Carles Costa i Muntadas

Intentaré fer un exercici que alguns interpretaran com a molt provincià, però tiro de la història, com sempre en aquests casos. La independència no només no és una cosa nova, sinó que els que vivim a Vic podem dir que el desig de llibertat l’hem respirat sempre. Ja sabem que (sense desmerèixer Ripoll), vivim al cor de Catalunya, i/o que la comarca i Vic representa el sentiment independentista del país. En alguna altra ocasió suposo que he afirmat que Vic és la cuina del país, malgrat mai a la vida ens ho hagin reconegut i ens menystinguin contínuament. És més, abans que C’s es presentés a les eleccions, en tota la comarca no hi havia cap regidor del PP. Aquest oasi ha canviat lleugerament a les darreres eleccions municipals del 2019, en les quals C’s va obtenir l’11.51% dels vots de tot Osona i PP el 1.82%. Això, extrapolat en regidors, al capdavall venen a ser 0 per ambdós partits. Els socialistes, en canvi, tenen alguns regidors i fins i tot alguna alcaldia, però també són clarament...

La setmana passada fèiem referència als drets fonamentals mitjançant l’entrada corresponent. Ja ho apuntava aleshores que el problema, més que polític era un tema de valors. Valors que un adquireix al madurar, tot i que veient alguns animals, sembla que els tenim de manera instintiva. Vull dir que sovint, els animals, teòricament menys intel·ligents que nosaltres, compensen amb escreix aquesta presumpte mancança amb una molt superior virtut altruista i de valors. Deixant de banda el dèficit democràtic i vulneració dels drets fonamentals que hauríem de tenir garantits, avui vaig un pas més enllà. Ep! No és que ho deixi de banda, que per si sol és gravíssim, sinó que ja ho dono per sabut i avui prefereixo parlar d’un altre tema que em preocupa. A la meva manera d’entendre-ho, es juguen dues lligues completament diferents. Per posar dos extrems, a una banda situarem als tirans i hipòcrites que formen part de grans institucions. En la majoria dels casos i per entendre’ns, els rics i/o po...

No puc negar que l’entrada és fruit dels darrers esdeveniments polítics. Malgrat ja vaig manifestar que en la tornada al bloc no volia perdre gaire temps amb temes polítics, en aquest cas és ineludible. No obstant, no és explícitament de política del que parlem, sinó de drets fonamentals. Amb això vull dir que el detonant ha estat una cosa, però el problema és fruit d’una altra. Fa dies ens pensàvem que Europa començava a ser justa. Simplement. No justa amb els catalans, sinó simplement justa. Que ningú cregui que els quèiem bé, sinó que simplement aplicava la justícia. Malgrat aquestes petites victòries, hem pogut comprovar com no eren més que petites visions. No significa que tanqui la possibilitat a que acabem guanyant, però serà molt costós i tot plegat ha estat una gerra d’aigua freda. No és res nou que la justícia espanyola no sigui res més que un oxímoron. Són termes que no poden anar units mai a la vida perquè són conceptes antagònics en la seva naturalesa. El problema ha vi...

El passat vint-i-set de desembre llegia la notícia: «La Fuerza Espacial de EEUU es oficial: Donald Trump establece la sexta rama militar autónoma, la primera desde 1947». Ep! Vagi per endavant que ja sé que no és el mateix espacial que especial, però bé ... no puc estar-me’n de fer la comparació. El que va començar essent una espècie de desig personal, fins i tot caprici del president Trump, finalment s’ha fet realitat. Semblava que quan ho va plantejar al 2018 era broma, però la creació de la Força Espacial d’Estats Units (USSF) ja és un fet. A alguns els semblarà una bogeria... i penso que ho és. Després de les cinc primeres branques, ha arribat aquesta. A títol informatiu, les predecessores de la USSF són l’Armada, el Cos de Marines, l’Exèrcit, la Força Aèria, i la Guàrdia Costera. Després de la Força Aèria de l’any 1947, arriba l’USSF setanta-tres anys més tard i després de signar la nova llei d’Autorització de la Defensa Nacional 2020.  Per què dic que és una bogeria? Més...