Carles Costa i Muntadas

Del verb inventat enVICar . En qüestió de pocs mesos es duran a terme diversos esdeveniments que m’exhorten a escriure unes línies. Començant pel principi i més proper, ens disposem a celebrar una nova Festa Major a Vic. Així mateix, el juliol és per a molts l’inici de les vacances. El dotze d’agost hi ha previst un eclipsi solar. Finalment, el mes de setembre —i si no m’erro— està previst el Festival de la Carxofa a Califòrnia, més concretament a Castroville, que es convertirà en la capital mundial d’aquest capítol immadur i comestible. Com pretenc lligar-ho tot plegat? A través d’un vigatà nascut el 1846 d’acord amb l’Arxiu Municipal. És a dir, enguany es commemora el cent vuitanta aniversari del seu naixement. Parlem d’ Eusebi Molera i Bros , el vigatà que, literalment, va fer brillar part d’Amèrica. Si teniu pensat anar de vacances a Califòrnia i encara no heu organitzat la ruta, us pot fer gràcia aquesta informació. A la costa del Pacífic hi trobem el Parc Estatal Andrew Molera. D...

Cada any se celebren efemèrides. Enguany no és cap excepció. A mode d’exemple, i fixant-nos només amb les dècades senceres, tenim el 490è aniversari del naixement del gran Antoni Montserrat ; el 210è del del doctor Salarich , primer cronista de la ciutat; el 180è d’ Eusebi Molera , així com també del gran canonge Collell, pare del catalanisme polític. Si ens fixem en les defuncions, podríem posar el focus a Maria Teresa Saits , fundadora de les monges del Saits, que va morir fa 170 anys; la gran Antònia Bardolet de qui es commemora el 70è aniversari i confiem veure-la aviat a abillar la Galeria de Vigatans Il·lustres, i de John Bux , que va traspassar fa 50 anys. Tanmateix, l’efemèride d’enguany, més encara en plena Festa Major, és sobre el món sardanístic. Hi ha força batibull de dades però intentaré no equivocar-me. El vint-i-nou de juliol del 1900 es pot dir que és el dia oficial de la instauració de la sardana llarga o la implementació de la nova sardana a Vic. Enguany farà 126 an...

La història de Ramona Llimargas és singular. Totes les de les dones que confeccionen Victòries ho són, però la de la mare Ramona Maria del Remei potser encara ho és més. Dintre del llibre m’hi referiré expressament i entendreu per què ho dic. Al meu entendre, la mare Ramona té virtuts i feu mèrits per merèixer tenir un lloc a la història no pas com l’hi té, sinó destacant altres aspectes. És, com tantes altres, una vida reblerta de dificultats des de la seva infància, atapeïda de lluites, fins una guerra civil pel mig, i d’esperit fundador. Ella posà la llavor d’un nou institut religiós. Tanmateix, seguint l’exemple de la seva vida, la seva fundació va néixer amb moltes dificultats, va sobreviure amb molta arduïtat, i actualment ja s’ha dissolt. Ramona Llimargas Solé va veure la primera llum a les quatre de la tarda del vint-i-quatre de març de l’any 1892. La veié en una casa de dues plantes al carrer del Remei número trenta: a jutjar pels padrons del 1899 i 1895, nasquí a casa del se...

Formen part de la compilació Victòries diverses dones que en el seu dia foren fundadores realitzadores. No es pot dir que Maria Teresa Saits avantatgés en virtuts a la resta, però sí que les va sobrepassar, i amb escreix, en prematura. De fet, ho fou tant, que possiblement això és el que la fa més especial: la capacitat de liderar la nova fundació d’una congregació amb poc més de vint anys. A més, tal i com l’autor de la seva biografia indica, la vida d’una persona bondadosa, encara que no hagi estat canonitzada o vista reconeguda la seva vida de virtuts, en cap cas significa que no sigui igualment un tresor inestimable. És el cas. Com tantes altres, visqué poc, però el suficient per posar l’esqueix d’un nou jardí que amb el temps veuria aflorar multitud de belles roses en aquest camí ple d’espines. L’origen de la família Saits cal anar-lo a cercar a Gurb de la Plana, municipi limítrof de Vic i situat just al nord. Més concretament, dintre la parròquia de Sant Andreu de Gurb, a mig ca...

Sor Arcàngela de Ferreras és una d’aquelles dones que segurament havia tingut una gran aurèola fins al tombant del segle XIX però ha passat a l’oblit. Si més no, és a la conclusió que un pot arribar després de llegir-ne quatre paraules del gran doctor i primer cronista de la ciutat, Joaquim Salarich i Verdaguer , i dels versos dedicats de l’excels poeta Jacint Verdaguer. Curiosament, aquests primers versos els trobem en un poema dedicat al bisbe de la diòcesi vigatana, Josep Morgades (1882-1899). Naturalment, anys abans d’esclatar el seu conflicte. També hi apareix la jove Teresa Bergadà, filla de Maria Osona : [...]De les flors que s’hi esbadellan [a Vic] / s’en pot fer l’Esglesia un ram, / hon no hi mancant roses veres / totes vermelles de sanch, / com la mártir Celeriana, / com Lluciá y Marciá. / Entre aqueixes roses veres / Hi poncellan lliris blanchs, / Sor Arcángela Ferreras, / Teresa Bergadá; / Com sant Just humils violes, / girassols com san Bernat. / Claret allí s’fèu apóstol,...

Maria Osona fou una d’aquelles dones emprenedores i tenaces a qui, sense risc d’excedir-me, devem la fundació d’un convent de carmelites descalces a la ciutat de Vic . Com veurem a Victòries , el camí fou ple d’espines. De fet, d’ençà de l’embrionària idea de la fundació res fou planer. No obstant això i tots els entrebancs que han tingut al llarg dels més de tres-cents vuitanta anys de la seva història, les filles de santa Teresa sempre han tingut la providència al seu costat i sempre han trobat la manera de superar les adversitats. Fins avui, data en la qual el convent de Santa Teresa vigatà gaudeix, no només d’una gran salut, sinó també d’un futur molt pròsper. En definitiva, un clar exemple del salm que assevera que «els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega». Maria Osona no estigué sola en aquesta titànica empresa, sinó que rebé el suport imprescindible dels seus germans de consanguinitat, com també el del bisbe de la diòcesi vigatana, Gaspar Gil (1635-163...

Darrera —de moment— entrada dedicada al TEA-Asperger . Dic de moment perquè no se sap mai... Per ara, a nivell teòric no tinc pensat fer-ne cap més. Dit això, en el moment d’escriure aquestes conclusions encara no tinc clar què faré amb la meva orientació diagnòstica . Potser es queda aquí, o potser no i té més recorregut. Dit això, tinc al cap intentar formular una hipòtesi sobre Jaume Balmes , però necessito temps per veure si hi ha fonament. Però cas que sigui, ja serà un altre format. Amb aquesta hauran estat quaranta-dues entrades, que aviat s’és dit... M’ha agafat fort: diuen que les persones amb autisme a vegades s’obsessionen amb un tema ... En aquest moment m’adono que hauria pogut escriure pràcticament un llibre sobre això. Al final de l’entrada teniu la relació de totes elles. En primer lloc, vull donar les gràcies a la gent que ha anat seguint els fascicles. Haig de dir que les entrades, en general, han tingut un interès major que l’habitual. N’estic especialment satisfet. ...