Carles Costa i Muntadas

Continuem amb les quatre paraules dels partits que incorreran a les eleccions municipals d’enguany. En referència a Som Identitaris, segurament són els més temuts. La pregunta és, per què? En cap cas no ho dic per defensar-los, sinó que ho pregunto des del punt de vista que quina és la seva raó de ser. Per què se’ls hauria de tenir por? La majoria dels partits amb representació al consistori s’han esmerçat en fer témer a l’electorat de la possible entrada, i que se’ls ha de fer una mena de boicot perquè no entrin, i no donar-los ni aigua. Més enllà que no em generen cap mena de simpatia, com apuntava, el que s’haurien de preguntar els actuals partits que han estat un mínim de vuit anys sense cap partit d’aquesta índole al consistori, és què han fet per resoldre un problema que ja es va posar sobre la taula antany, quan sota unes altres sigles van obtenir fins a cinc regidors si mal no recordo. Els van treure del consistori, el debat va quedar aturat, no es va fer absolutament res, i ar...

En l’entrada d’avui trenco un mica la tendència dels darrers temps: parlaré novament de política. Serà breu i pretén tan sols ésser un breu parèntesis. En parlo perquè la setmana passada ja es van publicar les llistes electorals que concorreran a les properes eleccions municipals. Pel que fa a Vic, se’n presenten fins a nou: per odre que les indica El 9 Nou : PSC-CP; ERC-AM; Som Identitaris; Vic En Comú Podem; Ara Vic – Ara Pacte Local; Junts per Vic; CUP Amunt; Partido Popular, i Vox. No es pot pas dir que no n’hi hagi per triar i remenar, tot i que la selecció final no és pas cosa fàcil. No pretenc dir la meva opinió de cadascun d’ells, però intentaré fer-ne algunes reflexions. Abans però, un parell de coses importants. Aquestes eleccions seran les darreres que Vic tindrà vint-i-un regidors: almenys així està previst. A partir de les següents, en les quals ja es preveu que la ciutat hagi sobrepassat els cinquanta mil habitants, ja en tindrà vint-i-cinc. Això, d’entrada, serà una bona...

No cal que torni a posar èmfasi en el fet que Vic, històricament, ha donat un gran estol de polítics que han format i formen part de la història de Catalunya. Segurament seria agosarat afirmar que Vic, com la Ciutat dels Sants , també podria ser anomenada la Ciutat dels Polítics , però el cert és que n’hem tingut (i en tenim) de ben destacats; malauradament, no prou reconeguts. Per demostrar-ho, no necessitem anar enrere fins a trobar la nissaga dels Caçador, que com vàrem veure en entrades posteriors va donar alguns presidents de la Generalitat, sinó que parlem d’èpoques més recents. Ho hem vist amb Narcís Verdaguer i Callís , considerat un dels puntals del catalanisme conservador. Ara ho veurem amb Manuel Serra i Moret. En l’àmbit polític i intel·lectual, a Manuel Serra i Moret se’l podria definir amb quatre paraules que el van caracteritzar sempre: Catalunya, socialisme, humanisme, i democràcia. Ell no fou un polític més, sinó un dels grans, cosa que li va comportar alguns disgustos...

D’ençà de la meva petita incursió als afers polítics, vaig tenir una clara convicció que he manifestat als meus més propers: Vic ha estat, d’antany, la cuina del país, on passaven les coses. En aquesta ciutat s’han guisat, de manera tradicional, a foc lent, un bon estol de grans polítics. Alguns d’ells, la història els ha reconegut i premiat, d’altres segurament no tant. El fet, però, és que ja des de l’època romana, els vigatans han lluitat sempre per i per a la seva llibertat. Permeteu-me fer ús del doctor Salarich: Ausa y Atanagria fueron desde entonces ciudades romanas; pero el corazon de sus hijos suspiraba por la libertad é independencia; sus fuertes y belicosos brazos no podian sufrir las pesadas cadenas con que trataban de sujetarlos su enemiga Roma; y no tardaron en rebelarse. També podríem fer menció del bisbe Idalguer i del bisbe Ató. No es té constància que cap dels dos fossin vigatans però ambdós, des de la mitra vigatana, ja van apuntar ànsies d’ independència durant el s...

