Carles Costa i Muntadas

El proper dilluns dia 14 de setembre a les 19h està programada una nova conferència sobre l'Antònia Bardolet, a càrrec meu. Serà la tercera dissertació que faig sobre la vigatana i em fa tanta il·lusió com la primera. La conferència és en el marc del Cicle de Dones Vigatanes que ha organitzat el Casino de Vic. Títol : «Àntonia Bardolet, una estrella en l’univers vigatà» Data - hora : 14 setembre - 19:00 - 20:00 Lloc : Sala Modernista del Casino de Vic Sinopsi: La Vic de finals del segle XIX i principis del XX va viure una de les etapes culturals més brillants de la seva història. En aquell context va destacar la figura d’Àntonia Bardolet, una dona polifacètica que va sobresortir en àmbits tan diversos com la ciència, la literatura, la cultura i la defensa de l’educació femenina. Malgrat la seva rellevància, el pas del temps l’ha convertida en una figura poc coneguda pel gran públic. Aquesta conferència vol recuperar la seva trajectòria i reivindicar el seu paper dins l’anomenat uni...

« Joaquim Salarich i Verdaguer / Cronista de la ciutat / 1816 - 1884». Aquesta és la lacònica inscripció que roman en una llosa a de la plaça del Carbó, segons com, amagada darrere d’unes cadires al costat de les escales. La làpida no fa justícia a qui és dedicada. Aquí, anys ha, hi havia hagut la casa de Picó o de Morgadès, que és on nasquí aquest vigatà il·lustre. Abans de l’actual llosa, n’hi havia hagut una altra de —al meu parer— més encertada: «Joaquim Salarich i Verdaguer / Erudit metge, bon patrici / cronista de la ciutat». El doctor Salarich és el pal de paller d’una nissaga important de metges estretament vinculada a l’Hospital de la Santa Creu: el seu fill Josep Salarich i Giménez; el fill d’aquest, Joaquim Salarich i Torrents, i el germà d’aquest últim, Miquel dels Sants. Així mateix, és el germà de la primera dona proposada com a vigatana il·lustre, na Felipa Salarich i Arqués , filla de la Caritat de Sant Vicenç de Paul. Finalment, fou cosí tant de mossèn Cinto Verdaguer...

Del verb inventat enVICar . En qüestió de pocs mesos es duran a terme diversos esdeveniments que m’exhorten a escriure unes línies. Començant pel principi i més proper, ens disposem a celebrar una nova Festa Major a Vic. Així mateix, el juliol és per a molts l’inici de les vacances. El dotze d’agost hi ha previst un eclipsi solar. Finalment, el mes de setembre —i si no m’erro— està previst el Festival de la Carxofa a Califòrnia, més concretament a Castroville, que es convertirà en la capital mundial d’aquest capítol immadur i comestible. Com pretenc lligar-ho tot plegat? A través d’un vigatà nascut el 1846 d’acord amb l’Arxiu Municipal. És a dir, enguany es commemora el cent vuitanta aniversari del seu naixement. Parlem d’ Eusebi Molera i Bros , el vigatà que, literalment, va fer brillar part d’Amèrica. Si teniu pensat anar de vacances a Califòrnia i encara no heu organitzat la ruta, us pot fer gràcia aquesta informació. A la costa del Pacífic hi trobem el Parc Estatal Andrew Molera. D...

La història de Ramona Llimargas és singular. Totes les de les dones que confeccionen Victòries ho són, però la de la mare Ramona Maria del Remei potser encara ho és més. Dintre del llibre m’hi referiré expressament i entendreu per què ho dic. Al meu entendre, la mare Ramona té virtuts i feu mèrits per merèixer tenir un lloc a la història no pas com l’hi té, sinó destacant altres aspectes. És, com tantes altres, una vida reblerta de dificultats des de la seva infància, atapeïda de lluites, fins una guerra civil pel mig, i d’esperit fundador. Ella posà la llavor d’un nou institut religiós. Tanmateix, seguint l’exemple de la seva vida, la seva fundació va néixer amb moltes dificultats, va sobreviure amb molta arduïtat, i actualment ja s’ha dissolt. Ramona Llimargas Solé va veure la primera llum a les quatre de la tarda del vint-i-quatre de març de l’any 1892. La veié en una casa de dues plantes al carrer del Remei número trenta: a jutjar pels padrons del 1899 i 1895, nasquí a casa del se...

