Carles Costa i Muntadas

Tornaria a començar l’entrada amb el que vaig dir amb l’ experiència viscuda al «Disfutar» , però potser perdia credibilitat. Tanmateix, és cert, generalment no publico ressenyes de restaurants al meu bloc, sinó que ho faig al Google, del qual soc guia local de nivell 7. Dit això, novament l’ocasió s’ho val. Sense ànim de ser pedant, hem tingut el goig d’anar a diversos restaurants i, de Catalunya, ara mateix, em quedaria amb dos. D’un no n’he parlat (fent bona l’afirmació anterior), tot i que no descarto parlar-ne algun dia: «Ca l’Enric», a la vall de Bianya. L’altre, el que avui m’exhorta a parlar-ne, el «Miramar», a Llançà. El particular vincle amb el «Miramar» ve d’anys enrere. Bastants... Ignoro per complet o no recordo gens com em va arribar a oïdes, i com em va despertar alguna cosa. Fos com fos, em va arribar que bàsicament, i quasi de manera exclusiva, elaboren un menú amb peix i marisc. I això em va semblar molt meritori. Pels que sigueu més foodies , podríem dir que el xef d

Amb motiu de la col·locació del primer retrat a la Galeria de Vigatans Il·lustres, l’eminent canonge Collell escrivia a la seva La Veu del Montserrat del cinc de juliol de 1890 unes lletres dedicades al nostre sant patró, sant Miquel dels Sants. Per constatar que la nostra Ciutat dels Sants havia estat fecundada amb la rosada de la gràcia divina, afirmava: Obriu, sino, la nostra historia, brillant com cap altre n’hi hage; noms il-lustres veuréu, noms de grans prohoms que s’assentaren en los consells dels Reys, sabis á qui escoltá tota la nació, y á algun tot lo mon civilisat; guerrers de gran fama que defensaren heróicament la patria, sensats concellers, renomenats artistas y honradíssims artesans; pero desseguit notaréu que lo que á tots alenta y sosté en sas empresas, lo que inspira son cor generós, es la fe acrisolada, sense ombra de preocupacions y la pietat sincera, sense taca de fanatisme, que va passant de pares á fills com sagrada herencia. La Galeria de Vigatans Il·lustres de

Les etapes reconegudes de l’alteració post mortem que vàrem llegir es pot dir que fan referència a la descomposició natural, per dir-ho d’alguna manera. Tanmateix, el llibre Todo lo que queda també explica què se’n pot fer del cos, més encara tenint en compte que l’autora és directora d’un centre on s’estudia anatomia i necessiten cadàvers per instruir als futurs metges. El mètode més típic i clàssic és l’enterrament que fem a occident: dintre un taüt i a un cementiri. Tanmateix, també n’hi ha d’altres que cada dia tenen més adeptes. Un d’aquests és donar el teu cos a la ciència. Això té interpretacions molt altruistes, i d’altres de purament econòmiques. La versió altruista és que el teu cos serveixi per instruir a estudiants de ciència. Dic estudiants de ciència i no de medicina, perquè la ciència engloba moltes coses. En alguna ocasió vaig llegir d’un cas d’una persona que havia donat el seu cos a la ciència i el van experimentar per comprovar el resultat d’exposar-lo a una bomba.

Més enllà de les curiositats del cos humà vistes a l’anterior entrada, l’autora de Todo lo que queda també parla de les set etapes reconegudes de l’alteració post mortem . Els que mireu sèries a l’estil CSI, és allò de saber l’hora de la mort quan troben un cos. Val a dir que l’autora ja adverteix que no és pas com a les pel·lícules i sèries de televisió. La primera d’aquestes etapes és la pallor mortis (la pal·lidesa de la mort). Comença just uns quants minuts després de morir i és visible durant més o menys una hora. Quan el cor deixa de bategar, l’acció capil·lar es para i la sang s’allunya de la superfície de la pell per assentar-se al nivell gravitacional més baix dels cos. No és una etapa que sigui rellevant per determinar l’hora de la mort, entre altres coses, perquè és una característica molt subjectiva. La segona etapa és l’ algor mortis (fred de la mort): el refredament del cos. Tampoc és rellevant per determinar l’hora del decés ja que, d’entrada, no se sap la temperatur

