Carles Costa i Muntadas

Fa dies intentava trencar amb el tòpics que junts cal que fem desaparèixer de la ment de tothom per tal de fer créixer, encara més, l’independentisme, continuar fent pedagogia sobre el tema, i anar obrint camí cap a l’imparable marxa cap a la independència. Recordem que, d’entre els més freqüents hi havia: 1) Hi haurà boicot, 2) Trauran els tancs, 3) No ens la donaran, 4) La independència ha de venir de l’esquerra, 5) Només ho volem els catalans, 6) És de quatre que no tenen ni dos dits de front, i 7) No és possible. Avui intentem trencar amb els tres darrers. Només ho volem els catalans. Quan dic catalans, em refereixo a la gent que se sent catalana, que la seva pàtria és Catalunya i no cap altra. Ja vaig citar la font en Trenquem els tòpics (1), i ara hi torno, perquè les xifres que ens ofereix el Cercle d’Estudis Sobiranistes (CES) ens diuen que segons la pertinença nacional dels ciutadans de Catalunya, tenim que un 10,7% dels que se senten únicament espanyols, el 13.5% que se sent

La carrera ha començat, i la maquinària dels partits clàssics ja es posa a rutllar; els cops de colze són a l'ordre del dia. Malauradament, s'ha entrat  en la lògica del "tot s'hi val" per veure si es pot arreplegar alguna cosa, o no perdre el poc que es té. Tinc la sensació que, políticament parlant, en aquest temps de crisi, la coneguda marca sueca de mobles farà negoci venent cadires a preus baixos i, contra nosaltres, les crítiques destructives,  les calúmnies, punyalades i d'altres, vénen i vindran, com diria el mestre Llach, del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà. Però, com també canta seguidament, a nosaltres "no ens mena cap bandera que no es digui llibertat". I és per això que hem de treballar i treballarem deixant de banda la resta. Si bé les patacades que vénen del nord, del sud i de mar enllà ja ens les esperem, les més doloroses solen ser les de terra endins. Sovint se'ns recorda allò de "qui calla consent", per

- Fills d'Escòcia, sóc William Wallace. - [...] Heu vingut a lluitar com a homes lliures, i homes lliures sou. Què fareu sense llibertat? Lluitareu? - No!... contra això, no! Fugirem, i viurem. - Lluiteu i pot ser que moriu; fugiu, i viureu, almenys un temps, i en morir al vostre llit, d'aquí a molts anys, no estareu disposats a canviar tots els dies des d'avui fins aleshores, per una oportunitat, només per una oportunitat, de tornar aquí i dir als nostres enemics que POT SER QUE ENS PRENGUIN LA VIDA, PERÒ MAI NO ENS PRENDRAN LA LLIBERTAT!