Carles Costa i Muntadas

Del llibre El trauma complejo en el autismo ens queda compartir un parell d’aspectes. En primer lloc, l’enumeració de les distorsions cognitives més freqüents en les persones autistes. Ja havíem vist els trets característics de la síndrome d’Asperger , però les distorsions cognitives són aspectes relativament diferents que ens permetran comprendre una mica més el comportament dels autistes o persones amb la síndrome d’Asperger. Vegem-ho. Pensament del tot o res. Diuen que només hi ha dues categories per classificar les situacions, persones, experiències o qualsevol cosa susceptible de ser classificable. O blanc o negre: costa de veure la gamma de grisos. M’hi sento reflectit. No s’ha de confondre aquesta distorsió cognitiva amb un trastorn de bipolaritat. No hi entenc i no ho he estudiat, però són coses diferents. Com bé apunta l’autora, a mi les persones m’estimen o em rebutgen. Són bones o dolentes (no hi ha terme mig). Fins i tot les mateixes persones poden passar d’un extrem a un ...

El llibre El trauma complejo en el autismo que estem desgranant en aquestes entrades és realment molt interessant. Posa de manifest el que ja havíem advertit en entrades anteriors sobre el TEA , però ens fa adonar de fins on pot arribar el sofriment de les persones autistes. Fa ésser sabedors de la magnitud de la tragèdia i del poc conscients que n’és la societat.  Els éssers humans estem programats per desitjar i cercar allò que ens fa sentir bé, estimats, valorats, confortables... i generalment defugim de tot el contrari, tot allò que ens genera malestar, dolor, sofriment o ens menysprea. Això és i ha de ser així però en el cas de l’autisme la cosa difereix lleugerament perquè hi ha coses comunes i que a priori formarien part del primer grup de coses (aquelles que ens fan feliços) que realment són del segon. Anem al cas pràctic. Si tenim un tret físic que fa que es mofin de nosaltres quan sortim a passejar, la tendència serà evitar fer el passeig. Més enllà de la injustícia, què...

Seguim amb un altre concepte nou que és susceptible de generar trauma. Avui parlem de l’estigma invers. La pregunta és simple. Què faríeu si us esforceu cada dia per ser, no qui sou, sinó el que la societat vol que sigueu, amb tot l’esforç que requereix, però els que us envolten simplement ho ignoren, ho desacrediten, o li resten importància? A l’igual que la fatiga d’identitat , se’n parla poc de la singularitat de l’estigma invers. Hi és present de manera implícita, però es dona per sabut i interioritzat i no se li presta l’atenció que cal. A mode d’exemple, imagineu que un infant us ve corrent i us diu que a l’escola han començat a fer operacions amb nombres d’una xifra, i ell solet ha aconseguit fer una suma de dos nombres de dues xifres. Acte seguit, us en rieu o li dieu que no n’hi ha per tant o que això ho sap fer tothom. Oi que costa de concebre una actitud com aquesta, i fins i tot la titllaríem de cruel? Canviem d’escenari... un autista va a una festa amb multitud de gent, am...

Després d’escriure aquest títol l’he cercat a Internet per veure si era original. Doncs no ho és, o no ho és del tot... Ho va dir la il·lustradora Belén Segarra en una entrevista. Tanmateix, crec que ho deia en un altre sentit, lluny de l’àmbit de la neurodivergència. El seu sentit crec que era més aviat una altra manera de dir el clàssic «viu i deixa viure». El «sigues i deixa ser» no va en el sentit de fer , sinó en el de ser . És per això que no el concebo com el «viu i deixa viure», que jo l’interpreto més aviat en un àmbit de les accions (fer). Dit això, continua essent una frase en referència a la llibertat, a la tolerància... però és més existencial, podríem dir. És més una llibertat de ser, i no tant de fer. En fi, seguim. La constant necessitat de fingir ser normal — normal des de la vessant neurotípica—, suprimir els comportaments autistes, conformar-se, encaixar... té conseqüències. Conseqüències greus, i a vegades fins i tot irreversibles. Abans de continuar, però, i encar...

Un altre dels termes interessants que apunta l’autora és el del sociodominant. Què és o podria ser un sociodominant? Doncs un sociodominant espera que la resta comprengui el seu humor i sàpiga quan està essent sarcàstic. El sociodominant espera que les altres persones entenguin els seus dobles sentits alhora que aprecien la seva astúcia. El sociodominant espera que se’l miri als ulls quan hi parles durant un temps convencional, però sense gaire intensitat: no se l’ha de desafiar. El sociodominant sembla que necessita que altres participin en una conversa d’acord amb una regles compartides per altres sociodominants i acostumen a menysprear aquells que no se senten còmodes amb les formes de relacionar-se que per ells són naturals. El sociodominant té rituals dissenyats segons la seva pròpia lògica. I l’exemple que il·lustra el cas em va deixar astorat. Diu l’autora que quan pregunten «com estàs?» no ho pregunten seriosament, i que se suposa que tots han d’entendre la seva falta de sincer...

Havíem acabat la darrera entrada sobre trets autístics dient que intentaríem parlar de llibres. La tasca de documentar-me i aprendre sobre el TEA-Asperger diria que acaba, almenys de moment, amb tres llibres més. Més enllà del DSM (que no tinc previst llegir i tampoc és un llibre), crec que m’he pogut fer una idea suficientment bona després de veure alguns documentals i de llegir els següents treballs: L’autisme explicat als no autistes (2020): és el primer que vaig llegir. Considero que és una primera bona aproximació. Wolfgang (extraordinari) (2018): és una novel·la que versa sobre un nen amb Asperger. També està prou bé. Molt millor el llibre que no pas la pel·lícula . Tanmateix, la pel·lícula és la que ha donat visibilitat a la neurodivergència, i és de celebrar. Ha estat una de les pel·lícules més vistes el 2025. Wolfgang. El secret del pare (2019): és la segona part de la novel·la anterior. Mírame a los ojos (2017): l’experiència d’una persona amb síndrome d’Asperger. Recom...

Seguim amb les Habilitats de moviment : Es parla molt de la incompatibilitat del TEA i l’esport. Discrepo. Jo mateix havia jugat a futbol. Dins del que hi havia, no havia pas fet malament. A una altra lliga, qui li ho demanin a Vanesa Almeida Querejazu, per posar un exemple. Tanmateix, és molt cert que cada vegada em costa més. L’esforç físic, per a mi, és un doble esforç. En fi... ✘ Té una pobra coordinació motriu. ✘ No té destresa per agafar una pilota. ✘ Té un ritme estrany al córrer. ✘ Té problemes per vestir-se, es pot posar la roba al revés o no trobar el camal del pantaló. ✘ Li costa escriure, cordar-se els botons, fer el nus de les sabates, etc. Anem pels Interessos específics :