Carles Costa i Muntadas

Entrem en matèria. Anem anys ha. Molts anys enrere, quan érem pocs i dèbils. No és pas la primera vegada que ho llegeixo, però l’espècie humana va estar al llindar de la desaparició. Malauradament pel planeta Terra (i més aviat que no pas tard també per satèl·lits i planetes veïns), ens en vàrem sortir. El fet és que fa entre 930.000 i 813.000 anys es va produir un coll d’ampolla que quasi ens extingeix. Les conclusions que va publicar la revista Science apunten que aproximadament 1.280 individus reproductors foren capaços de mantenir una població humana (l’ascendent, ja s’entén...) durant uns 117.000 anys.  El descens dràstic de la població sembla que fou degut a les condicions climàtiques adverses: les glaciacions del Plistocè provocaren grans canvis en les temperatures, greus sequeres i pèrdua de multitud d’espècies, que al seu torn eren utilitzades com a font d’alimentació pels humans. Així mateix, sembla que poguérem sobreviure gràcies al control del foc, així com també a un c...

Em proposo amb aquest recull d’entrades, ja no diré demostrar, però sí fer reflexionar sobre l’estupidesa humana: potser soc molt pretensiós. Tots hem escoltat alguna vegada aquella màxima d’Einstein que afirma que «Només hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana, i no n’estic segur de la primera». Així mateix, també podríem recordar l’adagi de Murphy que «si hi ha més d’una manera de fer les coses i una d’elles condueix al desastre, algú la farà d’aquesta manera». Què hi voleu fer? Som estúpids. Parlo generalitzant l’espècie humana, no de ningú en concret. Que quedi clar. Suposo que més enllà de les vivències viscudes, també hi ha una mica de misantropia pel mig per arribar a aquesta conclusió. Així doncs, indagant indagant em vaig topar amb un llibre tan revelador i il·lustratiu, com potser una mica demagog o fal·laç: Nuevo elogio del imbécil , de Pino Aprile i traduït per Juan Manuel Salmerón. Això sí, al meu entendre, amb força fonament. És a dir, no perquè faci ú...

No recordo quant de temps fa que vaig llegir que Plató, ja sabeu, el gran filòsof (mai per sobre de Sòcrates, almenys des del meu humil punt de vista), en realitat no es deia Plató. Això em va deixar una mica desconcertat, i em vaig anotar al meu gestor de tasques TickTick fer-hi referència algun dia. Aquest dia ha arribat. Tanmateix, una entrada per dir només això, em semblava poca cosa, i parlar de Plató... certament ho podríem fer, però ara no ve al cas. De totes maneres, la seva obra La República és digne de comentar-la un dia. També El Banquet , però per altres temes. En ambdós casos, les hauria de tornar a llegir, i llavors segurament voldria llegir no només tots els diàlegs per mirar d’aprofundir-hi una mica (i n’hi ha uns quants), sinó també sobre altres grans filòsofs de la història. De moment, ni tan sols m’ho anoto. El fet és que aquesta entrada va de coses que no són. N’he agrupat algunes que realment, com la primera, em va deixar ben distret el dia que ho vaig conèixer. ...

Estic d’estrena. Avui presento un parell de coses des de l’àmbit de les eines de productivitat. Més enllà del bloc , ara fa temps que no escric, però quan ho feia, una eina del tot imprescindible són els diccionaris. Sense ells no hauria pogut escriure cap dels meus cinc llibres sobre Vic .  De fet, l’eina que utilitzava ja la tenia des de fa temps, però me l’havia programat en un entorn d’escriptori i només per a Windows. Això significa que només ho podia utilitzar qui disposés de l’executable i qui disposés de Windows com a sistema operatiu. Naturalment, limitava el seu ús, bàsicament a nivell personal i a quatre coneguts que els pogués ésser útil i els hi pogués haver enviat l’executable. L’aplicació estava bé perquè permetia, des d’una única pantalla, cercar una paraula al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), al seu diccionari de sinònims, a la  Real Academia Española (RAE) (perquè llegeixo text antic i molt està en espanyol), i també traduir paraules entre d...

Pel desembre del 2020 vaig escriure quatre línies sobre els antics ponts de la ciutat de Vic . Ara m’adono que el títol no era del tot correcte perquè a Vic no només hi ha i hi havia més ponts, sinó també que són tant o més vells que els que allí em referia. Així doncs, avui recupero un petit document de l’any 1957. Més concretament, un treball que es va publicar per l’avinentesa de la Festa del Llibre, és a dir, per Sant Jordi. És un llibret petit però ben curiós, un més dels que brindava l’antiga llibreria Sala, a la plaça Major, just al costat de la casa on havia vist la primera llum Josep Pratdesaba i Portabella . El treball és petit però, si m’ho permeteu, és una monada. Comença asserint que els rius són artèries de vida natural. Així mateix, artèries de vida múltiple —segueix— són els camins i les carreteres. I per creuar aquests últims amb els primers ha sigut necessari, històricament, una solució constructiva que permeti ambdues circulacions (d’aigua i éssers): efectivament, el...

« Joaquim Salarich i Verdaguer / Cronista de la ciutat / 1816 - 1884». Aquesta és la lacònica inscripció que roman en una llosa a de la plaça del Carbó, segons com, amagada darrere d’unes cadires al costat de les escales. La làpida no fa justícia a qui és dedicada. Aquí, anys ha, hi havia hagut la casa de Picó o de Morgadès, que és on nasquí aquest vigatà il·lustre. Abans de l’actual llosa, n’hi havia hagut una altra de —al meu parer— més encertada: «Joaquim Salarich i Verdaguer / Erudit metge, bon patrici / cronista de la ciutat». El doctor Salarich és el pal de paller d’una nissaga important de metges estretament vinculada a l’Hospital de la Santa Creu: el seu fill Josep Salarich i Giménez; el fill d’aquest, Joaquim Salarich i Torrents, i el germà d’aquest últim, Miquel dels Sants. Així mateix, és el germà de la primera dona proposada com a vigatana il·lustre, na Felipa Salarich i Arqués , filla de la Caritat de Sant Vicenç de Paul. Finalment, fou cosí tant de mossèn Cinto Verdaguer...

Del verb inventat enVICar . En qüestió de pocs mesos es duran a terme diversos esdeveniments que m’exhorten a escriure unes línies. Començant pel principi i més proper, ens disposem a celebrar una nova Festa Major a Vic. Així mateix, el juliol és per a molts l’inici de les vacances. El dotze d’agost hi ha previst un eclipsi solar. Finalment, el mes de setembre —i si no m’erro— està previst el Festival de la Carxofa a Califòrnia, més concretament a Castroville, que es convertirà en la capital mundial d’aquest capítol immadur i comestible. Com pretenc lligar-ho tot plegat? A través d’un vigatà nascut el 1846 d’acord amb l’Arxiu Municipal. És a dir, enguany es commemora el cent vuitanta aniversari del seu naixement. Parlem d’ Eusebi Molera i Bros , el vigatà que, literalment, va fer brillar part d’Amèrica. Si teniu pensat anar de vacances a Califòrnia i encara no heu organitzat la ruta, us pot fer gràcia aquesta informació. A la costa del Pacífic hi trobem el Parc Estatal Andrew Molera. D...