Formen part de la compilació Victòries diverses dones que en el seu dia foren fundadores realitzadores. No es pot dir que Maria Teresa Saits avantatgés en virtuts a la resta, però sí que les va sobrepassar, i amb escreix, en prematura. De fet, ho fou tant, que possiblement això és el que la fa més especial: la capacitat de liderar la nova fundació d’una congregació amb poc més de vint anys. A més, tal i com l’autor de la seva biografia indica, la vida d’una persona bondadosa, encara que no hagi estat canonitzada o vista reconeguda la seva vida de virtuts, en cap cas significa que no sigui igualment un tresor inestimable. És el cas. Com tantes altres, visqué poc, però el suficient per posar l’esqueix d’un nou jardí que amb el temps veuria aflorar multitud de belles roses en aquest camí ple d’espines. L’origen de la família Saits cal anar-lo a cercar a Gurb de la Plana, municipi limítrof de Vic i situat just al nord. Més concretament, dintre la parròquia de Sant Andreu de Gurb, a mig ca...

Sor Arcàngela de Ferreras és una d’aquelles dones que segurament havia tingut una gran aurèola fins al tombant del segle XIX però ha passat a l’oblit. Si més no, és a la conclusió que un pot arribar després de llegir-ne quatre paraules del gran doctor i primer cronista de la ciutat, Joaquim Salarich i Verdaguer , i dels versos dedicats de l’excels poeta Jacint Verdaguer. Curiosament, aquests primers versos els trobem en un poema dedicat al bisbe de la diòcesi vigatana, Josep Morgades (1882-1899). Naturalment, anys abans d’esclatar el seu conflicte. També hi apareix la jove Teresa Bergadà, filla de Maria Osona : [...]De les flors que s’hi esbadellan [a Vic] / s’en pot fer l’Esglesia un ram, / hon no hi mancant roses veres / totes vermelles de sanch, / com la mártir Celeriana, / com Lluciá y Marciá. / Entre aqueixes roses veres / Hi poncellan lliris blanchs, / Sor Arcángela Ferreras, / Teresa Bergadá; / Com sant Just humils violes, / girassols com san Bernat. / Claret allí s’fèu apóstol,...

Maria Osona fou una d’aquelles dones emprenedores i tenaces a qui, sense risc d’excedir-me, devem la fundació d’un convent de carmelites descalces a la ciutat de Vic . Com veurem a Victòries , el camí fou ple d’espines. De fet, d’ençà de l’embrionària idea de la fundació res fou planer. No obstant això i tots els entrebancs que han tingut al llarg dels més de tres-cents vuitanta anys de la seva història, les filles de santa Teresa sempre han tingut la providència al seu costat i sempre han trobat la manera de superar les adversitats. Fins avui, data en la qual el convent de Santa Teresa vigatà gaudeix, no només d’una gran salut, sinó també d’un futur molt pròsper. En definitiva, un clar exemple del salm que assevera que «els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega». Maria Osona no estigué sola en aquesta titànica empresa, sinó que rebé el suport imprescindible dels seus germans de consanguinitat, com també el del bisbe de la diòcesi vigatana, Gaspar Gil (1635-163...

D’acord amb el seu lloc web, Catalonia Sacra (CS) és un projecte conjunt dels 10 bisbats amb seu a Catalunya (arquebisbat de Barcelona; arquebisbat de Tarragona; bisbat d’Urgell; bisbat de Girona; bisbat de Lleida; bisbat de Sant Feliu de Llobregat; bisbat de Solsona, bisbat de Terrassa; bisbat de Tortosa, i bisbat de Vic ) creat l’any 2012 amb la voluntat de dinamitzar el patrimoni cultural de l’Església. Les seves línies de treball es basen en tres objectius: oferir formació i informació sobre el patrimoni cultural d’arrel religiosa, generar activitats per a la millora del seu coneixement i ajudar a la gestió dels equipaments. Per fer-ho, cada any programa una sèrie d’activitats que podeu consultar al seu lloc web. Particularment, he anat a unes quantes i sempre s’aprenen coses, a banda que els ponents o guies són persones molt enteses. És molt recomanable. Com  sempre dic, no és el mateix veure patrimoni, que no que t’expliquin el patrimoni. Ahir feien una visita guiada per conè...

Aleshores sí, quan ho tenia tot llest, error de principiant. O no. He asserit més amunt que vaig trobar John Bux a centenars de llocs: podria dir milers i no mentiria, però no arriben a tres. Tanmateix, continuava sense conèixer concretament l’inici i la fi de la vida del crac mundial. És a dir, la data de naixement i la data de defunció. Per un altra circumstància que no sabria dir, alguna cosa em va exhortar a fullejar un llibre que tenia a casa i encara no havia ni mirat: Osona: testimonis del segle XX . Com podia no haver-ho fet? El fet és que Ramon Masferrer m’ho fa trontollar tot: «El 1972 actuà per darrer cop a Vic, al teatre Vigatà, després de quaranta anys d’absència. Morí quatre anys després, a Barcelona, d’un càncer de pròstata».  Què faig? No em queda altra que anar on tot va començar, a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, a la recerca de noves pistes. Alerta... que hi anava amb la il·lusió de trobar la resposta de quan va morir, però també amb la il·lusió de no obr...

