Entrades

El (no) compliment de les normes a Vic

El títol de l’entrada ja ho diu una mica tot, però permeteu-me fer una introducció i una reflexió més enllà de la meva rabieta . Ja he escrit en aquest bloc diverses vegades sobre l’incivisme que hi ha a Vic, així com també el que passa d’ incivisme . No només això, sinó també de la passivitat per part de tothom. Però l’entrada d’avui va un punt més enllà, que posa sobre la taula altres qüestions. Si més no, al meu humil entendre. Com a prèvia de tot plegat, tenia intenció de recuperar uns escrits d’un filòsof grec, però si bé tinc la convicció que ho vaig llegir a La República , de Plató, no n’estic del tot segur. I com que és llarga i pot ser que ho tragués d’algun altre llibre de Plató o Sòcrates, al final no ho he cercat i no ho puc copiar literalment. No obstant això, i des del punt de vista filosòfic, per començar ens valen tres premisses. La primera d’elles és que Sòcrates era un home extremadament lleial, això és, fidel a la llei. Tant, que va perdre la vida per ella. És a dir,

La Banda Municipal de Vic

Imatge
Anar a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic sempre és un goig. I sempre, també, t’emportes sorpreses. En aquest cas, cercant coses que no hi tenien res a veure, em vaig trobar amb un article del 1908 de Just Cassador, pseudònim del gran Josep Gudiol . Les línies del mossèn Gudiol anaven dedicades a la Banda Municipal de Vic. Ignoro per complet la història musical de Vic però em va cridar molt l’atenció l’any en el que data l’origen de la banda municipal de la ciutat. És més, comença el seu article advertint que molts es pensen haver assistit a la creació de la mateixa, però que van molt equivocats.  L’erudit Gudiol, assabenta als lectors de la Gazeta Muntanyesa que s’ha topat amb un document a la Cúria Fumada on hi ha redactat una espècie de contracte. A saber, potser un dels primers contractes musicals de la història, o com a mínim de Vic. El document és de 16 calendes de maig del 1320, d’acord amb ell, el quinze d’abril. És a dir, aquesta mes va fer 702 anys. Com us podeu imaginar,

L’honradesa política d’Eusebi Molera

Revisant les entrades del bloc m’adono que crec poder afirmar que la meva etapa rebel contra les persones que es guanyen la vida exercint de polítics ha passat a la història. Dic l’etapa, i no pas que hagi canviat la majoria que exerceix com a polítics. Em continuen semblant (la majoria) incompetents, corruptes i vividors. Afortunadament, hi ha excepcions, però són les mínimes. Però, com deia, si mireu l’arxiu del bloc veureu que ja no me’n faig mala sang i ara fa molt temps que no en parlava. Avui, és una mena d’excepció arran de l’escàndol de les comissions per la venda de mascaretes a la capital del regne d’Espanya. De totes maneres, no creieu que la motivació és fruit del possible delicte o com es vulgui dir, sinó per lloar un compatrici nostre: Eusebi Molera . Quant a l’Eusebi Molera ja n’hem parlat diverses vegades, però del que n’hem parlat menys és del seu vessant polític. Sabem que fou arquitecte, un gran urbanista, president de l’Acadèmia de Ciències de Califòrnia, un gran in

Processó de Mieres

Imatge
La setmana passada vaig parlar sobre la Processó dels Armats de Vic . Per alguns, potser seria normal que avui parlés de com va anar la processó el passat diumenge. No obstant això, com que ja en vaig parlar la setmana passada i vull creure que ja tindré ocasió de parlar-ne un altre any, avui m’agradaria parlar de la processó de Mieres, una bell municipi de La Garrotxa. El motiu és molt simple, i és que el passat divendres vàrem tenir el goig d’assistir-hi per primera vegada. La raó per la qual vàrem anar a aquest municipi a veure una processó, també és molt fàcil d’entendre per una persona com jo. A alguns us sonarà fra Antoni de Sant Jeroni. Aquest religiós fou trinitari descalç. No tan sols això, sinó que va néixer a Vic. Així doncs, fou compatrici. Encara més, es pot dir que fou cronista de la ciutat, així com també una mena de biògraf. No pretenc desglossar vida i obres del religiós perquè ja forma part d’un treball molt més extens, però tan sols diré que és l’autor d’un parell de

