Entrades

Guillem Caçador

Imatges
Vic sempre ha estat terra de grans famílies. En una entrada anterior ja vàrem mencionar la Callís, encapçalada per Jaume, prestigiós jurista que dona nom a un dels instituts de la ciutat. Darrera d’ell va venir Andreu Febrer i Callís, i en una entrada posterior repassarem la vida de Narcís Verdaguer i Callís. Narcís Verdaguer també porta gens d’una altra família, la Verdaguer, de la qual també n’és descendent Joaquim Salarich i Verdaguer. Del primer cronista de la ciutat, Salarich, també en descendeixen gran personalitats i un estol de grans personatges. Finalment, també tindrem coneixement de pare i fill de la família Serra: Josep Serra i Campdelacreu i Manuel Serra i Moret. Nombrades aquestes, però, no sé si hi ha cap altra família vigatana amb més prestigi com la que volem abordar seguidament: la nissaga Caçador. Tenint el seu origen en el pare del nostre protagonista, únicament parlarem dels Caçador nascuts a Vic. Tot i així, la glòria de la família encara es va dilatar alguna gene

Andreu Febrer i Callís

Permeteu-me introduir la figura d’Andreu Febrer i Callís partint de la de Dante Alighieri. El poeta italià del segle XIII és conegut per haver escrit el que es considera una de les obres mestres de la literatura universal: la Divina Comèdia . Fins i tot fou considerada matèria sagrada i es llegia i glossava a les esglésies. En aquesta obra, l’autor resumeix tot el coneixement acumulat durant segles; la seva fe religiosa, i les seves conviccions morals i filosòfiques. Per fer-ho, fa ús de la poesia i d’un viatge. El poema pretén descriure l’estructura de l’altre món segons la concepció de l’època. L’autor es perd per un bosc i llavors inicia el seu particular pelegrinatge per l’infern, el purgatori i, finalment, el paradís. Tot plegat sembla una metàfora que parteix del mal, de la foscor (com a contrari a la llum divina), i a mesura que avança el camí i es va fent costa amunt, els seus pecats van redimint fins a poder entrar al Paradís, terra habitada en l’antiguitat per Adam i Eva. El

Glòries Vigatanes

Amb aquesta entrada n’enceto una sèrie de dinou dedicada a glòries vigatanes. La darrera s’hauria de publicar el dia de Sant Jordi. Glòries Vigatanes és el meu darrer llibre escrit i publicat. Malauradament, només està disponible en format digital a causa dels elevats costos de publicació en paper. Tampoc és cap secret que esperava, ja no dic una mica més, sinó tan sols una mica d’interès per part de les institucions. Podeu veure més informació fent clic a l’enllaç corresponent. Glòries Vigatanes va néixer pràcticament en acabar Un Passeig per Vic . Si bé en aquest penúltim treball apuntava algunes pinzellades de vigatans històrics, no m’acabaven d’encaixar algunes peces i vaig decidir fer una incursió més profunda en les seves vides i obres. Aleshores fou quan em vaig adonar que, més enllà dels vigatans il·lustres, hi havia vigatans tan o més magnes que alguns dels que llueixen el seu retrat a la Sala de la Columna. No dic que hi siguin immerescudament, ans al contrari, només dic qu

La nespra

Imatges
Fa uns dies va començar la primavera. No obstant, va començar la primavera astronòmica, que no té per què coincidir amb la sensació de primavera que cadascú pot tenir o sentir. Per alguns, la primavera comença amb l’inici del bon temps, amb el canvi d’hora perquè la tarda es fa més llarga... En definitiva, més enllà de l’astronòmica, la primavera comença una mica quan cadascú li dona la rellevància que li vol donar. En el meu cas, la primavera quasi puc dir que va començar el dijous passat. El motiu? Les primeres nespres. Avui faig una entrada que aporta poca cosa, però el meu bloc personal també és per compartir coses més intranscendents i de caràcter més privat. I el cert és que a mi les nespres m’agraden molt i, d’alguna manera, em fan feliç. Paradoxalment, m’agraden tant que sempre les he anomenat malament, i és que era dels que les anomenava en masculí: els nespres. Tanmateix, són coses que passen... no vull pas parlar d’això però, efectivament, hi ha aliments que alguns els diem

InVICisme

Heu llegit bé el títol. És un joc de paraules per palesar el que passa darrerament per Vic i que fa temps vaig denunciant. Veig, darrerament, que Vic camina per terrenys pantanosos i al final és possible que se’ls escapi de les mans. Entre els molt actes d’incivisme, me n’agradaria destacar x. No per res concret, sinó perquè al final, a un li fa la sensació que les normes o mesures que es prenen, sovint es prenent per poder-se-les saltar. És a dir, fins que no hi ha norma diguem que la gent no incompleix. Quan hi ha norma, ja es pot dir que la mesura s’incompleix. Impunement. Parlo de gossos, mascareta, cotxes sorollosos que correu molt i patinets. Anem a pams perquè, a més, la cosa va en funció dels barris. Els que vivim al segon Vic (Vic sud) patim coses que els del Vic centre entenc que no. En primer lloc cal parlar dels gossos. Val a dir que no m’agraden però no els tinc res en contra. Els aguanto i els tolero. El que no tolero tant, de fet em molesta molt, és anar pel carrer i tro

