Entrades

Sobre el bisbe emèrit Xavier Novell

Finalment, no em puc estar d’escriure unes notes sobre la notícia religiosa de l’any, dècada o història de les diòcesis catalanes. Ho faig, entre altres coses, trist per com ha anat i com està anant. Naturalment, parlo de la renúncia a la mitra de Solsona per part de Xavier Novell, fa unes setmanes, per motius sentimentals. Val a dir que no he prestat gaire atenció o no he escarbotat gaire tot el que l’envolta, però també em sembla que no és necessari. En primer lloc anem als fets. Malgrat no s’hagi donat cap explicació, hom sap que la renúncia de Novell ha estat per amor. Efectivament, que un bisbe renunciï al bàcul per amor a una persona, no havia passat mai. Si se’m permet, només Déu sap els que viuen aquest presumpte amor de forma clandestina. Amb això vull dir dues coses. La primera és que quant a la religió i a l’Església, sempre se’ns ha dit que és amor. No obstant això, si bé un dels pilars del catolicisme és la família i l’amor, el que no està ben vist és que un religiós o rel

Redacció després de vacances

Ahir vàrem tornar a l’escola. Després d’un estiu millor que l’anterior en el que ens han deixat sortir i jugar més, l’estiu s’ha acabat (no astronòmicament parlant). Com cada any, hi ha coses bones i dolentes. Com a bones, hi ha que tornarem a trobar els amics i amigues, professors i professores, i que més o menys tornarem a la normalitat. Com a dolentes, hi ha que hem acabat les vacances! I això per si mateix ja és una cosa dolenta. S’ha acabat llevar-se tard, s’ha acabat anar a dormir tard, i tornen a començar els deures. Però bé, ja en tenia ganes perquè tres mesos a vegades també es fan llargs. Aquest estiu, com deia, ens han deixat jugar una mica més que l’anterior. He sentit als adults que tot això de la Covid-19 també és un problema econòmic. Que si la gent no surt no gasta, i si no gasta no es pot recaptar. I això no pot passar de cap de les maneres! Que el país és pobre i cal recaptar! Nosaltres no es pot dir que ho hàgim fet gaire, de sortir. Algunes escapades però dormir a

El menjar i l’ecologisme (2/2)

Avui dediquem l’entrada a contradir els arguments que els japonès Hiromi Shinya destil·la a La enzima prodigiosa mitjançant el llibre Comer sin miedo de José Miguel Mulet. Val a dir que un de l’altre estan a les antípodes. Si bé pel japonès s’ha d’anar molt en compte amb el que es menja i com es menja, i proposa coses miraculoses i pràcticament místiques, la idea de Mulet ja es pot entreveure completament amb el títol de l’obra. Menja sense por i tira milles. Ja no sé si el llibre és una llança a favor del menjar normal, o directament en contra l’ecologisme. I dic això en el benentès que quan dic normal vull dir el que trobem majoritàriament i de manera ordinària, és a dir, el no ecològic. Això és, en la majoria de vegades, tractat (transgènics), fent ús dels pesticides, i una mica processat. Efectivament, comença molt fort. Val a dir que té un parell d’enemics clars. Un és un tal Hiromi Shinya. D’aquí la gràcia que em va fer trobar-hi una referència explícita. Mulet va fer l’exercic

El menjar i l’ecologisme (1/2)

Aquesta setmana ja he tornat a la feina. Crec que si alguna cosa tenen en comú les vacances de tothom, és la durada. Parlis amb qui parlis i hagi fet el que hagi fet, sempre et dirà que han sigut curtes. Però bé, no és pas d’això que vull parlar, sinó que generalment durant aquest temps aprofito per llegir i aprendre coses noves. No les escriuré pas totes perquè n’hi ha que simplement són reciclatges, aprofundiments... o després de la corresponent lectura no ho trobo interessant per compartir-ho. Tanmateix, casualment i sense voler, he llegit dos llibres del tot antagònics sense ésser-ne conscient: La enzima prodigiosa , d’Hiromi Shinya, i Comer sin miedo , de José Miguel Mulet. Com us dic, no vaig pas ésser-ne gens conscient. Primer de tot vaig llegir el relat del japonès perquè em semblava interessant saber què explicava. Val a dir que encara que trobi una cosa interessant no té perquè significar que la comparteixi. Però cal veure les coses des de diferents òptiques i reflexionar-hi

