Carles Costa i Muntadas

Al llarg de les anteriors nou entregues hem pogut fer el breu però intens viatge a la societat patriòtica-cultural vigatana de la segona meitat del segle XIX. Ens serveix per reivindicar el nostre passat i llegat. Obvio, però no ignoro ni menystinc, altres societats recreatives vigatanes del vuit-cens recopilades per Miquel dels Sants Salarich. Només per enumerar-les: la Sociedad Jovial Vicense; la Societat Filarmònica Dramàtica; la Sociedad de Amigos Ausonenses; La Ausonense; L’Ausonense d’Euterpe; El Coro del Jardín; el Centro de la Joventud; La Lira; Talía; el Casino Vicense, l’entitat recreativa més important i antiga que té Vic, i el segon més antic de Catalunya, just per darrere del de la Pobla de Segur; La Antigua Ausetana; La Ausetana; La Joventut Catòlica; la Congregació de Sant Lluís Gonzaga, coneguts com  Els Lluïsos ; el Veloz Club Vicense; la Reunión Ocellera de la Ciudad de Vich; l’Ateneo de la Clase Obrera; el Centro de la Solidaridad Obrera; la Comercial Vicense; el Cas

Abans d’acabar amb la bella etapa patriòtica-cultural vigatana del segle XIX, dedicarem unes línies a tres campanyes patriòtic-religioses del canonge Collell, i a dues entitats. Pel que fa a les campanyes, de manera molt breu, cal remarcar novament la influència de l’il·lustre vigatà en la pàtria catalana. L’objectiu de les següents dades tan sols són per palesar la magnitud de la figura del canonge Collell en l’àmbit del catalanisme. Per una banda, l’any 1880 s’havia de celebrar el teòric mil·lenari de la invenció de la imatge de la Verge de Montserrat. L’ocasió semblava immillorable per fer reviure el culte a la Moreneta, però l’estratègia es va redefinir d’alguna manera. En qualsevol dels casos, l’objectiu era convertir Montserrat en el cor de Catalunya. El primer o dels primers emprenedors o a manifestar aquesta voluntat fou Víctor Balaguer. Tanmateix, com a protagonistes n’hi hauria uns altres. El disset d’octubre de 1879, Jaume Collell i Jacint Verdaguer, catalanistes i prorenaix

L’any 1868, a Vic hi hagué un petit esclat cultural. A banda de la inauguració de l’«Exposició arqueològica y artística» , cal destacar, també, la posada de la primera pedra d’un nou teatre, el Teatre Ausonense. Abans de presentar-lo però, cal parlar de l’origen del teatre a Vic: teatre com a emplaçament, i no com a activitat recreativa. Ens assabentem per Miquel dels Sants Salarich que el primer teatre de Vic documentat fou el que es localitzava entre el carrer de Cardona número quaranta-nou, i la rambla del Passeig número vint-i-vuit. Això significa que s’emplaçava d’un carrer a l’altre. Sembla ser que s’entrava pel carrer de Cardona i la sortida d’emergència se situava a la rambla del Passeig. Avui dia, no n’hi ha cap rastre. Aquest primer, i únic teatre, no tingué cap nom en particular, ja que només n’hi havia un en tota la ciutat. No obstant, en algun moment rebé el nom de Casa de les Comèdies . Si bé en tenim constància a partir dels esdeveniments ocorreguts a Vic durant la Guerr

L’any següent de la naixença de l’Esbart de Vic, ens situem al 1868, s’esdevé un nou pinacle en la història i cultura de Vic. El primer en entrar en escena, novament, va ser el canonge Collell. En el seu llibre Del meu fadrinatge conta com va arrencar la idea. En l’any 1868, la seva carrera eclesiàstica va prendre el que ell va anomenar un «parèntesis aprofitat»  per anar a la universitat. A Barcelona, tant les relacions amb els germans Milà i Fontanals , els germans escultors Vallmitjana i Barbany  i altres escriptors, com les activitats a l’Ateneu i les xerrades amb l’erudit i lingüista mallorquí Marià Aguiló, li van despertar el bon gust per la història de l’art. En aquella època també li fou revelada l’arqueologia gràcies a les visites al Museu Provincial de la capella de Santa Àgueda i algunes visites a Llotja. Arribaren les vacances d’estiu i el canonge se’n va tornar a Vic. Allí va coincidir amb els germans Jacint i Llucià de Macià, que tot just arribaven de Madrid, on havien i