Dit tot el que vàrem apuntar a l’anterior entrada sobre « el cos, de fetus a cadàver », el llibre Todo lo que queda no només parla de la mort, sinó que també parla de curiositats de la vida. Almenys, així prefereixo referir-m’hi. Una de les coses que em va fer adonar és que no és que actualment vivim més, sinó que cada vegada més gent està en la franja alta del topall de longevitat. És a dir, d’alguna manera, sempre (amb tots els matisos possibles) hi ha hagut persones centenàries, però era un percentatge baix. La màxima longevitat potser estava al centenar d’anys, i poca gent hi arribava. Actualment, no obstant, la longevitat no s’ha mogut gaire, però efectivament hi ha molta més gent que hi arriba. Francament, no m’ho havia plantejat.... Totes les millores que hem tingut no ens han portat a allargar la vida de l’espècie humana, sinó que el que ha fet és que més individus arribin als límits de la longevitat de l’espècie.  Més curiositats sobre la vida, i naturalment vinculat sobre la

El títol és tètric... ho sé... La mort sempre... no trobaria l’expressió. Recordo com si fos ahir que quan una professora meva va tenir una accident de trànsit i crec que es debatia entre la vida i la mort, vaig passar molt mala nit pensant en què seria de mi després de la mort. Literalment, allò em va treure la son. I no devia tenir més de deu anys, per no dir que en tenia set o vuit... Així mateix, mentiria si digués que he deixat de pensar-hi. Pensar en què hi deu haver després, cas que hi hagi alguna cosa; en el sentit de la nostra existència, etc. Però no vull pas parlar d’això, sinó de la branca, podríem dir mèdica de la mort: la medicina forense. Això sí que hi trobo paraules, i és que em fascina. En aquest sentit, el primer terç del 2024 diverses circumstàncies han fet que hi pugui aprofundir una mica. La primera avinentesa va ser el programa de la CCMA, El forense , programa conduit per Manel Elies, en el qual el protagonista és el pediatre i metge forense, Narcís Bardalet. Ll

Generalment no publico al bloc ressenyes de restaurants on he anat. Fins ahir, l’única que havia escrit i publicat va ser l’ experiència al «El Celler de Can Roca» . Avui, però, en faig una segona, i en aquest cas del restaurant barceloní «Disfrutar». El motiu és fàcil. Particularment feia anys que el seguia i la setmana passada vàrem tenir el goig i regal de poder-hi ser. Per qui no sigui una mica del sector foody , direm que els xefs del «Disfrutar» són deixebles, molt dignes deixebles si m’ho permeteu, de l’immens Ferran Adrià. Tots tres, Oriol Castro, Eduard Xatruch i Mateu Casañas van treballar durant anys al temple de la gastronomia anomenat «El Bulli». Particularment, si bé miro de seguir esdeveniments de gales i distincions del món gastronòmic, el cas del «Disfrutar» és una mica especial. És un restaurant que, no em demaneu per què, cau bé. Ell, i els seus màxims responsables. Sense conèixer-los, hom els pot considerar família. Dit això, no entrarem ara a valorar les valoracion

Pel que fa a la casa o cases de Carles Forcada, més o menys al 1900 es va construir la primera a la part nord del terreny. La va projectar l’avi del Carles Forcada, anomenat també Carles Forcada. Com hem avançat en una entrada posterior, fou concebuda per instal·lar-hi el laboratori, els raigs X, i també les màquines estàtiques, sales d’espera i unes cambres al pis superior que haurien pogut ser destinades a habitatge . La façana era com la d’una casa romana, un temple, amb el seu corresponent atri cobert i fins a sis columnes acabades amb capitells corintis. Les columnes aguantaven un frontis triangular rematat amb un abillament floral. A l’atri s’hi accedia mitjançant unes escales de marbre blanc. Al bell mig del frontis hi havia una peça de pedra artificial imitant un llibre obert on hi havia gravada una inscripció en llatí extreta del llibre de Siràcida (Eclesiàstic) de l’Antic Testament: «Déu crearà els medicaments de la terra i l’home prudent no els menystindrà» (38-4). Val a dir

