Carles Costa i Muntadas

No creo vaya a hacer demasiadas entradas en castellano. De hecho, esta es la primera y espero estar a la altura. Aunque haya estudiado, criado y crecido en catalán, creo que lo podré hacer. Que rica lengua. Dicen que la hablan más de 100 millones de personas… Toda América del sur. Castellano, español, argentino… no vamos a entrar al detalle… No creo que haga falta, ¿no? Para ser más precisos, el castellano más hablado, curiosamente, no es el que se habla en España, sino, como indiqué antes, el castellano sudamericano; el latino, vamos. Y, para ser más precisos si cabe, el más próximo que tenemos es el que se habla en las Islas Canarias. ¿Deberían enseñar en España el latino, para que los niños tengan más oportunidades? Pero bueno, no es de esto de lo que quiero hablar, sino de la patria. No me gusta que los españoles (algunos, no todos) den lecciones de patriotismo español a los catalanes. Los más patriotas españoles que hay en la península, somos los catalanes. Aunque no lo pare

Avui he tingut un malson. Just el contrari del que va dir Martin Luther King i canviant el temps verbal; I have had a nightmare , vaja. La raó és senzilla… Tot i deixar de banda tot el tema polític i, encara no sé com, he aconseguit que deixi de condicionar-me i atabalar-m’hi, el subconscient encara hi dóna votes i a vegades poden passar coses com aquesta. Us l’explico i a veure què dieu. Avui fa pràcticament un any, llegia un bon article de Salvador Garcia: Independència i futur de l’euro . Us el recomano; no l’article -que també- sinó les reflexions de l’economista i el màxim impulsor del Col·lectiu Emma (també aquí parlo del Col·lectiu Emma ). Ve a dir que la independència de Catalunya pot comportar un risc a l’euro i, en definitiva, a la Unió Europea. No és que posi aigua la vi, sinó que reflexiona sobre un tema que ens hauria de preocupar. Vistes les conclusions però, i passat un any, no crec que puguem dir que hàgim avançat massa en aquests termes.

Feia molt temps que tenia ganes d’escriure sobre aquest tema. Val a dir que per fer-vos cinc cèntims de la meva eina de treball no recuperaré els apunts de quan estudiava però, el que m’agradaria és fer-vos més proper o entendre la lògica d’una persona que es dedica professionalment a la programació.  En primer lloc, val a dir que un programador no és un informàtic. Bé, sí que l’és però amb matisos.... El primer tòpic a desmentir és que, com aquell qui diu, l’informàtic no existeix. Per entendre-ho, podem fer la comparació amb la medicina. Existeix un metge de capçalera que ho toca una mica tot però llavors, hi ha dentistes, oftalmòlegs, ginecòlegs, uròlegs, cardiòlegs, estomatòlegs... i un llarg etcètera. Un programador, sovint no té nocions tècniques o profundes sobre maquinari, sobre mòbils, sobre quin ordinador convé més a segons qui, sobre xarxes o sobre l’administrador de servidors. De la mateixa manera que no anirem al dermatòleg fent una consulta de trauma...

Sona paradoxal o contradictori, oi? Ho és. De fet, no és la primera vegada que plantejo aquest tema perquè a mi, personalment, m’és un gran dilema. Molt sovint, per no dir mai, la gent interpreta que hi estic en contra però, no és del tot cert; senzillament, tinc un dilema moral i no sóc capaç de concloure si hi estic d’acord o no. Es tracta de tots els articles i coses que acompanyen tot el tema independentista. Fa uns dies, es va a celebrar a Palafrugell la desena fira d’estelània; pel que he pogut veure, no és una fira anual (vaja, que porta 10 edicions i no pas 10 anys) sinó que van acumulant edicions al mateix any i és una fira itinerant. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana de les festes de Gràcia, també hi seran i serà l’onzena. Com el seu nom indica, és una fira que té a veure i relació amb tot el que fa referència a les estelades i la independència. També, aquesta setmana, hem conegut la notícia que a Vic, s’hi instal·larà quinzenalment un mercat independentista a

Avui continuem amb altres formes de desmuntar la consulta per la independència. Com ho havíem deixat, el tema democràtic i legítim, no era l'únic problema. Si el govern català tirés pel dret i se saltés la llei espanyola formant-ne part (això és important tenir-ho clar), deixant de banda que hauria de pagar les responsabilitats que se’n derivessin, imagineu que l’estat espanyol entrés a jugar a la partida. Molt bé, a mi, se m’ocorre, senzillament, començar a empadronar gent de fora de Catalunya a Catalunya. Ep, és perfectament legal! Alguns recordareu que quan van il·legalitzar l’esquerra abertzale al País Basc, coses de la vida van fer que a molts pobles independentistes hi guanyés el PP... Senzillament, qualsevol es pot presentar a regidor a qualsevol poble de l’estat espanyol. Per tant, per aquí també ho tindrien fàcil. A més, malgrat la llei de consultes no ha estat recorreguda, com que l’estatut(et) és una llei orgànica espanyola (sovint ens n’oblidem), si cal recórrer-la o

En una entrada anterior ( estiuejants per la independència ), prometia d’alguna manera aquesta. No és una entrada per fer caure l’ànim (francament, no crec que tingui el poder d’animar a desanimar la parròquia), sinó una manera de dir, “ep, suposo que heu pensat en tot això” quan el govern s’entossudeix a fer la consulta sí o sí. S’hi afegeixen, com no potser d’altra manera, altres personalitats que, si m’ho demanen, més valdria que els tinguessin amb la boca tancada. Recordo una dirigent dient que si l’estat espanyol no autoritza la consulta, es farà amb les lleis catalanes. Doncs no! Com diria Vicenç Martí, “error en tu boca!”. S’ha d’anar alerta alhora de fer i dir segons què. Així doncs, com us deia, sense ànim de desanimar, us comento diverses maneres que a mi, que no hi entenc massa i no disposo dels mitjans que disposarà l’estat espanyol quan arribi el momen, se m’ocorren per desmuntar la consulta per la independència.

Després de totes les sectorials que ha creat l’ANC, encara en trobo a faltar una d’interessantíssima en el context català. Quan formava part de Reagrupament, i vàrem obrir el local a Vic, ja ho vaig poder constatar i, cada estiu, se’m reafirma la teoria. Així, doncs, després de mossos per la independència, advocats, enginyers... fins i tot, en una ocasió, vaig escriure sobre els imbècils per la independència , ara em penso que tocaria “estiuejants per la independència”. No mancada d’ironia i bon rotllo, és clar. Ens trobem, agradi o no agradi, en un procés històric que, bé o malament (a mi m’agrada creure que bé), acabarà algun dia. El que està de moda actualment, és la consulta i la seva data. S’ha de fer sí o sí i el més aviat possible. Hi estic força d’acord però, com he dit sempre, córrer molta pressa però cal fer-ho bé. I prendre decisions precipitadament, pot comportar arribar abans en algun lloc que ni tan sols desitges. És per això que cal anar en peus de plom. Com deia Gu