Carles Costa i Muntadas

Ja vaig deixar intuir en la darrera entrada dedicada al cafè que m’havia agafat una mica fort... No només això, sinó que tenia pendent d’introduir-m’hi una mica més. Entre cafè i cafè, ho he fet. No diré que lluny queda aquella entrada, perquè no fa ni mig any, però he fet un nou quart de volta al tema... I és que com vaig anunciar aleshores en un cafè? , se m’obria tot un món, i m’interessava aprofundir amb el tema. D’ençà d’aleshores, ja he canviat de cafetera i també de molinet, si bé no he deixat d’utilitzar el mateix mètode i continuo rememorant i homenatjant al gran Antoni Montserrat . També he llegit algunes coses més sobre el cafè... Precisament, la base de les entrades que venen a continuació són agafades del llibre «Todo sobre el Café». Malgrat el títol, val a dir que no hi és tot... però és un bon inici.

Tornaria a començar l’entrada amb el que vaig dir amb l’ experiència viscuda al «Disfutar» , però potser perdia credibilitat. Tanmateix, és cert, generalment no publico ressenyes de restaurants al meu bloc, sinó que ho faig al Google, del qual soc guia local de nivell 7. Dit això, novament l’ocasió s’ho val. Sense ànim de ser pedant, hem tingut el goig d’anar a diversos restaurants i, de Catalunya, ara mateix, em quedaria amb dos. D’un no n’he parlat (fent bona l’afirmació anterior), tot i que no descarto parlar-ne algun dia: «Ca l’Enric», a la vall de Bianya. L’altre, el que avui m’exhorta a parlar-ne, el «Miramar», a Llançà. El particular vincle amb el «Miramar» ve d’anys enrere. Bastants... Ignoro per complet o no recordo gens com em va arribar a oïdes, i com em va despertar alguna cosa. Fos com fos, em va arribar que bàsicament, i quasi de manera exclusiva, elaboren un menú amb peix i marisc. I això em va semblar molt meritori. Pels que sigueu més foodies , podríem dir que el xef d

Amb motiu de la col·locació del primer retrat a la Galeria de Vigatans Il·lustres, l’eminent canonge Collell escrivia a la seva La Veu del Montserrat del cinc de juliol de 1890 unes lletres dedicades al nostre sant patró, sant Miquel dels Sants. Per constatar que la nostra Ciutat dels Sants havia estat fecundada amb la rosada de la gràcia divina, afirmava: Obriu, sino, la nostra historia, brillant com cap altre n’hi hage; noms il-lustres veuréu, noms de grans prohoms que s’assentaren en los consells dels Reys, sabis á qui escoltá tota la nació, y á algun tot lo mon civilisat; guerrers de gran fama que defensaren heróicament la patria, sensats concellers, renomenats artistas y honradíssims artesans; pero desseguit notaréu que lo que á tots alenta y sosté en sas empresas, lo que inspira son cor generós, es la fe acrisolada, sense ombra de preocupacions y la pietat sincera, sense taca de fanatisme, que va passant de pares á fills com sagrada herencia. La Galeria de Vigatans Il·lustres de

Les etapes reconegudes de l’alteració post mortem que vàrem llegir es pot dir que fan referència a la descomposició natural, per dir-ho d’alguna manera. Tanmateix, el llibre Todo lo que queda també explica què se’n pot fer del cos, més encara tenint en compte que l’autora és directora d’un centre on s’estudia anatomia i necessiten cadàvers per instruir als futurs metges. El mètode més típic i clàssic és l’enterrament que fem a occident: dintre un taüt i a un cementiri. Tanmateix, també n’hi ha d’altres que cada dia tenen més adeptes. Un d’aquests és donar el teu cos a la ciència. Això té interpretacions molt altruistes, i d’altres de purament econòmiques. La versió altruista és que el teu cos serveixi per instruir a estudiants de ciència. Dic estudiants de ciència i no de medicina, perquè la ciència engloba moltes coses. En alguna ocasió vaig llegir d’un cas d’una persona que havia donat el seu cos a la ciència i el van experimentar per comprovar el resultat d’exposar-lo a una bomba.

Més enllà de les curiositats del cos humà vistes a l’anterior entrada, l’autora de Todo lo que queda també parla de les set etapes reconegudes de l’alteració post mortem . Els que mireu sèries a l’estil CSI, és allò de saber l’hora de la mort quan troben un cos. Val a dir que l’autora ja adverteix que no és pas com a les pel·lícules i sèries de televisió. La primera d’aquestes etapes és la pallor mortis (la pal·lidesa de la mort). Comença just uns quants minuts després de morir i és visible durant més o menys una hora. Quan el cor deixa de bategar, l’acció capil·lar es para i la sang s’allunya de la superfície de la pell per assentar-se al nivell gravitacional més baix dels cos. No és una etapa que sigui rellevant per determinar l’hora de la mort, entre altres coses, perquè és una característica molt subjectiva. La segona etapa és l’ algor mortis (fred de la mort): el refredament del cos. Tampoc és rellevant per determinar l’hora del decés ja que, d’entrada, no se sap la temperatur