Seguint amb les notes de L’altre temple romà de Vic , la família de Carles Forcada era descendent dels propietaris de Filatures Forcada de Ripoll. Com a Farmacèutic, tenia previst fer un laboratori en els terrenys adquirits. De fet, en aquesta ubicació s’hi va establir el primer laboratori i els primers raigs X de Vic. I, quan es diu Vic, es vol dir Vic, Osona, el Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà, i la Garrotxa. Dit d’altra manera, era un autèntic pioner i home avançat al seu temps, com ho era també Josep Pratdesaba. Quasi d’entrada, en aquesta casa no hi solien viure habitualment, sinó que vivien a Barcelona i els estius els passaven a la seva ciutat natal. No obstant això, aviat va tornar a Vic. Forcada fou nomenat titular del primer laboratori municipal, i també farmacèutic de l’Hospital de la Santa Creu, càrrec, aquest, que va exercir fins a la seva mort. Com a vigatà compromès, va impulsar la creació de la primera escola d’Arts i Oficis i la Biblioteca Pública Jaume Balmes (ende

Molts ja sabreu que sovint soc a la casa Pratdesaba de Vic passant estones. Allí, on el temps es va aturar un dia, cada jorn hi trobem coses interessantíssimes. Recordo quan vaig començar a anar-hi que hi anàvem a arxivar papers i per veure què hi trobàvem d’interessant que ens pogués rememorar al nostre passat. La següent afirmació és del tot agosarada però ens serveix per entendre’ns: preteníem crear un arxiu Pratdesaba. Com és de notar, un personatge tan il·lustre i erudit, de ben segur que havia de donar per molt. I, efectivament, tot i que l’entrada d’avui no va d’això, sí, dona per molt. I continuem intentant agrupar i arxivar papers... El regirar papers i classificar-los d’alguna manera no era més que un de la multitud de projectes que abasta la casa. Un altre de ben interessant, era i continua essent classificar i/o ordenar les diverses biblioteques que té la casa. Des de la que hi ha a la galeria abans de sortir al jardí, passant pel despatx del senyor Pratdesaba, i fins i tot

Aquest cap de setmana celebrem el 40è Congrés Català d'esperanto a Vic per commemorar el que es va fer fa cent anys. L'article d'avui ja va ésser publicat a la revista de l'Associació Catalana d'Esperanto el passat mes de desembre. Avui, doncs, és moment per recuperar-lo per donar la benvinguda a tothom. El lector no avesat a una determinada llengua auxiliar pot creure que el títol és erroni. Efectivament, ho seria, si no fos perquè no és en català, sinó en esperanto. El llegidor també podria pensar en el motiu pel qual avui, un vigatà, parla d’esperanto. Molt senzill, per rememorar la història, més concretament, la de fa un centenar d’anys. Per contextualitzar-la, parlem primerament de l’eminent científic vigatà Josep Pratdesaba i Portabella. És conegut popularment com a astrònom, però prefereixo referir-m’hi com a científic a fi de no ometre altres disciplines amb les que també va excel·lir. Podem dir, sense por d’errar, que va democratitzar la ciència: almenys a

Darrera entrada dedicada als meus particulars apunts sobre l’esperanto. Acabarem amb els afixos, que no són altra cosa que el conjunt de prefixos i sufixos. Pel que fa als prefixos, els principals són vuit i són els que enumerem a continuació. Bo , que indica parentiu resultant del matrimoni, per exemple: patro (pare) - bopatro (sogre); filo (fill) - bofilo (gendre), i frato (germà) - bofrato (cunyat). Dis , que indica disseminació, desunió, per exemple: semi (sembrar) - dissemi (disseminar), o doni (donar) - disdoni (distribuir). Ek , que indica començament de l’acció, acció inicial o sobtada, per exemple: vidi (veure) - ekvidi (albirar), o iri (anar) - ekiri (posar-se en marxa). Ge , que significa la reunió d’ambdós sexes. En aquest sentit cal contextualitzar l’esperanto a principis del segle XX. Per exemple: fratoj (germans) - fratinoj (germanes) - gefratoj (germans i germanes). Mal , per indicar la idea contrària, o l’antònim, per dir-ho d’alguna manera. Per exempl

