Carles Costa i Muntadas

Hi ha coses que sovint costen d’entendre. Més encara quan partim d’unes idees preconcebudes. En aquest cas parlo de política, i més concretament del govern espanyol. Ja sabem que una flor no fa estiu, i dues tampoc, però ja he esperat un temps per poder donar força a la idea que el govern actual espanyol, possiblement sigui el govern d’esquerres més de dretes que hi ha hagut mai. No negaré que la Covid-19 hi pot haver tingut alguna cosa a veure. O, més que la Covid-19, el que he estat dient des del minut u: l’estat econòmic i el model de negoci. Penso que és fàcilment explicable des de dos punts de vista: l’ increment de la llum , i la deportació de menors al Marroc. No em posaré en antecedents històrics perquè hauríem d’anar molt enrere. Tanmateix, per posar un inici posarem el de la pandèmia i el primer confinament. Més enllà de l’inconvenient sanitari (que hi continua essent i no han sabut o volgut resoldre-ho), molta gent es va quedar sense feina. Els que no podien teletreballar,...

El passat u de juliol va entrar en vigor la nova tarifa de la llum. L’entrada d’avui no va d’explicar la nova tarifa ni la factura ni res per l’estil, sinó de reflexionar una mica sobre l’aplicació d’aquesta nova mesura. Val a dir que algunes reflexions ja s’han fet, però n’hi ha una que no l’he escotat ni llegit enlloc i em sembla prou important. No obstant això que dic, i per tenir un lloc amb el nou horari, sí que incloc la imatge que va posar el 324 perquè em sembla útil. Resumint, tenim tres períodes d’energia; les hores punta, les hores planes, i les hores vall. Tal com les he enumerat, també és l’ordre del preu de manera descendent. És a dir, a les hores punta pagarem la llum més car, i a les hores vall serà quan la pagarem més barata:

No cal que torni a posar èmfasi en el fet que Vic, històricament, ha donat un gran estol de polítics que han format i formen part de la història de Catalunya. Segurament seria agosarat afirmar que Vic, com la Ciutat dels Sants , també podria ser anomenada la Ciutat dels Polítics , però el cert és que n’hem tingut (i en tenim) de ben destacats; malauradament, no prou reconeguts. Per demostrar-ho, no necessitem anar enrere fins a trobar la nissaga dels Caçador, que com vàrem veure en entrades posteriors va donar alguns presidents de la Generalitat, sinó que parlem d’èpoques més recents. Ho hem vist amb Narcís Verdaguer i Callís , considerat un dels puntals del catalanisme conservador. Ara ho veurem amb Manuel Serra i Moret. En l’àmbit polític i intel·lectual, a Manuel Serra i Moret se’l podria definir amb quatre paraules que el van caracteritzar sempre: Catalunya, socialisme, humanisme, i democràcia. Ell no fou un polític més, sinó un dels grans, cosa que li va comportar alguns disgustos...

Ara feia molts dies que no parlava de la Covid. No és que hagi desaparegut com tinc la sensació que molts deuen creure, però suposo que al final, tot amb tot, la vida segueix i, malauradament no per alguns, hi ha vida més enllà de la pandèmia. Dit això, val a dir que en el meu cas han quedat enrere aquells dies que pràcticament la primera consulta al matí en connectar-se a la xarxa, era a Dades Covid per saber com teníem el panorama. Ara fa mesos que no ho miro... Estàvem malament. I si hem de fer ús dels darrers titulars de mitjans locals, hi continuem estant una mica. No obstant aquests indicadors, han decidit obrir una mica més les comportes i, com era d’esperar, el doll d’aigua en forma de gent ha vessat per totes bandes. Això em fa pensar (ja en el moment que van dir que les obririen), que no hi ha dos sense tres, ni tres sense quatre, ni quatre sense cinc si continua depenen de l’espècie humana. Com totes les entrades del bloc, aquesta passarà a la història sense gaire transcendè...

