Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2024

Presentació de Glòries Vigatanes

Imatge
Em fa molta il·lusió poder presentar el meu llibre Glòries Vigatanes en format paper. El treball és extens llibre (més de 500 pàgines) que versa sobre la vida i obra de divuit persones que han nascut a Vic i transcendentals per la història de la ciutat, del país i del món sencer. La presentació serà el proper divendres dia 19 a les 19h a la Biblioteca Pilarín Bayés. Tothom que es vulgui apropar serà benvingut.

Apunts d'esperanto: els pronoms (6/9)

Avui parlem dels pronoms, els mots que substitueixen els noms (substantiu). En esperanto hi ha pronoms de diferents classes: personals, reflexius, indefinits, possessius, possessius-reflexius, i els anomenats mots pronominals (que equivalen als pronoms demostratius i indefinits de la nostra llengua). Així mateix, els pronoms, com els substantius, poden ser subjecte de l’oració (i no acabarien en n ); complement directe (i sí acabarien en n ), i complements d’altra mena (i són precedits d’una preposició). Comencem pels més fàcils, que són els pronoms personals. Començant per la primera persona del singular i acabant per la tercera del plural, són els següents: mi (jo); ci (tu), tot i que pràcticament està en desús; vi (vós, o vostè), que realment s’utilitza en lloc del ci ; li (ell); ŝi (ella); ĝi (neutre, per a les coses que no tenen sexe i animals, i en català continuem referint-nos-hi com ell o ella ); ni (nosaltres); vi (vosaltres o vostès), i ili (ells i elles). Seguint am

Apunts d'esperanto: el complement directe, la sintaxi i les preposicions (5/9)

Després de la rebuscada i complicada entrada referent a l’ús dels adverbis , avui ho farem molt senzill perquè només tractarem el clàssic complement directe. En esperanto, tots els substantius (o bé els seus substituts, els pronoms, que veurem més endavant) i els corresponents adjectius prenen la terminació n quan són complement directe. I què entenem per complement directe? Són totes aquelles paraules que reben l’acció d’un verb transitiu (per fer-ho fàcil, ho resumiria en que reben l’acció d’un verb, i penso que contemplem la majoria dels casos simples). Per exemple: mi vidas la maron (jo veig el mar); mi vidas lin (jo veig a ell, o jo el veig); mi vidas la bluan maron (jo veig el mar blau), i/però mi vidas blua la maron (jo veig blau el mar). Així mateix, mi trinkas la vinon (jo bec el vi), i mi respektas lin (jo el respecto).  Dit això, aprofitem per parlar de la sintaxis de manera molt breu. En esperanto, els mots no cal que guardin un ordre determinat per confeccionar una f

Apunts d'esperanto: l'adverbi (4/9)

Després de conèixer els substantius, els adjectius i el verb en la seva conjugació simple, és moment per complicar-ho una mica més. O, més que complicar-ho, que continuo pensant que l’esperanto és una llengua tremendament lògica i fàcil comparada amb altres, el que necessitarem és fer una mica més d’esforç de memòria. Al final, veurem que memoritzant una sèrie de mots, aplicant una mateixa mecànica disposarem d’una gran riquesa lingüística. Ja vàrem dir fa algunes entrades que els adverbis terminen en e . Com en els casos anteriors, adoneu-vos que l’esperanto ofereix una gran riquesa d’adverbis, pel sol fet de poder agafar un mot, treure-li la terminació i quedar-se amb l’arrel i, simplement, afegir-hi la lletra e . Per exemple, insult-o , insult-e (insult, insultant), o silent-a , silent-e (silenciós, silenciosament). Això ho podríem dir en referència als adverbis d’una sola arrel. Tanmateix, en esperanto podem construir adverbis de diverses arrels i terminar el mot, igualment, en

Apunts d'esperanto: terminacions gramaticals, el verb (3/9)

Avui tractarem el verb. Tanmateix, no ho farem de manera detallada, sinó només l’introduirem. Amb això vull dir que com moltes llengües, l’esperanto té diversos temps verbals, alguns de simples i altres de compostos. Per fer-ho el més fàcil possible, avui només tractarem els més bàsics: el present, el passat, el futur, el condicional i l’imperatiu. Per dir-ho d’alguna manera, aquells temps verbals que ens podrien ajudar a simplement fer-nos entendre.  Ja vàrem dir en entrades anteriors que en esperanto, tots els verbs, en infinitiu, terminen en i . Per exemple, komenci (començar); kredi (creure); trovi (trobar), etc. És també un bon moment per recordar que coneixent una paraula (substantiu en aquest cas) podem conèixer el verb. Per exemple, silent-o , silent-i (silenci, silenciar), o mort-a, mort-i (morta, morir).