El bisbat de Vic

Imatge
Just ahir mateix apareixia la notícia que el bisbe de Solsona, Xavier Novell, renunciava al càrrec per motius estrictament personals. Avui mateix, Vilaweb en fa una radiografia. Resumint, bisbe molt jove, amb un gran pervenir, que fruit d’una estada a Roma es va posar molt en contra de l’homosexualitat. D’altra banda, fou un bisbe declaradament independentista. Des del punt de vista religiós, cap de les dues coses haurien de ser notícia, sinó que hauria de passar a la història per altres fets. Dit d’altra manera, la feina d’un bisbe no és ficar-se amb la llibertat de ningú (en aquest cas sexual), com tampoc en política. A partir d’ahir, doncs, la diòcesi de Solsona l’administrarà interinament el bisbe de Vic, Romà Casanova. Això em dona peu a parlar del bisbat de Vic. El bisbat de Vic, fins l’any 1957, va comprendre poblacions de les quatre províncies catalanes. Actualment només s’estén per les províncies de Barcelona i Girona. Té una extensió de 4184 km 2 , 10 arxiprestats i 250 parr

El govern socialista de dretes

Hi ha coses que sovint costen d’entendre. Més encara quan partim d’unes idees preconcebudes. En aquest cas parlo de política, i més concretament del govern espanyol. Ja sabem que una flor no fa estiu, i dues tampoc, però ja he esperat un temps per poder donar força a la idea que el govern actual espanyol, possiblement sigui el govern d’esquerres més de dretes que hi ha hagut mai. No negaré que la Covid-19 hi pot haver tingut alguna cosa a veure. O, més que la Covid-19, el que he estat dient des del minut u: l’estat econòmic i el model de negoci. Penso que és fàcilment explicable des de dos punts de vista: l’ increment de la llum , i la deportació de menors al Marroc. No em posaré en antecedents històrics perquè hauríem d’anar molt enrere. Tanmateix, per posar un inici posarem el de la pandèmia i el primer confinament. Més enllà de l’inconvenient sanitari (que hi continua essent i no han sabut o volgut resoldre-ho), molta gent es va quedar sense feina. Els que no podien teletreballar,

L’espècie humana

Dues de les notícies més comentades aquesta darrera setmana ha estat l’acomiadament de Leo Messi del Barça i, ahir mateix, l’informe de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. La conclusió és simple i contundent: nosaltres en tenim la culpa. No nosaltres en primera persona, sinó com a espècie humana. I, de fet, fa molts dies que hi dono voltes i crec que en alguna entrada anterior ja apuntava que algun dia intentaria fer-hi algunes reflexions. Doncs aquest dia és avui. El meu pensament, doncs, no és fruit d’aquest acurat estudi de les Nacions Unides, sinó que ve de molt més enrere. Si ens ho parem a pensar una mica, moltes espècies tenen la seva raó de ser. No parlo de filosofia i de la típica pregunta de què hem vingut a fer en aquest món (més avall la respondré), sinó que moltes de les espècies que habiten el món hi són perquè hi fan alguna cosa. D’alguna manera, són una peça de l’engranatge. Si ens remuntem als orígens de la vida, probablement ens hauríem de centrar en les cèl·l

La privacitat a can pistraus

Les notícies que van aparèixer al mes que hem deixat enrere i al principi d’aquest ens fan adonar de la importància de la nostra privacitat. Ja no parlo de l’escàndol que va sortir del control de persones, periodistes i d’altri a través d’un programari concret. No. No parlo d’això. Parlo de coses, si voleu, fins i tot més quotidianes. En aquesta entrada pretenc opinar sobre tres fets que a més d’un li deu haver passat per alt però són d’importància transcendental. Em refereixo a la resolució aprovada pel Parlament Europeu Chat Control; el nou DNI espanyol, i el sistema d’alarmes que el mateix govern vol implantar. Faig espòiler: quant a la privacitat, anem enrere.

Els propers reptes de Vic

Fa moltes setmanes que dono voltes sobre el tema de l’incivisme a Vic i de com tenim la ciutat. I, després de molt reflexionar, penso que qui ho hauria de fer és l’actual equip de govern, com també la resta de polítics presents i futurs. El que vivim avui és fruit de les mesures preses, o no preses durant els darrers anys. Així doncs, els problemes que no es van afrontar fa anys, avui acaben surant. Per la mateixa regla de tres, si els problemes que hi ha actualment tampoc s’afronten, en pagarem les conseqüències d’aquí a uns anys. I, val a dir que no es nota gaire predisposició ni a afrontar-los ni a resoldre’ls. Anem a pams. Per mi són dues cares de la mateixa moneda. Són dues coses que estan estretament lligades: ciutat i incivisme. Per fer una mica d’història i cultura general, direm que un municipi es pot considerar ciutat quan assoleix els vint mil habitants. No ho dic jo, ho diu el decret legislatiu 2/2003, del 28 d'abril, pel qual es va aprovar el Text refós de la Llei mun