Continuem amb aquest recull d’entrades dedicades a la Covid-19 després de llegir unes declaracions, una notícia, i una nova vella restricció. Pel que fa a les declaracions, son les de l’investigador i infectòleg Oriol Mitjà. Les declaracions més sonades son les que ha dedicat al govern de la Generalitat. En tot el seu conjunt, i més concretament a la consellera de Salut, Alba Vergés. Pel que fa a la notícia, en aquest cas és de l’àmbit local. Llegia a les notícies de l’ajuntament de Vic que «La Guàrdia Urbana ha interposat aquest mes [octubre] 45 denúncies per no complir les mesures sanitàries». Absolutament ridícul. Tanmateix, mereix algun comentari més enllà del dur adjectiu. Finalment, la nova vella restricció quant als bars i restaurants.  Anem a pams. En referència a l’Oriol Mitjà, una de les que li va tocar el crostó fou la directora i presentadora del Matins de Catalunya Ràdio, Laura Rosel. Criticava la contundència de les seves declaracions en un editorial i, més enllà de l...

Just acabar d’escriure la Covid-19 (8) vaig veure que m’havien quedat coses al tinter. No obstant, per no fer-ho massa llarg, ho partim en dues entrades i aquesta ja serà la novena! Tampoc puc assegurar que sigui la darrera perquè em sembla que encara queda. Tanmateix, el que de moment em va quedar al tinter son dues coses: la crisi i la tranquil·litat. Des del minut 1 que ja vàrem dir que una de les derivades de tot plegat, seria la crisi econòmica. Ja la tenim a sobre. Espanya està en bancarrota (tampoc és res nou). M’hi jugo un pèsol. El fet que encara hi hagi gent que no hagi cobrat ERTOs, em sembla que ho demostra bastant. No obstant això, si hi havia un índex elevat d’atur, i a més es van presentar un seguit d’ERTOs i acomiadaments, algú em pot explicar com pot ser que hi hagi tanta gent a les terrasses dels bars? Ep! Entenc perfectament que els bars i tot el que fa referència a dos dígits del PIB del país cal que reprenguin l’activitat. Però... quina gent hi va? Perquè els falt...

En l’entrada corresponent al retorn del mercadal de Vic vàrem descobrir que el mercat de la ciutat de Vic era dels més antics del país, sinó el més antic. Avui la cosa va de finances i comptabilitat. També és una nova entrada per reivindicar el protagonisme de Vic, que sovint li treuen immerescudament. Avui, parlem de dues característiques vigatanes que també sembla que ens n’han tret l’autoria. D’una banda, la taula de canvi, precedent més directe dels bancs públics; per l’altra, el mètode de partida doble com a sistema de registre de les operacions en comptabilitat, això és, el clàssic deure i haver.  Pel que fa a la taula de canvi, novament Viquipèdia afirma que «la Taula de Canvi de Barcelona es pot considerar el primer banc públic d'Europa». No només ho diu Viquipèdia, sinó que algun llibre també ho afirma rotundament: «la Taula de Canvi de la Ciutat de Barcelona, creada l’any 1401, va ser el primer banc públic d’Europa». És la primera fase de la introducció de Els primers ll...

El passat 28 d’abril, Vic va recuperar els seus mercats setmanals (bàsicament alimentació): el del dimarts, el del dissabte i el del diumenge. Particularment, no diré que mai havia vist la Plaça tan trista i solitària un dissabte al matí. Si s’escau festiu generalment ho és, però francament aquests darrers dissabtes feia fredor. No ho he estudiat, però no sé si mai en la història del mercat havia estat tant temps sense celebrar-se. I parlar d’història del mercat de Vic... són paraules majors. Segurament em caldrà algun dia una segona entrada al respecte, però tot és un començar.  Sigui dit de passada, i no és cosa nova, que la història i el món (?) no tracte Vic com es mereix... però bé... ja dic que no és res nou i vivim amb aquest menyspreament. Ho dic en el sentit que se m’ha ocorregut intentar buscar els mercats més antics de Catalunya i a la Viquipèdia diuen que un dels més antics és el dels Encants Vells o Mercat Fira de Bellcaire, a Barcelona. Data del segle XIV. Al segle XI...

