Entrades

L’altra realitat de Corea del Nord (1/8)

No és la primera vegada que parlo de Corea del Nord . Hom sap que és un dels països més hermètics del món i que està governat sota les directrius dictatorials de la nissaga Kim: actualment qui ho fa amb mà de ferro és Kim Jong Un. No obstant això, després de llegir un parell de llibres —ja fa mesos—, m’animo a compartir més realitats d’aquell país. Dic realitats amb el benentès que les experiències de dos exiliats, podríem dir, d’aquell país, malgrat no es puguin confirmar, mereixen la nostra total i absoluta confiança. Per fer memòria, primer contextualitzarem una mica la situació, i llavors ens centrarem amb els testimonis de Sungju Lee i Yeonmi Park. Em va colpir de tal manera l’experiència dels dos, que no puc no compartir-ho per fer-nos adonar del que arriba a patir la gent, i de la maldat que hi arriba a haver. Començant pel principi, contextualitzem. O fem memòria si veniu de les entrades referents a Corea del Nord . Durant anys, diverses dinasties i reis van governar la penínsu

Nou llibre sobre vigatanes: Victòries

Imatge
Entre sèrie i sèrie faig un parèntesis per presentar-vos un nou llibre sobre vigatanes que he escrit i publicat recentment: Victòries . La casualitat ha volgut que aquesta sigui l'entrada número set-cents del meu bloc . Penso que no és poca cosa. Si les compteu veureu que encara en falten unes quantes, però el cert és que ja en tinc fetes unes quantes que s'aniran publicant a partir de la setmana que ve. Però, el protagonista d'avui és aquest nou llibre. I, deia, que és un bon número per dedicar-lo a un nou treball. Així doncs, en el meu afany i voluntat per difondre cultura i història de Vic, em plau anunciar-vos que recentment he publicant un nou llibre: VICtòries (ISBN 978-84-09-66830-4). Tot i que la gran majoria dels personatges dels que se n’ha escrit la seva història són homes, en cap cas significa que no hi hagués dones extraordinàries. Ans al contrari. L’única diferència entre ells i elles és que dels primers algú n’escrivia la seva vida, i de les segones difícilm

L’harmonia de les cèl·lules (7/7)

Un altre dels òrgans fascinants i del qual en coneixem relativament poca cosa és el cervell. Més enllà del seu funcionament, permeteu-me parlar d’un tema ètic, quasi filosòfic, que és l’estimulació cerebral. No en parlo jo... sinó el llibre. Crec que no diré res nou si afirmo que som el que som perquè al cervell hi ha una sèrie d’impulsos elèctrics mitjançant les neurones. Algun dia potser us explico la meva idea sobre la manipulació d’emocions i sentits, que està a la cantonada del carrer. Però avui no és el dia. De la mateixa manera que ja existeix l'enginyeria cel·lular (també parlàvem d' enginyeria cel·lular aquí ), també ja s’està tractant a una sèrie de trastorns neuropsiquiàtrics i neurològics mitjançant l’estimulació cerebral. Alguns d’aquestes poden ser el trastorn obsessiu compulsiu (TOC) i les addiccions, entre altres. La pregunta que es fa l’autor del llibre és si aquesta estimulació derivarà cap a un nou tipus de medicina. I és on resideix el tema ètic i quasi fil

L’harmonia de les cèl·lules (6/7)

Avui sí, parlem de l’òrgan que dura tota la vida, el cor, d’aquesta màquina tan perfecte, tan precisa; almenys en la majoria de vegades i venint de sèrie. Van descobrir el seu funcionament fruit de l’observació. En comprimir l’artèria aorta, el cor s’inflava tot omplint-se de sang. En comprimir les venes principals, el cor es buidava. Així doncs, i com vàrem anotar la setmana passada, l’aorta havia de transportar necessàriament la sang fora del cor, i les venes havien de portar-li. Un dels detalls més importants és que examinant la paret que separa els cantons esquerre i dret del cor, es va veure que era massa gruixuda i no hi havia porus. Així doncs, la sang de la banda dreta devia viatjar als pulmons abans de tornar a entrar al cor per la banda esquerra. A banda, al veure que el cor batia, van arribar a la conclusió que el cor era la bomba que enviava la sang a través de tot el cos. Eureka!

