Carles Costa i Muntadas

Arribats a aquest punt, aquell que afirmàvem que perquè l’espècie humana continuï desenvolupant-se (per dir-ho d’alguna manera) necessita més mà d’obra que no pas ments pensants, l’autor fa palès que qualsevol organització ha de poder sobreviure sense el talent del seu pare fundador. Com ens és habitual, anem al cas pràctic quan ens és possible. Per fer-ho, tornem a enllaçar amb la cuina i el gran Ferran Adrià, el Sòcrates del darrer mil·lenni .  Ell explica en moltes entrevistes que hi ha mils o milions de restaurants al món. Alguns fan o intenten fer cuina creativa (podríem resumir-ho amb els que tenen tres estrelles Michelin? N’hi ha menys de dos-cents), i d’aquests, alguns innoven a l’estil El Bulli: no més de cinc o deu en tot el món. Com es fa palès, és impossible sostenir l’hostaleria si aquesta necessités Ferrans Adrià. És més, el mateix establiment, organització mateixa, si depèn únicament i exclusiva del seu fundador, està condemnada a la desaparició. Novament, observem q...

L’autor Aprile segueix reflexionant sobre el tema, i especialment en l’àmbit social. Partint de la premissa que apuntàvem sobre la teoria de l’evolució de les espècies, com és que la societat segueixi el seu curs tot i l’augment de l’estupidesa? Es pregunta l’autor. I es respon ell mateix categòricament: «la intel·ligència (ja) no és necessària perquè el món tiri endavant: la imbecil·litat pot fer-ho igual de bé, o fins i tot millor». Fent novament ús de la fal·làcia (o no) especula que si la imbecil·litat, l’estupidesa, fos nociva o negativa per la nostra espècie, haurien d’haver ocorregut una de les dues coses següents: o ens hauríem extingit, o no hi hauria imbècils. Com que hi continua havent estúpids arreu i no ens hem extingit... ergo, l’espècie necessita l’estupidesa per la supervivència. Uau! Canviem de paràgraf perquè la cosa és important. El que estem dient és que la naturalesa és sàvia. També diem que l’espècie s’adapta. Si hi ha alguna cosa que és nociva per una espècie, o ...

De l’entorn laboral l’autor també apunta altres circumstàncies. Una que solem veure sovint és que els incompetents tendeixen a ocultar la seva incompetència augmentant les seves competències. Sí, sembla un embarbussament, però no. La idea que hi ha darrere aquesta sentència és que si un fa una cosa malament, no té excusa. Si en fa deu, sempre es pot excusar en que fa masses coses. Per tant, si en fa una de malament, per buscar-se l’excusa de la quantitat, es busca noves competències per incomplir-les totes. No s’ha de negar que és un raonament força brillant per part de l’incompetent. En aquest precís moment m’agradaria introduir dos conceptes curiosos. Un dels quals n’he tingut constància gràcies al llibre que estem comentant. El biòleg Iain Couzin, expert en comportament col·lectiu, va realitzar experiments amb bancs de peixos per veure com es prenien les decisions en grup. Agafeu-vos fort. El procediment fou el següent. En primer lloc va agafar un peix i li va practicar una lobotomi...

Hi ha més problemes evolutius sobre la intel·ligència humana. Quan algú intel·ligent posa a disposició de la resta de la comunitat el seu intel·lecte, indefugiblement, l’empobreix intel·lectualment. Involuntàriament, però passa. No em direu que no.... Si hi ha una comunitat de cent persones que tenen diversos problemes i els va resolent sempre el mateix savi, la resta no té cap necessitat de pensar ni reflexionar sobre la qüestió perquè ho tindran tot mastegat. Per què? Perquè a partir d’aleshores es limitaran a copiar i no crear, inventar, innovar. Quina necessitat en tenen? Si no hi ha aigua al poble i algú se li ocórrer com fer un pou, creieu que buscaran més alternatives la resta mentre hi hagi aigua? Això em recorda a les lògiques japoneses i llatines que volten per la xarxa. Lògica japonesa: si algú pot fer-ho, significa que jo també puc fer-ho. Si ningú pot fer-ho, significa que haig de ser el primer en aconseguir-ho. Lògica llatina: si algú pot fer-ho, que ho faci ell. Si ningú...

El proper dilluns dia 14 de setembre a les 19h està programada una nova conferència sobre l'Antònia Bardolet, a càrrec meu. Serà la tercera dissertació que faig sobre la vigatana i em fa tanta il·lusió com la primera. La conferència és en el marc del Cicle de Dones Vigatanes que ha organitzat el Casino de Vic. Títol : «Àntonia Bardolet, una estrella en l’univers vigatà» Data - hora : 14 setembre - 19:00 - 20:00 Lloc : Sala Modernista del Casino de Vic Sinopsi: La Vic de finals del segle XIX i principis del XX va viure una de les etapes culturals més brillants de la seva història. En aquell context va destacar la figura d’Àntonia Bardolet, una dona polifacètica que va sobresortir en àmbits tan diversos com la ciència, la literatura, la cultura i la defensa de l’educació femenina. Malgrat la seva rellevància, el pas del temps l’ha convertida en una figura poc coneguda pel gran públic. Aquesta conferència vol recuperar la seva trajectòria i reivindicar el seu paper dins l’anomenat uni...

Ens tornem a situar a l’actualitat per una dada curiosa. Tot i que fal·laç, en soc conscient. El nombre d’éssers humans augmenta, però la massa cerebral dels individus de l’espècie roman estable i fins i tot sembla que tendeix a minvar. Així doncs, col·lectivament, tenim la mateixa intel·ligència però més repartida. Aquesta equació és utilitzada per l’autor per afirmar, o donar validesa a la Llei de Murphy que resol que la intel·ligència es manté constant, mentre que la població augmenta. D’aquí conclou que és millor, evolutivament parlant, ser estúpid que mort. Per tant, i com a espècie, d’alguna estranya manera subsistim per tornar-nos més estúpids. Com vàrem veure, fins l’home de Neandertal, la supervivència de la nostra espècie, en part, va dependre de la nostra capacitat intel·lectual, de la nostra destresa. A partir d’aleshores, ha anat reduint-se el volum cerebral de manera substancial. Els bebès amb el cap més petit permetien un part molt menys traumàtic, tenien més possibilita...

L’autor segueix advertint que els estúpids són prolífics, i en canvi els intel·ligents no. De fet, assevera que els genis tendeixen a ser estèrils. És una dada difícilment comprovable. Si bé sabem què significa estèril , caldria, en primer lloc, definir què significa geni . Quan parlem de genis parlem de savants ? O parlem de Newton, Tesla, Kant, Ludwig Van Beethoven, cap dels quals amb descendència coneguda, o Bach, Darwin o Einstein que sí la van tenir? Si cerqueu informació per la xarxa, veureu que no és més que un mite. El cert és que no hi ha evidència científica o biològica que certifiqui aquesta premissa o que relacioni l’alta capacitat intel·lectual amb l’esterilitat. No obstant això, el mite és utilitzat per l’autor per afirmar sense pal·liatius que els que acabarien garantint la perpetuïtat de l’espècie serien els borregos.  D’altra banda, l’autor es qüestiona una altra cosa: què fer amb els intel·ligents o millors que, tot i que cada vegada menys, continuen i continuaven...