A banda d’aquestes dificultats, n’hi ha més, que fins al moment no m’havia vist necessitat de fer-ho. En John Bux, rere les passes de l’home de goma he elaborat un glossari de termes. Jo, ho reconec, molts termes els desconeixia i he imaginat que alguns lectors es trobarien amb el mateix impediment. Cap problema. Per això també hi ha les noves tecnologies. Amb la seva ajuda, hem escrit un glossari de termes contextualitzat als anys vint i trenta del segle passat. Tot amb tot, per saber què és un tap-dance , un yale , un grill-room , o un chansonnier , per posar mers exemples. Això de la contextualització és una mania força meva, però crec que del tot necessària. És per això que en els escenaris on va actuar Bux, he intentat cercar-ne quatre línies sobre la seva història: em refereixo als teatres. Només, que no és poc, ho he fet pels escenaris de Catalunya i Espanya. No he volgut anar més enllà. O no m’ho he plantejat... que tal i com ho dic semblaria que l'únic que m'ha impedi...

Treballar amb les hemeroteques és relativament difícil. Fins el dia d’avui, les intel·ligències artificials hi tenen accés limitat i has de saber què cerques perquè no entenen o saben què pretens trobar. En aquest sentit, cal dir diverses coses sobre les hemeroteques i/o sobre Bux . En primer lloc, només pots cercar sobre les que són obertes o existents. Sembla obvi... però ho dic en el sentit que no he pogut cercar en presumptes hemeroteques de més de mitja Europa. Se m’acudeix Itàlia, on no n’he trobat; Anglaterra, on m’havia de subscriure; Noruega; Alemanya; Suècia... Si travessem l’Atlàntic, tampoc l’hem pogut cercar a l’Argentina, ni a Mèxic, ni, tristament, als Estats d’Units d’Amèrica o Cuba. Tenint en compte això, pren tot el sentit el de l’obvietat. Dit això, hi ha altres dificultats afegides. El programari amb el qual pots trobar el que cerques en les hemeroteques funciona amb reconeixement de caràcters. Per entendre’ns, és com quan entres a una zona no permesa amb el cotxe i...

És el terme literalment traduït del tradicional  making off anglès. Era per posar un títol perquè em venia de gust explicar una mica com s’ha fet John Bux, rere les passes de l’home de goma . Començant pel principi, crec que ens remuntem com a mínim a l’agost del 2019: fa més de sis anys! Dic que crec, perquè és la data dels primers documents que tinc. Jo diria que estava més o menys immers en un treball que, sigui dit de passada, difícilment veurà llum. Era la tercera figura que intentava desglossar (o no), després d’Antoni de Sant Jeroni, i del baró de Savassona. A partir de llavors, o a mig fer, van venir Maria de les Llagues Osona i Mongraula; Arcàngela de Ferreras i Bosch; Maria Teresa Saits i Vilardebò; Ramona Llimargas Solé, i l’ Antònia Bardolet . Sí, ho he escrit bé.  Aquestes cinc dones em donava prou material per un llibre sol, i vaig pensar en Victòries . El cert, però, és que l’Antònia Bardolet no acabava d’encaixar amb les altres quatre, i també tenia prou infor...

Sempre s’ha dit que els vigatans som gent tancada. Bé, l’adverbi de temps seria una mica imprecís. En realitat, el tret distintiu es va popularitzar arran de la novel·la de Miquel Llor Laura a la ciutat dels sants a partir de l’any 1931. És cert que aquella novel·la pseudofictícia va definir la societat vigatana d’una època concreta de manera força fidel. De ben segur, sense manca de raó. Malgrat això, el personatge que presentem seguidament, trenca totalment amb aquest estigma. I a banda d’aquest, també amb el que afirma que a Vic tot era seny i pràcticament només ha donat glòries de caire religiós. En aquest cas, parlem de John Bux —nom artístic—, un campió del món de balls excèntrics que va donar la volta al món de cabaret  a cabaret, triomfant arreu on anava, fins la capital per excel·lència de tot aquest món de varietats: París. Segurament, caldrà fer una mica d’esforç per avesar-nos al vocabulari emprat al món de l’espectacle, i més concretament al del cabaret: trobareu un ...

