Carles Costa i Muntadas

Hi ha més problemes evolutius sobre la intel·ligència humana. Quan algú intel·ligent posa a disposició de la resta de la comunitat el seu intel·lecte, indefugiblement, l’empobreix intel·lectualment. Involuntàriament, però passa. No em direu que no.... Si hi ha una comunitat de cent persones que tenen diversos problemes i els va resolent sempre el mateix savi, la resta no té cap necessitat de pensar ni reflexionar sobre la qüestió perquè ho tindran tot mastegat. Per què? Perquè a partir d’aleshores es limitaran a copiar i no crear, inventar, innovar. Quina necessitat en tenen? Si no hi ha aigua al poble i algú se li ocórrer com fer un pou, creieu que buscaran més alternatives la resta mentre hi hagi aigua? Això em recorda a les lògiques japoneses i llatines que volten per la xarxa. Lògica japonesa: si algú pot fer-ho, significa que jo també puc fer-ho. Si ningú pot fer-ho, significa que haig de ser el primer en aconseguir-ho. Lògica llatina: si algú pot fer-ho, que ho faci ell. Si ningú...

El proper dilluns dia 14 de setembre a les 19h està programada una nova conferència sobre l'Antònia Bardolet, a càrrec meu. Serà la tercera dissertació que faig sobre la vigatana i em fa tanta il·lusió com la primera. La conferència és en el marc del Cicle de Dones Vigatanes que ha organitzat el Casino de Vic. Títol : «Àntonia Bardolet, una estrella en l’univers vigatà» Data - hora : 14 setembre - 19:00 - 20:00 Lloc : Sala Modernista del Casino de Vic Sinopsi: La Vic de finals del segle XIX i principis del XX va viure una de les etapes culturals més brillants de la seva història. En aquell context va destacar la figura d’Àntonia Bardolet, una dona polifacètica que va sobresortir en àmbits tan diversos com la ciència, la literatura, la cultura i la defensa de l’educació femenina. Malgrat la seva rellevància, el pas del temps l’ha convertida en una figura poc coneguda pel gran públic. Aquesta conferència vol recuperar la seva trajectòria i reivindicar el seu paper dins l’anomenat uni...

Ens tornem a situar a l’actualitat per una dada curiosa. Tot i que fal·laç, en soc conscient. El nombre d’éssers humans augmenta, però la massa cerebral dels individus de l’espècie roman estable i fins i tot sembla que tendeix a minvar. Així doncs, col·lectivament, tenim la mateixa intel·ligència però més repartida. Aquesta equació és utilitzada per l’autor per afirmar, o donar validesa a la Llei de Murphy que resol que la intel·ligència es manté constant, mentre que la població augmenta. D’aquí conclou que és millor, evolutivament parlant, ser estúpid que mort. Per tant, i com a espècie, d’alguna estranya manera subsistim per tornar-nos més estúpids. Com vàrem veure, fins l’home de Neandertal, la supervivència de la nostra espècie, en part, va dependre de la nostra capacitat intel·lectual, de la nostra destresa. A partir d’aleshores, ha anat reduint-se el volum cerebral de manera substancial. Els bebès amb el cap més petit permetien un part molt menys traumàtic, tenien més possibilita...

L’autor segueix advertint que els estúpids són prolífics, i en canvi els intel·ligents no. De fet, assevera que els genis tendeixen a ser estèrils. És una dada difícilment comprovable. Si bé sabem què significa estèril , caldria, en primer lloc, definir què significa geni . Quan parlem de genis parlem de savants ? O parlem de Newton, Tesla, Kant, Ludwig Van Beethoven, cap dels quals amb descendència coneguda, o Bach, Darwin o Einstein que sí la van tenir? Si cerqueu informació per la xarxa, veureu que no és més que un mite. El cert és que no hi ha evidència científica o biològica que certifiqui aquesta premissa o que relacioni l’alta capacitat intel·lectual amb l’esterilitat. No obstant això, el mite és utilitzat per l’autor per afirmar sense pal·liatius que els que acabarien garantint la perpetuïtat de l’espècie serien els borregos.  D’altra banda, l’autor es qüestiona una altra cosa: què fer amb els intel·ligents o millors que, tot i que cada vegada menys, continuen i continuaven...

Entrem en matèria. Anem anys ha. Molts anys enrere, quan érem pocs i dèbils. No és pas la primera vegada que ho llegeixo, però l’espècie humana va estar al llindar de la desaparició. Malauradament pel planeta Terra (i més aviat que no pas tard també per satèl·lits i planetes veïns), ens en vàrem sortir. El fet és que fa entre 930.000 i 813.000 anys es va produir un coll d’ampolla que quasi ens extingeix. Les conclusions que va publicar la revista Science apunten que aproximadament 1.280 individus reproductors foren capaços de mantenir una població humana (l’ascendent, ja s’entén...) durant uns 117.000 anys.  El descens dràstic de la població sembla que fou degut a les condicions climàtiques adverses: les glaciacions del Plistocè provocaren grans canvis en les temperatures, greus sequeres i pèrdua de multitud d’espècies, que al seu torn eren utilitzades com a font d’alimentació pels humans. Així mateix, sembla que poguérem sobreviure gràcies al control del foc, així com també a un c...

Em proposo amb aquest recull d’entrades, ja no diré demostrar, però sí fer reflexionar sobre l’estupidesa humana: potser soc molt pretensiós. Tots hem escoltat alguna vegada aquella màxima d’Einstein que afirma que «Només hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana, i no n’estic segur de la primera». Així mateix, també podríem recordar l’adagi de Murphy que «si hi ha més d’una manera de fer les coses i una d’elles condueix al desastre, algú la farà d’aquesta manera». Què hi voleu fer? Som estúpids. Parlo generalitzant l’espècie humana, no de ningú en concret. Que quedi clar. Suposo que més enllà de les vivències viscudes, també hi ha una mica de misantropia pel mig per arribar a aquesta conclusió. Així doncs, indagant indagant em vaig topar amb un llibre tan revelador i il·lustratiu, com potser una mica demagog o fal·laç: Nuevo elogio del imbécil , de Pino Aprile i traduït per Juan Manuel Salmerón. Això sí, al meu entendre, amb força fonament. És a dir, no perquè faci ú...

No recordo quant de temps fa que vaig llegir que Plató, ja sabeu, el gran filòsof (mai per sobre de Sòcrates, almenys des del meu humil punt de vista), en realitat no es deia Plató. Això em va deixar una mica desconcertat, i em vaig anotar al meu gestor de tasques TickTick fer-hi referència algun dia. Aquest dia ha arribat. Tanmateix, una entrada per dir només això, em semblava poca cosa, i parlar de Plató... certament ho podríem fer, però ara no ve al cas. De totes maneres, la seva obra La República és digne de comentar-la un dia. També El Banquet , però per altres temes. En ambdós casos, les hauria de tornar a llegir, i llavors segurament voldria llegir no només tots els diàlegs per mirar d’aprofundir-hi una mica (i n’hi ha uns quants), sinó també sobre altres grans filòsofs de la història. De moment, ni tan sols m’ho anoto. El fet és que aquesta entrada va de coses que no són. N’he agrupat algunes que realment, com la primera, em va deixar ben distret el dia que ho vaig conèixer. ...