Carles Costa i Muntadas

Aquesta sí que és bona! Aquest matí quan en Bassas feia el repàs de les notícies per províncies, salta (no literalment) la periodista de Lleida i informa del tema. Un jove de 29 anys, entra en als vestuaris d'una comissaria de mossos d'esquadra, es vesteix com a tal, i se'n va cap al centre de la ciutat a dirigir el trànsit. Més tard, uns companys de professió (aquests de veritat) l'han detingut. En Bassas no s'ho acabava de creure. El tema no em direu que no és molt graciós, i deixa les forces de seguretat força tocades. Com es pot permetre que passin aquestes coses? Tothom pot entrar a una comissaria al seu gust, anar on es vulgui i passar desapercebut? Crec que no fa falta ser massa intel·ligent per veure un impostor d'aquestes característiques, no? Vull dir que, i des de la meva profunda ignorància de com funcionen els mossos internament, si hi va anar a l'hora de canvi d'un torn, i devia haver més mossos (i mosses), i ningú el devia tenir present

Alguns pensareu que estic boig, que són un insensat, un inconscient, i totalment ignorant, però permeteu-me que vaticini que les empreses de telefonia mòbil, tal i com les tenim concebudes a data d’avui, tenen els dies comptats si volen fer el que han anunciat i ja s’està fent a EUA. La notícia que ha sortit als mitjans és que volen fer pagar per rebre trucades. Sí, ho he escrit bé, per rebre trucades (evidentment també per fer-ne). La idea de la UE, és que, ja que a finals de juny presentarà una recomanació per retallar les tarifes entre operadores, la manera de compensar aquesta disminució d’ingressos seria fer pagar per rebre trucades. A veure, a algú li diu res Skype? I com ell n’hi ha molts més. Són programes per trucar a través d’internet on, entre usuaris connectats a la xarxa, és completament gratuït. A algú li diu res, xarxes wifi públiques? Són aquelles xarxes sense fils on hom es pot connectar gratuïtament. A veure, doncs, sense ser un crack de les matemàtiques, si fem:

Hola, em dic Carles, o Miquel, o Maria... vaja noms aparentment normal per a nosaltres. Però vist d’aquesta manera, i si no tinc mal entès, posar noms al nostre país és prou complicat. Vull dir que em sembla que no posem posar finestra a un nostre fill, o eurocopa... Però molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món (no on viuen els barrufets, que se sàpiga), sí que és possible. Explica la BBC que ens els últims 15 anys s’han registrat més de 4000 nens (i nenes) amb el nom de “Aoyun”... i? És la pregunta? Sabeu què vol dir Aoyun en xinés? Doncs olimpíades! Ja se sap de la mania dels xinesos a posar noms amb significat; que si el que els pares desitgen pels fills, o característiques (tipus indis amb “l’home que balla amb els llops”) o moments/esdeveniments històrics. Doncs és per això que molts han escollit de posar als seus descendents el nom de l’esdeveniment que enguany celebraran. Ja m’imagino la conversa: - Què fa el nen, Shin? - N’Olimpíades mira... les Olimpíades - Les filla de