Carles Costa i Muntadas

Quan va sortir la notícia fa uns dies no vaig donar-hi gaire importància: «Moguda contra la presència del president dels bisbes a l’ofici de festa major de Vic. Les comparses es “planten” i faran un acció contra el polèmic arquebisbe de Valladolid». Vaig pensar que no era més que la típica rebecaria a la que ens tenen acostumats i no passaria d’aquí. El problema ha arribat avui mateix, quan «El Bisbat de Vic suspèn l’ofici de festa major arran de la polèmica amb el president dels bisbes». És un dia trist, molt trist. Deixeu-me dir per endavant que, com no podia ésser d’una altra manera, no comparteixo gens ni mica les idees de l’arquebisbe de Valladolid. Em sembla una persona non grata i segurament m’uniria a l’opinió dels mateixos que s’han plantat. No obstant això, no s’han de barrejar conceptes. Em considero un enamorat de Vic, de la seva història, catalanista (independentista —amb moltes ganes de deixar de ser-ho, però independentista), i profundament liberal: intento aplicar en t...

El setembre del 2011 escrivia sobre el cafè . D’ençà d’aleshores, i com diu la dita, ha plogut molt. Encara que, darrerament, molt menys del que voldríem. Amb això, naturalment, vull dir que ha passat molt temps i tot evoluciona. Començant per nosaltres mateixos. Aleshores tenia una convicció sobre el cafè que ha anat canviat lleugerament. Avui permeteu-me explicar-vos la meva última i més íntima relació amb el cafè. Us podeu llegir l’entrada anterior, ja que tot i fer referència al mateix plaer, en cap cas és el mateix contingut. I val a dir que l’entrada d’avui val per dues o tres! Com apuntava el 2011, i continua avui dia, em considero cafeter. M’agrada. Però darrerament he descobert un altre cafè. Avui m’adono, el 2011 ni tan sols hi queia, que parlava del cafè expresso. I, de cafès, n’hi ha de molts més tipus. Avui tampoc entrarem amb aquest tema. Així doncs, la meva passió pel cafè va evolucionar o es va reconvertir després de conèixer la història del cèlebre vigatà Antoni Montse...

La setmana passada vaig parlar sobre la Processó dels Armats de Vic . Per alguns, potser seria normal que avui parlés de com va anar la processó el passat diumenge. No obstant això, com que ja en vaig parlar la setmana passada i vull creure que ja tindré ocasió de parlar-ne un altre any, avui m’agradaria parlar de la processó de Mieres, una bell municipi de La Garrotxa. El motiu és molt simple, i és que el passat divendres vàrem tenir el goig d’assistir-hi per primera vegada. La raó per la qual vàrem anar a aquest municipi a veure una processó, també és molt fàcil d’entendre per una persona com jo. A alguns us sonarà fra Antoni de Sant Jeroni. Aquest religiós fou trinitari descalç. No tan sols això, sinó que va néixer a Vic. Així doncs, fou compatrici. Encara més, es pot dir que fou cronista de la ciutat, així com també una mena de biògraf. No pretenc desglossar vida i obres del religiós perquè ja forma part d’un treball molt més extens, però tan sols diré que és l’autor d’un parell de...

Un dels esdeveniments més notables i impressionants que es fan a Vic és la Processó dels Armats. En aquest cas no distingeixo entre tipus d’activitat perquè independentment de la mateixa, em sembla que és de molt bon veure. Enguany se celebra aquest proper diumenge deu a les 21.00 hores i passa per bona part del centre històric. Aprofitant aquesta avinentesa, he recuperat un opuscle del doctor Junyent que en parla: Confraria de la venerable Congregació dels Dolors de Maria Santíssima de la ciutat de Vich . El treball és de l’any 1950. Conta Junyent que set cavallers de la ciutat de Florència es van reunir cap al 1233 per a dedicar-se a especials exercicis de pietat i veneració a la Verge. Estigueren temps adorant la passió i mort de Jesucrist i els dolors de la seva santíssima mare. Tot aquest fervor els portà a fundar l’orde dels Servites. Posteriorment, Lleó XIII atorgà el decret de canonització i Inocenci IV aprovà l’orde dels Servents de Maria. De seguida, i mitjançant la congregac...