Carles Costa i Muntadas

Avui, darrera entrada per parlar de com ens organitzem amb eficàcia. Com ens ho mengem tot el que hem anat parlant? Insisteixo que parlo sempre en l’àmbit personal, tot i que penso que podeu extrapolar-ho a l’àmbit laboral si sou autònoms. Jo us parlaré de TickTick i del correu electrònic, ja que l’autor proposa moltes eines que penso que són feixugues, especialment quan parla de disposar d’arxivadors, carpetes, pòsits... em sembla que en ple segle XXI en el que l’espai és important, hem d’intentar organitzar-nos mitjançant les eines digitals. Per començar pel final, el correu electrònic. També és una eina de gestió, o pot servir-ne amb relativa facilitat. Al llarg de la meva vida he vist multitud de safates de correu electrònic. Personalment, quan veig algú que té centenars (crec que n’he vist alguna, fins i tot d’algun miler) de correus pendents de llegir a la safata d’entrada, em ve mal. Com us dic, pendents de llegir, si bé potser entre llegits i pendents de fer-ho n’hi ha milers. ...

A banda dels criteris per establir un ordre d’execució de les tasques que hem de fer, l’autor també indica les cinc fases per a la planificació de les taques: 1) qüestionar-se quin propòsit té. Això ens ajuda de definir l’èxit; genera criteris per la presa de decisions; distribueix recursos; motiva; clarifica l’enfocament, i fa augmentar les opcions d’èxit. 2) els principis, és a dir, què s’està disposat a renunciar o oferir per dur a terme la tasca. 3) visió/resultat. No és cap cosa nova, però visualitzar-se amb el resultat satisfactori, sempre ajuda a aconseguir-lo. Ho trobareu a multitud de llibres, especialment en els d’autoajuda, mindfulness... 4) el poder de l’enfocament o centrar-se en alguna cosa. En realitat, té molta relació amb el punt 3. I 5) clarificar resultats. El que entenc que significa és concretar els resultats i deixar de banda l’ambigüitat. En altres llibres trobareu referències que, al final, per determinar l’èxit o fracàs d’una cosa, sempre ha de ser quantificabl...

Havent dit el que vàrem dir la setmana passada, un pot tenir tantes cistelles de recopilació com es vulguin. Imagineu-vos una cistella per la feina, una per la colla, una pel grup de ioga, una pels serveis.... quasi infinit, i ho desaconsello per dos motius. El primer és que quan t’arriba una tasca, potser no saps on pertany o on l’has d’ubicar. Imagineu-vos un moll d’entrada en un magatzem: primer es deixa tot en una zona, i llavors se’n fa el triatge. Si l’exemple no us val, penseu en un servei d’urgències, en el qual abans de derivar-te es fa un primer cribratge. El segon és que des del meu punt de vista, al final si se t’escapa de les mans, pots tenir un gran problema o destinar més temps en l’organització, que no pas amb l’execució, i això també es pot convertir en un problema. Per això deia que em costa de creure que l’autor s’ho anoti i arxivi absolutament tot: crec que no és possible. Per evitar aquesta sobrecàrrega o possible duplicitat d’esforços, doncs, el que aconsella l’au...

Penso que en diferents mesures, tots ens preocupem pel nostre temps. És un clàssic i s’ha dit sempre, però el temps és or. I això pren tot el sentit quan no podem, encara, manipular la dimensió del temps. Amb tot això, el que vull dir és que molts de nosaltres intentem sempre optimitzar el nostre temps perquè el tenim limitat. Jo particularment, per exemple, em fa sentir bé quan faig dues coses a la vegada. Ep! No ho dic amb connotació negativa en el sentit que algú pot creure que si estàs per una cosa no pots estar per una altra, sinó just al contrari. En el cas que us parlo, em sembla, per exemple, del tot compatible aprofitar de trucar algú mentre rentes plats, estens la roba o passeges: a això em refereixo quan dic fer dues coses a la vegada. També, quan estic escrivint aquesta entrada. En aquest cas, fins i tot per triplicat: aprenc, escric una entrada, i practico mecanografia. Tot és del tot compatible i em permet creure que estic optimitzant el meu temps. Tot i que el dia contin...

Fa uns anys escrivia sobre els programadors informàtics , que és al que em dedico professionalment. En aquella ocasió parlava més aviat del dia a dia des del punt de vista tècnic. És a dir, què som i amb què treballem o els nostres mètodes de comunicació amb les màquines. Avui, però, parlo de la paradoxa de la comprensió del programador informàtic, i que crec que té molt a veure amb aquell tòpic que som gent rara. Quan un programador comença a treballar no és que sigui rar (a vegades sí...), però després de molts anys exercint-ho, crec que finalment a ulls de la societat s’hi torna. Tanmateix, s’hi torna per culpa d’aquesta mateixa. I això, naturalment, transcendeix a l’esfera privada i sovint es converteix en un mal viure. Anem a pams. Generalment, a un programador se li encarrega una tasca. És a dir, un interlocutor (dic interlocutor perquè pot ser un client, un responsable de projecte, un consultor, un amic...) vol que una màquina faci una cosa i algú li ha de dir a la màquina que h...

