Carles Costa i Muntadas

Avui, darrera entrada per parlar de com ens organitzem amb eficàcia. Com ens ho mengem tot el que hem anat parlant? Insisteixo que parlo sempre en l’àmbit personal, tot i que penso que podeu extrapolar-ho a l’àmbit laboral si sou autònoms. Jo us parlaré de TickTick i del correu electrònic, ja que l’autor proposa moltes eines que penso que són feixugues, especialment quan parla de disposar d’arxivadors, carpetes, pòsits... em sembla que en ple segle XXI en el que l’espai és important, hem d’intentar organitzar-nos mitjançant les eines digitals. Per començar pel final, el correu electrònic. També és una eina de gestió, o pot servir-ne amb relativa facilitat. Al llarg de la meva vida he vist multitud de safates de correu electrònic. Personalment, quan veig algú que té centenars (crec que n’he vist alguna, fins i tot d’algun miler) de correus pendents de llegir a la safata d’entrada, em ve mal. Com us dic, pendents de llegir, si bé potser entre llegits i pendents de fer-ho n’hi ha milers. ...

A banda dels criteris per establir un ordre d’execució de les tasques que hem de fer, l’autor també indica les cinc fases per a la planificació de les taques: 1) qüestionar-se quin propòsit té. Això ens ajuda de definir l’èxit; genera criteris per la presa de decisions; distribueix recursos; motiva; clarifica l’enfocament, i fa augmentar les opcions d’èxit. 2) els principis, és a dir, què s’està disposat a renunciar o oferir per dur a terme la tasca. 3) visió/resultat. No és cap cosa nova, però visualitzar-se amb el resultat satisfactori, sempre ajuda a aconseguir-lo. Ho trobareu a multitud de llibres, especialment en els d’autoajuda, mindfulness... 4) el poder de l’enfocament o centrar-se en alguna cosa. En realitat, té molta relació amb el punt 3. I 5) clarificar resultats. El que entenc que significa és concretar els resultats i deixar de banda l’ambigüitat. En altres llibres trobareu referències que, al final, per determinar l’èxit o fracàs d’una cosa, sempre ha de ser quantificabl...

Havent dit el que vàrem dir la setmana passada, un pot tenir tantes cistelles de recopilació com es vulguin. Imagineu-vos una cistella per la feina, una per la colla, una pel grup de ioga, una pels serveis.... quasi infinit, i ho desaconsello per dos motius. El primer és que quan t’arriba una tasca, potser no saps on pertany o on l’has d’ubicar. Imagineu-vos un moll d’entrada en un magatzem: primer es deixa tot en una zona, i llavors se’n fa el triatge. Si l’exemple no us val, penseu en un servei d’urgències, en el qual abans de derivar-te es fa un primer cribratge. El segon és que des del meu punt de vista, al final si se t’escapa de les mans, pots tenir un gran problema o destinar més temps en l’organització, que no pas amb l’execució, i això també es pot convertir en un problema. Per això deia que em costa de creure que l’autor s’ho anoti i arxivi absolutament tot: crec que no és possible. Per evitar aquesta sobrecàrrega o possible duplicitat d’esforços, doncs, el que aconsella l’au...

Penso que en diferents mesures, tots ens preocupem pel nostre temps. És un clàssic i s’ha dit sempre, però el temps és or. I això pren tot el sentit quan no podem, encara, manipular la dimensió del temps. Amb tot això, el que vull dir és que molts de nosaltres intentem sempre optimitzar el nostre temps perquè el tenim limitat. Jo particularment, per exemple, em fa sentir bé quan faig dues coses a la vegada. Ep! No ho dic amb connotació negativa en el sentit que algú pot creure que si estàs per una cosa no pots estar per una altra, sinó just al contrari. En el cas que us parlo, em sembla, per exemple, del tot compatible aprofitar de trucar algú mentre rentes plats, estens la roba o passeges: a això em refereixo quan dic fer dues coses a la vegada. També, quan estic escrivint aquesta entrada. En aquest cas, fins i tot per triplicat: aprenc, escric una entrada, i practico mecanografia. Tot és del tot compatible i em permet creure que estic optimitzant el meu temps. Tot i que el dia contin...

