Carles Costa i Muntadas

Molts haureu sentit en alguna ocasió, l’expressió “obrir la caixa de pandora” o, en altres versions, “obrir la caixa dels trons”. Dit així, em permeto afirmar que la majoria, en sentir aquesta frase feta, sap de què es tracte. Cert, significa que en algun moment, alguna acció, alguns cosa, fa que comenci a anar tot malament. Semblant a la cançó de Manel que diu “I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim”, però just el contrari. A vegades, una tonteria, obre la caixa de pandora i no ens sortim; o costa molt, o tot són calamitats. Però, quin origen té tot plegat? Novament, cal cercar-lo en la mitologia grega. Tot comença amb Prometeu. Prometeu, que significa ‘previsor’, era un tità, fill de Jàpet i de Temis (o Clímine). Va ser el mític rebel i defensor dels humans contra l’hostilitat dels déus; era amic dels mortals. Prometeu, doncs, roba el foc que Zeus tenia al seu carro i aquest vol venjar-se. Per fer-ho, va manar als déus que fabriquessin una dona capaç de

Fa uns dies comentava amb un recent pare sobre els avenços de la ciència. Debatíem -jo en la més completa ignorància, doncs no he estat pare i desconec tot el que fa referència a la paternitat i educació dels nounats- en quin món es trobaria el menut. Dèiem que néixer, en cap cas ha de ser fàcil. Ni per la mare ni, com s’ha de suposar, per la criatura. Per a ella, perquè no deixa de ser un risc i durant tota la gestació tampoc pot fer una vida completament normal; ni que fos per la dieta i, ja no dic res sobre alcohol i/o tabac. Per la criatura, perquè, deixant de banda que d’on ve hi deu estar com els àngels, per molt que se li tracti d’explicar què i com ho ha de fer per sortir d’allí, el pobre menut no entén res. Només néixer, ja es troba en una situació d’incomprensió i, com us deia, tampoc se’l pot animar ni ajudar moralment. D’alguna manera, està sol davant del perill. Tot plegat venia arran que segons uns i altres pediatres diuen que se’ls ha d’estar a sobre i mimar durant

Fa uns dies em van explicar una història colpidora que m’agradaria compartir amb tots vosaltres. La història és d’un adolescent que, per no incomodar-lo i protegir la seva identitat, l’anomenarem Jordi. En Jordi, com tots els adolescents, és un jove que no arriba a la maduresa però, es creu que és un homenàs que poques coses pot aprendre dels demés i que ho vol inventar tot; és un rebel, un antisistema, un desobedient... D’alguna manera, el típic que sempre vol tocar el que no sona o un nano mal criat. És com us deia una història un xic colpidora. En Jordi és adoptat. No va tenir una infància gens fàcil. Nasqué en territori espanyol però era de mare anglesa i pare francès. Ell sempre explica que estava molt millor quan encara no tenia ús de raó; vaja, quan abans que els seus pares fossin els seus pares, encara deambulava com a espermatozoide. El fet és que entre pitos i flautes, en una crisi d’infància, quan necessitava els seus pares, aquests el van abandonar a la seva sort. I és