En entrades anteriors havíem desglossat l’anàlisi de la política, o més aviat del sistema parlamentari i dels seus integrants, i la solució que Hitler creia idònia. No obstant això, i que ell fou el dictador en majúscules (torno a dir que em faltaria conèixer la Rússia d’Stalin i la Itàlia de Mussolini com a mínim), pretenia arribar al poder de manera democràtica. De fet, així ho va fer. Ho he dit en diverses ocasions, no pas per reconèixer-li mèrits, sinó més aviat per deixar notar que sovint la democràcia també falla (no està bé que ho digui però si veiem l’arc parlamentari dels parlaments i congressos d’Europa és fàcil adonar-nos-en. Tanmateix, com deia Winston S. Churchill: «Democracy is the worst form of government, except for all the others» [‘la democràcia és la pitjor forma de govern, excepte per totes les altres‘]). Reitero que el cas del nazisme no és com el franquisme. Hi va haver una sèrie d’alemanys que el van votar i, d’alguna manera, compartien, combregaven i/o consentie...

Havíem deixat la darrera entrada de la sèrie en la justificació de les formes de govern. D’una banda, si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit ; per l’altra, si ens ha de guiar un filòsof savi a qui ningú li qüestiona res perquè ho sap tot i ens portarà a tots pel bon camí... podria ésser una bona solució perquè l’alternativa pot ésser pitjor. Recordem l’exemple del tabac. Si de mi depengués, la gent no fumaria en llocs públics. Però com que no depèn de mi... doncs ens hem d’empassar el fum, hem de patir càncers de pulmó, i al final hem de patir morts evitables. Alguna cosa semblant passa amb la Covid-19.  Si posem totes aquestes característiques en un robot de cuina, ens hauria sortit l’incipient moviment de Hitler. Havent fet l’anàlisi que el parlament i els seus polítics no serveixen per massa res, i que sovint quanta més gent pitjor perquè uns s’excusen amb altres i no hi ha ningú que vulgui agafar la responsabilitat («Prácticamente, pues, no hay responsabilidad, porq...

La data del catorze de febrer es va aproximant. Més enllà de la celebració amorosa per banda espanyola, els catalans tenim una cita aquella dia amb les urnes. Almenys en teoria, perquè tal i com van les coses... ja veurem si hi acabarem anant o no. Ben mirat, l’objectiu espanyol no era convocar eleccions, sinó simplement fer fora al president Torra. Amb això satisfet, el menys important és la festa de la democràcia . Perquè, tal volta, segurament ens tornarem a trobar amb el mateix problema: els catalans fem la pantomima d’anar a votar, i llavors Espanya respectarà o no els resultats en funció de si els hi convé més o menys. O els respectarà fins que decidirà que ja no els convé. Més enllà d’això, però, el problema que se’ns presenta, com sempre d’ençà de fa uns anys, és a qui votem? A qui fem confiança? Val a dir que l’entrada d’avui no té com a objectiu influir en el vot de ningú, sinó que és una pregunta que fa setmanes que em faig i comparteixo els meus pensaments i reflexions. És ...

Després de fer el corresponent anàlisi de la situació des del seu punt de vista, Hitler també aportava la seva particular solució. En aquest cas, val aquella màxima de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit . Recordem que ell es presenta com a màrtir incomprès o desaprofitat que en realitat ha de salvar el món. El seu món, naturalment.  Com a amant de la llibertat i contrari a una dictadura (que sembla una acudit quan ho llegeixes per primera vegada), el que proposa és un moviment. Aquest moviment no el va crear ell, sinó que el van convidar a entrar-hi. Vull dir que el moviment no el va crear ell de bell nou, sinó que ell va agafar les regnes d’un partit de quatre gats i el va convertir en el majoritari dels alemanys. I és quan cal recordar a Plató, La república i les seves formes de govern. O, potser s’entendrà molt millor si parlem de l’Església catòlica o algun altre exemple. Algú podrà dir... com pot estar vinculant una cosa i altra? Doncs no... no estic vinculant...

