Carles Costa i Muntadas

Ens tornem a situar a l’actualitat per una dada curiosa. Tot i que fal·laç, en soc conscient. El nombre d’éssers humans augmenta, però la massa cerebral dels individus de l’espècie roman estable i fins i tot sembla que tendeix a minvar. Així doncs, col·lectivament, tenim la mateixa intel·ligència però més repartida. Aquesta equació és utilitzada per l’autor per afirmar, o donar validesa a la Llei de Murphy que resol que la intel·ligència es manté constant, mentre que la població augmenta. D’aquí conclou que és millor, evolutivament parlant, ser estúpid que mort. Per tant, i com a espècie, d’alguna estranya manera subsistim per tornar-nos més estúpids. Com vàrem veure, fins l’home de Neandertal, la supervivència de la nostra espècie, en part, va dependre de la nostra capacitat intel·lectual, de la nostra destresa. A partir d’aleshores, ha anat reduint-se el volum cerebral de manera substancial. Els bebès amb el cap més petit permetien un part molt menys traumàtic, tenien més possibilita...

L’autor segueix advertint que els estúpids són prolífics, i en canvi els intel·ligents no. De fet, assevera que els genis tendeixen a ser estèrils. És una dada difícilment comprovable. Si bé sabem què significa estèril , caldria, en primer lloc, definir què significa geni . Quan parlem de genis parlem de savants ? O parlem de Newton, Tesla, Kant, Ludwig Van Beethoven, cap dels quals amb descendència coneguda, o Bach, Darwin o Einstein que sí la van tenir? Si cerqueu informació per la xarxa, veureu que no és més que un mite. El cert és que no hi ha evidència científica o biològica que certifiqui aquesta premissa o que relacioni l’alta capacitat intel·lectual amb l’esterilitat. No obstant això, el mite és utilitzat per l’autor per afirmar sense pal·liatius que els que acabarien garantint la perpetuïtat de l’espècie serien els borregos.  D’altra banda, l’autor es qüestiona una altra cosa: què fer amb els intel·ligents o millors que, tot i que cada vegada menys, continuen i continuaven...

Entrem en matèria. Anem anys ha. Molts anys enrere, quan érem pocs i dèbils. No és pas la primera vegada que ho llegeixo, però l’espècie humana va estar al llindar de la desaparició. Malauradament pel planeta Terra (i més aviat que no pas tard també per satèl·lits i planetes veïns), ens en vàrem sortir. El fet és que fa entre 930.000 i 813.000 anys es va produir un coll d’ampolla que quasi ens extingeix. Les conclusions que va publicar la revista Science apunten que aproximadament 1.280 individus reproductors foren capaços de mantenir una població humana (l’ascendent, ja s’entén...) durant uns 117.000 anys.  El descens dràstic de la població sembla que fou degut a les condicions climàtiques adverses: les glaciacions del Plistocè provocaren grans canvis en les temperatures, greus sequeres i pèrdua de multitud d’espècies, que al seu torn eren utilitzades com a font d’alimentació pels humans. Així mateix, sembla que poguérem sobreviure gràcies al control del foc, així com també a un c...

Em proposo amb aquest recull d’entrades, ja no diré demostrar, però sí fer reflexionar sobre l’estupidesa humana: potser soc molt pretensiós. Tots hem escoltat alguna vegada aquella màxima d’Einstein que afirma que «Només hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana, i no n’estic segur de la primera». Així mateix, també podríem recordar l’adagi de Murphy que «si hi ha més d’una manera de fer les coses i una d’elles condueix al desastre, algú la farà d’aquesta manera». Què hi voleu fer? Som estúpids. Parlo generalitzant l’espècie humana, no de ningú en concret. Que quedi clar. Suposo que més enllà de les vivències viscudes, també hi ha una mica de misantropia pel mig per arribar a aquesta conclusió. Així doncs, indagant indagant em vaig topar amb un llibre tan revelador i il·lustratiu, com potser una mica demagog o fal·laç: Nuevo elogio del imbécil , de Pino Aprile i traduït per Juan Manuel Salmerón. Això sí, al meu entendre, amb força fonament. És a dir, no perquè faci ú...

