Entrades

La Covid-19 (14)

M’adono que novament feia moltes setmanes que no parlava de la Covid. Com a introducció repetiria la mateixa que l’entrada tretzena, però no em vull repetir. Dit això, només dir que no és que li hagi perdut el respecte, o por fins i tot, i no em preocupi tant, sinó que darrerament s’han anat produint notícies que em ve bé comentar-les. En primer lloc, la sensació —falsa— que la cosa s’ha acabat. I quant això rebo inputs contradictoris. És a dir, la setmana passada llegíem la notícia que les discoteques ja podran obrir. Més enllà del negoci pur i dur, que és del tot lícit i comprensible, els empresaris del sector volen obrir —totes ells molt altruistes— per evitar que hi hagi botellades al carrer. És a dir, un dels arguments que utilitzen és: sense discoteques hi ha botellades; si obrim, deixarà d’haver-n’hi i la gent gaudirà de la festa nocturna amb les mesures corresponents. Suposo que ens prenen a tots per imbècils. Malauradament, res nou en aquest país ja que, començant pels polític

La nova tarifa de la llum

Imatge
El passat u de juliol va entrar en vigor la nova tarifa de la llum. L’entrada d’avui no va d’explicar la nova tarifa ni la factura ni res per l’estil, sinó de reflexionar una mica sobre l’aplicació d’aquesta nova mesura. Val a dir que algunes reflexions ja s’han fet, però n’hi ha una que no l’he escotat ni llegit enlloc i em sembla prou important. No obstant això que dic, i per tenir un lloc amb el nou horari, sí que incloc la imatge que va posar el 324 perquè em sembla útil. Resumint, tenim tres períodes d’energia; les hores punta, les hores planes, i les hores vall. Tal com les he enumerat, també és l’ordre del preu de manera descendent. És a dir, a les hores punta pagarem la llum més car, i a les hores vall serà quan la pagarem més barata:

Crema de carbassa (versió Níssim)

Imatge
No podria dir que amb aquesta entrada inauguro una nova secció dedicada a la gastronomia, però el cert és que sí que és la primera recepta que pujo al bloc. El motiu és molt simple. Més enllà que és una recepta fàcil, és molt sana i nutritiva. És un plat molt complet per tot el que porta. Al final em tornaré a referir a aquesta característica. En qualsevol cas, us la recomano perquè el resultat és excel·lent. No calen robots de cuina per fer bones cremes. Dit això, aviso a navegants, mai millor dit. No trobareu en aquesta recepta pesos ni res que s’hi assembli. Soc molt del que ens dona la natura i com ens ho dona. Per posar-vos un exemple, a mi m’és indiferent com siguin unes nespres, sempre me’n menjo tres. O m’és indiferent quants grams pesa una poma... me’n menjo sempre una. Per tant, en la resta de coses, pràcticament faig el mateix. A vegades en surt més, a vegades menys. Penso que aquí també està la gràcia. I, com deia un amic meu, «tot i dona gust». Això és que, no patiu i segu

Problemes amb el senyor Blogger

Imatge
Avui tenia una entrada dedicada a la crema de carbassa que fem al Níssim, el meu restaurant imaginari. No obstant això, com que hi havia moltes fotografies per explicar el procediment pas per pas per fer aquesta excel·lent crema, el senyor blogger ha decidit que no la volia publicar. Diu això: Per tant, mirarem què passa i confio que la setmana que ve la pugui publicar.

Productes de temporada

Cada vegada em costa més trobar temes dels que parlar... suposo que és relativament normal després de 540 entrades al bloc. Això mateix ja és un gran mèrit i algun dia hi hauré de fer referència. Suposo que també em costa perquè, de manera gens forçada, he anat aparcant els temes polítics per coses més... no diré importants perquè la política n’és. El que vull dir és que si em dediqués a parlar de política acabaria escrivint el que escrivia fa anys. Es pot dir que no ens hem mogut gaire malgrat cada dia omplen pàgines i pàgines del diari per no aportar pràcticament res nou. Tot amb tot, el que concloc de tot plegat és que haig de llegir més per poder aprendre més coses i compartir-les. Això, o obrir una secció de gastronomia i cuina, que en cap cas ho descarto. Doncs avui anava a parlar del cafè, però abans de posar el títol m’han vingut al cap els pèsols que em vaig menjar el cap de setmana passat. No eren els primers de la temporada, perquè ja fa dies que en menjo. Però, renoi, quins

