Carles Costa i Muntadas

Ens tornem a situar a l’actualitat per una dada curiosa. Tot i que fal·laç, en soc conscient. El nombre d’éssers humans augmenta, però la massa cerebral dels individus de l’espècie roman estable i fins i tot sembla que tendeix a minvar. Així doncs, col·lectivament, tenim la mateixa intel·ligència però més repartida. Aquesta equació és utilitzada per l’autor per afirmar, o donar validesa a la Llei de Murphy que resol que la intel·ligència es manté constant, mentre que la població augmenta. D’aquí conclou que és millor, evolutivament parlant, ser estúpid que mort. Per tant, i com a espècie, d’alguna estranya manera subsistim per tornar-nos més estúpids. Com vàrem veure, fins l’home de Neandertal, la supervivència de la nostra espècie, en part, va dependre de la nostra capacitat intel·lectual, de la nostra destresa. A partir d’aleshores, ha anat reduint-se el volum cerebral de manera substancial. Els bebès amb el cap més petit permetien un part molt menys traumàtic, tenien més possibilita...

L’autor segueix advertint que els estúpids són prolífics, i en canvi els intel·ligents no. De fet, assevera que els genis tendeixen a ser estèrils. És una dada difícilment comprovable. Si bé sabem què significa estèril , caldria, en primer lloc, definir què significa geni . Quan parlem de genis parlem de savants ? O parlem de Newton, Tesla, Kant, Ludwig Van Beethoven, cap dels quals amb descendència coneguda, o Bach, Darwin o Einstein que sí la van tenir? Si cerqueu informació per la xarxa, veureu que no és més que un mite. El cert és que no hi ha evidència científica o biològica que certifiqui aquesta premissa o que relacioni l’alta capacitat intel·lectual amb l’esterilitat. No obstant això, el mite és utilitzat per l’autor per afirmar sense pal·liatius que els que acabarien garantint la perpetuïtat de l’espècie serien els borregos.  D’altra banda, l’autor es qüestiona una altra cosa: què fer amb els intel·ligents o millors que, tot i que cada vegada menys, continuen i continuaven...

Entrem en matèria. Anem anys ha. Molts anys enrere, quan érem pocs i dèbils. No és pas la primera vegada que ho llegeixo, però l’espècie humana va estar al llindar de la desaparició. Malauradament pel planeta Terra (i més aviat que no pas tard també per satèl·lits i planetes veïns), ens en vàrem sortir. El fet és que fa entre 930.000 i 813.000 anys es va produir un coll d’ampolla que quasi ens extingeix. Les conclusions que va publicar la revista Science apunten que aproximadament 1.280 individus reproductors foren capaços de mantenir una població humana (l’ascendent, ja s’entén...) durant uns 117.000 anys.  El descens dràstic de la població sembla que fou degut a les condicions climàtiques adverses: les glaciacions del Plistocè provocaren grans canvis en les temperatures, greus sequeres i pèrdua de multitud d’espècies, que al seu torn eren utilitzades com a font d’alimentació pels humans. Així mateix, sembla que poguérem sobreviure gràcies al control del foc, així com també a un c...

Em proposo amb aquest recull d’entrades, ja no diré demostrar, però sí fer reflexionar sobre l’estupidesa humana: potser soc molt pretensiós. Tots hem escoltat alguna vegada aquella màxima d’Einstein que afirma que «Només hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana, i no n’estic segur de la primera». Així mateix, també podríem recordar l’adagi de Murphy que «si hi ha més d’una manera de fer les coses i una d’elles condueix al desastre, algú la farà d’aquesta manera». Què hi voleu fer? Som estúpids. Parlo generalitzant l’espècie humana, no de ningú en concret. Que quedi clar. Suposo que més enllà de les vivències viscudes, també hi ha una mica de misantropia pel mig per arribar a aquesta conclusió. Així doncs, indagant indagant em vaig topar amb un llibre tan revelador i il·lustratiu, com potser una mica demagog o fal·laç: Nuevo elogio del imbécil , de Pino Aprile i traduït per Juan Manuel Salmerón. Això sí, al meu entendre, amb força fonament. És a dir, no perquè faci ú...

El títol de l’entrada ja ho diu una mica tot, però permeteu-me fer una introducció i una reflexió més enllà de la meva rabieta . Ja he escrit en aquest bloc diverses vegades sobre l’incivisme que hi ha a Vic, així com també el que passa d’ incivisme . No només això, sinó també de la passivitat per part de tothom. Però l’entrada d’avui va un punt més enllà, que posa sobre la taula altres qüestions. Si més no, al meu humil entendre. Com a prèvia de tot plegat, tenia intenció de recuperar uns escrits d’un filòsof grec, però si bé tinc la convicció que ho vaig llegir a La República , de Plató, no n’estic del tot segur. I com que és llarga i pot ser que ho tragués d’algun altre llibre de Plató o Sòcrates, al final no ho he cercat i no ho puc copiar literalment. No obstant això, i des del punt de vista filosòfic, per començar ens valen tres premisses. La primera d’elles és que Sòcrates era un home extremadament lleial, això és, fidel a la llei. Tant, que va perdre la vida per ella. És a dir,...

Darrerament estic força ensopit. Entre altres coses, m’amoïna aquesta nova guerra. En aquest cas, entre Rússia i Ucraïna. Val a dir que ni tan sols sé si és correcte referir-m’hi així, com a guerra, amb el benentès que la guerra és fruit d’una invasió: la de Rússia en territori aliè. Ho manifesto d’aquesta manera perquè a vegades sembla que quan es parla de guerra, els integrants de la mateixa comparteixen alguna mena de responsabilitats, però penso que no és el cas. Quant a la guerra doncs, segurament estic més afligit perquè potser és la primera de la qual en soc conscient. Tampoc sé si aquesta seria la paraula correcta. Amb això no vull dir que sigui la primera guerra de la qual en tenim constància o vivim amb ús de raó els de la meva generació, sinó que d’alguna manera creiem que ens pot condicionar més. És a dir, de guerres al món n’hi ha moltes, i conflictes civils segurament més. Però sembla que el que passa a altres continents no surt d’allí. El cas d’Ucraïna és molt diferent. ...

La setmana passada hi va haver una manifestació a Barcelona dels mossos i de policia local per demanar, bàsicament, dues coses: més efectius, i més suport institucional. Ambdues coses, tal i com han anat darrerament el trets i com estant anant, fan reflexionar. Ho dic des del punt de vista que pel que veig no és un problema propi de Vic, sinó d’arreu del país.  Ignoro on és l’origen del problema a nivell local i a nivell nacional (parlo sempre de Catalunya). Pel que fa a nivell local, ja ho apuntava fa setmanes quan parlava dels reptes que tenia Vic com a ciutat . Simplement se’ls hi ha escapat de les mans i ja van tard. Soc incapaç d’atribuir els problemes actuals a la gestió dels darrers vuit anys o actual legislatura i anterior, però em fa la sensació que han canviat les coses. El que sí puc afirmar amb rotunditat són algunes coses. En primer lloc, recordo perfectament fa anys que es veien agents de la Guàrdia Urbana patrullant pel carrer. Avui dia, jo diria que és difícil. Pots...