Les etapes reconegudes de l’alteració post mortem que vàrem llegir es pot dir que fan referència a la descomposició natural, per dir-ho d’alguna manera. Tanmateix, el llibre Todo lo que queda també explica què se’n pot fer del cos, més encara tenint en compte que l’autora és directora d’un centre on s’estudia anatomia i necessiten cadàvers per instruir als futurs metges. El mètode més típic i clàssic és l’enterrament que fem a occident: dintre un taüt i a un cementiri. Tanmateix, també n’hi ha d’altres que cada dia tenen més adeptes. Un d’aquests és donar el teu cos a la ciència. Això té interpretacions molt altruistes, i d’altres de purament econòmiques. La versió altruista és que el teu cos serveixi per instruir a estudiants de ciència. Dic estudiants de ciència i no de medicina, perquè la ciència engloba moltes coses. En alguna ocasió vaig llegir d’un cas d’una persona que havia donat el seu cos a la ciència i el van experimentar per comprovar el resultat d’exposar-lo a una bomba....

Més enllà de les curiositats del cos humà vistes a l’anterior entrada, l’autora de Todo lo que queda també parla de les set etapes reconegudes de l’alteració post mortem . Els que mireu sèries a l’estil CSI, és allò de saber l’hora de la mort quan troben un cos. Val a dir que l’autora ja adverteix que no és pas com a les pel·lícules i sèries de televisió. La primera d’aquestes etapes és la pallor mortis (la pal·lidesa de la mort). Comença just uns quants minuts després de morir i és visible durant més o menys una hora. Quan el cor deixa de bategar, l’acció capil·lar es para i la sang s’allunya de la superfície de la pell per assentar-se al nivell gravitacional més baix dels cos. No és una etapa que sigui rellevant per determinar l’hora de la mort, entre altres coses, perquè és una característica molt subjectiva. La segona etapa és l’ algor mortis (fred de la mort): el refredament del cos. Tampoc és rellevant per determinar l’hora del decés ja que, d’entrada, no se sap la temperatur...

Dit tot el que vàrem apuntar a l’anterior entrada sobre « el cos, de fetus a cadàver », el llibre Todo lo que queda no només parla de la mort, sinó que també parla de curiositats de la vida. Almenys, així prefereixo referir-m’hi. Una de les coses que em va fer adonar és que no és que actualment vivim més, sinó que cada vegada més gent està en la franja alta del topall de longevitat. És a dir, d’alguna manera, sempre (amb tots els matisos possibles) hi ha hagut persones centenàries, però era un percentatge baix. La màxima longevitat potser estava al centenar d’anys, i poca gent hi arribava. Actualment, no obstant, la longevitat no s’ha mogut gaire, però efectivament hi ha molta més gent que hi arriba. Francament, no m’ho havia plantejat.... Totes les millores que hem tingut no ens han portat a allargar la vida de l’espècie humana, sinó que el que ha fet és que més individus arribin als límits de la longevitat de l’espècie.  Més curiositats sobre la vida, i naturalment vinculat sobr...

El títol és tètric... ho sé... La mort sempre... no trobaria l’expressió. Recordo com si fos ahir que quan una professora meva va tenir una accident de trànsit i crec que es debatia entre la vida i la mort, vaig passar molt mala nit pensant en què seria de mi després de la mort. Literalment, allò em va treure la son. I no devia tenir més de deu anys, per no dir que en tenia set o vuit... Així mateix, mentiria si digués que he deixat de pensar-hi. Pensar en què hi deu haver després, cas que hi hagi alguna cosa; en el sentit de la nostra existència, etc. Però no vull pas parlar d’això, sinó de la branca, podríem dir mèdica de la mort: la medicina forense. Això sí que hi trobo paraules, i és que em fascina. En aquest sentit, el primer terç del 2024 diverses circumstàncies han fet que hi pugui aprofundir una mica. La primera avinentesa va ser el programa de la CCMA, El forense , programa conduit per Manel Elies, en el qual el protagonista és el pediatre i metge forense, Narcís Bardalet. Ll...

