Carles Costa i Muntadas

Fa uns anys escrivia sobre els programadors informàtics , que és al que em dedico professionalment. En aquella ocasió parlava més aviat del dia a dia des del punt de vista tècnic. És a dir, què som i amb què treballem o els nostres mètodes de comunicació amb les màquines. Avui, però, parlo de la paradoxa de la comprensió del programador informàtic, i que crec que té molt a veure amb aquell tòpic que som gent rara. Quan un programador comença a treballar no és que sigui rar (a vegades sí...), però després de molts anys exercint-ho, crec que finalment a ulls de la societat s’hi torna. Tanmateix, s’hi torna per culpa d’aquesta mateixa. I això, naturalment, transcendeix a l’esfera privada i sovint es converteix en un mal viure. Anem a pams. Generalment, a un programador se li encarrega una tasca. És a dir, un interlocutor (dic interlocutor perquè pot ser un client, un responsable de projecte, un consultor, un amic...) vol que una màquina faci una cosa i algú li ha de dir a la màquina que h

Testimoniatge de Glòries Vigatanes i John Bux: © Thunderforest © OpenStreetMap contributors I per contrarestar l'estigma que tenim els vigatans i/o oferir una definició més precisa de com som —al meu entendre— els vigatans, acabo amb un parell de frases de dos autors: No se crea que esto sea adustez é incivilización, es nuestro clima, nuestra atmósfera nebulosa, nuestros frios que nos contraen y marcan en nosotros un deseo de solidaridad que nos hace parecer esquivos á los viajeros que por primera vez nos visitan y nos tratan, á poco que nos conocen ven que el trato de nuestros artesanos es muy franco, amable, respetuoso y atento; si algo en él nota de reservado es porque teme cometer alguna imprudencia, efecto de su poco mundo y de la timidez natural, que cualquiera puede observar en el mayor número de nuestros paisanos SALARICH, Joaquin (D) (1857). Memoria sobre el censo de Vich . Barcelona: Imp. de Joaquin Bosch, p. 104 És la porta que molts veuen tancada, per la presència de la

He deixat pel darrer el que em sembla que trenca més amb la imatge clàssica del vigatà. També és possible que sigui el qui ha escampat més el nom de Vic pel món. Àdhuc sigui un dels més desconeguts. Acabo amb ell també per aprofitar fer una crida. Si algú l’havia conegut o en té informació, que m’ho faci saber. Vaig començar a teixir la seva història ja fa molt temps i més o menys l’he traçada. Però resten molts buits i interrogants. Perquè us en feu la idea, he localitzat anuncis dels seus espectacles, cròniques i notícies d’ell, en més de mil cent retalls diaris. Bux era fill de Ca la Neus de les voltes de baix de la plaça Major: pel que he pogut deduir, era una sabateria o merceria. Respon al nom de Josep Buxó Coma. Com tants altres, va marxar de Vic jove, als vint anys, i se’n va anar a Barcelona. D’allí, i amb un afany terrible per triomfar als escenaris i alliberant el ritme que portava dintre, se’n va anar a París. A la capital francesa no només va poder aprendre danses american

Fins aquí hi hauria el recull escollit de Glòries Vigatanes  pròpiament. Tanmateix, deixeu-me dir que a la meva particular tria que conforma un llibre també hi tinc recollides les següents figures. De seguida entendreu per què en faig esment. Andreu Febrer , primer traductor en vers de la Divina Comèdia de Dante i servidor de dues dinasties de reis: el llinatge del Casal de Barcelona, i el dels Trastàmara. Fou home de confiança de Joan I el Caçador, Martí l’Humà, Martí el Jove, Violant de Bar, Ferran d’Antequera, i Alfons IV el Magnànim. Guillem Caçador , bisbe de l’Alguer i auditor de la Rota Romana. Nissaga d’uns quants presidents de la Generalitat, tres, concretament. Francesc Micó i les Miconia i l’Orella de l’Os. Climent Riera , el nostre cartoixà per excel·lència. Ramon Sala i Saçala , l’Hèrcules de Vic que va plantar cara als francesos. Jaume Balmes , qui va tenir el destí de la corona espanyola a les seves mans i fou assessor de papes. Joaquim Salarich , primer cronista de la