Carles Costa i Muntadas

P199. Creative Commons Reconeixement i Compartir Igual 3.0 No adaptada Aquesta és una imatge que podríem pensar que no té res a veure amb Vic però en realitat sí que hi té molt a veure. Correspon a una municipalitat quebequesa d’uns 2500 habitants i que ocupa uns 563 km2 (entre la superfície de la Cerdanya i el Gironès, 546 km2 i 575 km2 respectivament): Saint-Michel-des-Saints. El nom no és casual. Porta el nom del nostre patró de la ciutat i, de fet, és en honor a ell mateix. El poble va ser fundat pel sacerdot Léandre Brassard el 1863 amb l’afany de colonitzar el nord del Quebec. Sant Miquel fou canonitzat el juny de l’any anterior i per això el va escollir patró i també com a topònim. Per cert, fou la primera glòria a la que al·ludia el canonge Collell. Així doncs, sant Miquel fou el primer vigatà a formar part de la Galeria de Vigatans il·lustres a l’any 1890, la nostra primera glòria. No el podia obviar, entre altres coses, perquè llegint sobre ell s’aprenen moltes coses i en rec

La primera Glòria que he escollit és el Josep Pratdesaba i Portabella. Josep Pratdesaba podríem dir que és el nostre representant a l’estranger. No vull dir fora de Vic, ni fora de Catalunya, sinó molt més enllà. El seu cognom va situar-se més enllà de l’atmosfera, en territori lunar, d’aquí la imatge. El cràter Pratdesaba fou una realitat l’any 1957. Vingué de la mà de la Societat Astronòmica Lunar Internacional. L’origen, però, es remunta uns anys enrere. En la dècada dels anys 1940-1950 es van popularitzar els telescopis miralls gràcies al fet que qualitativament estaven bé i eren més econòmics que no pas els telescopis refractors. La popularització d’aquest tipus de telescopis, naturalment, va motivar l’interès de molta gent pel satèl·lit natural de la Terra i feu que molta gent comencés a fer-hi observacions. La Societat Astronòmica Lunar Internacional, fent bona la dita que més hi veuen quatre ulls que no pas dos, ja va néixer amb aquest propòsit l’any 1956: donar l’empenta a l’e

Enguany fa poc més de 90 anys que es va publicar el llibre Laura a la Ciutat dels Sants de Miquel Llor. La novel·la va obtenir el premi Crexells l’any 1930 però no es va publicar fins la primavera de l’any 1931. (1931, 17 de març). La Veu de Catalunya (núm. 10.850, p. 6) Com sabeu, aquest llibre va tenir una gran repercussió, especialment a Vic, ja que d’alguna manera posava de manifest la manera de ser de la societat vigatana. Al meu entendre, se’ns definia com a persones desconfiades, carrinclones i especialment tancades. Avui m’agradaria parlar una mica d’això, de l’estigma que, segurament, ens vàrem guanyar a pols. No obstant, la intenció no és altra que trencar-lo i veure que vàrem recórrer món. De fet, veureu al llarg de l’exposició uns mapes on he marcat testimoniatges d’algunes de les figures que tractarem. Veurem al final de l’exposició si me n’hauré sortit o no.

La vida sovint té sorpreses molt agradables. No només això, sinó que a vegades sembla que el Karma es comporta com en teoria s’hauria de comportar. Aquest parell de reflexions són fruit de l’experiència viscuda el dimecres passat dia tres. Vaig tenir el goig d’impartir una conferència a l’Aula d’Extensió Universitària Gent Gran d’Osona de la Universitat de Vic. Jo, que no estic acostumat ni mol menys a aquestes coses, encara ara em sembla inversemblant. Tot va començar fa mesos i gràcies a la bona relació que tinc amb les germanes del convent de Santa Teresa de Vic. Tanmateix, fins i tot puc anar més enllà i, l’origen, realment és de fa uns anys enrere. Dic això per palesar el tema del Karma o, en aquest cas, ajuda celestial. Encara no havia acabat Glòries Vigatanes  que ja estava pensant en altres projectes. El treball és extens però se m’havien quedat coses al tinter. Quan dic coses ho dic com a manera d’expressar... en realitat vull dir glòries. Una d’elles, Maria de les Llagues Oso

Avui parlaré del desconegut però concorregut circuit urbà que té Vic des de fa mesos. Entenem com a circuit urbà un recorregut, generalment circular, on els vehicles fan rugir els seus motors i corren per sobre els límits establerts a la vies públiques que en formen part. El que fa especial i únic el circuit urbà de l’altre Vic (aquell Vic força oblidat, també anomenat Vic Sud), és que no ha estat mai promogut, ni inaugurat, ni homologat ni legalitzat, i que, o bé és un circuit molt llarg, o més que circular és més aviat el conjunt de diverses pistes com les que s’utilitzen en una carrera de dragsters . Més d’un i de dos, especialment si no són de Vic i més concretament de l’altre Vic, és possible que no ubiquin aquest nou circuit urbà. En el següent mapa indico les vies públiques per on els pilots fan rugir els motors dels seus vehicles. Val a dir que aquest rugit és aquella mena de soroll que només agrada als pilots i molesta enormement als veïns. Tanmateix, com que des de la ciutat