Apunts d'esperanto: terminacions gramaticals, el substantiu i l’adjectiu (2/9)

Després d’haver après alguna cosa sobre la pronunciació de l’esperanto , avui ens centrem amb algunes de les terminacions gramaticals. Veureu que és molt simple. En aquesta entrada abordem el substantiu i l’adjectiu. En entrades posteriors abordarem l’altre element relativament fàcil, que és el verb (almenys en els temps verbals més freqüents). Aquest últim element a mi, particularment, em resulta una mica més complicat. Al Duolingo trobo que el treballen relativament poc, ja que pràcticament només ensenyen el present, el passat, el futur, el condicional i l’imperatiu. Tanmateix, té molta lògica ja que tot inici d’aprenentatge d’una llengua és començar pel present, passat i futur, que és el que veurem inicialment, i deixarem per més endavant la resta de conjugacions, que segons com, fins i tot costa en català mateix... Ras i curt, el substantiu termina en o . Per exemple, frato , que vol dir germà . L’adjectiu termina en a . Per exemple, frata , que significa fraternal . El verb (en aq

Apunts d'esperanto: la pronunciació (1/9)

Fruit del Congrés d’Esperanto que celebrarem a Vic aquest any tot commemorant el que es va celebrar a la ciutat l’any 1924, vaig decidir aprendre una mica aquesta llengua auxiliar. D’ençà que la conec, sempre he sentit que és una llengua relativament fàcil. És clar, el seu inventor, Zamenhof, si pretenia convertir-la en una llengua internacional, ho havia de posar fàcil. En dir convertir-la en llengua internacional val la pena mencionar que en cap cas pretenia imposar cap llengua per sobre d’un altra, sinó que cadascú tingués la pròpia materna, i una altra que es pogués utilitzar arreu del món. És a dir, l’esperanto en cap cas té un sentit d’autoritarisme, sinó ben el contrari. D’acord amb l’autor del curs que utilitzarem, l’esperanto té els mateixos elements que les llengües naturals però ordenats amb més lògica i amb més simplicitat: veurem al llarg d’aquests apunts, que com a mínim l’esperanto té molta lògica. Diu que només té setze regles fonamentals i sense excepció. Personalment

Congrés d’esperanto de 1924 – 2024

El vint-i-set d’abril de 1907, Josep Pratdesaba llançava la idea de l’esperanto a la societat vigatana a través de la Gazeta Montanyesa : Temps há se remou per Europa l’idea de crear un idioma internacional, idioma que sens donar la preponderancia a tal o qual nació sigui assequible a tothom y se componga de partícules o arrels de totes les que formen les dos més importants rames llatina y germánica. Aqueix pensament que’l Dr. Lamenhos [Zamenhof] vol portar a la práctica compta ja per Europa y América varis y entussiastes adeptes; verdaderament resultaria práctich que totes les nacions civilisades adoptessin una parla internacional, que sens rebaixar la súa propia, servís per les comunicacions entre diferentes nacions tant per assumptes comercials com per congressos científichs, pedagógichs, etc., etc.  Com molt bé descriu el vigatà, l’esperanto pretenia ser la llengua universal d’aleshores. La definitiva consolidació d’aquesta llengua auxiliar va arribar el 1905, amb el Primer Congré

Un cafè?

Imatge
El setembre del 2011 escrivia sobre el cafè . D’ençà d’aleshores, i com diu la dita, ha plogut molt. Encara que, darrerament, molt menys del que voldríem. Amb això, naturalment, vull dir que ha passat molt temps i tot evoluciona. Començant per nosaltres mateixos. Aleshores tenia una convicció sobre el cafè que ha anat canviat lleugerament. Avui permeteu-me explicar-vos la meva última i més íntima relació amb el cafè. Us podeu llegir l’entrada anterior, ja que tot i fer referència al mateix plaer, en cap cas és el mateix contingut. I val a dir que l’entrada d’avui val per dues o tres! Com apuntava el 2011, i continua avui dia, em considero cafeter. M’agrada. Però darrerament he descobert un altre cafè. Avui m’adono, el 2011 ni tan sols hi queia, que parlava del cafè expresso. I, de cafès, n’hi ha de molts més tipus. Avui tampoc entrarem amb aquest tema. Així doncs, la meva passió pel cafè va evolucionar o es va reconvertir després de conèixer la història del cèlebre vigatà Antoni Montse