Seguim amb la col·lecció d’entrades dedicades a la Covid-19. Encara —confiem perquè significarà que tenim salut— en queden moltes. De ben segur. Ignorem encara quan s’arribarà al pic de la corba, però ja es poden començar a treure algunes conclusions o repercussions de tot plegat. La primera d’elles, continua essent política. No és que torni a escriure sobre política, sinó que —i ja ho havia escrit en algun lloc— moltes coses acaben essent política. El que m’empeny a escriure aquesta entrada és la situació a Espanya. Ho he escrit en repetides ocasions, Spain is different . Però no diferent que no és ni millor ni pitjor... sinó que es pot dir que és pitjor. Aquesta crisis sanitària ha posat al descobert diverses mancances del regne. Més que posar al descobert... simplement s’han fet més evidents. La primera d’elles ja l’avançava en l’anterior entrada, i és que Espanya s’acosta més a un règim militar que no pas a un estat democràtic. No parlo de deixar votar, d’independència, de preso...

No fa gaires dies que vaig tenir una conversa interessant amb un excompany d’institut i de futbol. Més enllà del típic interès pel dia a dia de cadascú, vàrem posar atenció amb la feina. Francament, no és que em deixés desconcertat perquè parlis amb qui parlis, sembla que la tònica és general, però el fet de confirmar el que s’intueix és més o menys preocupant. Parlo del jovent que puja, del planter del país. Naturalment, no hem de generalitzar. Bàsicament, i essent molt simplistes perquè tractarem els dos grans grups, penso que n’hi ha de dues classes: els que serveixen i els que no. Si hem de fer cas a Plató... tota persona té un do natural en alguna cosa... però amb aquesta contundent afirmació, el que vull palesar és que tenim un futur una mica negre com a país. Val a dir que tampoc és res nou, sinó que el concepte ni-ni fa anys que el sentim. Tanmateix, parlem d’una versió evolucionada. No cap a millor ni pitjor, sinó diferent.

Aquesta seria la continuació de l’entrada Amb xantatge polític no anirem enlloc . Ho vàrem deixar amb la reflexió que era important veure el suport que els catalans donen a Europa. No m’atreveixo, per ara, a dir si hi hem de donar suport o no al fet de pertànyer a Europa. És a dir, cada vegada més, tinc més dubtes sobre el meu europeisme.  La UE està formada per estats; això tots ho sabem. Si no ets un estat, no tens ni vot ni paraula. D’aquí que vulguem tenir seient propi per poder decidir-hi coses. Altra cosa és fins a quin punt ens interessa ser-hi o val la pena ser-hi. És sabut per molts que hi ha vida més enllà d’Europa. Ho explicava perfectament Salvador Garcia-Ruiz en un article al novembre del 2011. A banda de tot això, humilment hi afegiria més coses que també em fan ser europeista euroescèptic.

Avui he tingut un malson. Just el contrari del que va dir Martin Luther King i canviant el temps verbal; I have had a nightmare , vaja. La raó és senzilla… Tot i deixar de banda tot el tema polític i, encara no sé com, he aconseguit que deixi de condicionar-me i atabalar-m’hi, el subconscient encara hi dóna votes i a vegades poden passar coses com aquesta. Us l’explico i a veure què dieu. Avui fa pràcticament un any, llegia un bon article de Salvador Garcia: Independència i futur de l’euro . Us el recomano; no l’article -que també- sinó les reflexions de l’economista i el màxim impulsor del Col·lectiu Emma (també aquí parlo del Col·lectiu Emma ). Ve a dir que la independència de Catalunya pot comportar un risc a l’euro i, en definitiva, a la Unió Europea. No és que posi aigua la vi, sinó que reflexiona sobre un tema que ens hauria de preocupar. Vistes les conclusions però, i passat un any, no crec que puguem dir que hàgim avançat massa en aquests termes.