Fi de l’estat d’alarma

El passat diumenge es va posar fi a l’estat d’alarma. Paradoxalment, això ens hauria d’alarmar i/o posar en alerta. Almenys, després de veure les primeres imatges de celebració per la finalització de dit estat. Tristament, les imatges de Barcelona, i suposo que les que no han transcendit d’altres municipis, eren d’esperar. Tampoc cal fer-nos trampes al solitari... El que em fa més gràcia de tot és que em va semblar sentir per la ràdio que els mossos posarien controls entre les 22.00 i les 23.59 del mateix dissabte perquè la gent no se saltés el confinament. No sé si era una espècie de broma. Si ho era, per cert, força de mal gust. Posar-se a fer controls durant dues hores, i que aquest parell d’hores siguin les dues darreres abans que s’acabi l’estat d’alarma, ja de per si és ridícul. Però encara ho és més perquè aquesta voluntat i ímpetu per fer complir la llei, es devia acabar amb la fi dels mateixos controls. A partir de les 0.00 del diumenge, barra lliure. Tothom al carrer. Tot i q

Setmana Sense Soroll

La setmana passada es va celebrar la Setmana Sense Soroll: del vint-i-sis d’abril al dos de maig. S’aprofiten aquests set dies per promoure iniciatives en el marc de la prevenció de la contaminació acústica. Algunes d’aquestes haurien de ser la sensibilització i l’educació ambiental amb l’objectiu de donar visibilitat a les eines de gestió i control per optimitzar recursos i poder oferir una solució més ràpida i eficaç. Aquest any, el lema era «Stop soroll!» i tenia com a objectiu posar en valor totes aquelles actuacions i/o accions que permetrien millorar la qualitat acústica del nostre entorn. A Vic, o ve va passar de llarg, o realment l’hem celebrat amb festival de models de tubs d’escapament de cotxes. Més aviat penso que ha passat de llarg, perquè en el canal que l’ajuntament té al Telegram no hi he vist cap referència. Sí que n’he vist, en canvi, sobre els patinets i bicicletes. Per enèsima vegada, diuen que volen educar la gent, quan hom sap que la majoria només s’educa a base d

Sense pena ni glòria

Trist títol per una entrada. No obstant això, tinc ocasió de fer una mica de joc de paraules amb el meu darrer llibre, Glòries Vigatanes , recórrer al sentit de l’humor, i també fer ús de la ironia o paradoxa. Per tant, no vull perdre la oportunitat, tot i que per dintre la decepció és majúscula. Perquè, tristament, aquest seria el titular, conclusió o resum del que ha estat el meu llibre fins avui i després de la celebració de la diada de Sant Jordi. Doncs això mateix, Glòries Vigatanes , sense pena ni glòria. Malauradament, penso que ja ha fet tot el recorregut que havia de fer. I és molt trist, no només per l’autor. Glòries Vigatanes el vaig publicar a finals de febrer i únicament en format digital. Els motius els he intentat explicar en un recull de tres entrades on analitzava la dificultat per treure un llibre al mercat ( aquí la segona i la tercera ). No obstant això, la raó principal ha estat el nul interès que ha rebut per part de l’ens municipal. No pretenc engegar cap mena

Eduard Junyent i Subirà

Arribem a la fi d’aquest recull de glòries vigatanes , de personatges únics... que cadascú els anomeni com ho cregui convenient. Tanquem la recopilació amb el compatrici Eduard Junyent i Subirà. Crec que no m’erro, si afirmo que molts hem començat a interessar-nos per la història de Vic arran de la seva obra cabdal: La ciutat de Vic i la seva història , de l’any 1976. D’ençà d’aquesta —i amb tot el respecte i admiració que em mereixen treballs posteriors— no se n’ha fet cap d’igual. Continuo pensant que caldria que algun erudit la revisés i l’actualitzés per fer arribar la nostra història als més menuts, i no tan menuts. O millor encara, que algú fes, o el consistori liderés, una enciclopèdia vigatana, que història no en manca. Quant a l’obra de Junyent, trobar-la en la seva primera edició pot ser qüestió àrdua. Però per tot enamorat de Vic és adquisició quasi obligada. Em desfaig en elogis perquè no li falten mèrits. Tot i així, com hem apuntat quan parlàvem de Joaquim Salarich , Juny