Sense ànim d’entrar en aspectes tècnics, avui m’agradaria fer quatre reflexions sobre la intel·ligència artificial. No pretenc entrar en aspectes tècnics ni valorar què és i què no és intel·ligència artificial, sinó tan sols posar sobre la taula alguns pensaments. Dit d’una altra manera, escriure la meva opinió sobre el futur que pot esperar-nos i si això és o no serà bo. D’entrada, i sense haver llegit gaire sobre el moviment en contra de la intel·ligència artificial, haig de dir que certament cal ser prudent. Com tot en aquesta vida, qualsevol massa pica, i tot en la justa mesura, no té per què fer mal. Amb això vull dir que hi ha un moviment, del qual en formen part eminències mundials, que estan en contra de la intel·ligència artificial. No cal dir que alguns hi estan en contra perquè encara no hi poden sucar pa, però n’hi ha d’altres, com Bill Gates, que hi estan en contra des del punt de vista moral. I, val a dir, que el navegador de Microsoft, Bing, ja la porta incorporada des d...

Recuperant el fil de la nova Biblioteca Pilarín Bayés començat la setmana passada, simplement l’han venut malament. La biblioteca, no és una biblioteca. La biblioteca és un edifici de cinc plantes (aparcament inclòs), en el qual hi ha des d’estudis de gravació, fins a sales d’actes, passant per sales de joc, bar, sales per llegir, per fer el borrego... i una planta de pròpiament biblioteca. Perquè us en feu la idea, segueix una mica l'estil de la Divina Comèdia . El poema conta el viatge des de l’infern fins al cel passant pel purgatori, i en el cas de la biblioteca, a mesura que anem pujant plantes, ens acostem a la raó inicial de l’edifici, la biblioteca, que emularia el cel. Així doncs, la gent s’ha quedat amb la idea que passem del gran convent del germans maristes (Biblioteca Joan Triadú), a una simple planta d’un edifici. Home... no és això. En aquest cas, cal dir que les instal·lacions estan molt bé. I si es compleix el fet que a la biblioteca seran restrictius amb el tema d...

Queden poques setmanes per la inauguració de la Biblioteca Pilarín Bayés. Abans de la mateixa, m’agradaria dir-hi la meva ja que des que es va saber que tancarien l’actual Biblioteca Joan Triadú, va causar molts disgustos. Val a dir que intentaré dir-hi la meva des de diversos punts de vista, perquè la Biblioteca Pilarín Bayés, no és només una biblioteca, i té molts més aspectes relacionats que penso que és important tenir present. En primer lloc, potser caldria valorar-ne el nom. En un procés participatiu, la gent va decidir que havia de portar aquest mateix. Doncs poca cosa més a dir. Particularment potser n’hauria escollit un altre, però em sembla que la Pilarín és una fantàstica representant vigatana, i que mereix una Biblioteca i molt més. De fet, és una clara candidata a ser Vigatana Il·lustre i els que estiguin al consistori en el moment que sigui, no haurien de trigar gaires dies després del seu decés (Déu vulgui que sigui molt enllà, evidentment) a atorgar-li aquest mèrit. Per...

La setmana passada llegia una interessant notícia a Vilaweb: «Educació impulsa un pla pilot per impartir religió islàmica com a assignatura optativa als centres educatius públics de Catalunya». Per ara, només hi ha previsió d’implementar-ho a quatre àrees educatives de Catalunya (entenc que al Consorci d’Educació de Barcelona i als Serveis Territorials d’Educació al Baix Llobregat, Girona i Tarragona) i tan sols al primer curs d’educació primària (6 anys si no m’erro) i al primer d’educació secundària obligatòria (ESO) (12 anys si ho entenc bé), però ja és un principi.  Reconec que estic molt desfasat quant a matèria d’ensenyament i per intentar vessar-la el menys he buscat les assignatures que es cursen a primària i a ESO. A primària és fàcil perquè no tenen optatives. A l’ESO la cosa canvia. Entre les comunes hi veig Religió o Cultura i Valors Ètics . Suposo que és la clàssica que hem fet la majoria de la meva generació en centres públics i que era religió (catòlica) o ètica. Qua...

