Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2019

Feliç 2020!!!!

Crec que feia temps que no feia una entrada d’aquesta índole. No vull dir explícitament la de desitjar una bona sortida d’un any i bona entrada del següent —que només podria fer-ho una vegada a l’any— sinó al llarg de la vida d’aquest bloc. Però aquest cap d’any és una mica especial. Perquè si bé cada cap d’any canviem d’unitat, en aquest cas canviem també de desena. És per això que hi ha canvi de dècada? No ho tinc tan clar, o sí... i com jo molts altres.  Sobre la taula hi ha dues teories a defensar. D’una banda, els que podem creure que la dècada que estem vivint s’acabarà al final de l’any que ve, és a dir, el 2020. Això seria així perquè l’any 0 no existeix . És un bonic error que portem arrastrant des de mitjans del segle VI i difícilment ara algú ho arreglarà. Fou aleshores quan el papa Joan I va encarregar al monjo i astrònom Dionís l’Exigu que elaborés un calendari partint del naixement de Jesucrist. Així ho va fer però, ai las!, va començar per l’any 1. I si l’inici de l

El Ruc Català

No recordo si he parlat mai del ruc català però estic molt segur que no pas en els termes amb els que en vull parlar avui. I és que he llegit recentment l’estreta relació entre l’animal i un vigatà. Ep! No en els termes de persona d’enteniment obtús, mancat d’intel·ligència —que també n’hi ha— sinó en la preservació de l’espècie. I és que, sempre ens podem trobar a un vigatà en qualsevol lloc inhòspit o temàtica curiosa. Què seria del món sense els vigatans? L’origen del ruc és la subespècie d’ase Equus asinus somaliensis . El gènere Equus es va desenvolupar probablement a Nord-Amèrica, d’on va passar a Europa, Àsia i Àfrica. Sembla que actualment hi hauria tres races d’ases a l’antic regne d’Espanya descendents del tronc africà ( Equus asinus africanus ): el Guarà Català, la Mallorquina i el Zamorano-Leonés. El Guarà Català ha estat pal de paller d’altres races: la francesa Poitou, les italianes Pantellaria, Martina-franca, i la Siciliana o Ragusana. També s’assigna certa influè

Curiositats de Sant Miquel

De sants Miquel n’hi ha diversos però en el meu cas, quan parlo de sant Miquel, em refereixo al nostre patró, a l’il·lustre fill de la ciutat de Vic. Per tant, per ser més puristes, caldria dir sant Miquel dels Sants, que fou el nom que adoptà en professar com a trinitari descalç el vint-i-nou de gener de l’any 1609. Des de la seva vestició i fins aquell moment, s’havia fet dir Miquel de sant Josep. El nostre compatrici, amb la finalitat de conciliar-se el patrocini no pas d’un, sinó de tots els sants, i voluntat d’imitar-los a tots en tot, no va voler limitar-se amb un sol nom, sinó que va decidir anomenar-se dels sants .  Bé, doncs, de la vida i obra de sant Miquel diria que s’ha escrit pràcticament tot. Són d’especial rellevància dues biografies: una d’Antoni de sant Jeroni, i una altra de mossèn Gros. Avui, doncs, no descobrirem res nou. No obstant, sí que penso que una gran part de vigatans només coneixen que és el patró de la ciutat i que és sant. D’altres més erudits saben

Experiència a «El Celler de Can Roca»

Aquest any ho hem petat. Gastronòmicament parlant, hem acabat l’any amb la cirereta del pastís. Dic acabat perquè, tot i que l’any encara no ha finit, no crec que repetim àpat en un restaurant d’aquests de categoria. No vull entrar novament al detall de les distincions i reconeixements que vàrem parlar amb l’entrada dedicada a la Guia Michelin d’Espanya i Portugal 2020 . El fet és que la setmana passada vàrem tenir l’oportunitat de sopar a «El Celler de Can Roca», un dels millors restaurants del món i, concretament, millor restaurant del món els anys 2013 i 2015 segons The World's 50 Best Restaurants.  Bé, l’experiència a «El Celler de Can Roca», per la majoria dels mortals comença mesos abans, o potser més i tot... M’explico. «El Celler de Can Roca» obre reserves al lloc web a onze mesos vista. Això significa que el primer de gener, obre la possibilitat de reservar pel desembre del mateix any. En el meu cas, just després de fer les campanades del 2019, vaig intentar-ho. No va

El futur del jovent

No fa gaires dies que vaig tenir una conversa interessant amb un excompany d’institut i de futbol. Més enllà del típic interès pel dia a dia de cadascú, vàrem posar atenció amb la feina. Francament, no és que em deixés desconcertat perquè parlis amb qui parlis, sembla que la tònica és general, però el fet de confirmar el que s’intueix és més o menys preocupant. Parlo del jovent que puja, del planter del país. Naturalment, no hem de generalitzar. Bàsicament, i essent molt simplistes perquè tractarem els dos grans grups, penso que n’hi ha de dues classes: els que serveixen i els que no. Si hem de fer cas a Plató... tota persona té un do natural en alguna cosa... però amb aquesta contundent afirmació, el que vull palesar és que tenim un futur una mica negre com a país. Val a dir que tampoc és res nou, sinó que el concepte ni-ni fa anys que el sentim. Tanmateix, parlem d’una versió evolucionada. No cap a millor ni pitjor, sinó diferent.