Hi ha coses que sovint costen d’entendre. Més encara quan partim d’unes idees preconcebudes. En aquest cas parlo de política, i més concretament del govern espanyol. Ja sabem que una flor no fa estiu, i dues tampoc, però ja he esperat un temps per poder donar força a la idea que el govern actual espanyol, possiblement sigui el govern d’esquerres més de dretes que hi ha hagut mai. No negaré que la Covid-19 hi pot haver tingut alguna cosa a veure. O, més que la Covid-19, el que he estat dient des del minut u: l’estat econòmic i el model de negoci. Penso que és fàcilment explicable des de dos punts de vista: l’ increment de la llum , i la deportació de menors al Marroc. No em posaré en antecedents històrics perquè hauríem d’anar molt enrere. Tanmateix, per posar un inici posarem el de la pandèmia i el primer confinament. Més enllà de l’inconvenient sanitari (que hi continua essent i no han sabut o volgut resoldre-ho), molta gent es va quedar sense feina. Els que no podien teletreballar,...

Arribem a la fi d’aquest recull de glòries vigatanes , de personatges únics... que cadascú els anomeni com ho cregui convenient. Tanquem la recopilació amb el compatrici Eduard Junyent i Subirà. Crec que no m’erro, si afirmo que molts hem començat a interessar-nos per la història de Vic arran de la seva obra cabdal: La ciutat de Vic i la seva història , de l’any 1976. D’ençà d’aquesta —i amb tot el respecte i admiració que em mereixen treballs posteriors— no se n’ha fet cap d’igual. Continuo pensant que caldria que algun erudit la revisés i l’actualitzés per fer arribar la nostra història als més menuts, i no tan menuts. O millor encara, que algú fes, o el consistori liderés, una enciclopèdia vigatana, que història no en manca. Quant a l’obra de Junyent, trobar-la en la seva primera edició pot ser qüestió àrdua. Però per tot enamorat de Vic és adquisició quasi obligada. Em desfaig en elogis perquè no li falten mèrits. Tot i així, com hem apuntat quan parlàvem de Joaquim Salarich , Juny...

No cal que torni a posar èmfasi en el fet que Vic, històricament, ha donat un gran estol de polítics que han format i formen part de la història de Catalunya. Segurament seria agosarat afirmar que Vic, com la Ciutat dels Sants , també podria ser anomenada la Ciutat dels Polítics , però el cert és que n’hem tingut (i en tenim) de ben destacats; malauradament, no prou reconeguts. Per demostrar-ho, no necessitem anar enrere fins a trobar la nissaga dels Caçador, que com vàrem veure en entrades posteriors va donar alguns presidents de la Generalitat, sinó que parlem d’èpoques més recents. Ho hem vist amb Narcís Verdaguer i Callís , considerat un dels puntals del catalanisme conservador. Ara ho veurem amb Manuel Serra i Moret. En l’àmbit polític i intel·lectual, a Manuel Serra i Moret se’l podria definir amb quatre paraules que el van caracteritzar sempre: Catalunya, socialisme, humanisme, i democràcia. Ell no fou un polític més, sinó un dels grans, cosa que li va comportar alguns disgustos...

Joan Collell feu mèrits en vida per formar part de Glòries Vigatanes . Segurament també n’ha fet en mort, però estan per demostrar. Literalment. És a dir, Joan Collell no és sant, però té oberta la causa per beatificar-lo a expenses de demostrar el seu primer miracle. Avui en dia té la condició, que no és poca cosa, de venerable i se li pot retre culte. A més d’aquesta singularitat, forma part de les grans glòries del carrer de Sant Miquel dels Sants. Per una banda i d’acord amb la tradició, tenim que vora l’antic carrer de Sant Hipòlit hi hauria nascut sant Just Confessor. Per una altra, es té la certesa que hi va veure la primera llum sant Miquel . I, si algun dia es demostra el miracle de Joan Collell —de ben segur que serà així—, el carrer comptarà també amb un beat. En tot Vic i part de l’estranger, no hi ha carrer més proper al cel que aquest . No hem d’oblidar tampoc, que al capdamunt de la via hi va néixer Andreu Febrer i Callís , el primer traductor en vers de La Divina Comèdi...

