Carles Costa i Muntadas

Acabem avui aquesta sèrie dedicada a l’altra realitat de Corea del Nord. La que no mostren, que no expliquen, que amaguen. Com a lliçó d’esperança, el sol surt cada dia, i cada dia és una oportunitat per fer una cosa diferent. Ja no dic diferent referint-me a índole, sinó fins i tot a fer el mateix de manera distinta. I un dia, Yeonmi i la seva mare van poder traçar la seva fugida. El 2009 a ella i a la seva mare les van rescatar uns missioners cristians, que les varen conduir, no sense entrebancs, a la frontera entre Mongòlia i Xina. Des d’allí, van caminar pel gèlid desert de Gobi una inacabable nit d’hivern. Reeixiren. Des de l’aeroport volaren cap a Corea del Sud. No sense haver experimentat la vergonya del supervivent, aquella que no permet una felicitat plena perquè amics, familiars, coneguts... han caigut abans d’albirar la llibertat i s’han quedat pel camí. Al baixar de l’avió, Yeonmi assevera que es va trobar en un altre planeta. Va veure un passadís il·luminat amb llum brilla...

Hongwei va fer mans i mànigues per trobar Yeonmi i recuperar-la. I ho va fer. A la primera nit que van estar junts, novament la va tornar intentar violar. En l’intent, Yeonmi va córrer cap a la cuina, va agafar un ganivet i se’l va posar al coll mentre sortia al balcó. La decisió estava presa: si s’acostava, es llevava la vida. En la conversa, Hongwei li va fer entendre que si ella accedia a ser la seva esposa, faria venir a la seva mare i al seu pare. Així la convencé: compraria la seva mare novament, i pagaria a un intermediari perquè portés el seu pare des de Corea del Nord a Xina. A banda, també l’ajudaria a trobar la seva germana. Aquesta fins i tot havia partit abans que ella. Eunmi va marxar quan a Yeonmi encara no li havien donat l’alta d’aquella operació d’apendicitis. Estava desesperada per marxar. Ho havia intentat en alguna altra ocasió sense èxit. No obstant, en la nit que va poder, la seva mare es pensava que no ho faria, i ni tan sols la va abraçar per acomiadar-se. Si l...

Recordareu que hem parlat diverses vegades de la carestia i la pobresa a Corea del Nord . En un moment donat, a Corea del Nord, fins i tot hi hagué mancança de fertilitzants, especialment quan l’antiga URSS va deixar d’enviar-n’hi. Per posar-hi remei, al govern va ideà una campanya per cobrir la manca de fertilitzant amb una font local, renovable i de proximitat. Em permeto la llicència de fer ús de la ironia perquè el llibre també ho fa, tot i que no fa gens de gràcia. El fet és que van decidir recollir excrements humans i d’animals. Cada treballador i cada escolar havia de complir amb la seva quota. El fet va anar tan enllà, que fins i tot hi havia robatoris d’excrements. Per tot el que hem anant desgranant, la vida a l’altra Corea del Nord no és possible. La fugida de Yenomi i la seva mare estava programada per un dia. Haurien de travessar el gèlid riu i entrar a Xina: com vàrem dir, l’opció de refugiar-se directament a Corea del Sud no és viable. A més, elles vivien a tocar de la f...

Si la història del Sungyu us va semblar trista i heroica, espereu a conèixer la de la Yeonmi Park. No recordo haver llegit un llibre que m’hagi emocionat tant. La Yeonmi recorda de quan era més petita, quatre o cinc anys, que anhelava poder comprar tot el pa que volgués i poder-se’l menjar. Res d’iPhones, ni tan sols un mòbil. Pa. De fet, ella ni tan sols va veure mai llet de vaca a Corea del Nord. La coneixia pels anuncis que veia de la televisió xinesa. L’afirmació necessita una contextualització, i no és altra que la seva família vivia al costat de la frontera amb Xina i disposaven d’un receptor de senyal televisiu. Tot i tenir un songbun baix, un dia el seu pare la va portar a la gran capital, Pyongyang. Aquell dia, per primera vegada va pujar a un autobús. També va quedar esmaperduda al veure que la gent viatjava en un tren subterrani (el metro), així com també amb cotxes particulars. Diguem que ella no havia estat mai a la ciutat. A diferència de Sungyu, només havia viscut la re...