Organitza’t amb eficàcia (4/4)

Avui, darrera entrada per parlar de com ens organitzem amb eficàcia. Com ens ho mengem tot el que hem anat parlant? Insisteixo que parlo sempre en l’àmbit personal, tot i que penso que podeu extrapolar-ho a l’àmbit laboral si sou autònoms. Jo us parlaré de TickTick i del correu electrònic, ja que l’autor proposa moltes eines que penso que són feixugues, especialment quan parla de disposar d’arxivadors, carpetes, pòsits... em sembla que en ple segle XXI en el que l’espai és important, hem d’intentar organitzar-nos mitjançant les eines digitals. Per començar pel final, el correu electrònic. També és una eina de gestió, o pot servir-ne amb relativa facilitat. Al llarg de la meva vida he vist multitud de safates de correu electrònic. Personalment, quan veig algú que té centenars (crec que n’he vist alguna, fins i tot d’algun miler) de correus pendents de llegir a la safata d’entrada, em ve mal. Com us dic, pendents de llegir, si bé potser entre llegits i pendents de fer-ho n’hi ha milers.

Organitza’t amb eficàcia (3/4)

A banda dels criteris per establir un ordre d’execució de les tasques que hem de fer, l’autor també indica les cinc fases per a la planificació de les taques: 1) qüestionar-se quin propòsit té. Això ens ajuda de definir l’èxit; genera criteris per la presa de decisions; distribueix recursos; motiva; clarifica l’enfocament, i fa augmentar les opcions d’èxit. 2) els principis, és a dir, què s’està disposat a renunciar o oferir per dur a terme la tasca. 3) visió/resultat. No és cap cosa nova, però visualitzar-se amb el resultat satisfactori, sempre ajuda a aconseguir-lo. Ho trobareu a multitud de llibres, especialment en els d’autoajuda, mindfulness... 4) el poder de l’enfocament o centrar-se en alguna cosa. En realitat, té molta relació amb el punt 3. I 5) clarificar resultats. El que entenc que significa és concretar els resultats i deixar de banda l’ambigüitat. En altres llibres trobareu referències que, al final, per determinar l’èxit o fracàs d’una cosa, sempre ha de ser quantificabl

Organitza’t amb eficàcia (2/4)

Havent dit el que vàrem dir la setmana passada, un pot tenir tantes cistelles de recopilació com es vulguin. Imagineu-vos una cistella per la feina, una per la colla, una pel grup de ioga, una pels serveis.... quasi infinit, i ho desaconsello per dos motius. El primer és que quan t’arriba una tasca, potser no saps on pertany o on l’has d’ubicar. Imagineu-vos un moll d’entrada en un magatzem: primer es deixa tot en una zona, i llavors se’n fa el triatge. Si l’exemple no us val, penseu en un servei d’urgències, en el qual abans de derivar-te es fa un primer cribratge. El segon és que des del meu punt de vista, al final si se t’escapa de les mans, pots tenir un gran problema o destinar més temps en l’organització, que no pas amb l’execució, i això també es pot convertir en un problema. Per això deia que em costa de creure que l’autor s’ho anoti i arxivi absolutament tot: crec que no és possible. Per evitar aquesta sobrecàrrega o possible duplicitat d’esforços, doncs, el que aconsella l’au

Organitza’t amb eficàcia (1/4)

Imatge
Penso que en diferents mesures, tots ens preocupem pel nostre temps. És un clàssic i s’ha dit sempre, però el temps és or. I això pren tot el sentit quan no podem, encara, manipular la dimensió del temps. Amb tot això, el que vull dir és que molts de nosaltres intentem sempre optimitzar el nostre temps perquè el tenim limitat. Jo particularment, per exemple, em fa sentir bé quan faig dues coses a la vegada. Ep! No ho dic amb connotació negativa en el sentit que algú pot creure que si estàs per una cosa no pots estar per una altra, sinó just al contrari. En el cas que us parlo, em sembla, per exemple, del tot compatible aprofitar de trucar algú mentre rentes plats, estens la roba o passeges: a això em refereixo quan dic fer dues coses a la vegada. També, quan estic escrivint aquesta entrada. En aquest cas, fins i tot per triplicat: aprenc, escric una entrada, i practico mecanografia. Tot és del tot compatible i em permet creure que estic optimitzant el meu temps. Tot i que el dia contin

