Carles Costa i Muntadas

Escrivia el desembre del 2012 (!), que “Per mi, a nivell polític només hi ha interès si 1) hi tornen a haver eleccions d’aquí a quatre dies; 2) es fa la consulta; 3) es declara la independència o 4) ens extingim com a poble”. Ha plogut molt des d’aleshores... També he escrit en alguna altra ocasió que visc molt més tranquil des que m’he apartat del circ esperpèntic polític. Podria dir política, però jo personalment entenc altres coses per política; i no tenen res a veure amb el que fa temps estem vivint. També és cert, però, que tenia ganes d’escriure quelcom a l’abandonat bloc i no trobava mai el què… bé… sí que ho trobava però.. perdre-hi el temps… I, avui, tot i la mandra, ho aconsegueixo. Recórrer a l’hemeroteca personal és divertit, i més encara en aquests casos. Sense ànim de ser pretensiós i arrugant, el meu hauria pogut ser un bloc interessant; generalment no agradava el que deia per la contundència amb que ho deia però, mai he deixat de dir-ho per aquesta raó i, ni molt m...

Fa uns dies em demanaven el motiu pel qual afirmava que la consulta per la independència no es realitzaria. Vagi per endavant que és un convenciment. No tinc cap bola de cristall ni he anat a veure ningú que en tingui alguna; tampoc és cap desig. Per situar-nos, us convido a llegir, abans de res, aquesta entrada titulada La via del referèndum  de quan es va començar a parlar sobre el gran canvi de direcció dels convergents. Jo, ja no ho veia gens clar i, quants més dies passen, menys li veig. Una de les vies per independitzar-nos i que alguns sempre hem defensat és la declaració unilateral d’independència (DUI). Un acte contundent al si del Parlament de Catalunya on els diputats la declararien. El trencament amb Espanya, és immediat. Com bé la paraula indica, t’independitzes d’Espanya, de manera que et poses sota empara i legalitat internacional i no pas sota l’espanyola; aquí hi ha la gran diferència en fer un referèndum/consulta. Un cop tens l’estat al sac i ben lligat, amb ...

E(RC) ha estat la gran sorpresa (en terme positius). En cercles reduïts, ja ho havia previst. No em sorprèn que hagi crescut però, 21 diputats no crec que s’ho esperessin ni ells. Com en el cas de CiU, cal buscar l’èxit (fracàs/explicació pel cas de CiU) en el passat i cal fixar-se en aquest per no vessar-la de nou; és més un avís per a ells que per mi. Ara mateix, E(RC) té una gran responsabilitat perquè, espero, hi haurà una coalició de govern nacionalista per tirar les coses endavant (CiU i E(RC) sumen 71 diputats). Mas així ho ha insinuat. Lluny del seu lideratge, ja ha dit clar que ell sol no ho podrà tirar endavant i ha derivat responsabilitat cap a altres. Em sembla perfecte; només espero que aquests altres siguin E(RC) i aquests estiguin a l’altura. Dic que cal mirar enrere perquè E(RC) va patir una gran davallada amb el segon tripartit i pel fet de centrar el seu discurs en l’Esquerra, molt abans de la Republicana i lluny de la Catalunya. I, després de la gran patacada - ...

Demà és el gran dia. La gran festa de la democràcia. De manera que aquesta serà la darrera entrada al respecte. D’ençà del recull d’entrades sobre els programes electorals, he estat força desconnectat de tot plegat. Com passarà en cada eleccions, guanyaran tot alguna cosa i la que perdrà segur serà la gran protagonista: la democràcia. No ho dic pas per dir però, em sembla que l’insult a la intel·ligència que s’ha destil·lat en aquesta campanya, demostra que entre tot, disposem de molt poca cultura i maduresa democràtica.  Per anar tancant temes, deixeu-me començar pels socialistes. Certament, m’importa ben poc el resultat que puguin obtenir. El que em crida més l’atenció, és que Pere Navarro, proposa una cosa que no depèn d’ell. Federalisme. No és el moment de valorar aquesta opció que no crec que estigui dins el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española o del vocabulari dels espanyols però, això sí que s’ha de posar d’acord sí o sí amb els socialistes espanyols que...