Avui dediquem l’entrada a contradir els arguments que els japonès Hiromi Shinya destil·la a La enzima prodigiosa mitjançant el llibre Comer sin miedo de José Miguel Mulet. Val a dir que un de l’altre estan a les antípodes. Si bé pel japonès s’ha d’anar molt en compte amb el que es menja i com es menja, i proposa coses miraculoses i pràcticament místiques, la idea de Mulet ja es pot entreveure completament amb el títol de l’obra. Menja sense por i tira milles. Ja no sé si el llibre és una llança a favor del menjar normal, o directament en contra l’ecologisme. I dic això en el benentès que quan dic normal vull dir el que trobem majoritàriament i de manera ordinària, és a dir, el no ecològic. Això és, en la majoria de vegades, tractat (transgènics), fent ús dels pesticides, i una mica processat. Efectivament, comença molt fort. Val a dir que té un parell d’enemics clars. Un és un tal Hiromi Shinya. D’aquí la gràcia que em va fer trobar-hi una referència explícita. Mulet va fer l’exercic...

Aquesta setmana ja he tornat a la feina. Crec que si alguna cosa tenen en comú les vacances de tothom, és la durada. Parlis amb qui parlis i hagi fet el que hagi fet, sempre et dirà que han sigut curtes. Però bé, no és pas d’això que vull parlar, sinó que generalment durant aquest temps aprofito per llegir i aprendre coses noves. No les escriuré pas totes perquè n’hi ha que simplement són reciclatges, aprofundiments... o després de la corresponent lectura no ho trobo interessant per compartir-ho. Tanmateix, casualment i sense voler, he llegit dos llibres del tot antagònics sense ésser-ne conscient: La enzima prodigiosa , d’Hiromi Shinya, i Comer sin miedo , de José Miguel Mulet. Com us dic, no vaig pas ésser-ne gens conscient. Primer de tot vaig llegir el relat del japonès perquè em semblava interessant saber què explicava. Val a dir que encara que trobi una cosa interessant no té perquè significar que la comparteixi. Però cal veure les coses des de diferents òptiques i reflexionar-hi ...

Dues de les notícies més comentades aquesta darrera setmana ha estat l’acomiadament de Leo Messi del Barça i, ahir mateix, l’informe de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. La conclusió és simple i contundent: nosaltres en tenim la culpa. No nosaltres en primera persona, sinó com a espècie humana. I, de fet, fa molts dies que hi dono voltes i crec que en alguna entrada anterior ja apuntava que algun dia intentaria fer-hi algunes reflexions. Doncs aquest dia és avui. El meu pensament, doncs, no és fruit d’aquest acurat estudi de les Nacions Unides, sinó que ve de molt més enrere. Si ens ho parem a pensar una mica, moltes espècies tenen la seva raó de ser. No parlo de filosofia i de la típica pregunta de què hem vingut a fer en aquest món (més avall la respondré), sinó que moltes de les espècies que habiten el món hi són perquè hi fan alguna cosa. D’alguna manera, són una peça de l’engranatge. Si ens remuntem als orígens de la vida, probablement ens hauríem de centrar en les cèl·l...

Cada vegada em costa més trobar temes dels que parlar... suposo que és relativament normal després de 540 entrades al bloc. Això mateix ja és un gran mèrit i algun dia hi hauré de fer referència. Suposo que també em costa perquè, de manera gens forçada, he anat aparcant els temes polítics per coses més... no diré importants perquè la política n’és. El que vull dir és que si em dediqués a parlar de política acabaria escrivint el que escrivia fa anys. Es pot dir que no ens hem mogut gaire malgrat cada dia omplen pàgines i pàgines del diari per no aportar pràcticament res nou. Tot amb tot, el que concloc de tot plegat és que haig de llegir més per poder aprendre més coses i compartir-les. Això, o obrir una secció de gastronomia i cuina, que en cap cas ho descarto. Doncs avui anava a parlar del cafè, però abans de posar el títol m’han vingut al cap els pèsols que em vaig menjar el cap de setmana passat. No eren els primers de la temporada, perquè ja fa dies que en menjo. Però, renoi, quins...