Seguint amb el fil de l’altre dia, avui plantegem certes curiositat matemàtiques. No és que m’hagi sortit la vena matemàtica, però és una mostra més que les matemàtiques poden ser molt divertides. O si més no que deixen marge per curiositats. Avui descobrirem que aquella frase de «és matemàtica pura», no garanteix que una cosa sigui certa. Ni molt menys. Podrem comprovar que 2 és igual a 1, amb la qual cosa no existiria; que 4 també és igual a 2, amb la mateixa conclusió, i, finalment, que 0 és igual a 1. Així doncs, hem de partir de la base de la més pura incredulitat i que les matemàtiques també fallen. Sigui dit de passada que les demostracions no són meves… sinó que les trobareu per Internet. Jo, humilment les comparteixo i/o facilito.

No fa gaires dies que vaig tenir una conversa interessant amb un excompany d’institut i de futbol. Més enllà del típic interès pel dia a dia de cadascú, vàrem posar atenció amb la feina. Francament, no és que em deixés desconcertat perquè parlis amb qui parlis, sembla que la tònica és general, però el fet de confirmar el que s’intueix és més o menys preocupant. Parlo del jovent que puja, del planter del país. Naturalment, no hem de generalitzar. Bàsicament, i essent molt simplistes perquè tractarem els dos grans grups, penso que n’hi ha de dues classes: els que serveixen i els que no. Si hem de fer cas a Plató... tota persona té un do natural en alguna cosa... però amb aquesta contundent afirmació, el que vull palesar és que tenim un futur una mica negre com a país. Val a dir que tampoc és res nou, sinó que el concepte ni-ni fa anys que el sentim. Tanmateix, parlem d’una versió evolucionada. No cap a millor ni pitjor, sinó diferent.

No recordo quan va ser que vaig arribar a la conclusió que, sovint, les coses no ens agraden perquè no les entenem o no les coneixem. Un bon exemple en són les matemàtiques. En el meu cas, de petit no em desagradaven. És clar que les matemàtiques és un terme molt ampli. Més enllà de sumes i restes, recordo que quan anava a l’escola m’agradava molt el càlcul mental. Sigui dit de passada… n’he perdut molta destresa… però bé… Naturalment, no és l’única disciplina matemàtica, per anomenar-ho d’alguna manera. També hi ha àlgebra, teoria de números, trigonometria, estadística, combinatòria, teoria de grafs, probabilitat, estadística, criptografia… I sovint diem que no ens agraden perquè, o bé no les entenem, o bé no ens les expliquen de manera motivadora. Aquesta entrada va dedicada a totes les persones que no veuen belles les matemàtiques. Invito a veure els números des d’una altra perspectiva i, de ben segur, que algú quedarà una mica amb la boca oberta. Avui, parlem del número 73. Ce...

Feia molt temps que tenia ganes d’escriure sobre aquest tema. Val a dir que per fer-vos cinc cèntims de la meva eina de treball no recuperaré els apunts de quan estudiava però, el que m’agradaria és fer-vos més proper o entendre la lògica d’una persona que es dedica professionalment a la programació.  En primer lloc, val a dir que un programador no és un informàtic. Bé, sí que l’és però amb matisos.... El primer tòpic a desmentir és que, com aquell qui diu, l’informàtic no existeix. Per entendre-ho, podem fer la comparació amb la medicina. Existeix un metge de capçalera que ho toca una mica tot però llavors, hi ha dentistes, oftalmòlegs, ginecòlegs, uròlegs, cardiòlegs, estomatòlegs... i un llarg etcètera. Un programador, sovint no té nocions tècniques o profundes sobre maquinari, sobre mòbils, sobre quin ordinador convé més a segons qui, sobre xarxes o sobre l’administrador de servidors. De la mateixa manera que no anirem al dermatòleg fent una consulta de trauma...