En l’anterior entrada ho vàrem deixar apunt per les eleccions autonòmiques del 2010. El lema fou: independència, democràcia i treball. Jo, amb el temps, vaig arribar a la conclusió que l’ordre era el revés ( treball, democràcia i independència ) i em vaig quedar sol. Disposava l’organització, aleshores, d’un llibre d’estils per tal que la xarxa no fos una olla de grills i un despropòsit. Aleshores ja es va alertar que la marca Reagrupament tenia un munt de variants a la xarxa (uns posaven el logotip, d’altres una senyera, d’altres el nom o una foto...) i no donava una imatge de cohesió ni seriositat. En el cas dels rètols dels actes (se’n van fer més de 1.000!) també era una barra lliure. Es va alertar però... Res. I van arribar les eleccions. RCat no va tenir representació.  Tothom ho va titllar de fracàs menys molt poques persones. Una d’elles, jo. Ja ho vaig dir aleshores i ho he mantingut fins a data d’avui. Reagrupament, va ser un èxit . Si l’objectiu era el país, es va f...

Com ja he anat anunciant en diverses ocasions, en termes d’independència, liberalisme i llibertat d’expressió, l’entrada de Reagrupament. Espero que ningú em malinterpreti; no pretenc fer mala sang i, si algú creia que ho faria, anava errat. Només tracto, com he fet tantes vegades al meu bloc, d’analitzar la situació. Lluny del que la gent pugui creure o extreure, la situació de Reagrupament m’entristeix profundament; alguns ja ho sabeu. El Reagrupament que vaig veure néixer i créixer, no es mereix la posició actual. He esperat tant de temps perquè volia, d’alguna manera, una excusa major o punt de partida confirmat. La confirmació i el que em dóna peu a escriure-ho ha estat el programa electoral de CiU.  El detonant comença quan Reagrupament, abans de conèixer el programa electoral (o si més no abans que es fes públic), decideix donar suport a Mas. De manera incondicional. Penso que va ser un error gravíssim. No donar suport a Mas o a CiU, sinó fer-ho incondicionalment i sens...

Després de la darrera entrada CiU a les eleccions  on afirmava que acordar celebrar un referèndum d’autodeterminació era un error enorme, tinc la necessitat d’explicar-me millor. Com sempre, alguns pensareu que sóc un derrotista, pessimista, radical o el qualsevol cosa amb connotació negativa. Els que ho penseu, partint de la informació que és pública (acord per part de les forces nacionalistes de fer un referèndum), agrairia que -a través d’arguments racionals- em corregíssiu. Com és evident, explico el que penso i amb la informació de la qual disposo.  En primer lloc, insistir amb el que deia, cal definir moltes coses i, possiblement la més important, és veure què posa el programa electoral de CiU. Dit això, fer-vos una petita introducció fent ús d’un dels meus defectes de professió. Com sempre us dic, amb informàtica, cal contemplar totes les possibilitats i, darrerament, la gent, empesa per la il·lusió i l’embranzida, només contempla la millor. Aquella que diu que ser...

Aquesta és la pregunta que es fa la gent d’ençà de la negativa de Mariano Rajoy al pacte fiscal. Gracias Mariano. Val a dir que molts ja havíem augurat el fracàs de la martingala fiscal . Jo havia escrit en diverses ocasions; en l’entrada de El pacte fiscal (2)  ho trobareu resumit i els enllaços corresponents. Bé, doncs, des d’un punt de vista polític, ja ho vaig dir quan vaig parlar del ResCat . Mas ha fracassat; novament. Va fracassar políticament quan va demanar el rescat, i ha fracassat ara amb l’enganyifa amb la que va engalipar a milers de catalans a les eleccions del 2010. Això vol dir que l’hem de penjar/crucificar? Nooooo. I menys tenint en compte que és la personificació del gran senyor Satan i la gent el percep com un gran líder. Només cal veure la recepció a la plaça Sant Jaume del dia del no. No l’hem de desaprofitar! al contrari. Anem a pams. Reunió a Madrid amb Mariano. Mas es quadra. Gràcies, president. No va fer com va fer amb l’estatut(et) i no ens va v...

