Carles Costa i Muntadas

Darrera entrada de la meva experiència a un monestir de clausura. Seguim  explicant el dia dos d’abril. Curiosament, per celebrar la sexta hi ha hagut un canvi d’última hora. Generalment se celebra a l’església, però no sé el motiu pel qual ens han fet anar a la sala capitular. Serà el darrer ofici que assisteixi en comunitat i a dintre del monestir. Com cadascun dels oficis, la sexta és austera i solemne. En aquest cas, al ser migdia, hem pogut celebrar-la amb llum natural: a les hores majors del matí encara ha de sortir el sol i es fan amb les finestres tancades. S’acaba la sexta, i anem tots amb el refectori per encadenar el darrer àpat conjuntament. Serà el darrer àpat que em menjaré les sobres dels tres inquilins que han entrat abans que jo. Això sí que em posa la mosca al nas, tot i que entenc que és una cura d’humilitat. Ja no només perquè em deixen poca cosa i denota falta de solidaritat en una confraternitat, sinó perquè depens de la higiene dels altres: mai n’he vist cap a re

Avui som dia dos d’abril, i escric notes d’ahir dia u. Acabada la terça, tinc una nova grata sorpresa. El pare Óscar m’invita a veure la biblioteca. Actualment l’estant remodelant i ho tenen desordenat. El fet és que no hi caben, i estan canviant i ampliant les lleixes per poder encabir tots els volums. Així doncs, tenen bona part dels llibres amuntegats. Tenen entre 75.000 i 80.000 volums (no repetits). Una quantitat important, fruit de donacions: ja sigui de sacerdots, monestirs que malauradament han hagut de tancar, o més darrerament de particulars. També disposen d’alguns incunables. No em puc estar de comentar que a Vic gaudim de la cinquena part de les butlles papals en papir d’abans de l’any 1000. En la mateixa visita, aprofitem per fer una ullada al territori que s’albira des de la biblioteca. El pare Óscar m’explica que el monestir és del govern espanyol i l’administren ells. Entenc que tenen cedit l’ús per tres-cents anys. Les terres del monestir engloben des de l’embassament

A les 20.00h del dissabte u d’abril, hem tingut el meu darrer sopar en comunitat. Haig de dir que, afortunadament, les meves restriccions alimentàries no em permeten menjar de tot, i els tres devots que tinc a l’esquerre, com ha passat al migdia, em deixen les sobres. Dic afortunadament, perquè encara que me n’haguessin deixat més, tampoc n’hauria agafat. No obstant això, em torna a sorprendre la poca confraternitat que tenen, més encara quan venen a un monestir on la solidaritat i la caritat és absoluta per part dels monjos. Notareu que això no ho he superat... En resum, de primer he menjat, literalment, quatre rodanxes de cogombre. M’havien deixat, també, quatre talls de tomàquet i una mica de ceba, però quasi res. Em costa d’entendre, francament. Llavors també he vist a passar algunes safates d’enciam, però no me n’ha arribat. Per sort, més endavant m’han portat una plateta d’arròs i amb el teòric segon (raviolis), he pogut fer un àpat normal. Per postres, hi havia un bon tros de pa

Segueixo amb les impressions del dissabte u d’abril. Acabat el dinar i la corresponent lectura, sortim. El pare Óscar ens recorda que a les 15.30h hi ha la nona. A més, ofereix un opuscle (llibre de la litúrgia associada) per poder-la seguir. En aquest moment, que ja som cinc inquilins, em sento una mica condicionat. És cert que venia a viure l’experiència, però tant cert com això és que buscava pau i tranquil·litat, silenci, solitud, i recolliment. De sobte em venen al cap els cartoixans ... més endavant m’hi tornaré a referir. Per ara, el que cal dir és que, naturalment, aniré a la nona. Hi aniré amb el llibret (o no) per sentir-me menys condicionat. A despit d’això, entenc que el sentir-me condicionat és cosa meva. D’altres possiblement veurien certa insistència en  els avisos informatius i oferiment de material, però no és el cas. Entenc que el pare Óscar ha vist que tots anem als oficis, i ens informa/recorda del proper, i ens facilita les pregàries per si ho volem. Per poc que pu