Després de dues primeres entrades introductòries, entrem en matèria. Avui parlem de la política i de l’anàlisi de la situació. És un terme molt genèric però llegint aquest llibre s’entenen moltes coses. Quan dic entendre parlo en termes generals. En el llibre està ple de raons i argumentacions per les quals ell pensa com pensa. Algunes, no sabria com dir-ho... si per un moment les traiem del personatge que eren, segurament ens serà molt fàcil entendre el seu raonament. L’intentaré explicar. Però, alerta!, que darrera la política del dictador hi hagués un raonament lògic i fins i tot fins un cert punt de mal refusar (insisteixo que parlo de política pròpiament dita i no pas de tots els crims que va cometre tot el règim), això no significa que no fos el que fos. És important que això quedi clar.  Com deia en la segona entrada de la col·lecció, Sein kampf (2) , Hitler creia que el sistema parlamentari no era vàlid. Ho afirma en diverses ocasions. Per entendre-ho només cal veure la med...

La setmana passada llegia una interessant notícia a Vilaweb: «Educació impulsa un pla pilot per impartir religió islàmica com a assignatura optativa als centres educatius públics de Catalunya». Per ara, només hi ha previsió d’implementar-ho a quatre àrees educatives de Catalunya (entenc que al Consorci d’Educació de Barcelona i als Serveis Territorials d’Educació al Baix Llobregat, Girona i Tarragona) i tan sols al primer curs d’educació primària (6 anys si no m’erro) i al primer d’educació secundària obligatòria (ESO) (12 anys si ho entenc bé), però ja és un principi.  Reconec que estic molt desfasat quant a matèria d’ensenyament i per intentar vessar-la el menys he buscat les assignatures que es cursen a primària i a ESO. A primària és fàcil perquè no tenen optatives. A l’ESO la cosa canvia. Entre les comunes hi veig Religió o Cultura i Valors Ètics . Suposo que és la clàssica que hem fet la majoria de la meva generació en centres públics i que era religió (catòlica) o ètica. Qua...

Sisena i darrera entrada dedicada a Corea del Nord. Aquesta sèrie de sis entrades ha estat fruit d’una notícia que va sortir publicada a l’abril passat que deia que Kim Jong-Un estava pràcticament mort. No només deia això, sinó que ja postulava la que podria ésser el seu relleu per perpetuar el règim: la seva germana petita Kim Yo-Jong. Jo, particularment ja no he anat més enllà. Em sembla suficient per fer-me una idea del tema. Ara ja, tan sols queda anotar algunes conclusions particulars.  Moltes dictadures són iguals. Moltes comencen amb cert populisme i amb l’excusa de retornar al poble l’entusiasme i la il·lusió perduda. El cas més semblant és el de l’Alemanya nazi. França va humiliar Alemanya a la Primera Guerra Mundial i Alemanya els va torna la moneda. Fins al punt que Hitler els va fer signar la rendició en el mateix vagó de tren que Alemanya havia signat la seva. Jo sempre dic que la Segona Guerra Mundial va començar en la signatura de l’armistici de la primera. Un s...

