Carles Costa i Muntadas

El setembre del 2011 escrivia sobre el cafè . D’ençà d’aleshores, i com diu la dita, ha plogut molt. Encara que, darrerament, molt menys del que voldríem. Amb això, naturalment, vull dir que ha passat molt temps i tot evoluciona. Començant per nosaltres mateixos. Aleshores tenia una convicció sobre el cafè que ha anat canviat lleugerament. Avui permeteu-me explicar-vos la meva última i més íntima relació amb el cafè. Us podeu llegir l’entrada anterior, ja que tot i fer referència al mateix plaer, en cap cas és el mateix contingut. I val a dir que l’entrada d’avui val per dues o tres! Com apuntava el 2011, i continua avui dia, em considero cafeter. M’agrada. Però darrerament he descobert un altre cafè. Avui m’adono, el 2011 ni tan sols hi queia, que parlava del cafè expresso. I, de cafès, n’hi ha de molts més tipus. Avui tampoc entrarem amb aquest tema. Així doncs, la meva passió pel cafè va evolucionar o es va reconvertir després de conèixer la història del cèlebre vigatà Antoni Montse...

Pel que he llegit, aquest ha estat un bon any per les mores i a les xarxes socials molts han compartit la seva destresa per fer-ne melmelada. Jo no vull ser menys. Ja en vaig fer l’any passat o fa dos anys, però com que la cosa no va quedar gaire bé, he esperat un nou any per compartir-ho, ara que em sembla que ha quedat força digne. Sigui dit de passada que si algú cerca receptes de melmelada de mores en trobarà a centenars o milers, però al final, un sempre té dubtes, i tot i fer-ho com diu la recepta de torn (cas de poder-la complir), mai queda com hauria de quedar. El motiu? Bé en podrien ser dos: 1) no ho conten tot o 2) involuntàriament els ingredients són diferents per molt que ens esforcem que siguin iguals. Amb això dels ingredients vull fer un parell d’apunts, i em sembla que és important tenir-ho clar perquè a vegades la gent segueix una recepta al peu de lletra i tot i que estigui bé, no queda igual que la foto corresponent. En el cas de rebosteria diuen que és imprescindi...

No podria dir que amb aquesta entrada inauguro una nova secció dedicada a la gastronomia, però el cert és que sí que és la primera recepta que pujo al bloc. El motiu és molt simple. Més enllà que és una recepta fàcil, és molt sana i nutritiva. És un plat molt complet per tot el que porta. Al final em tornaré a referir a aquesta característica. En qualsevol cas, us la recomano perquè el resultat és excel·lent. No calen robots de cuina per fer bones cremes. Dit això, aviso a navegants, mai millor dit. No trobareu en aquesta recepta pesos ni res que s’hi assembli. Soc molt del que ens dona la natura i com ens ho dona. Per posar-vos un exemple, a mi m’és indiferent com siguin unes nespres, sempre me’n menjo tres. O m’és indiferent quants grams pesa una poma... me’n menjo sempre una. Per tant, en la resta de coses, pràcticament faig el mateix. A vegades en surt més, a vegades menys. Penso que aquí també està la gràcia. I, com deia un amic meu, «tot i dona gust». Això és que, no patiu i segu...