La setmana passada es va celebrar la Setmana Sense Soroll: del vint-i-sis d’abril al dos de maig. S’aprofiten aquests set dies per promoure iniciatives en el marc de la prevenció de la contaminació acústica. Algunes d’aquestes haurien de ser la sensibilització i l’educació ambiental amb l’objectiu de donar visibilitat a les eines de gestió i control per optimitzar recursos i poder oferir una solució més ràpida i eficaç. Aquest any, el lema era «Stop soroll!» i tenia com a objectiu posar en valor totes aquelles actuacions i/o accions que permetrien millorar la qualitat acústica del nostre entorn. A Vic, o ve va passar de llarg, o realment l’hem celebrat amb festival de models de tubs d’escapament de cotxes. Més aviat penso que ha passat de llarg, perquè en el canal que l’ajuntament té al Telegram no hi he vist cap referència. Sí que n’he vist, en canvi, sobre els patinets i bicicletes. Per enèsima vegada, diuen que volen educar la gent, quan hom sap que la majoria només s’educa a base d...

Francesc Micó és una d’aquelles figures que, ja sigui pel temps que va viure, o sigui pel poc reconeixement que ha rebut al llarg de la història, avui en dia es troba (he trobat) poca informació. A aquest hàndicap encara cal afegir-n’hi un altre, i és que tot i ser poca, es troba enfonyada i dispersa per molts llocs. No obstant això, de mèrits no n’hi falten. Francesc Micó és considerat el primer botànic de Vic. Josep Barrau va un pas més enllà i afirma que va ser «el primer botànic autèntic català». Encara que sembli obvi, d’acord amb ell no n’hi hagué un d’anterior (insistim amb el tema de pioners). Micó dona el seu nom a una planta i al gènere d’altres. A banda d’això, que per se no és poca cosa, també fou uns dels emprenedors i pioners del que podem entendre per Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Alhora que evidenciem la importància de la mateixa figura, amb ella, també fem notar que Vic no es limitava ni es limita a donar glòries bàsicament en l’àmbit religiós i...

L’altra cara de la moneda és la de l’evolució de les espècies. Reconec que em faria falta llegir sobre Darwin i sobre el seu llibre més concretament. La màxima que promulga és aquella de «evolucionar o morir», o altres variants apunten que només sobreviu els més fort. És per aquest motiu que després de parlar dels jueus, Sein kampf (7): els jueus , parlo de l’evolució de les espècies. Ja no només perquè Hitler creia que els jueus eren una raça inferior i havien de morir, sinó perquè no només els jueus foren els seus blancs, sinó que també manà aniquilar gitanos, comunistes, homosexuals i persones que, senzillament, estaven maltes (paradoxalment, els creia una raça inferior i els eliminava perquè, precisament, eren superiors). La raó? Evolució de les espècies. Sona molt simplista, i ho és.  Novament, cal advertir que estem dintre la ment d’un criminal dictador i assassí. Tractem d’escodrinyar les raons que el dugueren a pensar d’aquesta manera. A buscar la seva (i només seva) lògica...