Just acabar d’escriure la Covid-19 (8) vaig veure que m’havien quedat coses al tinter. No obstant, per no fer-ho massa llarg, ho partim en dues entrades i aquesta ja serà la novena! Tampoc puc assegurar que sigui la darrera perquè em sembla que encara queda. Tanmateix, el que de moment em va quedar al tinter son dues coses: la crisi i la tranquil·litat. Des del minut 1 que ja vàrem dir que una de les derivades de tot plegat, seria la crisi econòmica. Ja la tenim a sobre. Espanya està en bancarrota (tampoc és res nou). M’hi jugo un pèsol. El fet que encara hi hagi gent que no hagi cobrat ERTOs, em sembla que ho demostra bastant. No obstant això, si hi havia un índex elevat d’atur, i a més es van presentar un seguit d’ERTOs i acomiadaments, algú em pot explicar com pot ser que hi hagi tanta gent a les terrasses dels bars? Ep! Entenc perfectament que els bars i tot el que fa referència a dos dígits del PIB del país cal que reprenguin l’activitat. Però... quina gent hi va? Perquè els falt...

Tant sé que el que escric arriba a molt poca gent, com que té algun valor i part d’alguna raó. Tinc algun convenciment que si tingués padrins, seria llegit i segurament seria alguna espècie de guru. En aquest bloc he escrit coses que al llarg del temps s’ha anat vist que no anava errat. Com sempre dic, no és que tingui una bola de cristall, sinó que és pur sentit comú i/o conseqüència lògica dels esdeveniments. Com a exemple del que dic, fixeu-vos en el que deia el febrer del 2009:  Jo penso que el futur no és la TDT, i que quan tothom (o bona part) hagi fet la petita despesa de la TDT, començarà a promocionar-se la TV IP; és a dir la televisió per internet; molt més barata i accessible per qualsevol televisió que disposi d'una connexió a internet i sense dependre de les llicències. I és per això que veig que no tindrà massa èxit la TDT, perquè d'aquí a 4 dies (o 8), hi haurà un munt de canals via internet. El programa que vulguis, a l'hora que vulguis i com vulguis. ...

No fa gaires dies que vaig tenir una conversa interessant amb un excompany d’institut i de futbol. Més enllà del típic interès pel dia a dia de cadascú, vàrem posar atenció amb la feina. Francament, no és que em deixés desconcertat perquè parlis amb qui parlis, sembla que la tònica és general, però el fet de confirmar el que s’intueix és més o menys preocupant. Parlo del jovent que puja, del planter del país. Naturalment, no hem de generalitzar. Bàsicament, i essent molt simplistes perquè tractarem els dos grans grups, penso que n’hi ha de dues classes: els que serveixen i els que no. Si hem de fer cas a Plató... tota persona té un do natural en alguna cosa... però amb aquesta contundent afirmació, el que vull palesar és que tenim un futur una mica negre com a país. Val a dir que tampoc és res nou, sinó que el concepte ni-ni fa anys que el sentim. Tanmateix, parlem d’una versió evolucionada. No cap a millor ni pitjor, sinó diferent.

Feia molt temps que tenia ganes d’escriure sobre aquest tema. Val a dir que per fer-vos cinc cèntims de la meva eina de treball no recuperaré els apunts de quan estudiava però, el que m’agradaria és fer-vos més proper o entendre la lògica d’una persona que es dedica professionalment a la programació.  En primer lloc, val a dir que un programador no és un informàtic. Bé, sí que l’és però amb matisos.... El primer tòpic a desmentir és que, com aquell qui diu, l’informàtic no existeix. Per entendre-ho, podem fer la comparació amb la medicina. Existeix un metge de capçalera que ho toca una mica tot però llavors, hi ha dentistes, oftalmòlegs, ginecòlegs, uròlegs, cardiòlegs, estomatòlegs... i un llarg etcètera. Un programador, sovint no té nocions tècniques o profundes sobre maquinari, sobre mòbils, sobre quin ordinador convé més a segons qui, sobre xarxes o sobre l’administrador de servidors. De la mateixa manera que no anirem al dermatòleg fent una consulta de trauma...

