Carles Costa i Muntadas

Sempre s’ha dit que els vigatans som gent tancada. Bé, l’adverbi de temps seria una mica imprecís. En realitat, el tret distintiu es va popularitzar arran de la novel·la de Miquel Llor Laura a la ciutat dels sants a partir de l’any 1931. És cert que aquella novel·la pseudofictícia va definir la societat vigatana d’una època concreta de manera força fidel. De ben segur, sense manca de raó. Malgrat això, el personatge que presentem seguidament, trenca totalment amb aquest estigma. I a banda d’aquest, també amb el que afirma que a Vic tot era seny i pràcticament només ha donat glòries de caire religiós. En aquest cas, parlem de John Bux —nom artístic—, un campió del món de balls excèntrics que va donar la volta al món de cabaret  a cabaret, triomfant arreu on anava, fins la capital per excel·lència de tot aquest món de varietats: París. Segurament, caldrà fer una mica d’esforç per avesar-nos al vocabulari emprat al món de l’espectacle, i més concretament al del cabaret: trobareu un ...

Anar a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic sempre és un goig. I sempre, també, t’emportes sorpreses. En aquest cas, cercant coses que no hi tenien res a veure, em vaig trobar amb un article del 1908 de Just Cassador, pseudònim del gran Josep Gudiol . Les línies del mossèn Gudiol anaven dedicades a la Banda Municipal de Vic. Ignoro per complet la història musical de Vic però em va cridar molt l’atenció l’any en el que data l’origen de la banda municipal de la ciutat. És més, comença el seu article advertint que molts es pensen haver assistit a la creació de la mateixa, però que van molt equivocats.  L’erudit Gudiol, assabenta als lectors de la Gazeta Muntanyesa que s’ha topat amb un document a la Cúria Fumada on hi ha redactat una espècie de contracte. A saber, potser un dels primers contractes musicals de la història, o com a mínim de Vic. El document és de 16 calendes de maig del 1320, d’acord amb ell, el quinze d’abril. És a dir, aquesta mes va fer 702 anys. Com us podeu imagi...

El divendres passat el grup Obeses va oferir un concert a l’Atlàntida després de mesos sense actuar a Vic. No he llegit les notícies que s’han escrit al respecte, però hom coincideix que va ser un gran èxit. En dono fe perquè hi era present. Ja en aquell mateix moment i just després, vaig estar reflexionant sobre la música, l’art, i del fenomen fan. Permeteu-me fer-ne unes reflexions i compartir-les. Val a dir que mai havia pagat una entrada per anar a veure Obeses. Essent puristes, en aquesta ocasió tampoc he pagat perquè fou un regal, però vull dir que més enllà del típic concert a la plaça Major de Vic o en altres bandes, no els havia sentit mai. I, francament, en tenia ganes. No em declaro fan ni tan sols seguidor del grup ni cap dels seus components, però en tenia moltes ganes d’escoltar-los en directe. I, avui encara, tinc ganes d’escoltar-los en un altre entorn. Anem a pams.

No em considero gaire musicòleg. Malauradament, crec que cada vegada ho soc menys. El tema de la música és una art que em ve de gust recuperar i aprofundir-hi. Especialment la música clàssica, però també tota aquella de proximitat. Així doncs, tenia ganes de veure el documental estrenat la setmana passada al Sense ficció de TV3 sobre la música a la plana de Vic: Liverpool català. Boira, sants & rock'n'roll . El treball està dirigit per Dani Feixas. D’entrada hi ha un tema de concepte que no acabo d’entendre. Val a dir que tampoc vaig acabar d’entendre el La batalla per les xarxes , treball del mateix director. Però centrem-nos en aquest. Què és o què es pot entendre pel Liverpool català? Doncs depèn... per alguns és Vic, per altres és la plana de Vic, i per alguns altres és bona part de la comarca d’Osona i més enllà (ho dic per la banda del Lluçanès). Entenc el joc de del títol i el símil comparatiu. És a dir, en comptes de dir sexe, drogues i rock’n’roll , aplicat a Vic e...

És l’anglicisme de “assetjament escolar”. Segons la wiquipèdia “l'assetjament escolar es produeix quan una o més persones gaudeixen utilitzant el poder de què disposen per tal de perjudicar de forma repetida i consistent una o més persones (diana). Cal especificar que quan s'anuncia el verb perjudicar fa referència a anul·lar l'autoestima i la personalitat de l'individu assetjat, és a dir, és una pràctica depredadora. No es pot confondre un cas d’assetjament escolar amb un conflicte ja que en el primer cas estem parlant de diferència de poders entre l'assetjat i l'assetjador mentre que en el conflicte hi ha igualtat de poders”. No sóc cap expert amb el tema ni pretenc ser-ho però, arran d’un vídeo, m’agradaria fer-hi una petita reflexió.  En dir vídeo, alguns potser haureu recordat el cas d’aquella adolescent de 15 anys (Amanda Todd) que va commocionar l’opinió pública. Un mes abans de treure’s la vida, Amanda havia penjat a Youtube  un vídeo en el que anav...