Havíem deixat la darrera entrada amb la mort del segon de la dinastia Kim, Kim Jong-Il, i el seu relleu generacional, que havia recaigut sobre Kim Jong-Un. Inicialment no era el relleu predilecte, però una errada del primer candidat i la declinació del segon, va fer que fos l’escollit. Kim Jong-Un sembla que és un home molt més proper al seu avi. Fins i tot vesteix com ell i té un mateix tarannà, amb ànim que veient un es pugui recordar l’altre. És clar, l’avi és el pare de la nació i, si cal emmirallar-se amb algú, millor amb el pare de la nació que no amb cap altre. O dit d’altra manera, si l’avi era com un déu, quin afalac hi pot haver millor que et comparin amb ell o que veient-te el recordin?  Kim Jong-Un, no sé si per bé o per malament, és diferent als seus antecessors. Ell ha estat educat a Suïssa, de manera que ha estat influït per l’Occident i, segurament, té un tarannà més liberal que no pas el seu pare i avi. Pels entesos, això ho demostra fets com que ha estat cap...

En aquesta entrada ja ens toca parlar del successor de Kim Il-Sung, Kim Jong-Il. Tot i que dic successor, no vol dir que el segon de la dinastia Kim ja va arribar al poder immediatament. Fou durant la dècada dels vuitanta que va començar a tenir un paper més destacat dintre el partit i la política. No obstant això, fins a data d’avui i al meu entendre, és el que Kim més diferents de tots.  A Kim Jong-Il li agradava el cinema. Aquest potser és un dels aspectes més rellevants sobre la seva figura i que el va arribar a obsessionar una mica. Un altre, és que era hermètic dins l’hermetisme. El seu pare, Kim Il-Sung, era un home de masses, al costat del poble, que li agradava que se’l veiés. En canvi, Kim Jong-Il defugia de tot acte públic. No sé fins a quin apunt, el repugnava la societat. Tanmateix, aquesta circumstància no va fer que el poble no l’adorés i no el beneís com al seu pare. 

Reprenent el relat sobre Kim Il-Sung, ho vàrem deixar en que valia la pena destacar un parell d’incidents durant el seu regnat. El primer d’ells fa referència al buc americà USS Pueblo. Just havien passat dos dies de l’assalt a la Casa Blava, quan els nordcoreans van capturar aquest buc. L’USS Pueblo era un buc que vigilava l’activitat soviètica i nordcoreana. Amb això vull dir que no era un buc de guerra, i que no tenia res per a defensar-se. D’acord amb els americans, estava en aigües internacionals, mentre que pels nordcoreans, van entrar en les seves aigües. Així doncs, un submarí nordcoreà els va assaltar i capturar, amb els seus vuitanta-dos tripulants inclosos, que esdevingueren presos.  Tot i així, a cap de les dues nacions els convenia iniciar una nova guerra. Corea del Nord sabia que tenien les de perdre, i EUA prou feina tenia amb Vietnam (1955-1975). Per tant, Corea del Nord va torturar i humiliar una mica als presoners perquè afirmessin que havien violat les seves...

Havíem deixat l’anterior entrada en que els aliats contra Japó s’havien repartit Corea i Stalin havia donat el govern a Kim Il-Sung. Aquest, com tants altres dictadors com pot ésser Hitler, a banda del populisme i patriotisme, li va agafar ànsies de més poder i més territori. En el seu imaginari, se li va posar entre cella i cella que havia de governar tota Corea, és a dir, les dues Corea. Un estil semblant al de Hitler quan va annexionar Àustria, d’on era ell, a Alemanya.  Kim Il-Sung ho va intentar per primera vegada l’any 1950. El mètode no fou cap altre que l’intent d’invasió o conquista de Corea del Sud. Aquell és l’inici de la Guerra de Corea (1950-1953). Parlo amb present perquè és una guerra que, formalment, no ha acabat. D’ençà d’aleshores i malgrat la guerra acabés, la realitat és que no es va signar cap tractat de pau. Únicament es va signar un armistici a l’espera d’un acord definitiu, que encara no ha arribat. D’aquí es pot entendre que hi hagi aquesta calma tensa...