Molts haureu sentit en alguna ocasió, l’expressió “obrir la caixa de pandora” o, en altres versions, “obrir la caixa dels trons”. Dit així, em permeto afirmar que la majoria, en sentir aquesta frase feta, sap de què es tracte. Cert, significa que en algun moment, alguna acció, alguns cosa, fa que comenci a anar tot malament. Semblant a la cançó de Manel que diu “I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim”, però just el contrari. A vegades, una tonteria, obre la caixa de pandora i no ens sortim; o costa molt, o tot són calamitats. Però, quin origen té tot plegat? Novament, cal cercar-lo en la mitologia grega. Tot comença amb Prometeu. Prometeu, que significa ‘previsor’, era un tità, fill de Jàpet i de Temis (o Clímine). Va ser el mític rebel i defensor dels humans contra l’hostilitat dels déus; era amic dels mortals. Prometeu, doncs, roba el foc que Zeus tenia al seu carro i aquest vol venjar-se. Per fer-ho, va manar als déus que fabriquessin una dona capaç de...

Recupero un tema d’una entrada antiga: Touch . El motiu pel qual el recupero és perquè la sèrie ha finat, s’ha acabat, ja no faran més capítols. Després de -personalment- una immensa primera temporada, a mitjans de la segona els van dir que la cosa no seguiria i el passat cap de setmana van fer el darrer capítol. Com en tantes coses a la vida, crec que han comès l’error de no saber parar quan eren a dalt de tot i llavors ho han hagut d’acabar de qualsevol manera. No us estic avançant cap final, senzillament dic que ho han hagut de fer possiblement amb presses. Us l’explico la meva interpretació.  Com vaig avançar la primera vegada que en parlava, Touch tractava d’un nen autista que es comunicava a través dels nombres. En el cas de la primera temporada, pràcticament cada capítol era una història diferent que quedava lligada a través d’uns números. Dit d’altra manera, els que molts ens va fer seguir la sèrie -penso- fou el nombre phi, la ciència, la numerologia, el destí, les hi...

Des del rescat a Xipre i el corresponent corralito , molts ens preguntem què es pot fer amb els diners. En cap cas, no és un tema menor perquè, com es va poder veure primer a Argentina i fa poc a Xipre, molta gent (especialment els de la classe social mitja i per sota d’aquesta) en surt greument perjudicada i perden part dels seus ingressos que tant els ha costat guanyar. Pitjor encara, si tenim en compte que molts no en tenen cap culpa i, precisament i per més Inri , pagaran els més justos (els que tenen ingressos i estalvis) pels més pecadors (els que van estirar més el braç que la màniga). Així, doncs, que es pot fer amb uns possibles estalvis?  En primer lloc, curar-me en salut i deixar clar que no sóc economista, ni banquer, ni res per l’estil. Ho dic amb el sentit que ningú ara s’agafi qualsevol cosa de la que pugui escriure com un assessorament personal o consell. No l’és. Escriuria més, com que tampoc tinc intenció d’entrar al detall (no és l’objectiu de l’entrada), no...

Fa uns dies us escrivia sobre el desconeixement de la data de naixement de Jesús i l’error a l’hora d’extreure l’any base de referència. Vàrem concloure (no jo, sinó pel que es pot llegit) que Jesús no hauria pogut néixer fa 2013 anys, sinó que, paradoxalment, hauria nascut abans de Crist. Seguint en la mateixa línia però en una entrada a part per no fer la primera massa llarga, hi ha relacionat tot el tema de l’any 0. És a dir, el veritable any de referència de la nostra era. En teoria, si som al 2013 i tirem 2013 enrere, trobaríem l’any 0. Però, malauradament (o no), tampoc és així i l’any 0 no existeix ni va existir mai. De seguida us ho explico. Els antics enumeraven els anys segons diversos mètodes. Per exemple, els grecs, utilitzaven les Olimpíades, de manera que per a ells, Pericles va arribar al poder el segon any de la 77a Olimpíada (460 a.C). Per altra banda, els romans ho feien nombrant els cònsols corresponents. D’aquesta manera el 10 a.C era l’any que van ser cònsols...