La setmana passada Albert Om estava de convidat a cal Gerard Quintana. Abans d’acabar el programa, les xarxes socials ja anaven plenes de retrets i més retrets al cantant de Sopa de Cabra. Jo mateix vaig enviar un tweet dient que ja en tenia prou després de sentir la seva dona dient que ella era “más catalana que Gerard”. L’endemà mateix i, després de comprovar el terrabastall que havia causat, ja feia un article a El Periódico explicant-se i dient que no era un talibà i que ell creia en un país sense imposicions i que cadascú podia parlar amb el que volgués. Oi tant. Té raó, tota. Jo també vull un país lliure d’imposicions i on cadascú tingui la llibertat de parlar - i més encara a la pròpia casa- amb la llengua que vulgui. Però hi ha una cosa que no entenc.

Diuen que les segones parts no són mai bones. Això és molt genèric i sé d’algunes segones parts que han funcionat i funcionen en perfecte harmonia. Però per alguna cosa devia sorgir aquesta dita, no? És en aquest sentit que, tot i que m’agrada molt Sopa de Cabra, no m’agrada que ara tornin a fer concerts arreu del país (no sé si també aniran més enllà com darrerament està passant amb altres grups catalans). I ho dic essent molt egoista, ja ho sé, però és el que penso i sento. No em desagraden per un hipotètic fracàs, sinó per tot el que la meva generació associem a Sopa de Cabra.

Llach, Serrat, Quintana, Portet, Sisa... tots cantautors coneguts i reconeguts de manera notable. Des del meu punt de vista, també tenim el gran -injustament- oblidat Albert Pla. Home que agradi o no agradi, no deixa indiferent a ningú. Feia temps que em rondava pel cap escriure alguna cosa sobre aquest gran autor, cantautor i actor que, malauradament, no ha estat comprès pel gran públic com han estat compresos d’altres. També és cert que els seus espectacles difereixen força dels de la resta; no per això menys atractius ni mancats d’un gran valor.

Aquests dies no paren de passar coses i no tinc massa temps per valorar-les totes. Una d’aquestes són els nou detinguts en l'operació policial a l'SGAE , cosa que m’ha fet recordar el que vaig escriure en una PAC de la UOC sobre la propietat intel•lectual.  Crec que el coneixement i la cultura és un gran bé i que, en certa mesura, és un patrimoni de tots i per a tots que ens fa, alhora i a tots, molt millor i ens facilita les coses en molts àmbits. No estic dient que tot plegat sigui xauxa, però penso que sovint, el concepte de prohibir i restringir és massa present.

No he pogut resistir la temptació i he acabat sucumbint. Ja tinc un Ipod. Però estic decebut, molt decebut. Estic decebut amb els senyors d'Apple. Em creia que eren d'una altra pasta. M'agradaria que Google fes el seu particular reproductor d'mp3 amb el pes de tota la seva filosofia al darrera per fer-los la competència. Sense fer un anàlisi tipus revistes especialitzades, permeteu-me comentar-vos amb el que jo particularment m'he trobat. Podríem dir “petits problemes” de l'Ipod des del meu humil punt de vista: La bateria. Preu. Funcions. Comandaments tàctils. Els auriculars. Dependència de l'Itunes.  Respecte la bateria: dura poc i a més, no subministren un carregador; l'has de comprar a part com a accessori. Respecte el preu:  no és barat com si diguéssim. Sobre les funcions: té un munt de coses que generalment no s'utilitzen o no haurien de ser finalitat d'un reproductor de música (i vídeo segons model), però es paguen. Respecte el...

La música: el millor amiga de l'home. En aquesta cas amiga, és clar. El tòpic diu que és el gos el millor amic de l'home, i no ho poso pas en dubte, però penso que la música també ho pot ser i ho és (per aquells que no tinguem gos, per exemple). De músiques n'hi ha de molts estils i tipus. I valgui també el tòpic, no n'hi ha de millors ni de pitjors, sinó de diferents. Tenim música clàssica, rock, jazz, hip-hop... fa anys hi havia la música anomenada màquina (genèricament), que llavors ha anat derivant en molts altres tipus de música (house, progressive, thunderdome...) Però sigui del tipus que sigui, sempre trobem una música per a cada moment. I és això el que la fa gran i fantàstica. Una música per quan estem esvarats o excitats, una altra per anar a córrer, per fer altres tipus d'esport, per moments tendres, per anar de festa, per anar a dormir, per estudiar, per desconnectar de tot, per dir alguna cosa a algú, per comprendre millor el que ens envolta, per comp...