L’harmonia de les cèl·lules (5/7)

En algun punt de la setmana passada ho havíem deixat en el cicle de la vida. Quan el zigot es divideix i crea l’embrió, és quan es comença a dividir de manera frenètica i comença a formar dues capes de cèl·lules: l’externa (ectoderm), i l’interna (endoderm). Unes tres setmanes més tard de la concepció, una tercera capa de cèl·lules envaeix les dues capes anteriors i s’allotja entre ambdues, com el típic nen que es posa entremig dels seus pares al llit. Aquesta darrera capa serà la capa intermèdia (mesoderm). Això és crític i primordial, com tot el procés, però ja des d’aquest moment es determinen els futurs òrgans i teixits que tenim al cos. Així doncs, ja tenim l’embrió i les seves tres capes i, com deia, és la base d’absolutament tots els òrgans del cos. I si teniu una mica o molta imaginació, sabreu com es determina: és molt enginyós. L’ectoderm (capa exterior) produirà tot allò que fa referència a l’exterior o superfície del cos: pell, cabell, ungles, dents, fins i tot el cristal·l

L’harmonia de les cèl·lules (4/7)

Parlant d’energia que introduíem l’altre dia, dintre la cèl·lula hi ha dues vies per generar-la: una de ràpida i una altra de lenta. Novament, trobem analogies potser més fàcils d’entendre en la vida comú. Pel que fa a la ràpida, vindria a ser l’energia nuclear per fissió (dividir). Pel cas de la cèl·lula, els enzims descomponen la glucosa de manera seriada en molècules cada vegada més petites (un procés anomenat glucòlisi), i és aquesta reacció la que produeix energia. Aquest procés no utilitza oxigen, i per aquest fet es denomina anaeròbic. El producte final de la generació d’energia per la via ràpida (dividir i sense oxigen) és una substància química anomenada trifosfat d’adenosina, ATP pels amics. Qualsevol activitat química o física que requereixi energia, per exemple la tracció d’un múscul, o la mateixa síntesi d’una proteïna, utilitza, o crema en l’argot biològic, ATP. Pel que fa a la via lenta el procés es desenvolupa a les mitocòndries . En aquest cas els productes finals de l

L’harmonia de les cèl·lules (3/7)

Però d’on venen les nostres cèl·lules? Sense posar-se del tot d’acord la comunitat científica, sembla ser que fa dos mil milions d’anys l’evolució va donar un gran gir estrany i, diuen, inexplicable. Aparegué, aleshores, una cèl·lula que és l’ancestre comú de les cèl·lules humanes, vegetals, fúngiques, animals i de les amebes: quelcom semblant a la cèl·lula mare de les cèl·lules mare. Dit d’altra manera, en la nostra cosa més elemental, compartim una cèl·lula primigènia amb les amebes. Ja no és allò de compartir ADN amb un simi... sinó que tenim quelcom de comú amb les amebes. Aquesta cèl·lula eucariota moderna sembla ser que va sorgir dintre d’un arqueobacteri. Aquest és un terme nou per a molts, però per entendre-ho mínimament, direm que la vida només té dos dominis principals, les bactèries i els arqueobacteris. Doncs les cèl·lules eucariotes representen una branca relativament recent dels arqueobacteris. I, encara que sembli impossible, nosaltres som, possiblement, la vida nouvingu

L’harmonia de les cèl·lules (2/7)

Seguint amb el que vàrem contar la setmana passada i lligat amb la reprogramació cel·lular, ens cal parlar de les cèl·lules mare pluripotents induïdes, en el seu acrònim, les cèl·lules iPS. Aquestes cèl·lules són aquelles que tenen la capacitat de reconvertir-se, literalment. O més que reconvertir-se, són llenços blancs per poder ser escrits i dibuixats, sense cap condició prèvia i amb total independència. Per entendre-ho millor, penseu en pizzes si voleu... Hi ha la hawaiana, la de tonyina, la de xoriço... un sense fi. Tanmateix, totes i cadascuna d’elles parteixen de la mateixa base de pizza (no siguem puristes amb els tipus de massa i farines!). Dit d’altra manera, són les cèl·lules 0, o aquelles cèl·lules de les quals en parteixen, o en poden partir, altres. S’hi està treballant.

L’harmonia de les cèl·lules (1/7)

Entre les moltes coses que m’interessen d’aprendre (no sé si aprendre és massa benèvol i ho hauria de deixar en interès) hi ha el com funciona el cos humà, una màquina pràcticament perfecte. Si ho penseu en detall, malgrat tot tingui una explicació, la vida és quasi un miracle, i el cos humà ho és encara més. Sense entrar en temes teològics o de fe, el que va crear el cos humà (crear i evolucionar), és un artistàs! Ja no dic que ha de tenir diversos graus en enginyeria... però bromes a part, realment és increïble apreciar, ja no només com funcionem, sinó també com no funcionem, o com causes porten conseqüències que vistes amb perspectiva tenen tota la lògica del món. Potser un dels objectius a la vida és conèixer-se una mica en aquest aspecte. Perseguint aquest interès em va arribar el títol d’un llibre: «La armonía de las células», de Siddhartha Mukherjee, professor de medicina a la Universitat de Columbia, i oncòleg en el seu hospital universitari. D’entrada pot semblar un llibre que