La Covid-19 (13)

Ara feia molts dies que no parlava de la Covid. No és que hagi desaparegut com tinc la sensació que molts deuen creure, però suposo que al final, tot amb tot, la vida segueix i, malauradament no per alguns, hi ha vida més enllà de la pandèmia. Dit això, val a dir que en el meu cas han quedat enrere aquells dies que pràcticament la primera consulta al matí en connectar-se a la xarxa, era a Dades Covid per saber com teníem el panorama. Ara fa mesos que no ho miro... Estàvem malament. I si hem de fer ús dels darrers titulars de mitjans locals, hi continuem estant una mica. No obstant aquests indicadors, han decidit obrir una mica més les comportes i, com era d’esperar, el doll d’aigua en forma de gent ha vessat per totes bandes. Això em fa pensar (ja en el moment que van dir que les obririen), que no hi ha dos sense tres, ni tres sense quatre, ni quatre sense cinc si continua depenen de l’espècie humana. Com totes les entrades del bloc, aquesta passarà a la història sense gaire transcendè

Les dificultats per treure un llibre al mercat (3/3)

La setmana passada vàrem arribar a la conclusió que no podíem treure Glòries Vigatanes en format paper. Per tant, et planteges el format digital. Però per vendre un llibre (ja sigui en format físic o digital) et fa falta sí o sí un ISBN: 45 euros si el demanes sense pressa (amb quatre dies ho tens fet, no és inconvenient) i sense registrar detalls de la publicació. L’ISBN identifica la publicació de forma única. Dic publicació, i no dic llibre. Perquè necessites un ISBN pel format de Kindle, un ISBN pel format en PDF, un ISBN pel format ePUB... i cas d’haver-lo imprès també en paper un nou ISBN. Però bé... aquest ha estat el tràmit que menys son m’ha tret. Tanmateix, com que l’ISBN és per format, necessites prèviament saber en quin format trauràs el teu llibre.  Novament, hi ha diverses opcions. Per mi, el quid de la qüestió era el control de la distribució. Al capdavall, a un sempre li agrada saber quants se n’han venut. Per tant, la idea de posar-lo al bloc i que tothom se’l baixés,

Les dificultats per treure un llibre al mercat (2/3)

La setmana passada ho havíem deixat amb el llibre corregit. Aleshores, caldria preocupar-se, cas que hi siguin, per les imatges. Entres en una altra dimensió. Ras i curt, i sense entrar al detall dels tipus de llicències, les podem resumir en dues: les de domini públic i les que tenen drets. Amb les que són de domini públic és perfecte, tot i que són la minoria. Generalment la pots utilitzar per fins comercials i les pots manipular. Amb les que tenen drets la cosa es complica, en el meu cas, per dues raons. La primera d’elles perquè cal demanar autorització perquè te la deixin utilitzar. Que recordi he demanat drets de no menys de cinc o sis imatges a diferent gent (vull dir que alguna l’he demanat a dos llocs o a més d’un departament). Doncs ni cas (algun dia parlaré dels formularis o correus de contacte). Amb dues excepcions, que en un cas em van dir que fes el que necessités, i en l’altre que si en treia algun fi comercial havia de lliurar-los exemplars (aquesta és la segona raó).

Les dificultats per treure un llibre al mercat (1/3)

Hauria pogut titular aquest conjunt d'entrades de diferents maneres però em sembla que la millor manera d’il·lustrar-ho és com ho he fet. Vull dir que sembla que quan algú compra un llibre és perquè algú l’ha publicat, però treure un llibre al mercat són altres coses a banda de publicar-lo. Fer-ho, és pràcticament el darrer pas i el que culmina una espècie d’odissea. Recentment publicat Glòries Vigatanes , us conto la meva experiència. Em fa la sensació que he sigut capaç de no permetre que els entrebancs i obstacles trobats a les darreres etapes no hagin enterbolit o minvat el gaudi de tot el camí previ, aquell que ha sigut escriure’l.  La primera dificultat que penso que hi ha és la de la recerca i la d’informació contraposada. A finals del setembre passat ho explicava una mica. No em refereixo a la capacitat per trobar informació en temps de pandèmia (tot i que biblioteques i especialment arxius han estat oberts). Em refereixo al fet de, sovint, intentar buscar agulles en palle