Experiència al «Miramar»

Tornaria a començar l’entrada amb el que vaig dir amb l’experiència viscuda al «Disfutar», però potser perdia credibilitat. Tanmateix, és cert, generalment no publico ressenyes de restaurants al meu bloc, sinó que ho faig al Google, del qual soc guia local de nivell 7. Dit això, novament l’ocasió s’ho val. Sense ànim de ser pedant, hem tingut el goig d’anar a diversos restaurants i, de Catalunya, ara mateix, em quedaria amb dos. D’un no n’he parlat (fent bona l’afirmació anterior), tot i que no descarto parlar-ne algun dia: «Ca l’Enric», a la vall de Bianya. L’altre, el que avui m’exhorta a parlar-ne, el «Miramar», a Llançà.

El particular vincle amb el «Miramar» ve d’anys enrere. Bastants... Ignoro per complet o no recordo gens com em va arribar a oïdes, i com em va despertar alguna cosa. Fos com fos, em va arribar que bàsicament, i quasi de manera exclusiva, elaboren un menú amb peix i marisc. I això em va semblar molt meritori. Pels que sigueu més foodies, podríem dir que el xef del restaurant, Paco Pérez, emula perfectament el xef del mar, el popular Ángel León. Dit això, i sense ésser millor ni pitjor, juguen a lligues diferents. En el cas del gadità, amb el seu «Aponiente» de ***, porta la recerca i l’I+D a terrenys insospitats i sovint verges. Però, Paco Pérez, em fa la sensació que sense tanta ciència (tot i que n’hi ha molta), ennobleix tot el producte que toca.

Com us deia, més enllà de com em va arribar el nom de «Miramar», que mentre escric crec recordar que me’l va recomanar una familiar del món gastronòmic, el vincle venia de lluny. Havíem fins i tot confirmat una reserva però una pandèmia ens va caure a sobre. No recordo si per aquell llunyà mes d’abril del 2020 havíem de gaudir d’una experiència que aleshores ja creia que havia de ser única. Fins ara no ha estat possible. Sigui dit de passada que també indica que no anem habitualment a aquesta mena de llocs: hem tardat quatre anys a fer un segon intent! I sí... val molt la pena. Tant, que ja us dic que passa a ser el restaurant de referència del país, fins i tot després de visitar el «Disfrutar» i sense haver estat a altres restaurants amb la mateixa qualificació.

El «Miramar» està a peu de platja o, millor dir, a primera línia de mar. En un menjador en el qual hi deu haver una desena de taules, totes tenen vistes, ja no només a l’exterior, sinó al mar. Val a dir que la cala en si no és per tirar coets, però amb això ja no hi poden fer res. I tot és elegant, alhora senzill. Amb això vull dir que tot i que defuig de qualsevol luxe, la senzillesa és molt elegant: les taules; la formiga feta amb ambre (o similar) que presideix la taula; les parets; els tovallons; el terra... absolutament tot. I un cop quedes meravellat per la vista, és quan comença la festa, un menú d’uns vint-i-tres plats. Millor dit, elaboracions en el terreny gastronòmic.

No posaré fotos ni explicaré tots els plats però perquè us en feu una idea. Comencen (almenys en el menú que vàrem fer nosaltres) disposant deu elaboracions sobre la taula. Com si d’un rellotge suís es tractés, van disposant-t’ho tot. Primer els coberts, llavors la primera elaboració, llavors et posen un platet en un altre extrem... i així fins a deu per persona! Quan ja n’han disposat tres no li trobes gaire sentit, però un cop hi ha els deu, veus que estant tots perfectament alineats i de manera simètrica. Només això ja és digne de veure. El treballador de la sala t’explica cadascun d’ells i la seqüència, però, afortunadament, et facilita un diagrama perquè recordis l’ordre. 

És a partir d’aquest moment que estàs com a la glòria.... Paradoxalment, et sents com el típic activista que entra a un museu i destrossa obres d’art. Perquè totes i cadascuna de les elaboracions són obres d’art. I te l’has de menjar, però no saps què o com fer-ho per no carregar-te cosa tan summament bella. I és art des de molts punts de vista. Obvio el fet que estàs constantment menjant-te el mar, però el com emplaten; els detalls; en algun cas, la mà de coses que porten; els colors; les textures... En resum, i penso que és fàcil d’entendre, tot i que destrosses una obra d’art (algunes elaboracions són per menjar amb una sola mossegada), et menges una poesia. Quina elegància, quina delicadesa, quina noblesa, quin... tot!

I així van fent... anar portant cosetes que et mires i et fas preguntes. Olores, palpes, degustes... Ara una gambeta, ara una ostra, ara un ratjada, o una gamba... fins i tot un flam amb gust d’anxova... I els pans? Perquè et porten pans elaborats per ells mateixos, que a més d’un forn els agradaria fer-los la meitat de bons: pa de llavor de grosella (el típic gallaret); pa de sègol, que alguns barcelonins no saben què és; focaccia... Però al cap d’unes tres hores arribes al final: no cal dir-ho, el temps ha passat volant. No vols que s’acabi, però s’acaba. Fa la sensació que t’has menjat el taller d’un artista, les seves obres, que a banda d’alegrar-te la vista, t’alegra el paladar. I una cosa que en el nostre cas també és important, la proximitat de tots els seus treballadors, allò del servei. En tot moment estàs en família, però sense que et facin sentir que ets un burgés, cosa que a vegades passa i no menges gens a gust. Tanmateix, quedaven tres sorpreses, per acabar de reblar-ho.

Ens inviten a fer cafè. Quan ja tenia preparat el no, sento que el que ens havia acompanyat durant tot el dinar ens fa saber que en tenen d’especialitat, fet amb expresso o també de filtre... Com? Ja el pots portar. I això sembla una tonteria però no l’és. Darrerament m’estic posant amb el cafè més que mai però el cafè en aquests llocs és com una mena de bug del sistema. A la majoria dels llocs elaboren un menú extraordinari, fins i tot alguns fan maridatge, per rematar-ho, per dir-ho d’alguna manera, amb una cosa anomenada cafè, que no és res més que aigua sortint d’una màquina. Home! Seguim la mateixa línia excelsa en els cafès... i al «Miramar» passa. També us haig de dir que no sé qui es va sorprendre més... si nosaltres o ells, perquè vàrem ser l’atracció de la sala per uns moments, just quan ens van fer el cafè de filtre a la taula. 

I, després del cafè, encara hi van haver els petits fours. Personalment pensava que era broma. Però si ja havíem fet postres! però ens van brindar nou petits fours. Sense voler ésser mal educat, vaig demanar què havíem d’agafar. En diuen que un de cada està bé. Literalment. Doncs vinga... Ara sí que s’acaba la festa. Anem per marxar. Però us he dit que quedaven tres sorpreses, i a la sortida arriba l’última: ens ve a saludar l’artista, l’il·lusionista, el xef Paco Pérez. Quina humilitat, quina generositat. Ja és difícil trobar-se el xef un dissabte treballant al restaurant, però no només ve a saludar, sinó que ens posem a comentar la jugada. No queda res més que agrair-los l’estona que ens han fet passar. Agrair-los, felicitar-los, transmetre’ls que ha sigut una experiència com mai havíem viscut. I que naturalment hi tornarem quan sigui possible.