Nacions com Escòcia i el Quebec han aconseguit en el passat, i molt probablement ho tornaran a aconseguir a curt o a mig termini, convocar referèndums d’autodeterminació, com a expressió del “dret a decidir”, malgrat que l’ordenament jurídic dels seus estats respectius (el Regne Unit i el Canadà) no preveu explícitament aquest dret. D'acord amb aquest principi, es pot convocar un referèndum perquè aquests ciutadans expressin la seva voluntat vinculant sobre constituir o no un Estat propi. La Constitució Espanyola de 1978 només reconeix l’existència d’una única nació sobirana que pot exercir el dret a decidir: el “poble espanyol”. Aquesta negativa de l’Estat espanyol a reconèixer el poble català com a subjecte amb sobirania pròpia, no permet plantejar els nostres drets històrics com un afer intern espanyol. Per tant, és impossible resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya de manera gradual. En un moment donat cal trencar amb la legalitat espanyola, acollint-nos a la legalitat...

La darrera entrada complicada que vaig fer va ser la de tancada una etapa política . Quan dic difícil, no em refereixo a nivell d’escriptura, gramàtica... sinó el simple fet d’escriure-la. D’alguna manera, emocionalment o per por a la mala interpretació.  Ja vaig dir al dia que va néixer que veia molt d’escepticisme tot això de l’Assemblea Nacional Catalana i l’Associació de Municipis per la independència . En algunes converses mantingudes, personalment defensava la postura que era el camí a seguir per Reagrupament. Ho podeu recordar a la cinquena entrega de l’ Organitzem-nos . La idea era tenir presència en diversos àmbits: el social i el polític. Reagrupament hauria pogut desenvolupar les dues branques i així la gent sabria on és i què fa. Ara mateix, segons per què és una associació i segons perquè és un partit polític; així, costa de definir-se i d’explicar-se.  En aquest sentit, i és una opinió que cada dia que passa trobo arguments per reafirmar-ho, algú està fe...

A primera vista, no tenen res a veure però, rascant una mica i coneixent-ho mínimament, crec que sí que tenen un tret comú. Ras i curt, Ambdós van un parell de passos per davant de la societat que va un pas enrere. Dit d’altra manera, no conflueixen en el mateix espai temps. És trist, però crec que és així.  En primer lloc, Google. Google va començar amb un el cercador, seguit d’un correu electrònic... i un munt més d’aplicacions. Els que estàvem més o menys en aquest món, hi vàrem apostar de seguida. Recordo fa molt anys quan Google va oferir 2Gb (2Gb!) d’emmagatzematge pel correu electrònic. Si mal no recordo, Hotmail (el que estava de moda aleshores), oferia 10MB. Jo, tenint correu de Hotmail, no m’ho vaig pensar dues vegades. Passat molt temps, qui discuteix ara el correu de Gmail o el cercador? Han hagut de passar mot anys però... 

Aquesta setmana el diari ABC va fer una gran portada: “Tenemos un problema”, amb l’’Ñ’ trencada. Gran portada, sí senyor. I més encara, tenint en compte que avui en dia la premsa escrita cada dia va a menys. D’altra banda, tampoc trigaren a sortir respostes d’altres diaris. Un tema a part però que més o menys han coincidit en la línia temporal, són les portades del diari esportiu El 9 esportiu que, referint-se al sorteig de la Champions, titulava “8 equips de 8 països”. Però, referències a part, sí, certament, tenim un problema. I fa 300 anys que el tenim i no hi ha manera de resoldre’l. Bé, en tenim un de molt gran i d’altres de petits. Centrem-nos en el gran. Fa pràcticament 300 anys que ens van colonitzar i encara estem igual. I què fem per resoldre-ho els catalans? Hi ha qui fa molt i hi ha qui només es queixa i en culpa l’enemic. Que si no ens deixen parlar en català, que si ens deuen diners, que si no ens deixen posar el CAT a la matrícula... Que ens roben... Els espanyols e...