No recordo si he parlat mai del ruc català però estic molt segur que no pas en els termes amb els que en vull parlar avui. I és que he llegit recentment l’estreta relació entre l’animal i un vigatà. Ep! No en els termes de persona d’enteniment obtús, mancat d’intel·ligència —que també n’hi ha— sinó en la preservació de l’espècie. I és que, sempre ens podem trobar a un vigatà en qualsevol lloc inhòspit o temàtica curiosa. Què seria del món sense els vigatans? L’origen del ruc és la subespècie d’ase Equus asinus somaliensis . El gènere Equus es va desenvolupar probablement a Nord-Amèrica, d’on va passar a Europa, Àsia i Àfrica. Sembla que actualment hi hauria tres races d’ases a l’antic regne d’Espanya descendents del tronc africà ( Equus asinus africanus ): el Guarà Català, la Mallorquina i el Zamorano-Leonés. El Guarà Català ha estat pal de paller d’altres races: la francesa Poitou, les italianes Pantellaria, Martina-franca, i la Siciliana o Ragusana. També s’assigna certa influè...

Hi ha sèries televisives i sèries televisives. No dic res de nou. Tot va començar fa setmanes quan, passant un cap de setmana a Andorra, vaig veure el tràiler d’una sèrie: Touch . El podeu veure al Youtube amb el nom de Touch - Trailer (HD) starring Kiefer Sutherland Només de veure el tràiler, vaig pensar que aquesta sèrie prometia i l’havia de veure. No anava errat. No crec que exageri gens, si dic que és la millor sèrie (fins al darrer episodi que he vist) que he vist mai. Vagi per endavant que no he vist cap de dues de les sèries més populars darrerament: House i Lost . El joves i l’ Escurçó negre també eren molt bones però, d’aquesta índole, només la primera temporada de Fringe estaria mitjanament a l’altura. 

Avui hem anat a veure el 49è Concurs de Gossos d'Atura de Ribes de Freser. L’any passat vàrem anar al de Castellar de N’Hug (que era la setmana passada) però, enguany, ha tocat Ribes de Freser.  De bon matí i ahir, els meteoròlegs ens havien alertat de la possibilitat de pluges al matí. Finalment res. Pujant cap allí, discutíem al cotxe si les clarianes que s’obrien ho feien pel vent que empenyia els núvols cap a una banda o cap altra. Un defensava que els núvols anaven directament cap allà a on ens dirigíem; jo defensava que no. Finalment, els núvols no eren els homòlegs de la l’estrella que orientava als reis mags i no han precedit la nostra arribada a la bonica vila de Ribes de Freser. Res, sol i bon temps; potser per massa i tot perquè hem patit calor. 

D’altres vegades ja he escrit que m’agrada anar a passejar per l’entorn de Vic. Si bé alguna vegada he estat dur amb aquest entorn (veure aquí i aquí ), també crec que és just escriure’n coses positives. Aquest és el cas dels camins i recorreguts que hi ha a la ribera del riu Gurri; aproximadament, entre la carretera que va cap a Calldetenes i la que va cap a Roda; també cap a l’altra banda de la carretera de Calldetenes i que s’aproxima més cap a Santa Eugènia de Berga. Ben cuidat, agradable, tens contacte amb la natura... de veritat que no sembla que estiguis a pocs minuts del centre de Vic perquè l’entorn és fantàstic. L’aigua baixa més o menys neta, hi trobem animalons de tota mena; també hi trobem rètols indicatius de la vegetació que hi ha (val a dir que a vegades davant de l’espècie en concret i d’altres vegades a uns quants metres; no acabo d’entendre el motiu, car deu costar el mateix posar-ho al davant de l’arbre (per exemple) que a un parell o tres de metres).

Quan dic fauna, ho dic amb el sentit més literal de la paraula; no em refereixo a alguns tipus d’ animals que caminen lliurement pel municipi. I és que en qüestió d’uns dies, la guàrdia urbana de Vic ha hagut de capturar un parell de serps a dos pisos diferents. No ha transcendit (mai hagués cregut que em vindria aquesta bonica paraula tot escrivint) l’espècie d’ambdues; tot i que asseguren que en cap cas eren verinoses. A Vic ja hi tenim coloms, granotes, rates, ratolins, polles d’aigua...”Oh! Benvinguts, passeu, passeu. de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra, si és que hi ha casa d’algú.”