Ens queden dues entrades dedicades a la llengua auxiliar de l’esperanto. Hem passat per entrades relativament fàcils i altres de realment complexes. Dic complexes, però res que no es pugui fer amb una mica de temps, implicació i sobretot, com tota llengua, pràctica. Tot amb tot, ens queda parlar de les conjuncions i dels numerals, i dels afixos. Avui, dedicarem l’entrada als primers. Val a dir que després de l’entrada anterior, ja avanço que és molt més fàcil. Si parlem en primer lloc sobre les conjuncions (paraules que expressen una relació entre dues frases), n’hi ha una llista curta de dotze: kay (i); ke (que); aŭ (o); se (si en format condicional, no confondre amb l’afirmatiu sí ); kvankam (encara que), ĉar (car, puix, puix que, per bé que); do (doncs); por (per a); por ke (perquè, per tal que); ansatatŭ (en lloc de); sed (però), i ol (que quan fem comparacions: ho vàrem veure entrades enrere). Com en el cas d’alguns adverbis i preposicions, ens caldrà fer ús de la memòr

«A les 4 de la tarda va ser oberta l’exposició esperantista instal·lada al “Temple Romà”. La gran sala d’aquest local estava plena de llibres, catàlegs, revistes, cartells, postals, etc. en esperanto». Aquesta és part de la ressenya que es va publicar l’any 1924 a la revista Kataluna Esperantisto . Aquell any, l’entitat esperantista vigatana, Vika Esperantistaro, va organitzar l’Onzè Congrés de la Federació Esperantista Catalana. El 2024 es commemora el centenari d’aquella efemèride. Per fer-ho se celebra el 40è Congrés a la ciutat, i entre moltes activitats es pretén remembrar aquella exposició. Aquesta exposició s’inaugurarà el divendres vint-i-sis d’abril a les 19.00h. Naturalment, hi esteu tots convidats. Romandrà oberta fins el vint-i-sis de maig. L'horari d'obertura del Temple Romà és de 18h a 20h de dimarts a diumenge, i d'11h a 13h de dimarts a dissabte. Particularment em fa molt il·lusió haver participat en aquesta exposició. Recordo perfectament quan li vaig deman

Un cop hem vist els temps verbals més fàcils i podríem dir que habituals o necessaris per una entesa i comprensió bàsica, anirem pels participis, o altrament dit, la conjugació composta. Tècnicament, els participis són mots que participen de dues categories gramaticals: per una banda, d’un verb, i per l’altra, d’un substantiu o adjectiu o adverbi. Veureu que la cosa, si bé no es pot dir que es compliqui excessivament, sí que hi ha un munt de conjugacions més. Personalment, la conjugació dels verbs no m’ha resultat mai fàcil. En esperanto, aquests participis es formen d’una arrel (el verb), d’un sufix (per indicar si el participi és actiu o passiu, i també per palesar si és present, passat o futur), i d’una terminació per indicar si el participi és substantiu, adjectiu o adverbi. Anem primer per la teoria. Indicarem que un participi és actiu (crec recordar que a l’escola ens deien que era quan l’acció no s’havia acabat) mitjançant els sufixos ant, int i ont en present, passat i futur r

Em fa molta il·lusió poder presentar el meu llibre Glòries Vigatanes en format paper. El treball és extens llibre (més de 500 pàgines) que versa sobre la vida i obra de divuit persones que han nascut a Vic i transcendentals per la història de la ciutat, del país i del món sencer. La presentació serà el proper divendres dia 19 a les 19h a la Biblioteca Pilarín Bayés. Tothom que es vulgui apropar serà benvingut.

