Carles Costa i Muntadas

La història de Ramona Llimargas és singular. Totes les de les dones que confeccionen Victòries ho són, però la de la mare Ramona Maria del Remei potser encara ho és més. Dintre del llibre m’hi referiré expressament i entendreu per què ho dic. Al meu entendre, la mare Ramona té virtuts i feu mèrits per merèixer tenir un lloc a la història no pas com l’hi té, sinó destacant altres aspectes. És, com tantes altres, una vida reblerta de dificultats des de la seva infància, atapeïda de lluites, fins una guerra civil pel mig, i d’esperit fundador. Ella posà la llavor d’un nou institut religiós. Tanmateix, seguint l’exemple de la seva vida, la seva fundació va néixer amb moltes dificultats, va sobreviure amb molta arduïtat, i actualment ja s’ha dissolt. Ramona Llimargas Solé va veure la primera llum a les quatre de la tarda del vint-i-quatre de març de l’any 1892. La veié en una casa de dues plantes al carrer del Remei número trenta: a jutjar pels padrons del 1899 i 1895, nasquí a casa del se...

Formen part de la compilació Victòries diverses dones que en el seu dia foren fundadores realitzadores. No es pot dir que Maria Teresa Saits avantatgés en virtuts a la resta, però sí que les va sobrepassar, i amb escreix, en prematura. De fet, ho fou tant, que possiblement això és el que la fa més especial: la capacitat de liderar la nova fundació d’una congregació amb poc més de vint anys. A més, tal i com l’autor de la seva biografia indica, la vida d’una persona bondadosa, encara que no hagi estat canonitzada o vista reconeguda la seva vida de virtuts, en cap cas significa que no sigui igualment un tresor inestimable. És el cas. Com tantes altres, visqué poc, però el suficient per posar l’esqueix d’un nou jardí que amb el temps veuria aflorar multitud de belles roses en aquest camí ple d’espines. L’origen de la família Saits cal anar-lo a cercar a Gurb de la Plana, municipi limítrof de Vic i situat just al nord. Més concretament, dintre la parròquia de Sant Andreu de Gurb, a mig ca...

Sor Arcàngela de Ferreras és una d’aquelles dones que segurament havia tingut una gran aurèola fins al tombant del segle XIX però ha passat a l’oblit. Si més no, és a la conclusió que un pot arribar després de llegir-ne quatre paraules del gran doctor i primer cronista de la ciutat, Joaquim Salarich i Verdaguer , i dels versos dedicats de l’excels poeta Jacint Verdaguer. Curiosament, aquests primers versos els trobem en un poema dedicat al bisbe de la diòcesi vigatana, Josep Morgades (1882-1899). Naturalment, anys abans d’esclatar el seu conflicte. També hi apareix la jove Teresa Bergadà, filla de Maria Osona : [...]De les flors que s’hi esbadellan [a Vic] / s’en pot fer l’Esglesia un ram, / hon no hi mancant roses veres / totes vermelles de sanch, / com la mártir Celeriana, / com Lluciá y Marciá. / Entre aqueixes roses veres / Hi poncellan lliris blanchs, / Sor Arcángela Ferreras, / Teresa Bergadá; / Com sant Just humils violes, / girassols com san Bernat. / Claret allí s’fèu apóstol,...

Maria Osona fou una d’aquelles dones emprenedores i tenaces a qui, sense risc d’excedir-me, devem la fundació d’un convent de carmelites descalces a la ciutat de Vic . Com veurem a Victòries , el camí fou ple d’espines. De fet, d’ençà de l’embrionària idea de la fundació res fou planer. No obstant això i tots els entrebancs que han tingut al llarg dels més de tres-cents vuitanta anys de la seva història, les filles de santa Teresa sempre han tingut la providència al seu costat i sempre han trobat la manera de superar les adversitats. Fins avui, data en la qual el convent de Santa Teresa vigatà gaudeix, no només d’una gran salut, sinó també d’un futur molt pròsper. En definitiva, un clar exemple del salm que assevera que «els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega». Maria Osona no estigué sola en aquesta titànica empresa, sinó que rebé el suport imprescindible dels seus germans de consanguinitat, com també el del bisbe de la diòcesi vigatana, Gaspar Gil (1635-163...

Passats mesos de la incorporació de Josep Pratdesaba i Portabella a la Galeria de Vigatans Il·lustres ve a tomb a parlar sobre altres figures que bé hi podrien ser, especialment dones. Podríem parlar d’Antònia Bardolet i Boix, de Maria de les Llagues Osona... Però avui parlem de la Felipa Salarich i Arqués. Aquesta vigatana va veure la primera llum a l’antiga plaça del carbó el vint-i-sis de maig de l’any 1828. D’aquí a tres anys seria bonic veure abellir una mica més la Galeria amb la seva efígie per commemorar el dos-cents aniversari del seu naixement. Felipa Salarich és, segurament, la primera dona proposada per a la Galeria. Ho va fer en diverses ocasions ni més ni menys que el canonge Collell. Ho feu per l’exemplaritat que va demostrar al llarg de la seva vida, dedicada als malalts pobres i posant en risc la pròpia pell, i també per reivindicar presència femenina en una galeria aleshores totalment masculina.

El proper dimarts dia quinze compartirem amb qui vulgui la presentació del meu quart llibre titulat «Victòries» . Si no hi ha cap imprevist serà dimarts a les 19.00h al Centre Cívic Joan Triadú de Vic. Hi esteu tots convidats i ho podeu fer arribar a qui vulgueu.