El llibre també relata una altra realitat de manera molt normal pels que hi estan avesats. En un moment determinat es produeix una conversa que versa sobre l’enterrament d’un germà d’un dels nous companys. Sungyu se sorprèn que el seu company no li hagi dit. El seu company, però, tot i ser el seu propi germà i haver-lo enterrat ell mateix, dona a entendre que no és més que un enterrament més: n’hi ha cada dia i ja hi està del tot acostumat. La mort forma part de la vida molt més del que hauria. En aquest moment, si mal no recordo el jove Sungyu ja està sol, abandonat. Té uns dotze anys. El seu pare va marxar a la cerca d’oportunitats laborals per tenir cura de la família, i de moment no en sap res més. En veure que no tornava i se’ls acabaven les provisions, la seva mare també ha marxat a casa la seva germana. Crec recordar que ho fa d’amagat i li deixa una nota al pobre Sungyu. Li demana que s’estigui a casa i si es queda sense menjar, que prengui sal i begui aigua. Li assegura que to...

Com vàrem dir en entrades anteriors, la vida de Sungju corria plàcidament a la ciutat de Pyongyang fins que les coses es van estroncar. El seu pare va dir-los a ell i a la seva mare, eren una família de tres membres, que estarien un temps fora de la ciutat, però en realitat el seu songbun ja havia baixat. El songbun es podria traduir com la classe o reputació de cada nordcoreà.  Bàsicament, n’hi ha tres. La classe més alta és la central. Està composta de revolucionaris respectats (pagesos, veterans o familiars d’aquells que van lluitar o morir per Corea del Nord), i aquells que han demostrat gran lleialtat a la nissaga Kim. La segona classe és la bàsica, formada per tots aquells que han viscut a Corea del Sud o hi tenen família, antics comerciants intel·lectuals o qualsevol persona ordinària de la que es sospiti que no té completa lleialtat al règim. Finalment, hi ha la classe hostil, que inclou els antics terratinents i els seus descendents, capitalistes, antics soldats de Corea ...

La història del primer nordcoreà, Sungju Lee, està narrada en forma de novel·la en un llibre escrit per a adolescents. Conta la història d’un jove nordcoreà (ell mateix) que passa d’una posició benestant a la misèria en un obrir i tancar d’ulls. En aquest cas, és interessant perquè, no només mostra la vida dels nens rics de Pyongyang, sinó que també mostra la vida dels nens pobres de la resta del país. És més, el protagonista és qui viu ambdues, de manera que parla sempre amb coneixement de causa. Seguint la sinopsi del llibre, Estrella fugaz (2022), direm que el seu pare era oficial de l’exèrcit popular del Nord, però cau en desgràcia. El llibre no explica el motiu, que jo recordi. Com anotava més amunt, Sungju ha d’acomiadar-se de la seva casa de tres habitacions, les seves classes de taekwondo, el seu piano, i del seu estimat gos Bo-Cho, per mudar-se als afores, enmig de la cartesià que colpeix el país sencer. A punt de complir els tretze anys, Sungju perd els seus pares i es conve...

No és la primera vegada que parlo de Corea del Nord . Hom sap que és un dels països més hermètics del món i que està governat sota les directrius dictatorials de la nissaga Kim: actualment qui ho fa amb mà de ferro és Kim Jong Un. No obstant això, després de llegir un parell de llibres —ja fa mesos—, m’animo a compartir més realitats d’aquell país. Dic realitats amb el benentès que les experiències de dos exiliats, podríem dir, d’aquell país, malgrat no es puguin confirmar, mereixen la nostra total i absoluta confiança. Per fer memòria, primer contextualitzarem una mica la situació, i llavors ens centrarem amb els testimonis de Sungju Lee i Yeonmi Park. Em va colpir de tal manera l’experiència dels dos, que no puc no compartir-ho per fer-nos adonar del que arriba a patir la gent, i de la maldat que hi arriba a haver. Començant pel principi, contextualitzem. O fem memòria si veniu de les entrades referents a Corea del Nord . Durant anys, diverses dinasties i reis van governar la penínsu...