Avui parlem dels pronoms, els mots que substitueixen els noms (substantiu). En esperanto hi ha pronoms de diferents classes: personals, reflexius, indefinits, possessius, possessius-reflexius, i els anomenats mots pronominals (que equivalen als pronoms demostratius i indefinits de la nostra llengua). Així mateix, els pronoms, com els substantius, poden ser subjecte de l’oració (i no acabarien en n ); complement directe (i sí acabarien en n ), i complements d’altra mena (i són precedits d’una preposició). Comencem pels més fàcils, que són els pronoms personals. Començant per la primera persona del singular i acabant per la tercera del plural, són els següents: mi (jo); ci (tu), tot i que pràcticament està en desús; vi (vós, o vostè), que realment s’utilitza en lloc del ci ; li (ell); ŝi (ella); ĝi (neutre, per a les coses que no tenen sexe i animals, i en català continuem referint-nos-hi com ell o ella ); ni (nosaltres); vi (vosaltres o vostès), i ili (ells i elles). Seguint am

Després de la rebuscada i complicada entrada referent a l’ús dels adverbis , avui ho farem molt senzill perquè només tractarem el clàssic complement directe. En esperanto, tots els substantius (o bé els seus substituts, els pronoms, que veurem més endavant) i els corresponents adjectius prenen la terminació n quan són complement directe. I què entenem per complement directe? Són totes aquelles paraules que reben l’acció d’un verb transitiu (per fer-ho fàcil, ho resumiria en que reben l’acció d’un verb, i penso que contemplem la majoria dels casos simples). Per exemple: mi vidas la maron (jo veig el mar); mi vidas lin (jo veig a ell, o jo el veig); mi vidas la bluan maron (jo veig el mar blau), i/però mi vidas blua la maron (jo veig blau el mar). Així mateix, mi trinkas la vinon (jo bec el vi), i mi respektas lin (jo el respecto).  Dit això, aprofitem per parlar de la sintaxis de manera molt breu. En esperanto, els mots no cal que guardin un ordre determinat per confeccionar una f

Després de conèixer els substantius, els adjectius i el verb en la seva conjugació simple, és moment per complicar-ho una mica més. O, més que complicar-ho, que continuo pensant que l’esperanto és una llengua tremendament lògica i fàcil comparada amb altres, el que necessitarem és fer una mica més d’esforç de memòria. Al final, veurem que memoritzant una sèrie de mots, aplicant una mateixa mecànica disposarem d’una gran riquesa lingüística. Ja vàrem dir fa algunes entrades que els adverbis terminen en e . Com en els casos anteriors, adoneu-vos que l’esperanto ofereix una gran riquesa d’adverbis, pel sol fet de poder agafar un mot, treure-li la terminació i quedar-se amb l’arrel i, simplement, afegir-hi la lletra e . Per exemple, insult-o , insult-e (insult, insultant), o silent-a , silent-e (silenciós, silenciosament). Això ho podríem dir en referència als adverbis d’una sola arrel. Tanmateix, en esperanto podem construir adverbis de diverses arrels i terminar el mot, igualment, en

Avui tractarem el verb. Tanmateix, no ho farem de manera detallada, sinó només l’introduirem. Amb això vull dir que com moltes llengües, l’esperanto té diversos temps verbals, alguns de simples i altres de compostos. Per fer-ho el més fàcil possible, avui només tractarem els més bàsics: el present, el passat, el futur, el condicional i l’imperatiu. Per dir-ho d’alguna manera, aquells temps verbals que ens podrien ajudar a simplement fer-nos entendre.  Ja vàrem dir en entrades anteriors que en esperanto, tots els verbs, en infinitiu, terminen en i . Per exemple, komenci (començar); kredi (creure); trovi (trobar), etc. És també un bon moment per recordar que coneixent una paraula (substantiu en aquest cas) podem conèixer el verb. Per exemple, silent-o , silent-i (silenci, silenciar), o mort-a, mort-i (morta, morir).

