de la celebració de la diada de Sant Jordi. Doncs això mateix, Glòries Vigatanes , sense pena ni glòria. Malauradament, penso que ja ha fet tot el recorregut que havia de fer. I és molt trist, no només per l’autor. Glòries Vigatanes el vaig publicar a finals de febrer i únicament en format digital. Els motius els he intentat explicar en un recull de tres entrades on analitzava la dificultat per treure un llibre al mercat ( aquí la segona i la tercera ). No obstant això, la raó principal ha estat el nul interès que ha rebut per part de l’ens municipal. No pretenc engegar cap mena

Eduard Junyent i Subirà

Arribem a la fi d’aquest recull de glòries vigatanes , de personatges únics... que cadascú els anomeni com ho cregui convenient. Tanquem la recopilació amb el compatrici Eduard Junyent i Subirà. Crec que no m’erro, si afirmo que molts hem començat a interessar-nos per la història de Vic arran de la seva obra cabdal: La ciutat de Vic i la seva història , de l’any 1976. D’ençà d’aquesta —i amb tot el respecte i admiració que em mereixen treballs posteriors— no se n’ha fet cap d’igual. Continuo pensant que caldria que algun erudit la revisés i l’actualitzés per fer arribar la nostra història als més menuts, i no tan menuts. O millor encara, que algú fes, o el consistori liderés, una enciclopèdia vigatana, que història no en manca. Quant a l’obra de Junyent, trobar-la en la seva primera edició pot ser qüestió àrdua. Però per tot enamorat de Vic és adquisició quasi obligada. Em desfaig en elogis perquè no li falten mèrits. Tot i així, com hem apuntat quan parlàvem de Joaquim Salarich , Juny

Manuel Serra i Moret

No cal que torni a posar èmfasi en el fet que Vic, històricament, ha donat un gran estol de polítics que han format i formen part de la història de Catalunya. Segurament seria agosarat afirmar que Vic, com la Ciutat dels Sants , també podria ser anomenada la Ciutat dels Polítics , però el cert és que n’hem tingut (i en tenim) de ben destacats; malauradament, no prou reconeguts. Per demostrar-ho, no necessitem anar enrere fins a trobar la nissaga dels Caçador, que com vàrem veure en entrades posteriors va donar alguns presidents de la Generalitat, sinó que parlem d’èpoques més recents. Ho hem vist amb Narcís Verdaguer i Callís , considerat un dels puntals del catalanisme conservador. Ara ho veurem amb Manuel Serra i Moret. En l’àmbit polític i intel·lectual, a Manuel Serra i Moret se’l podria definir amb quatre paraules que el van caracteritzar sempre: Catalunya, socialisme, humanisme, i democràcia. Ell no fou un polític més, sinó un dels grans, cosa que li va comportar alguns disgustos

Josep Gudiol i Cunill

Imatges
Parlar de Josep Gudiol és parlar del Museu Episcopal de Vic. Les vides d’ambdós s’uniren un dia i només la mort del primer els va poder separar. No es poden destriar, concebre ni entendre l’un sense l’altre. Gudiol en fou l’ànima i la seva glòria continua des de l’eternitat, mentre que el Museu Episcopal l’ha perllongat des del centre de la capital osonenca. Avui en dia, el Museu Episcopal de Vic «ocupa un lloc preeminent entre els museus d'Europa i aplega una de les millors col·leccions d'art romànic i gòtic del món». Així de simple i per orgull de tots els vigatans. I si cal destacar un home que va posar rumb al meritori lloc que ocupa actualment, ens hem de situar al segle XIX amb la figura de Josep Gudiol. Per fer-nos una idea de la seva magnitud, farem referència a les paraules del beat Miquel Vilatimó que escrigué d’ell que «després d’en Balmes cap altre vigatà no ha extès tan pel món la gloriosa fama de la nostra Ciutat que ell tan coralment estimava». Són paraules major

Josep Pratdesaba i Portavella

Josep Pratdesaba és el nostre representant a l’estranger. No vull dir fora de Vic, ni fora de Catalunya, sinó molt més lluny. Quasi que ho hauríem de dir amb majúscules per recalcar-ho o posar-hi més èmfasi. Ja hem pogut comprovar que molts compatricis han dut el nom de la nostra ciutat arreu del món, però Pratdesaba va anar un punt més distant. No literalment, sinó metafòricament parlant. El seu cognom va situar-se un tros més enllà de l’atmosfera. En el darrer apartat del seu capítol dedicat a Glòries Vigatanes entendreu per què ho dic. Vist amb perspectiva, Josep Pratdesaba fou un home amb recursos, polifacètic i molt inquiet. I, per què no dir-ho? També fou una tasta-olletes. I no ho dic pas amb cap connotació negativa, sinó amb el sentit que va tenir interès tant per les ciències, com també per altres disciplines i per totes aquelles coses noves que anaven apareixent. Un home modern, o un home avançat al seu temps. Intrèpid, atrevit i culte. Una de les grans capacitats admirables

Joan Collell i Cuatrecasas

Joan Collell feu mèrits en vida per formar part de Glòries Vigatanes . Segurament també n’ha fet en mort, però estan per demostrar. Literalment. És a dir, Joan Collell no és sant, però té oberta la causa per beatificar-lo a expenses de demostrar el seu primer miracle. Avui en dia té la condició, que no és poca cosa, de venerable i se li pot retre culte. A més d’aquesta singularitat, forma part de les grans glòries del carrer de Sant Miquel dels Sants. Per una banda i d’acord amb la tradició, tenim que vora l’antic carrer de Sant Hipòlit hi hauria nascut sant Just Confessor. Per una altra, es té la certesa que hi va veure la primera llum sant Miquel . I, si algun dia es demostra el miracle de Joan Collell —de ben segur que serà així—, el carrer comptarà també amb un beat. En tot Vic i part de l’estranger, no hi ha carrer més proper al cel que aquest . No hem d’oblidar tampoc, que al capdamunt de la via hi va néixer Andreu Febrer i Callís , el primer traductor en vers de La Divina Comèdi