Quan vaig escriure Part del meu futur , no tenia clar el què faria però, sí que tenia clar que havia de fer alguna cosa. Alguna cosa més. Si hagués de fer cas a alguns, em dedicaria a fer vida social i personal però, crec que no els hi he fet massa cas. De manera que, com en l’entrada anteriorment mencionada, cerqueu la diferència en la imatge que segueix:

Ja tenim la notícia aquí. L’alternativa a EuroVegas ha de ser una espècie de -segons he llegit- Port Aventura multiplicat per sis. Fins on sabem a través d’alguns mitjans, què voleu que us digui... Com ja vaig escriure amb tot l’afer d’ EuroVegas i el país sense llei , em penso que Catalunya necessita un altre model econòmic i productiu que no pas dependre tant del turisme.  Abans però, tanquem -si es que es pot- la carpeta EuroVegas. De bon principi, vaig ser incapaç de decidir si hi estava en contra o no. Entenc que som en un país més o menys democràtic i que si és el que la gent vol... Doncs endavant. Dic això perquè, no em puc oposar a cap projecte però, sí que puc no estar d’acord amb el model de país que plantejava l’EuroVegas. I era aquí on discrepava però, -insisteixo- si és el model que volem... doncs endavant.  El tema que em preocupava abans i ara és el tema de la llei. Ja ho vaig apuntar aleshores. Deixant de banda que ningú es creuria que s’ha lluitat en ...

Crec que era la setmana passada quan vaig anar a la biblioteca. Sempre és un plaer i un goig trobar-se amb savis i intercanviar-hi quatre paraules. En aquest cas, vaig trobar-m’hi Lluís Solà. Un home savi, com us deia.  El fet és que el vaig saludar i m’etzibà quelcom semblant a que les biblioteques són lamentables. Jo, no pas per quedar bé amb un persona d’un ampli coneixement, hi vaig estar plenament d’acord. El més curiós, fou veure la reacció de les bibliotecàries, que quedaren una mica atònites; la conversa va tenir lloc just al seu costat. Però realment és així. Comparteixo la idea que la biblioteca s’ha de modernitzar i evolucionar al pas de temps; cap a nous conceptes. Però, la biblioteca, s’ha de complementar amb altres serveis, i no pas intercanviar-los. El que pretenc dir és que, històricament, les biblioteques sempre han sigut font de coneixement i de cultura on regna el silenci i on s’intenta adquirir coneixement. Això no ha de canviar. Cal, però, fer associar als...

Fa unes setmanes, una senzilla pregunta em va fer reflexionar molt. I penso que val la pena que tots hi reflexionem una mica. Com diu el títol, el motiu de l’entrada és el preu del coneixement. No vull dir el que ens costa, sinó el valor que hauríem de pagar. A la conclusió generalitzada a la que he arribat és que el coneixement no mecànic val menys que el mecànic. O, dit d’altra manera, el coneixement sobre eines, val més que el sense eines. Un parell d’exemples. Imagineu que heu de pintar el vostre habitatge i teniu un amic pintor. Després de proposar-li que us el pinti, automàticament i, segurament, li direu: “m’ho faràs bé de preu, oi? A preu d’amic”. No entrem a valorar el preu d’amic, sinó el fet que doneu per suposat que alguna cosa li pagareu per la feina. Cert? He dit generalitzant. Clar, el fet que el vostre pintor necessiti eines, això fa que sigui més treball que les que no en necessiten. Segon exemple, imagineu que voleu fer una petita inversió a una entitat bancària ...

Apunt ràpid sobre Eurovegas després de tantes notícies. Em sembla bé, em sembla malament? I com que és ràpid i d’una idea sempre en deriva una altra, a veure què surt. En fi, hi ha coses per estar-hi a favor i n’hi ha per estar-hi en contra. Com deia en alguna altra entrada, Eurovegas és el casino de La Riera multiplicat per 100 o per 1000. Amb tot el que això comporta. Bromes a part, entenc perfectament que això donaria molts llocs de treball i que la situació és molt delicada. Cert; segurament és l’única cosa positiva. I seria molt positiva perquè, ja no només els llocs directes, sinó també pels indirectes que crearia. Totxo, hostaleria i turisme. Perdó, aquest és el país que volem? Si és així, endavant. Un apunt: part de la culpa que siguem on som, és perquè basem massa part de la nostra economia en totxo i turisme.

Avui està convocada una vaga general a l’estat espanyol. Em sembla molt legítim però, com sempre, diverses preguntes o reflexions. En primer lloc que, jo, personalment, no en faré. Queda dit. Gràcies a les noves tecnologies, cas que sigui necessari, podem treballar tranquil·lament des de casa. D’altra banda, el país tampoc està per fer vagues.  Reflexions sobre el tema, n’hi ha diverses.  En primer lloc, la convoquen a Espanya. M’ha agradat un article de Jaume Clotet on ens recorda que al País Basc, les coses van molt diferent. No només pel concert econòmic, sinó perquè allà disposen dels seus propis sindicats com ELA i LAB. Allí UGT i CCOO crec que no tenen la parròquia que tenen aquí. Això és important tenir-ho clar perquè els interessos d’uns i altres són diferents i, com és evident, el que cal defensar també. 

Cerca la diferència entre les dues imatges que segueixen:  Lamento decebre aquells que esperaven una entrada de contingut més aviat polític com, per sort o per desgràcia, és habitual.