El meu record de Les Escoles de Gurb (4/4)

Crec haver explicat detalladament els motius pels quals no guardo un bon record del meu període escolar, i més concretament a Les Escoles. Crec que és comprensible vistos els exemples. Jo era un nen llest, amb facilitat, autònom, independent.... que certament, i ja ho dit de bon principi, els vaig donar feina. No obstant això, sempre vaig tenir el convenciment que em tenien mania. És un recurs fàcil, però us ben asseguro que ben cert. Anava un curs avançat, i per aquest motiu, tot i seguir tant o millor que molts altres alumnes, havia de donar el meu 100% quan no tenia cap mena de motivació. I això penso que els molestava, i ho entenc. Entenc que veiessin que desaprofitava el meu potencial, però també entenc que la manera de fer-m’ho veure-ho no era castigant-me, sinó en la mesura que fos possible motivant-me. Dit això, també és cert que entenc que els recursos eren els que eren. Tot amb tot, vaig acabar vuitè. Decidiren entre mestres i pares que havia d’anar a l’institut. No recordo q

El meu record de Les Escoles de Gurb (3/4)

Hi va haver un temps, mentre feien les obres de remodelació de l’edifici antic, que ens van derivar a l’Esperança. Jo diria que devia fer sisè... No obstant, del que recordo d’aquell curs també són coses dolentes. Recordo que no sé per quin motiu, van decidir, com a càstig novament, fer-me recular un curs. No parlo de repetir un curs, sinó que a mig curs, com a càstig, em van posar amb els del curs anterior durant un temps. Recordo també, i això és més aviat una rebequeria, que vaig fer un treball de religió del que n’estava força satisfet. I em va semblar que posant el meu nom a la portada embrutava la portada i no li volia posar. El fet és que la professora de religió (que crec no era professora titulada, sinó una devota) em va obligar a posar-lo. Jo finalment li vaig posar, però el vaig posar amb lletra molt petita,  motiu pel qual em van castigar. D’aquell curs també recordo que algú va tallar marcs de portes i com que a mi m’agradaven els petits punyals i a vegades en portava, em

El meu record de Les Escoles de Gurb (2/4)

Jo soc un d’aquells alumnes que va matricular-se a les noves Escoles en el moment que estaven a punt de tancar per manca d’alumnes (any 82). Segons el meu pare, jo i el meu germà fórem els primers. És a dir, abans que nosaltres no hi havia inscrits, i fou després de nosaltres que s’inscriviren més alumnes (fins a sis). Evidentment, no ho recordo i no sé si és del tot cert o va anar així. En qualsevol cas, el que sí és ben cert és que vaig començar l’aleshores P3 amb dos anys. És a dir, vaig començar abans del que em tocava, i vaig tenir l’encert i èxit d’anar sempre un curs avançat fins que me’n vaig cansar, que això fou a tercer de BUP. No és cap temeritat afirmar que això és una anomalia destacable perquè no és gaire normal. Si més no, no m’ho van fer viure amb normalitat. A partir d’aleshores, els records que tinc més gravats o colpits a la meva memòria són els següents que enumero. Com que recordo més aviat els fets, no us els podré explicar en ordre cronològic. Recordo de molt pet

El meu record de Les Escoles de Gurb (1/4)

A partir d'avui, entrada complicada distribuïda en quatre entregues, però que crec que tinc el dret i deure d’escriure-la. Val a dir que en el moment d’escriure aquestes línies, hi ha temes de candent actualitat, com ho és l’informe PISA que deixa als nostres estudiants com els últims de la classe, però confio tenir-ne ocasió de dir-hi alguna cosa aviat. Tanmateix, el passat dia vint-i-tres de novembre es va presentar a Gurb el llibre que han escrit per commemorar el centenari de Les Escoles, i m’interessava molt fer-me amb un exemplar per la implicació que hi vaig tenir. Efectivament, jo en soc un antic alumne. No obstant, no vull parlar exclusivament del llibre, sinó més aviat dels meus records de Les Escoles. Tanmateix, i per enllestir el tema de la publicació pròpiament, n’ha fet la recerca i l’ha escrit l’admirat Josep Casanovas. Particularment, un dels meus historiadors de referència. Especialment destaco Quan les campanes van emmudir , un llibre sobre la Guerra Civil espanyo