Sona paradoxal o contradictori, oi? Ho és. De fet, no és la primera vegada que plantejo aquest tema perquè a mi, personalment, m’és un gran dilema. Molt sovint, per no dir mai, la gent interpreta que hi estic en contra però, no és del tot cert; senzillament, tinc un dilema moral i no sóc capaç de concloure si hi estic d’acord o no. Es tracta de tots els articles i coses que acompanyen tot el tema independentista. Fa uns dies, es va a celebrar a Palafrugell la desena fira d’estelània; pel que he pogut veure, no és una fira anual (vaja, que porta 10 edicions i no pas 10 anys) sinó que van acumulant edicions al mateix any i és una fira itinerant. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana de les festes de Gràcia, també hi seran i serà l’onzena. Com el seu nom indica, és una fira que té a veure i relació amb tot el que fa referència a les estelades i la independència. També, aquesta setmana, hem conegut la notícia que a Vic, s’hi instal·larà quinzenalment un mercat independentista a ...

Des del rescat a Xipre i el corresponent corralito , molts ens preguntem què es pot fer amb els diners. En cap cas, no és un tema menor perquè, com es va poder veure primer a Argentina i fa poc a Xipre, molta gent (especialment els de la classe social mitja i per sota d’aquesta) en surt greument perjudicada i perden part dels seus ingressos que tant els ha costat guanyar. Pitjor encara, si tenim en compte que molts no en tenen cap culpa i, precisament i per més Inri , pagaran els més justos (els que tenen ingressos i estalvis) pels més pecadors (els que van estirar més el braç que la màniga). Així, doncs, que es pot fer amb uns possibles estalvis?  En primer lloc, curar-me en salut i deixar clar que no sóc economista, ni banquer, ni res per l’estil. Ho dic amb el sentit que ningú ara s’agafi qualsevol cosa de la que pugui escriure com un assessorament personal o consell. No l’és. Escriuria més, com que tampoc tinc intenció d’entrar al detall (no és l’objectiu de l’entrada), no...

Hi ha un argument contra l’estat propi que era molt temut fa un temps i que, si us hi heu fixat -llevat de quatre que segurament saben menys que els que no hi entenen massa- no apareixen. Els tancs. Els independentistes fa anys que expliquem i intentem fer entendre que això dels tancs és inviable al si de a la Unió Europea. Malgrat tot, era un tòpic recurrent; més pels catalans atemorits i amb el pensament posat en la història, que no pas pels mateixos espanyols. Sembla que la cosa es confirma. Si més no, no se’n sent a parlar. Perquè les guerres modernes -al meu entendre- ja no es fan amb tancs ni soldats, sinó que són econòmiques. I aquest és, de moment, l’argument que utilitzen els unionistes i/o espanyolistes per fer témer als catalans. Pensions, Unió Europea, Euro i inviabilitat econòmica són les coses a les que fan referència. De totes maneres, queden moltes coses a l’aire. Seguidament les exposo.

Ja tenim la notícia aquí. L’alternativa a EuroVegas ha de ser una espècie de -segons he llegit- Port Aventura multiplicat per sis. Fins on sabem a través d’alguns mitjans, què voleu que us digui... Com ja vaig escriure amb tot l’afer d’ EuroVegas i el país sense llei , em penso que Catalunya necessita un altre model econòmic i productiu que no pas dependre tant del turisme.  Abans però, tanquem -si es que es pot- la carpeta EuroVegas. De bon principi, vaig ser incapaç de decidir si hi estava en contra o no. Entenc que som en un país més o menys democràtic i que si és el que la gent vol... Doncs endavant. Dic això perquè, no em puc oposar a cap projecte però, sí que puc no estar d’acord amb el model de país que plantejava l’EuroVegas. I era aquí on discrepava però, -insisteixo- si és el model que volem... doncs endavant.  El tema que em preocupava abans i ara és el tema de la llei. Ja ho vaig apuntar aleshores. Deixant de banda que ningú es creuria que s’ha lluitat en ...

