Fake News

El passat quinze de novembre es va preestrenar al cinema Vigatà de Vic el documental La batalla per les xarxes. El dimarts següent es va estrenar al programa Sense Ficció de TV3. Jo, particularment, no el vaig acabar d’entendre. La sinopsi és clara: «Les primaveres àrabs, les protestes a l'Iran o el referèndum celebrat a Catalunya l'1 d'octubre de l'any 2017 són clars exemples del poder de les xarxes socials en la societat actual. Durant aquestes mobilitzacions, milers d'imatges i vídeos de les actuacions policials, gravats pels ciutadans, es van convertir en virals a les plataformes socials». Així doncs, parlem sobre el que circula o pot circular per les xarxes socials i la potència que pot tenir. 

No obstant, i no és pas el motiu de l’entrada, com us dic no em va acabar de convèncer. Si bé parla de les xarxes socials, posa el focus bàsicament en el vídeo viral d’un policia saltant en unes escales en una escola de Barcelona durant el celebrat primer d’octubre. Diria que és el fil conductor del documental, per també acabar parlant de les fake news. Que és on volia arribar. El documental, de manera encertada, posa en evidència el poder que tenen les xarxes socials per difondre notícies. Això mateix, notícies. Que poden ser certes, o poden ser manipulades. A partir d’aquí, experts que hi diuen la seva. 

Jo, lògicament, no en soc d’expert però com tot, almenys ens adonem de quatre coses. Certament, avui en dia la gent s’informa mitjançant els seus contactes de confiança i, generalment, no contrasta res del que li arriba. N’arriba massa d’informació, i és impossible contrastar-la; més encara si no tens contactes i/o no tens temps per fer-ho. Aleshores, algú diu que les vaques volen (no pas La Vanguardia), i com que tenim confiança amb el qui ens ho diu, li donem veracitat i ho anem difonent. Si bé això és anecdòtic, no es pot pas dir el mateix quant a altres notícies. Imagineu que l’adversari d’algú difon a cercles de confiança una mentida que compromet a l’algú. Això es va escalant (per la confiança o credibilitat que donem a qui ens informa) i es va escalant: el que era una invenció —malèfica— acaba essent una cosa inqüestionable per la societat; encara que totalment falsa. 

Molts estats juguen amb això. Ho hem vist darrerament. Diuen una mentida o manipulen unes imatges o declaracions i les difonen. Jugant amb la confiança i sensibilitat de la gent, guanyen adeptes i, encara més, juguen amb una cosa tan perillosa com l’odi. Tampoc en vull parlar avui però queda anotat. Al capdavall, i el que és altament criticable, és que les fake news sempre acaben essent responsabilitat dels usuaris de les xarxes socials. I és on jo faig la crítica. Darrerament se n’ha parlat molt del terme anglès, quan d’antany sempre se n’ha dit manipular i mentir. A vegades amb mala fe, a vegades inconscientment. I si els usuaris de xarxes socials i aplicacions en són responsables, també ho són, tant o més, els malanomenats periodistes. I aquí rau la meva queixa. 

Un usuari és un usuari i si bé se li pot demanar que no difongui coses que no creu certes, els periodistes s’haurien de moure per un codi deontològic i no ser partícips de manipulacions i mentides. No és just que tota la responsabilitat recaigui sobre els usuaris, i els màxims difusors quedin impunes. Al mateix temps, és criticable per tots els programes i periodistes que ho han alertat però que no gosen atacar a companys de professió. Que, com dic, no sé si són companys de professió de carrera i moral, o senzillament, llicenciats en periodisme com ells. El periodisme ha de ser, sempre, crític, però també ho ha de ser amb ell mateix. Només cal escoltar televisions espanyoles per veure el biaix de la seva realitat, contraposant-t’ho amb el silenci de la majoria dels mitjans catalans. Que tampoc estic dient que els mitjans catalans siguin del tot fidels a la veritat. Trist, molt trist. 

Per això, com sempre dic, mira diverses fonts, qüestiona’t tot el que passa al teu entorn, contrasta i, en la mesura que puguis, viu-ho tu mateix. Al cap i a la fi, de realitat només n’existeixen dues, la de cadascú i l’altra: a vegades coincideixen; a vegades s’aproximen.