Carles Costa i Muntadas

Fa temps que no els segueixo i romanc igual de tranquil però, hi ha coses que no em passen per alt. L’entrada no és fruit de la passada jornada on el Barça va perdre el lideratge, sinó fruit de l’atac i linxament sistemàtic que rep el més que un club . Val a dir que no he seguit al detall tot el procés però, em sembla que ni cal, ni tampoc cal ser massa llest per veure-ho… El fet s’explica a través de dues premisses. “més que un club” i “el futbol és l’opi del poble”; frase un xic modificada de la que va afirmar Karl Marx al segle XIX (“la religió és l’opi de poble”). Els espanyols ho tenen clar. Per atacar Catalunya, llengua i Barça. Els abusos legals -que no morals- que portem patint des de fa anys, cal sumar-los-hi ara els atacs a la llengua i al Barça. Podem continuar queixant-nos ( especialment amb temes de diners o llengua), o actuar.

Aquesta setmana va passar -políticament parlant- una cosa força interessant. No estic parlant de l’agència tributaria catalana a la que, ho sento o no, no li he prestat massa atenció, sinó a les declaracions que vaig llegir del vicesecretari de coordinació institucional de CiU, Lluís Corominas. El titular era: “CDC preveu una DUI després d'unes plebiscitàries amb majoria independentista” i, llavors, un breu on apuntava “Lluís Corominas deixa clar que aquesta declaració unilateral no ha de produir-se si no s'ha passat abans per les urnes”. Sort que el meu estat d’humor segueix inalterable des que va començar l’any i m’ho prenc amb molta filosofia… Però el que vull no és comentar la notícia sinó fer ús d’una metàfora/analogia que trobo fantàstica per explicar el suposat lideratge polític del president Mas que jo sempre he negat i continuaré negant mentre no es demostri el contrari . I, perquè estic animat, intentaré fins i tot il·lustrar l’entrada.

Llegits els comentaris que ha suscitat la primera part de l’entrada “ Signa un vot per la #independència ”, d’alguna manera em veig empès i motivat per escriure’n una segona per poder matisar, puntualitzar, explicar-me millor. Sóc conscient que em puc explicar malament; malgrat escrigui regularment, no sóc de lletres. M’esforço per fer-ho cada dia millor però, molts vegades no trobo les paraules per fer palès el meu pensament, opinió i reflexió. Perquè, en definitiva, el que expresso generalment són opinions i, no generalment sinó que m’atreviria a dir que sempre, són fruit de llargues reflexions. No escric tot el que penso però, sí que penso tot el que escric. No em retracto del que vaig escriure en aquesta entrada; senzillament i la conclusió és que, personalment, no crec que sigui la manera. Tampoc és una marraneria de les meves i un rampell, senzillament una opinió.

Seguint amb el bon humor del 2014 i sense deixar que aquestes històries em distreguin massa, us explicaré una història. Des que l’ANC va començar aquesta campanya (del tot respectable i admirable), que sempre que veig un punt de recollida, hi passo per davant. No sé si és perquè generalment no faig cara de bons amics (ho estic intentant resoldre) mai no em diuen res. Diumenge, però, va ser la meva. Vaig anar a mercat. Allí, un jove simpàtic em mira i es dirigeix a mi dient-me “que ja ha signat?”. Visca! penso… a veure què ens expliquen… Jo, que no he signat, ni a data d’avui penso fer-ho tampoc, li dic que no. Que més aviat discrepo del que fan perquè no ho entenc. Li pregunto a veure què és… potser ho tinc mal entès jo… A veure si és que estant muntant un sistema paral·lel a la democràcia o què és… Més que tot, perquè com que segons els darrers CEOs la gent està tant decebuda de la política (cosa que confonen amb polítics…), que no fos que estiguessin muntant una sistema alternat

La meva primera entrada de l’any arriba força tard. Ho reconec… La cosa va a menys. Fa un parell d’anys, vaig tancar-lo amb 135 entrades, el passat amb 56 i aquest em penso que seran fins i tot menys. Els motius ja els he exposat en moltes ocasions; el principal és que la majoria de coses que escric són referents a política i, si d’alguna cosa m’he consciencia’t el 2013, ha sigut a posar en pràctica en que havia après molts anys enrere. Només un mateix val la pena. No em malinterpreteu… No he baixat la meva humil dosi de generositat i altruisme. He explicat en moltes ocasions que no cal - no s’ha- de confondre catalans amb Catalunya; com tampoc política amb polítics. Catalunya, em mereix tot el meu respecte i no en puc parlar malament; com tampoc puc fer-ho de la política. Ambdues coses m’apassionen. Altra cosa són els catalans i els polítics que essent el màxim de respectuós diria coses mal sonants. I, francament, ni vull ni cal. Cadascú és com és; jo el primer.