Entrada complicada d’escriure però, la vull fer. Dic difícil d’escriure perquè també pot ser difícil de llegir i fàcil de malinterpretar. Però l’ànim d’aquest bloc, des de la seva creació, sempre ha estat la de la llibertat d’expressió i de pensament. És per això que, malgrat el tema sigui el que és i que alguns podrien creure que ho faig per “fer mal”, no és així. De fet, si en diverses ocasions he opinat sobre E(RC), PSOE i CiU, no veig perquè no ho hauria de fer sobre Reagrupament Independentista.  Tot va començar un dijous 30 d’abril de 2009. Venia del desencís d’E(RC) i em convidaven a un dinar a Puigcerdà. A la set de la tarda havia de tornar a ser a Vic per anar a una conferència sobre Networking però, no podia faltar-hi. No només vaig veure la llum amb l’explicació d’un projecte, sinó que, el diumenge següent ens reuníem uns quants per donar suport al projecte i començar-hi a treballar. 

Bé, avui és un dia d’aquells que, qui més qui menys, tothom hi diu la seva; no seré l’excepció. No tinc massa temps però, molts pensaments al cap. Per altra banda, avui també és un dia que costa de passar perquè tots els mitjans i opinadors parlen del mateix. Sincerament, avui he fet la lectura molt ràpida d’articles i de notícies; res de nou. Tampoc crec que jo aporti res de nou, però, si més no ho deixo anar. Permeteu-me deixar clar que, per sobre de tot, m’interessa l’independentisme. Amb això vull dir que la majúscula patacada dels socialistes ni em consola ni compensa els tres únics diputats de la coalició independentista. Alguns ara em diran que faig demagògia però, no és cert. Pensava i continuo pensant que, des de la vessant independentista, hi havia tres opcions: la coalició, el PP o un partit minoritari; cosa que, de rebot també afavoria la majoria absoluta del PP.

Bé, doncs, ha arribat el dia d-1. El d és demà, però avui és el dia de la reflexió. Jo, encara no he tingut prou dies per reflexionar i encara no sé què faré. Entre avui i demà ho hauré de decidir però, com diu el tòpic, l’important és participar. Mai millor dit. I torno a pensar en el millor per Catalunya i no sé què és el millor . Certament, ens manca molta informació per prendre una decisió acurada. Tinc els mateixos dubtes que la primera vegada que vaig escriure sobre les eleccions espanyoles ara ja fa molt de temps.  Abans de tot, permeteu-me reformular 4 coses. La primera és que la campanya ha durat setmanes i setmanes, i no pas 15 dies com està establert; sort, s’ha acabat. La segona és que hi haurà gent que no podrà votar amb tot els show del vot per correu; francament, tractant-se d’un país tant poc democràtic com Espanya, no em sorprèn gens. La tercera és que TV3 (la seva) podrà tornar a informar amb criteris estrictament periodístics; és a dir, o bé no hi notarem la...

Si m’ho permeteu, avui toca una entrada si més no estranya. És un poti-poti de sentiments, sensacions, astrologia, records, desitjos, esperança, medicina... Una mica de tot i no massa de res que ni tant sols sé per on començar. Algú em diria: “pel principi”, però, on és el principi? Tothom coneix el terme de catalanofòbia, oi? Doncs m’acaba de venir al cap un altre terme: catalunyitis: patiment pel teu país; en el meu cas, Catalunya. No hi puc fer més. Pateixo. Els que hagin vist la pel·lícula The Green Mile entendran de què va la història. Pels que no l’hagin vist, un parell de coses: 1) us la recomano i 2) va d’una persona que sent el que passa al món i en pateix les conseqüències; quan hi ha alguna maldat, assassinat o el que sigui, ho sent en la pròpia carn. Doncs, salvant algunes distàncies, em passa més o menys el mateix. Sóc un enamorat del meu país i me’l sento meu. I per tot plegat pateixo.