Processó dels Armats de Vic

Un dels esdeveniments més notables i impressionants que es fan a Vic és la Processó dels Armats. En aquest cas no distingeixo entre tipus d’activitat perquè independentment de la mateixa, em sembla que és de molt bon veure. Enguany se celebra aquest proper diumenge deu a les 21.00 hores i passa per bona part del centre històric. Aprofitant aquesta avinentesa, he recuperat un opuscle del doctor Junyent que en parla: Confraria de la venerable Congregació dels Dolors de Maria Santíssima de la ciutat de Vich . El treball és de l’any 1950. Conta Junyent que set cavallers de la ciutat de Florència es van reunir cap al 1233 per a dedicar-se a especials exercicis de pietat i veneració a la Verge. Estigueren temps adorant la passió i mort de Jesucrist i els dolors de la seva santíssima mare. Tot aquest fervor els portà a fundar l’orde dels Servites. Posteriorment, Lleó XIII atorgà el decret de canonització i Inocenci IV aprovà l’orde dels Servents de Maria. De seguida, i mitjançant la congregac

Obeses

El divendres passat el grup Obeses va oferir un concert a l’Atlàntida després de mesos sense actuar a Vic. No he llegit les notícies que s’han escrit al respecte, però hom coincideix que va ser un gran èxit. En dono fe perquè hi era present. Ja en aquell mateix moment i just després, vaig estar reflexionant sobre la música, l’art, i del fenomen fan. Permeteu-me fer-ne unes reflexions i compartir-les. Val a dir que mai havia pagat una entrada per anar a veure Obeses. Essent puristes, en aquesta ocasió tampoc he pagat perquè fou un regal, però vull dir que més enllà del típic concert a la plaça Major de Vic o en altres bandes, no els havia sentit mai. I, francament, en tenia ganes. No em declaro fan ni tan sols seguidor del grup ni cap dels seus components, però en tenia moltes ganes d’escoltar-los en directe. I, avui encara, tinc ganes d’escoltar-los en un altre entorn. Anem a pams.

La Guerra Civil Espanyola a Vic

La setmana passada apuntava en aquest bloc que els darrers temps he estat llegint molt sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Com que el tema més molt ampli, i jo soc molt localista, he llegit treballs de l’àmbit local. A tall informatiu i per si algú li interessa, aquests són alguns dels títols: BASSAS I CUNÍ, Antoni (1991). La Guerra Civil a Vic. Dietari 1936-1939 . Vic: Eumo Editorial. CASANOVAS I PRAT, Josep (1993, novembre). Quan les campanes van emmudir: Vic 1936-1939 . Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs («Osona a la butxaca», 14-15). CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Aquell temps de punys alçats. Memòries d’un jove vigatà sobre l’esclat revolucionari de 1936 a la seva ciutat i la seva posterior fugida pels Pirineus . Barcelona: Ç Trencada edicions. CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Records de la guerra (1936-1939) de Jordi Anglada i Bayés: i altres notícies sobre la revolució social i la postguerra a Vic . Barcelona: Ç Trencada edicions. FARRÉS I MALIAN, Francesc (1985). Fotogr

Climent Riera

Article publicat a El 9 Nou el passat 4/3/2022. Amb motiu del 340è aniversari de la seva mort, permeteu-me avui fer-vos una breu pinzellada biogràfica d’un altre gran místic vigatà, exemplar i modèlic, fins i tot arribat a ésser venerat pels seus germans de religió. No crec que exageri si afirmo que si hi hagués hagut voluntat per part del seu orde, avui Vic comptaria amb un sant més. Tanmateix, seguint un dels axiomes de l’orde «no proclamem sants, però els fem». Parlo dels cartoixans, un dels ordes més austers que existeixen, sinó el que més. El va fundar sant Bru el 1084 i cartusia nunquam reformata quia nunquam deformata [‘l’orde cartoixà no s’ha reformat mai perquè mai ha estat deformat’]. És a dir, avui dia mantenen l’essència de fa pràcticament mil anys. Si teniu ocasió de visitar algun dia una cartoixa, no en perdeu l’oportunitat. La vida de Climent Riera és tan espectacular com ignorada, oblidada i desconeguda. Sobre el nostre compatrici, Joaquim Salarich en el capítol V del

La guerra Rússia-Ucraïna

Darrerament estic força ensopit. Entre altres coses, m’amoïna aquesta nova guerra. En aquest cas, entre Rússia i Ucraïna. Val a dir que ni tan sols sé si és correcte referir-m’hi així, com a guerra, amb el benentès que la guerra és fruit d’una invasió: la de Rússia en territori aliè. Ho manifesto d’aquesta manera perquè a vegades sembla que quan es parla de guerra, els integrants de la mateixa comparteixen alguna mena de responsabilitats, però penso que no és el cas. Quant a la guerra doncs, segurament estic més afligit perquè potser és la primera de la qual en soc conscient. Tampoc sé si aquesta seria la paraula correcta. Amb això no vull dir que sigui la primera guerra de la qual en tenim constància o vivim amb ús de raó els de la meva generació, sinó que d’alguna manera creiem que ens pot condicionar més. És a dir, de guerres al món n’hi ha moltes, i conflictes civils segurament més. Però sembla que el que passa a altres continents no surt d’allí. El cas d’Ucraïna és molt diferent.