Vagi per endavant que, seguint amb la ironia que em caracteritza sovint, m’hauria agradat posar quelcom semblant a “Teo va a la mani” però, donades les circumstàncies, no puc i haig de titular l’entrada com es veu. Certament ho celebro que no hi vagi. Almenys una mica de coherència; una mica. Per més coherència, fora d’agrair que cap membre del govern / conseller / convergent directament, hi anés. Per què?  Interessant un dels paràgrafs del darrer article de Ricard Biel i que trobareu a la xarxa. Es titula La independència? Demà, demà... Crec que no va mancat de raó en moltes de les coses que diu però, el que em sembla més interessant és, com us dic, un dels darrers paràgrafs.  Us imagineu el govern de CiU manifestant-se contra les retallades? O els d’Iniciativa a manifestar-se a favor de no tancar una central nuclear? Seria difícil, oi? Us imagineu manifestar-se contra un mateix? S’hauria de ser... no sé si molt ruc, cínic o molt hàbil però, si més no, no deixaria d...

“Conjunt de fulls escrits o impresos posats en l'ordre en què han d'ésser llegits. Un llibre enquadernat”. Si hem de fer cas de la definició de l’Enciclopèdia Catalana, podria dir que n’he escrit un. No he volgut aprofundir en els temes; és un esborrany o una petita mostra de com m’agradaria que fos Catalunya des de diversos punts de vista. Apunts i coses bàsiques que volia deixar escrites conjuntament en un sol lloc. Un espècie de decàleg propi. Aprofundir, que s’hi pot fer molt... Ho podríem deixar per un futur: o no. Per seguir llegint i descarregar-te'l, prem aquí: Construint la meva Catalunya ideal .

Certament, tinc moltes coses al cap però ni sé com començar, ni sé com dir-les o transmetre-les. El que sí tinc clar, és que em sento com la primera vegada que vaig escriure sobre el rescat d’Espanya aviat farà un any. Per molt que demanés disculpes i tractés de no ofendre o ferir la sensibilitat d’algú, el més lleu que digui semblarà irrespectuós. No és la intenció.  En primer lloc, sento vergonya dels catalans. Amb els espanyols ja hi anirem després. En primer lloc, els catalans. Ho sento molt, n’estic avergonyit. Estic orgullós de ser català i de Catalunya però, és vergonyosa l’actitud del a majoria dels catalans . Francament, hi ha dies que preferiria que no em relacionessin amb l’actual catalanet. Perquè mai cap icona havia estat tant representativa d’un col·lectiu com el de l’ase. 

Fa unes setmanes que vaig molt escopetejat. Podria dir que m’he desconnectat de les xarxes socials; ho podeu comprovar a baix a mà esquerra on hi havia el TimeLine del Twitter. En el cas de Facebook, tres quarts del mateix. D’alguna manera, tracto de fer net amb una part de mi. Si bé vaig tancar una etapa política de la meva vida, una part també passava per les xarxes socials. Deixant de banda que l’essència tant de FB com de TW ja no és el que era, jo, sense ser una persona molt social, la majoria d’amics que tenia eren per temes polítics. No hi tinc cap inconvenient però, si tracto de tancar una etapa...  Però, no és per això aquesta entrada. D’alguna manera, per tancar aquesta etapa, em calia fer una mirada al passat, present i extreure conclusions. És precisament el que estic escrivint des de fa unes setmanes. Com m’agradaria que fos la meva Catalunya ideal. La meva intenció és acabar de redactar-ho abans no ens intervinguin a nosaltres o a Espanya; no sé si hi seré a temp...