Després d’haver après alguna cosa sobre la pronunciació de l’esperanto , avui ens centrem amb algunes de les terminacions gramaticals. Veureu que és molt simple. En aquesta entrada abordem el substantiu i l’adjectiu. En entrades posteriors abordarem l’altre element relativament fàcil, que és el verb (almenys en els temps verbals més freqüents). Aquest últim element a mi, particularment, em resulta una mica més complicat. Al Duolingo trobo que el treballen relativament poc, ja que pràcticament només ensenyen el present, el passat, el futur, el condicional i l’imperatiu. Tanmateix, té molta lògica ja que tot inici d’aprenentatge d’una llengua és començar pel present, passat i futur, que és el que veurem inicialment, i deixarem per més endavant la resta de conjugacions, que segons com, fins i tot costa en català mateix... Ras i curt, el substantiu termina en o . Per exemple, frato , que vol dir germà . L’adjectiu termina en a . Per exemple, frata , que significa fraternal . El verb (en aq

Fruit del Congrés d’Esperanto que celebrarem a Vic aquest any tot commemorant el que es va celebrar a la ciutat l’any 1924, vaig decidir aprendre una mica aquesta llengua auxiliar. D’ençà que la conec, sempre he sentit que és una llengua relativament fàcil. És clar, el seu inventor, Zamenhof, si pretenia convertir-la en una llengua internacional, ho havia de posar fàcil. En dir convertir-la en llengua internacional val la pena mencionar que en cap cas pretenia imposar cap llengua per sobre d’un altra, sinó que cadascú tingués la pròpia materna, i una altra que es pogués utilitzar arreu del món. És a dir, l’esperanto en cap cas té un sentit d’autoritarisme, sinó ben el contrari. D’acord amb l’autor del curs que utilitzarem, l’esperanto té els mateixos elements que les llengües naturals però ordenats amb més lògica i amb més simplicitat: veurem al llarg d’aquests apunts, que com a mínim l’esperanto té molta lògica. Diu que només té setze regles fonamentals i sense excepció. Personalment

El vint-i-set d’abril de 1907, Josep Pratdesaba llançava la idea de l’esperanto a la societat vigatana a través de la Gazeta Montanyesa : Temps há se remou per Europa l’idea de crear un idioma internacional, idioma que sens donar la preponderancia a tal o qual nació sigui assequible a tothom y se componga de partícules o arrels de totes les que formen les dos més importants rames llatina y germánica. Aqueix pensament que’l Dr. Lamenhos [Zamenhof] vol portar a la práctica compta ja per Europa y América varis y entussiastes adeptes; verdaderament resultaria práctich que totes les nacions civilisades adoptessin una parla internacional, que sens rebaixar la súa propia, servís per les comunicacions entre diferentes nacions tant per assumptes comercials com per congressos científichs, pedagógichs, etc., etc.  Com molt bé descriu el vigatà, l’esperanto pretenia ser la llengua universal d’aleshores. La definitiva consolidació d’aquesta llengua auxiliar va arribar el 1905, amb el Primer Congré

El setembre del 2011 escrivia sobre el cafè . D’ençà d’aleshores, i com diu la dita, ha plogut molt. Encara que, darrerament, molt menys del que voldríem. Amb això, naturalment, vull dir que ha passat molt temps i tot evoluciona. Començant per nosaltres mateixos. Aleshores tenia una convicció sobre el cafè que ha anat canviat lleugerament. Avui permeteu-me explicar-vos la meva última i més íntima relació amb el cafè. Us podeu llegir l’entrada anterior, ja que tot i fer referència al mateix plaer, en cap cas és el mateix contingut. I val a dir que l’entrada d’avui val per dues o tres! Com apuntava el 2011, i continua avui dia, em considero cafeter. M’agrada. Però darrerament he descobert un altre cafè. Avui m’adono, el 2011 ni tan sols hi queia, que parlava del cafè expresso. I, de cafès, n’hi ha de molts més tipus. Avui tampoc entrarem amb aquest tema. Així doncs, la meva passió pel cafè va evolucionar o es va reconvertir després de conèixer la història del cèlebre vigatà Antoni Montse