Sempre és motiu per alegrar-se quan reps felicitacions sinceres. Val per tot el tipus de felicitacions però, el fil conductor d'aquesta entrada és sobre els aniversaris; o no. El meu, més concretament. No em fa res dir l'edat que tinc ni el dia que vaig néixer però, sí que d'ençà d'uns anys, em molesta un xic rebre felicitacions no sinceres. No sé si és el terme més adequat... Per entendre’ns, anomeno felicitacions no sinceres aquelles que les desencadenen els avisos de qualsevol xarxa social; dit d’altra manera, que si no fos per la xarxa social de torn, ni tant sols sabrien que existeixes. És important entendre aquest matís. Quan en alguna banda (Internet) em demanen una data de naixement pel registre, generalment li poso 1 de gener de 1970; és falsa i és la data que es pren com a referència informàtica... no vull que el dia del meu aniversari em feliciti gent per quedar bé... només desitjo -i a vegades fins i tot espero- la dels amics i persones properes que el rec...

Acabat l’any 2012, crec oportú fer una mica de balanç sobre el que va donar de si el 2012 i com encarem el 2013. Suposo que tothom l’ha fet però jo, no he tingut temps ni massa ganes. Noto que alguna cosa ha canviat a dintre meu aquest any que hem deixat enrere. No sé si és que he madurat o el què però, el cert, és que no sóc el mateix que va començar l’any.  El 2012 han passat un munt de coses i tothom es pot agafar a les bones o les dolentes. Jo, que sempre he estat titllat de pessimista, m’aferro a les coses realistes. És a dir, sóc conscient que han passat coses molt bones però també de molt dolentes. No m’agafo a cap de les dues, senzillament les veig i les tinc present totes. No hi ha mal que per bé no vingui però, com és natural, tampoc hi ha bé que per mal no vingui. No conec res que sigui bo per a tothom; sempre hi ha algú que en surt perjudicat. De manera que... realisme i racionalisme. El concepte optimisme i pessimista és relatiu; en canvi el de realista no. El que...

Cap d’any. Se n’acaba un i en comença un de nou. Esperem i desitgem, com cada any, que el següent sigui millor que el deixem enrere. Fa anys solia escriure alguna poesia i l’enviava per correu (electrònic); no solia rebre mai resposta. Aquest any us desitjaré una bona entrada a través del bloc i d’una manera -crec- original; suposo que tampoc rebré cap resposta, però bé... I estic acostumat. Perquè en teoria, si el que celebrem és que la terra ha donat una volta al sol, és estrictament acurat celebrar l’any nou a les 0.00h? O, per què el celebrem l’u de gener i no el 25 de desembre (per posar un altre exemple)? Us ho heu preguntat mai? Tot plegat em porta a explicar-vos la història del calendari. Ens situem al 3.000 aC, quan els egipcis ja van determinar, mirant les crescudes del reiu Nil i el sol, que l’any tenia 365 dies. Així, doncs, fa 5.000 anys que l’home coneix els dies que té un any; coincideix amb una volta al sol. Però, com es van organitzar els dies i mesos? És quan ent...

No sé si heu sentit mai aquesta expressió. Suposo que sí. Sembla pura contradicció i/o paradoxa però si entrem a analitzar-la mínimament, veurem que té molt sentit. Ja sé que vaig dir que estava intentant despolititzar-me però, deixant de banda que tot és política, aquesta reflexió va molt més enllà que la pura política.  Així, doncs, condemnats, obligats a ser lliures. Com es pot condemnar o obligar a algú o algun col·lectiu a ser lliure? És bo o és dolent? Com passa amb a majoria de les coses, depèn. Alguna de les coses que ens caracteritza com a catalans, és que generalment tendim a donar la culpa als altres; a fer responsables a la resta del món de les coses que ens passen. Ho hem vist en motes coses; la més recent, tot el tema de la immersió lingüística.