Carles Costa i Muntadas

Fa moltes setmanes que dono voltes sobre el tema de l’incivisme a Vic i de com tenim la ciutat. I, després de molt reflexionar, penso que qui ho hauria de fer és l’actual equip de govern, com també la resta de polítics presents i futurs. El que vivim avui és fruit de les mesures preses, o no preses durant els darrers anys. Així doncs, els problemes que no es van afrontar fa anys, avui acaben surant. Per la mateixa regla de tres, si els problemes que hi ha actualment tampoc s’afronten, en pagarem les conseqüències d’aquí a uns anys. I, val a dir que no es nota gaire predisposició ni a afrontar-los ni a resoldre’ls. Anem a pams. Per mi són dues cares de la mateixa moneda. Són dues coses que estan estretament lligades: ciutat i incivisme. Per fer una mica d’història i cultura general, direm que un municipi es pot considerar ciutat quan assoleix els vint mil habitants. No ho dic jo, ho diu el decret legislatiu 2/2003, del 28 d'abril, pel qual es va aprovar el Text refós de la Llei mun

No em considero gaire musicòleg. Malauradament, crec que cada vegada ho soc menys. El tema de la música és una art que em ve de gust recuperar i aprofundir-hi. Especialment la música clàssica, però també tota aquella de proximitat. Així doncs, tenia ganes de veure el documental estrenat la setmana passada al Sense ficció de TV3 sobre la música a la plana de Vic: Liverpool català. Boira, sants & rock'n'roll . El treball està dirigit per Dani Feixas. D’entrada hi ha un tema de concepte que no acabo d’entendre. Val a dir que tampoc vaig acabar d’entendre el La batalla per les xarxes , treball del mateix director. Però centrem-nos en aquest. Què és o què es pot entendre pel Liverpool català? Doncs depèn... per alguns és Vic, per altres és la plana de Vic, i per alguns altres és bona part de la comarca d’Osona i més enllà (ho dic per la banda del Lluçanès). Entenc el joc de del títol i el símil comparatiu. És a dir, en comptes de dir sexe, drogues i rock’n’roll , aplicat a Vic e

Dijous passat em van administrar la segons dosi de Pfizer. Per aquest motiu, avui m’agradaria dedicar unes noves línies a l’evolució de la Covid. En primer lloc dir que en el meu cas fou lleu. Sents arreu, ja sigui testimonis directes o indirectes, efectes adversos fruits de la segona dosis, més que no pas de la primera. Pel que fa la primera, recordo que me la van administrar molt lentament. No en sé el motiu... Però recordo dolor mentre entrava el vaccí, i vaig estar uns dies amb el braç adolorit. Pel que fa a la segona, just el contrari. Va ser clavar l’agulla i administrar-la en qüestió d’un segon. El braç només el vaig tenir adolorit un parell de dies però, a diferència de la primera, vaig anar a dormir tou, cansat. El mal de cap també em va acompanyar. Tanmateix, aquest darrer símptoma no sé si és fruit de la vacuna o no... tinc mal de cap força sovint. En referència a l’acte en si, us haig de dir que em va emocionar per una banda i vaig sentir una mica de ràbia per l’altra. Quan

Us haig de contar un petit secret. La setmana passada volia penjar una entrada similar a aquesta, però no ho podia fer perquè encara no havia repartit els comptats exemplars de Glòries Vigatanes . Per això no hi va haver entrada. M’explico. La majoria ja sabeu que el passat febrer vaig publicar el meu llibre Glòries Vigatanes . Hi vaig estar dedicant més de quatre anys de la meva vida i no volia que es quedés en un calaix. Tanmateix, tampoc em podia prendre el luxe d’aventurar-me en una publicació jo sol. Ja vaig explicar en tres entrades anteriors totes (o algunes) de les dificultats que comporta autoeditar-se un llibre (també la segona i tercera entrada). Així doncs, vaig decidir publicar-lo a l’Amazon. Certament, no és la millor opció i us puc ben assegurar que no podria dir que soc client d’Amazon, però no hi vaig veure cap altra possibilitat. Dit tot això, però, tenia la necessitat de materialitzar el millor projecte que he fet mai.