Fake News

El passat quinze de novembre es va preestrenar al cinema Vigatà de Vic el documental La batalla per les xarxes . El dimarts següent es va estrenar al programa Sense Ficció de TV3. Jo, particularment, no el vaig acabar d’entendre. La sinopsi és clara: «Les primaveres àrabs, les protestes a l'Iran o el referèndum celebrat a Catalunya l'1 d'octubre de l'any 2017 són clars exemples del poder de les xarxes socials en la societat actual. Durant aquestes mobilitzacions, milers d'imatges i vídeos de les actuacions policials, gravats pels ciutadans, es van convertir en virals a les plataformes socials». Així doncs, parlem sobre el que circula o pot circular per les xarxes socials i la potència que pot tenir.  No obstant, i no és pas el motiu de l’entrada, com us dic no em va acabar de convèncer. Si bé parla de les xarxes socials, posa el focus bàsicament en el vídeo viral d’un policia saltant en unes escales en una escola de Barcelona durant el celebrat primer d’octubre

Guia Michelin d’Espanya i Portugal 2020

Imatge
Dimecres 20 es va fer la presentació de la Guia Michelin d’Espanya i Portugal 2020 a Sevilla. Ambdós països van alternant la gala cada any. En el moment d’escriure aquesta entrada, encara no s’ha celebrat... de manera que no puc posar resultats ni comentar-los. De fet, pel que vull parlar, els resultats és el de menys. I cada vegada més. D’això precisament vull parlar. En primer lloc, caldria posar-se en context. Dono per descomptat que tothom que llegeix això sap de què parlem. La Guia Michelin és una guia que publica anualment (una per país o regió) la marca de pneumàtics. En aquesta guia hi ha una llista de restaurants qualificats o agrupats en tres blocs: 1 estrella, 2 estrelles i 3 estrelles. D’acord amb el seu lloc web, quan un restaurant rep una estrella Michelin, el restaurant ofereix una cuina de gran finesa i compensa parar-s’hi. En el cas de dues, el restaurant té una cuina excepcional i mereix la pena desviar-se del camí. Finalment, un tres estrelles té una cuina única

73

Imatge
No recordo quan va ser que vaig arribar a la conclusió que, sovint, les coses no ens agraden perquè no les entenem o no les coneixem. Un bon exemple en són les matemàtiques. En el meu cas, de petit no em desagradaven. És clar que les matemàtiques és un terme molt ampli. Més enllà de sumes i restes, recordo que quan anava a l’escola m’agradava molt el càlcul mental. Sigui dit de passada… n’he perdut molta destresa… però bé… Naturalment, no és l’única disciplina matemàtica, per anomenar-ho d’alguna manera. També hi ha àlgebra, teoria de números, trigonometria, estadística, combinatòria, teoria de grafs, probabilitat, estadística, criptografia… I sovint diem que no ens agraden perquè, o bé no les entenem, o bé no ens les expliquen de manera motivadora. Aquesta entrada va dedicada a totes les persones que no veuen belles les matemàtiques. Invito a veure els números des d’una altra perspectiva i, de ben segur, que algú quedarà una mica amb la boca oberta. Avui, parlem del número 73. Ce

About Coreas

A short and simple question. Select the democratic state: North Corea South Corea West Corea (Hint: only an option is correct)

Jornada de reflexió

Les jornades de reflexió haurien de ser l’endemà de les eleccions, i no només el dia abans de les mateixes. De fet… molts partits polítics i organitzacions reflexionen sobre la desfeta d’uns i auge dels altres. No obstant això, les sorpreses ni són noves, com tampoc és nou tot el que estem vivint darrerament. Permeteu-me fer un viatge en el temps en aquesta jornada de reflexió. Corria l’any 1888 quan l’aprovació del nou codi civil espanyol encarava la darrera fase i es va promoure la Llei de bases. Aquesta llei autoritzava el govern espanyol a imposar-la sense discussió parlamentària. Inicialment, només es plantejava aplicar-se a l’Espanya castellanoandalusa, però també esdevingué complementària en territoris amb drets forals com Catalunya. L’any següent, quan el nou codi civil ja havia sortit a la llum i tenia previst entrar en vigència el primer de maig, es va obrir el debat parlamentari a les Corts espanyoles. Més enllà d’uns pocs diputats escollits a Catalunya, la resta no van

Possible nova etapa

Inicio aquesta setmana una possible nova etapa en aquest bloc. Com es pot apreciar, els canvis són ben visibles a simple vista. En primer lloc, un nou domini, en aquest cas carlescosta.cat . Curiosament —o no— l’he trobat disponible. És fàcil que hi hagi gent que vingui a parar a aquest bloc tot cercant al Carles Costa periodista. Sento decebre’ls. Com he dit en altres ocasions, no sóc ell . L’altra cara visible és el nou disseny. De ben segur canviarà els propers dies o setmanes perquè no m’acaba de convèncer. Tanmateix, calia canviar-lo. Continua presidint el bloc una foto de la plaça Major de Vic. No obstant així i després de tres anys i mig, es pot dir —irònicament— que s’ha fet clar. Què significa això? Amb això vull dir que enceto una nova etapa. Si més no ho intento. Amb més de tres anys i mig he tingut temps de diverses coses. La més important de totes, créixer i aprendre: madurar. Vaig publicar un llibre intitulat Un passeig per Vic el novembre de l’any 2016. En la mesura