Carles Costa i Muntadas

No he pogut resistir la temptació i he acabat sucumbint. Ja tinc un Ipod. Però estic decebut, molt decebut. Estic decebut amb els senyors d'Apple. Em creia que eren d'una altra pasta. M'agradaria que Google fes el seu particular reproductor d'mp3 amb el pes de tota la seva filosofia al darrera per fer-los la competència. Sense fer un anàlisi tipus revistes especialitzades, permeteu-me comentar-vos amb el que jo particularment m'he trobat. Podríem dir “petits problemes” de l'Ipod des del meu humil punt de vista: La bateria. Preu. Funcions. Comandaments tàctils. Els auriculars. Dependència de l'Itunes.  Respecte la bateria: dura poc i a més, no subministren un carregador; l'has de comprar a part com a accessori. Respecte el preu:  no és barat com si diguéssim. Sobre les funcions: té un munt de coses que generalment no s'utilitzen o no haurien de ser finalitat d'un reproductor de música (i vídeo segons model), però es paguen. Respecte el...

La música: el millor amiga de l'home. En aquesta cas amiga, és clar. El tòpic diu que és el gos el millor amic de l'home, i no ho poso pas en dubte, però penso que la música també ho pot ser i ho és (per aquells que no tinguem gos, per exemple). De músiques n'hi ha de molts estils i tipus. I valgui també el tòpic, no n'hi ha de millors ni de pitjors, sinó de diferents. Tenim música clàssica, rock, jazz, hip-hop... fa anys hi havia la música anomenada màquina (genèricament), que llavors ha anat derivant en molts altres tipus de música (house, progressive, thunderdome...) Però sigui del tipus que sigui, sempre trobem una música per a cada moment. I és això el que la fa gran i fantàstica. Una música per quan estem esvarats o excitats, una altra per anar a córrer, per fer altres tipus d'esport, per moments tendres, per anar de festa, per anar a dormir, per estudiar, per desconnectar de tot, per dir alguna cosa a algú, per comprendre millor el que ens envolta, per comp...

"Sóc molt fort, i el meu nom és Musculator! Menjo molta carn perquè m'agrada... molt!" Musculman, el príncep del planeta Múscul, arriba a la Terra accidentalment, ja que el seu pare el confon amb un porc i el llença a les escombraries. Musculman està obsessionat amb menjar arròs amb vedella, també li agrada menjar alls, que li donen el poder màxim, el poder de volar (tirant-se pets). Sempre va amb la seva màscara de lluitador, per això ningú sap com és en realitat. Sempre va acompanyat del seu fidel amic Mitsú. El seu nom veritable es Sugurú, cosa que no li fa molta gràcia quan el seu pare li diu. Ell és el principal personatge de la serie, es poca traça i ningú l’estima, però poc a poc es va fent famós gràcies a les seves proeses dins del món de la lluita lliure i les victòries en els jocs dels superherois  Segons informa el diari Avui: “El portal d'internet Facebook acull des de fa uns tres mesos una campanya promoguda per un grup d'amics "per tal de dema...

Ahir es va celebrar el referèndum per ampliar l'autonomia de Groenlàndia. El resultat és molt eloqüent: l'illa més gran del món, que fa tres segles que pertany a Dinamarca, ha dit "sí" a la reforma del seu Estatut d'Autonomia. Més del 75% de la població que ahir va votar en el referèndum, convocat per aprovar l'ampliació del seu Estatut, ha donat suport a la mesura. Aquest nou Estatut entrarà en vigor l'1 de juny del 2009, coincidint amb els 30 anys de l'autonomia groenlandesa, una de les dues que reconeix el regne danès; l'altra, les illes Fèroe, ja van arribar a un estatus similar el 2005 . Què pot tenir Groenlàndia que pugui fer viable l'emancipació? - Poden pensar alguns... Segons estimacions recents, sota el subsòl de l'illa podria haver-hi reserves de cru equivalents a la meitat de les d'Aràbia Saudita, cosa que permetria a un país que viu de la pesca i la subvenció anual de Copenhaguen –el 27% del seu PIB– ser autosuficient. E...