Ja fa unes setmanes que vaig llegir la notícia que el líder de Corea del Nord, Kim Jong-Un, estava, literalment, un 99% mort. En el moment d’escriure aquestes línies, està perfectament viu. Els rumors es van disparar després que s’absentés durant diverses setmanes i no se l’hagués vist en llocs públics; nordcoreans, òbviament. No obstant això, partint de la premissa que parlem de l’estat, possiblement, més hermètic del món... no crec que ningú pugui assegurar si està viu, o està mort i han posat la màquina propagandística en marxa per ajornar la fatídica notícia. Insisteixo, penso això en el moment d’escriure aquesta entrada. En qualsevol dels dos casos, diu molt de la classe periodística en general.  Tot amb tot, em va fer pensar que si bé sí que he vist i llegit diverses coses sobre el nazisme, amb el tema nordcoreà anava just. Molt just. Més enllà de l’ Afers Exteriors del gran Miquel Calçada que li va dedicar, poca cosa més. Per aquest motiu, el primer cap de setmana de m...

Em fa la sensació que algunes entrades em requereixen més informació i certa recerca... però tot sigui pels meus pocs milers de lectors. Avui voldria parlar de biologia aplicada a la política. No entraré gaire al detall de la biologia perquè no hi entenc; no significa que hi entengui gaire de política... No obstant, cercant per la xarxa un es pot informar mitjanament de tres conceptes més o menys bàsics: ADN, gen i cromosoma. D’acord amb la Viquipèdia, l’àcid desoxiribonucleic (ADN o DNA) és un àcid nucleic que conté la informació genètica que determina el desenvolupament i el funcionament de tots els éssers vius, com també alguns virus. Per entendre’ns, és un conjunt de plantilles i quan s’ha de crear un nou element, es crea en funció d’aquesta plantilla. Té aquella forma tan clàssica i vista d’una hèlice doble. Més tècnicament, són dos polímers que estan units mitjançant una parella de molècules anomenades bases: l’adenina (A), la timina (T), la citosina (C) i la guanina (G).  ...

Intentaré fer un exercici que alguns interpretaran com a molt provincià, però tiro de la història, com sempre en aquests casos. La independència no només no és una cosa nova, sinó que els que vivim a Vic podem dir que el desig de llibertat l’hem respirat sempre. Ja sabem que (sense desmerèixer Ripoll), vivim al cor de Catalunya, i/o que la comarca i Vic representa el sentiment independentista del país. En alguna altra ocasió suposo que he afirmat que Vic és la cuina del país, malgrat mai a la vida ens ho hagin reconegut i ens menystinguin contínuament. És més, abans que C’s es presentés a les eleccions, en tota la comarca no hi havia cap regidor del PP. Aquest oasi ha canviat lleugerament a les darreres eleccions municipals del 2019, en les quals C’s va obtenir l’11.51% dels vots de tot Osona i PP el 1.82%. Això, extrapolat en regidors, al capdavall venen a ser 0 per ambdós partits. Els socialistes, en canvi, tenen alguns regidors i fins i tot alguna alcaldia, però també són clarament...

No puc negar que l’entrada és fruit dels darrers esdeveniments polítics. Malgrat ja vaig manifestar que en la tornada al bloc no volia perdre gaire temps amb temes polítics, en aquest cas és ineludible. No obstant, no és explícitament de política del que parlem, sinó de drets fonamentals. Amb això vull dir que el detonant ha estat una cosa, però el problema és fruit d’una altra. Fa dies ens pensàvem que Europa començava a ser justa. Simplement. No justa amb els catalans, sinó simplement justa. Que ningú cregui que els quèiem bé, sinó que simplement aplicava la justícia. Malgrat aquestes petites victòries, hem pogut comprovar com no eren més que petites visions. No significa que tanqui la possibilitat a que acabem guanyant, però serà molt costós i tot plegat ha estat una gerra d’aigua freda. No és res nou que la justícia espanyola no sigui res més que un oxímoron. Són termes que no poden anar units mai a la vida perquè són conceptes antagònics en la seva naturalesa. El problema ha vi...

A short and simple question. Select the democratic state: North Corea South Corea West Corea (Hint: only an option is correct)