Després de les quatre anteriors entregues ( primera , segona , tercera i quarta ), decideixo posar-ho en solfa sobre una organització determinada: Reagrupament Independentista. De la mateixa manera que després de Miquel Calçada i Olivella van aparèixer d’altres amb el mateix concepte de programa (pensant-t’ho prou bé, els programes de l’Albert Om i de la Titiana Sisquella tampoc deixen de ser un afers interiors), Reagrupament és el pare moral del concepte independència unilateral des del Parlament i transversalitat. Tot el que ha aparegut posteriorment, agradi o on, tenen com a referència aquesta associació. I ho faig pensant una mica amb el futur i com fer-la créixer. I se m’acut que, tenint en compte la situació general del país i de RCat en particular, desbrossaria l’organització en dues branques diferenciades d’alguna manera. Per una banda, la branca política, per l’altra la branca associativa. La motivació per fer-ho així és la lectura del passat, present i un hipotètic futur...

Avui ja fem la quarta entrega d’Organitzem-nos. He deixat per quasi el final aquest concepte que vaig estudiar a la UOC i em sembla molt interessant. De fet, el concepte fa referència a les empreses i, tot i que ja he recalcat que una organització no professional no hi ha ni hi ha d’haver gratificació remunerada, sí que el comportament hauria de ser el màxim semblant al comportament de qualsevol empresa; qualsevol de gran i que vulgui continuar essent-t’ho, és clar.  El concepte doncs, era de la xarxa d’empreses, a l’empresa xarxa . Extrapolat a organitzacions, seria de la xarxa d’associacions, a l’associació xarxa . És molt fàcil d’explicar i ens hi posem de seguida. Veureu que algunes de les característiques són més pròpiament de i per a empreses però, les mencionarem igualment. Cal tenir present, abans de tot, que la tendència de les empreses, cada vegada van més cap a aquesta línia. És a dir, el futur de l’organització de les empreses passen per interioritzar aquest concep...

Sovint penso en el futur i si mai arribo a tenir fills. Això em porta a pensar en el fet que alguns dels meus amics ja disposen de descendència i en el que els hi podran dir d’aquí a uns anys. Alguns ja haureu endevinat per on van els trets. Aquells que ja sou pares o esteu a punt de ser-ne, imagineu-vos, tal com van les coses, el futur dels vostres fills. Si el visualitzeu com el visualitzo jo (força negre si on podem créixer com a estat), què respondreu als vostres fills el dia que us demanin: “què vas fer per mi i pel meu país”? Imagineu-vos aquesta situació i la resposta. Amb totes les retallades en sanitat i en ensenyament, quan al vostre fill li falti quelcom o, en el món globalitzat que vivim i viurem no pugui competir amb els millors professionals del futur i no tingui un futur pròsper o feina, què li direu? “No fill, nosaltres fa vint anys que tenim el dret a decidir, però ara no toca”.

Seguint amb les entrades d’organitzem-nos, avui la tercera part. Les setmanes anteriors havia escrit les dues precedents; poder llegir-les aquí i aquí . Avui, parlem de comunicació. De la mateixa manera que és important tenir presència al carrer, també ho hem de ser en els altres àmbits, anomenem-los virtuals. Sortir als mitjans de comunicació no és fàcil. Però hi ha diverses fórmules per tal d’aconseguir-ho. Tota organització ha de ser capaç de generar notícies i crear notes de premsa. És evident que per poder generar notícies i notes de premsa, cal que l’organització tingui activitat. Ja vaig escriure anteriorment que, en organitzacions no professionals, sense cultura de la meritocràcia, difícilment hi ha activitat. Per tant, en primer lloc, meritocràcia, seguit d’activitat i finalment, generació de notícies i notes de premsa. És un peix que es mossega la cua i que una cosa porta a l’altra tot realimentant-se constantment. Una altra manera de sortir als mitjans de comunicació, é...