Avui, darrera entrada per parlar de com ens organitzem amb eficàcia. Com ens ho mengem tot el que hem anat parlant? Insisteixo que parlo sempre en l’àmbit personal, tot i que penso que podeu extrapolar-ho a l’àmbit laboral si sou autònoms. Jo us parlaré de TickTick i del correu electrònic, ja que l’autor proposa moltes eines que penso que són feixugues, especialment quan parla de disposar d’arxivadors, carpetes, pòsits... em sembla que en ple segle XXI en el que l’espai és important, hem d’intentar organitzar-nos mitjançant les eines digitals. Per començar pel final, el correu electrònic. També és una eina de gestió, o pot servir-ne amb relativa facilitat. Al llarg de la meva vida he vist multitud de safates de correu electrònic. Personalment, quan veig algú que té centenars (crec que n’he vist alguna, fins i tot d’algun miler) de correus pendents de llegir a la safata d’entrada, em ve mal. Com us dic, pendents de llegir, si bé potser entre llegits i pendents de fer-ho n’hi ha milers.

A banda dels criteris per establir un ordre d’execució de les tasques que hem de fer, l’autor també indica les cinc fases per a la planificació de les taques: 1) qüestionar-se quin propòsit té. Això ens ajuda de definir l’èxit; genera criteris per la presa de decisions; distribueix recursos; motiva; clarifica l’enfocament, i fa augmentar les opcions d’èxit. 2) els principis, és a dir, què s’està disposat a renunciar o oferir per dur a terme la tasca. 3) visió/resultat. No és cap cosa nova, però visualitzar-se amb el resultat satisfactori, sempre ajuda a aconseguir-lo. Ho trobareu a multitud de llibres, especialment en els d’autoajuda, mindfulness... 4) el poder de l’enfocament o centrar-se en alguna cosa. En realitat, té molta relació amb el punt 3. I 5) clarificar resultats. El que entenc que significa és concretar els resultats i deixar de banda l’ambigüitat. En altres llibres trobareu referències que, al final, per determinar l’èxit o fracàs d’una cosa, sempre ha de ser quantificabl

Havent dit el que vàrem dir la setmana passada, un pot tenir tantes cistelles de recopilació com es vulguin. Imagineu-vos una cistella per la feina, una per la colla, una pel grup de ioga, una pels serveis.... quasi infinit, i ho desaconsello per dos motius. El primer és que quan t’arriba una tasca, potser no saps on pertany o on l’has d’ubicar. Imagineu-vos un moll d’entrada en un magatzem: primer es deixa tot en una zona, i llavors se’n fa el triatge. Si l’exemple no us val, penseu en un servei d’urgències, en el qual abans de derivar-te es fa un primer cribratge. El segon és que des del meu punt de vista, al final si se t’escapa de les mans, pots tenir un gran problema o destinar més temps en l’organització, que no pas amb l’execució, i això també es pot convertir en un problema. Per això deia que em costa de creure que l’autor s’ho anoti i arxivi absolutament tot: crec que no és possible. Per evitar aquesta sobrecàrrega o possible duplicitat d’esforços, doncs, el que aconsella l’au

Penso que en diferents mesures, tots ens preocupem pel nostre temps. És un clàssic i s’ha dit sempre, però el temps és or. I això pren tot el sentit quan no podem, encara, manipular la dimensió del temps. Amb tot això, el que vull dir és que molts de nosaltres intentem sempre optimitzar el nostre temps perquè el tenim limitat. Jo particularment, per exemple, em fa sentir bé quan faig dues coses a la vegada. Ep! No ho dic amb connotació negativa en el sentit que algú pot creure que si estàs per una cosa no pots estar per una altra, sinó just al contrari. En el cas que us parlo, em sembla, per exemple, del tot compatible aprofitar de trucar algú mentre rentes plats, estens la roba o passeges: a això em refereixo quan dic fer dues coses a la vegada. També, quan estic escrivint aquesta entrada. En aquest cas, fins i tot per triplicat: aprenc, escric una entrada, i practico mecanografia. Tot és del tot compatible i em permet creure que estic optimitzant el meu temps. Tot i que el dia contin

