Carles Costa i Muntadas

Em vaig allargar amb el sentit de la justícia i l’equitat i he hagut de fer alguna part més. Les següents característiques que apunta el bloc de l’Associació TEA – Asperger del Maresme són ✔ la fidelitat i la lleialtat. Les persones amb TEA tendeixen a ser molt lleials amb aquells que formen part del seu cercle pròxim. Val a dir que el cercle pròxim, almenys en el meu cas, és hiperreduït, però també és cert que soc molt lleial. Amb aquest tret característic em recordo de quan fa molts anys havia cercat una explicació de com era en l’astrologia. Cosa ben curiosa... diuen dels aquari (nascuts entre el vint-i-u de gener i dinou de febrer com és el meu cas) que costa entrar a la seva vida però si ho aconsegueixes els tindràs mentre visquin. No sé si és bo o dolent, però considero que és així. Entrar a la meva vida soc conscient que costa molt, moltíssim. Els obstacles són diversos, i requereix de molta paciència. Però un cop dintre, a no ser que hi hagi un daltabaix, tens un lloc al meu pe...

Seguim amb els trets autístics començats a desglossar en l’anterior entrada . ✔ Sentit de la justícia i l’equitat. Aquí fem un nou parèntesi. De fet, aprofitaré per anar a fer un cafè perquè em requereix un xic més de concentració. Diu el bloc de l’Associació TEA – Asperger del Maresme que les persones amb TEA solen tenir un fort sentit de la justícia i l’equitat. Que els agrada seguir regles i poden ser molt curosos en garantir que els altres també les segueixin. Tot amb tot, els converteix en persones fiables i constants en el seu comportament. Aquí la característica es converteix, encara més, en una arma de doble fil. Què és la justícia i l’equitat? Segurament elevem la conversa al terreny filosòfic... En referència a la justícia penso que cal diferenciar-ne diversos aspectes. Em colpeixen profundament les injustícies, els tractes discriminatoris, ja siguin positius o negatius. Veig tothom per igual, i considero que tots hem de tenir les mateixes oportunitats, que mai ha significat ...

En l’afany per poder desgranar el gra de la palla, és a dir, quins comportaments i sensacions són explicats pel TEA i quins no, vaig topar-me amb un parell de llocs web molt il·lustratius. El primer d’ells i molt recomanable (soc conscient que ho vaig dient de tot el que comparteixo.... però el que no ho considero ja no us ho comparteixo) és de l’Associació TEA – Asperger del Maresme. Més concretament, un post sobre les fortaleses del TEA. A banda de recomanable, és també molt revelador. Almenys per a mi. Sigui dit de passada que fortaleses, segons com es miri, és una arma de doble fil... I en alguns casos, aquells amb els que m’hi vegi reflectit, us ho explicaré. L’entrada insisteix en el fet que les persones amb TEA poden mostrar una gran gamma de característiques. Dit això, assevera que moltes d’aquestes persones tenen habilitats excepcionals, «com la capacitat de concentració intensa, una gran memòria, una alta honestedat i un pensament original que pot aportar perspectives úniques...

Als pocs dies o setmanes després de l’Orientació Diagnòstica vaig menys perdut. A casa l’hem acceptat com a diagnòstic confirmat. La lògica, el sentit comú i la mateixa Orientació Diagnòstica ens exhorta a fer-ho. No us diré que sigui fàcil pel que aniré desglossant, però ja és alguna cosa on agafar-se. De moment, no tinc necessitat de tenir la confirmació formal. Més enllà dels exemples que vaig posar, ara hi afegeixo la semblança al cas que hagis fet un doctorat i et falti presentar la tesi, o, millor encara, que l’hagis fet però et manqui pagar alguns tràmits burocràtics. Cap de les dues circumstàncies fa que a la pràctica no siguis un doctor. A més... els test d’antígens de Covid a vegades també s’equivoquen.... de manera que al final hauria de prevaldre l’ull clínic. Amb l’Orientació Diagnòstica és el moment de descobrir més coses. D’alguna manera m’han llançat l’anunciat, però ara toca tot un treball personal per entendre què significa: una nova relació amb mi mateix, asseverava....

En l’anterior epíleg ho havíem deixat en que no tenia clar si la primera visita al psiquiatre seria també l’última. Això, setmanes després d’escriure aquella entrada, continua igual. Tanmateix, sí que hi va haver una segona part en el cas del diagnòstic. Finalment, vaig trobar les paraules adients per escriure a la metgessa. Tenia diferents fronts oberts i vaig aprofitar l’avinentesa per tractar-los tots. M’emplaçava a una trucada per explicar-m’ho.  Pel cas que ens ocupa, aleshores no hi havia cap informe del facultatiu penjat en línia. I, de la mateixa manera que si no hi ha cos, no hi ha delicte, si no hi ha informe, no hi ha diagnòstic. Almenys, així ho entenia. Em va fer veure que estava en el meu dret de demanar-lo i així ho vàrem acordar.

Vàrem deixar fa unes setmanes, mesos, aquell recull d’entrades sobre les meves incursions al món del TEA-Asperger . Estic content perquè cadascuna de les entrades va tenir més visualitzacions que la majoria que hi ha al bloc. Crec poder afirmar que va tenir cert interès, i és de celebrar. Tanmateix, ho vàrem deixar amb la incògnita del desenllaç: més que tot perquè en el moment de publicar les darreres entrades, encara no el sabíem, no pas per mantenir la incògnita a mode de suspens serial (de sèrie televisiva). En el moment d’escriure aquestes línies, en tenim un primer. La gent pot pensar que de desenllaç només n’hi ha un, però no és necessàriament el cas: pot ser-ho, naturalment. M’explico de seguida. El primer desenllaç va ser el passat quatre de novembre. Tenia visita al psiquiatre. La història, com us havia contat, va començar molts mesos abans, i sembla que la petició es va perdre pel camí. Malgrat tot, el fet de tornar a insistir va desembocar, amb poc temps, en una cita al pro...

Aleshores sí, quan ho tenia tot llest, error de principiant. O no. He asserit més amunt que vaig trobar John Bux a centenars de llocs: podria dir milers i no mentiria, però no arriben a tres. Tanmateix, continuava sense conèixer concretament l’inici i la fi de la vida del crac mundial. És a dir, la data de naixement i la data de defunció. Per un altra circumstància que no sabria dir, alguna cosa em va exhortar a fullejar un llibre que tenia a casa i encara no havia ni mirat: Osona: testimonis del segle XX . Com podia no haver-ho fet? El fet és que Ramon Masferrer m’ho fa trontollar tot: «El 1972 actuà per darrer cop a Vic, al teatre Vigatà, després de quaranta anys d’absència. Morí quatre anys després, a Barcelona, d’un càncer de pròstata».  Què faig? No em queda altra que anar on tot va començar, a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, a la recerca de noves pistes. Alerta... que hi anava amb la il·lusió de trobar la resposta de quan va morir, però també amb la il·lusió de no obr...