Acabo aquesta llarga redacció després de vacances amb coses de Vic. Més concretament, amb personatges de Vic. I, primer de tot, cal parlar de la Pilarin. Un dia, com qui no vol la cosa, la meva mare li va dir que em faria il·lusió que tingués el meu llibre de Victòries . I, de manera molt il·lusionada i emocionant, va sonar la flauta. Vàrem quedar un diumenge a la tarda per portar-li Victòries a casa seva. No hi anava sol, sinó que hi anava amb la meva mare, és clar, i també armat amb la Petita història de Josep Pratdesaba , llibre del recent nomenat Vigatà Il·lustre escrit per Montserrat Viver i il·lustrat per la mateixa Pilarin. El motiu d’anar-hi amb aquest llibre era molt simple. Aquest treball ha estat recentment editat i jo soc l’autor del paràgraf que hi és a mode de pròleg. Així doncs, puc afirmar que tenim un llibre compartit amb la gran Pilarin. Sé que ha il·lustrat més de mil llibres i això de tenir un llibre a mitges (essent molt benèvol) ho pot dir molta gent... però és ...

Passats mesos de la incorporació de Josep Pratdesaba i Portabella a la Galeria de Vigatans Il·lustres ve a tomb a parlar sobre altres figures que bé hi podrien ser, especialment dones. Podríem parlar d’Antònia Bardolet i Boix, de Maria de les Llagues Osona... Però avui parlem de la Felipa Salarich i Arqués. Aquesta vigatana va veure la primera llum a l’antiga plaça del carbó el vint-i-sis de maig de l’any 1828. D’aquí a tres anys seria bonic veure abellir una mica més la Galeria amb la seva efígie per commemorar el dos-cents aniversari del seu naixement. Felipa Salarich és, segurament, la primera dona proposada per a la Galeria. Ho va fer en diverses ocasions ni més ni menys que el canonge Collell. Ho feu per l’exemplaritat que va demostrar al llarg de la seva vida, dedicada als malalts pobres i posant en risc la pròpia pell, i també per reivindicar presència femenina en una galeria aleshores totalment masculina.

Quan va sortir la notícia fa uns dies no vaig donar-hi gaire importància: «Moguda contra la presència del president dels bisbes a l’ofici de festa major de Vic. Les comparses es “planten” i faran un acció contra el polèmic arquebisbe de Valladolid». Vaig pensar que no era més que la típica rebecaria a la que ens tenen acostumats i no passaria d’aquí. El problema ha arribat avui mateix, quan «El Bisbat de Vic suspèn l’ofici de festa major arran de la polèmica amb el president dels bisbes». És un dia trist, molt trist. Deixeu-me dir per endavant que, com no podia ésser d’una altra manera, no comparteixo gens ni mica les idees de l’arquebisbe de Valladolid. Em sembla una persona non grata i segurament m’uniria a l’opinió dels mateixos que s’han plantat. No obstant això, no s’han de barrejar conceptes. Em considero un enamorat de Vic, de la seva història, catalanista (independentista —amb moltes ganes de deixar de ser-ho, però independentista), i profundament liberal: intento aplicar en t...

En commemoració dels 400 anys de la mort de sant Miquel dels Sants , el proper diumenge dia sis de juliol farem una ruta a peu pel centre de la ciutat per conèixer i compartir la figura del patró de Vic mitjançant escenaris representatius de la seva vida a la ciutat. Quan dic farem vull dir que la ruta la faig jo mateix.  D'escenaris d'aquests n'hi ha pocs, menys encara pel centre de la ciutat, però bé... he buscat alguna excusa del lloc en qüestió per parlar de la vida del vigatà. La ruta començarà a la plaça de la Catedral a dos quarts d'onze. L'activitat, com no podia ser d'altra manera, és gratuïta. No obstant això, sí que cal reserva prèvia i la podeu fer a cultura@vic.cat / 938 862 100. L'aforament és limitat. Porteu aigua, que crec que farà calor! La durada aproximada és d'entre 75 i 90 minuts. La intenció és acabar a la mateixa casa nadiua, on a les dotze es fa De portes Endins , que no és altra cosa que l'accés lliure a la casa natal del san...

El proper dimarts dia quinze compartirem amb qui vulgui la presentació del meu quart llibre titulat «Victòries» . Si no hi ha cap imprevist serà dimarts a les 19.00h al Centre Cívic Joan Triadú de Vic. Hi esteu tots convidats i ho podeu fer arribar a qui vulgueu.