Diumenge a la nit llegia la notícia: "Plataforma per Catalunya oficialitza una candidatura per a les eleccions al Parlament català". De bones a primeres espanta una mica. Ja – alguns i algunes – varem sentir vergonya aliena en les passades eleccions municipals perquè Vic sortís als mitjans de comunicació per ser la població on va néixer i créixer aquesta dita formació xenòfoba i racista. Però anem a pams. Deixeu-me que us digui, sense compartir gens la ideologia d'aquesta formació, que el seu màxim dirigent és dels pocs que fa els deures. Si bé en les eleccions municipals que precedien les últimes ja va treure un regidor i, per molts, va ser un toc d'atenció a la problemàtica immigrant a la resta de forces polítiques, aquestes en van fer cas omís, el van ignorar, com també als seus votants i, el més preocupant, al problema en sí. Ja no es tracta de ser o no ser racista, xenòfob o qualsevol cosa que es vulgui titllar, sinó posar remei a un problema que, com que no és...

No em feu dir qui va pronunciar aquesta frase perquè ho desconec completament. El que sembla lògic és que la feu algú en alguna guerra o quelcom semblant com a estratègia per guanyar l'enemic. Aquesta mateixa tècnica també s'usa en altres àmbits com els matemàtics, informàtics... i té molta raó. Quan tenim un problema, sempre és molt millor descompondre'l en problemes més petits i llavors resoldre'ls d'un en un; no és difícil veure que un quan hem resolt tots els petits problemes que formen el problema, el problema molt probablement haurà quedat resolt. A Catalunya, en conceptes... reivindicatius nacionals també apliquem aquesta tècnica; amb una petita i lleugera diferència; ens l'apliquem a nosaltres mateixos!!!! Sí home (i dona), vull dir que de la mateixa manera que quan es té un problema el millor es partir-lo en petits, quan es vol tenir força és millor anar units; és aquella altra cita que deia “la unió fa la força”, o quelcom semblant. On vull anar a p...

Programació més o menys especial ahir dimecres a TV3. Al programa "Sense embuts" parlaven amb vuit homes i dones presos al centre penitenciari de Brians. Acabat aquest, feien "Setembre": també dedicat als presos i preses de Soto del Real, a Madrid. Francament, els dos programes em van flipar bastant. I després de veure'ls entre ràbia, impotència, incredulitat i ignorància, la reflexió més gran que en vaig extreure és: "presó: càstig o premi?" És evident que anar a la presó, en principi és per quan has comès algun delicte, per quan no fas les coses bé, però a veure, a veure... La nova presó de Sant Joan de Vilatorrada recentment inaugurada, segons llegeixo, té "vuit mòduls residencials amb sala de dia, menjador, economat, consulta mèdica, aules, tallers, un petit gimnàs, una perruqueria i un pati, entre d'altres instal·lacions". Entre d'altres instal·lacions!!! crec que fins i tot tenia piscina!!!! En els programes els reclusos gau...

Aquest és l'escrit que vaig dedicar a la meva àvia el dia que feia 80 anys. "Qui vol palla va a l’era. I és que si algú, amb tots aquests anys ha anat vegades a l’era, aquesta és l’àvia. Dins l’era, la mateixa vida, l’àvia n’ha vist de tots colors. Pels seus ulls ha vist passar l’esforç de les mules mentre estiraven l’arada, el bordar dels gossos  mentre gaudia de sa companyia; el rau-rau dels porcs  quan demanaven de bon matí el seu àpat, els esglais dels homes mentre desfeien el gra i treballaven dur. Amb la ja seva entranyable, presumida i jovenívola octogenària vida, acompanyats sempre per l’humil i càlida família i amics, pels seus ulls han passat llàgrimes de plor, ràbia, melangia, emoció i alegria. Va viure amb felicitat, la seva infància a la bella colònia. També va passar pels seus ulls brillants el negre de la guerra; un altre contratemps superat gràcies al seu coratge, força i voluntat que sempre l’ha caracteritzada. Veié també amb il·lusió i alegria, mica en...