Crec haver explicat detalladament els motius pels quals no guardo un bon record del meu període escolar, i més concretament a Les Escoles. Crec que és comprensible vistos els exemples. Jo era un nen llest, amb facilitat, autònom, independent.... que certament, i ja ho dit de bon principi, els vaig donar feina. No obstant això, sempre vaig tenir el convenciment que em tenien mania. És un recurs fàcil, però us ben asseguro que ben cert. Anava un curs avançat, i per aquest motiu, tot i seguir tant o millor que molts altres alumnes, havia de donar el meu 100% quan no tenia cap mena de motivació. I això penso que els molestava, i ho entenc. Entenc que veiessin que desaprofitava el meu potencial, però també entenc que la manera de fer-m’ho veure-ho no era castigant-me, sinó en la mesura que fos possible motivant-me. Dit això, també és cert que entenc que els recursos eren els que eren. Tot amb tot, vaig acabar vuitè. Decidiren entre mestres i pares que havia d’anar a l’institut. No recordo q

Hi va haver un temps, mentre feien les obres de remodelació de l’edifici antic, que ens van derivar a l’Esperança. Jo diria que devia fer sisè... No obstant, del que recordo d’aquell curs també són coses dolentes. Recordo que no sé per quin motiu, van decidir, com a càstig novament, fer-me recular un curs. No parlo de repetir un curs, sinó que a mig curs, com a càstig, em van posar amb els del curs anterior durant un temps. Recordo també, i això és més aviat una rebequeria, que vaig fer un treball de religió del que n’estava força satisfet. I em va semblar que posant el meu nom a la portada embrutava la portada i no li volia posar. El fet és que la professora de religió (que crec no era professora titulada, sinó una devota) em va obligar a posar-lo. Jo finalment li vaig posar, però el vaig posar amb lletra molt petita,  motiu pel qual em van castigar. D’aquell curs també recordo que algú va tallar marcs de portes i com que a mi m’agradaven els petits punyals i a vegades en portava, em

Jo soc un d’aquells alumnes que va matricular-se a les noves Escoles en el moment que estaven a punt de tancar per manca d’alumnes (any 82). Segons el meu pare, jo i el meu germà fórem els primers. És a dir, abans que nosaltres no hi havia inscrits, i fou després de nosaltres que s’inscriviren més alumnes (fins a sis). Evidentment, no ho recordo i no sé si és del tot cert o va anar així. En qualsevol cas, el que sí és ben cert és que vaig començar l’aleshores P3 amb dos anys. És a dir, vaig començar abans del que em tocava, i vaig tenir l’encert i èxit d’anar sempre un curs avançat fins que me’n vaig cansar, que això fou a tercer de BUP. No és cap temeritat afirmar que això és una anomalia destacable perquè no és gaire normal. Si més no, no m’ho van fer viure amb normalitat. A partir d’aleshores, els records que tinc més gravats o colpits a la meva memòria són els següents que enumero. Com que recordo més aviat els fets, no us els podré explicar en ordre cronològic. Recordo de molt pet

A partir d'avui, entrada complicada distribuïda en quatre entregues, però que crec que tinc el dret i deure d’escriure-la. Val a dir que en el moment d’escriure aquestes línies, hi ha temes de candent actualitat, com ho és l’informe PISA que deixa als nostres estudiants com els últims de la classe, però confio tenir-ne ocasió de dir-hi alguna cosa aviat. Tanmateix, el passat dia vint-i-tres de novembre es va presentar a Gurb el llibre que han escrit per commemorar el centenari de Les Escoles, i m’interessava molt fer-me amb un exemplar per la implicació que hi vaig tenir. Efectivament, jo en soc un antic alumne. No obstant, no vull parlar exclusivament del llibre, sinó més aviat dels meus records de Les Escoles. Tanmateix, i per enllestir el tema de la publicació pròpiament, n’ha fet la recerca i l’ha escrit l’admirat Josep Casanovas. Particularment, un dels meus historiadors de referència. Especialment destaco Quan les campanes van emmudir , un llibre sobre la Guerra Civil espanyo