Carles Costa i Muntadas

No pas sense risc, m’atreveixo a opinar sobre aquest tema que de ben segur se us farà familiar de seguida. Avui dia, hom coneix el que [no] va passar amb el bisbe Novell , com també els esdeveniments que es van succeint d’ençà d’un temps amb els capellans o religiosos relacionats amb delictes sexuals. Ja avanço que el fil argumental de l’entrada, en cap cas —Déu me’n guard— va en la línia d’excusar-los! Ben al contrari. La raó de l’entrada és per trencar una llança a favor de la fe i el fons de l’Església, més enllà del que cadascú cregui, senti o pensi lliurement. El resum que molta gent n’ha tret de tot plegat és que no ens podem fiar dels capellans i/o religiosos. O, expressat d’altra manera, que com s’atreveixen a sermonejar-nos si ells actuen de mode contrari. L’entrada d’avui va dedicada a tractar sobre aquesta fal·làcia, i de la conseqüència més immediata: la decepció.

Aquesta setmana vaig molt tard a publicar l’entrada. Vaig una mica mancat de temes, o tard en aprenentatge, o fins i tot sobrat de mandra. No obstant això, no significa que no hagin passat coses del més interessant. Almenys, al meu entendre i a nivell personal. Però, com us deia, alguna cosa fa que abandoni la ploma i, no us ho creureu, quan l’abandones una setmana costa molt tornar-la a agafar. Aquestes darreres setmanes, doncs, he tingut la gràcia de mantenir una sèrie de converses interessants. I, de fet, al mateix temps t’adones de com de petit és el món. En primer lloc, una conversa molt enriquidora amb una família d’un mas de Calldetenes. Darrerament, he estat estudiant una religiosa vigatana anomenada Ramona Llimargas, i la història m’acabà portant allí. Pel que fa al tema personal, una família molt acollidora, cordial i, simplement, fantàstica. Pel que fa al vessant històric, realment espectacular. No sé si us heu trobat mai llegir un llibre d’història i llavors poder reviure e

Feia dies que no parlava de la Covid-19. Podria dir que ha plogut molt però malauradament no ho ha fet. Tanmateix, sí que han passat moltes setmanes, i, no diré una nova onada, però almenys sí que sembla que s’ha fet el pic de la sisena. Ara, cal esperar com serà la setena. Si més no, penso que som més a prop de la setena onada que de la fi de la pandèmia, a no ser que canviem el que entenem per pandèmia, que diria que és el que s’està fent una mica.   Entre moltes altres coses, la Covid-19 passarà a la història per ser el virus que identifica més aquella màxima de si no pots amb l’enemic, uneix-t’hi. De veritat que us ho dic, i no sé si això és bo o dolent. Tanmateix, il·lustra perfectament aquesta actitud davant l’adversitat. Sinó, posem la vista al retrovisor i mirem com han anat les coses.  

La darrera edició de La Marató de TV3 ha estat dedicada a les malalties mentals. Edició especial, ja que celebraven el trentè aniversari. Tanmateix, penso que possiblement ha estat l’edició de La Marató més insolidària que s’ha fet mai. En cap cas trec ferro a l’assumpte de la salut mental ni desmereixo els més de nou milions d’euros recaptats. Tan sols dic que em sembla que ha estat l’edició menys justificada de totes les que s’han fet. Com sempre intento, no ho dic sense coneixement de causa, encara que, naturalment, no el tinc tot.   El fet és que la salut mental, segurament, engloba multitud de casuístiques. De totes maneres, diria que les més rellevants són les que hom coneix: depressió, esquizofrènia, distorsió de la realitat, bipolaritat, fòbies, addiccions... segurament algun psicòleg o psiquiatre em corregiria. Però vaja, la majoria de les que coneixem són aquelles que quan algú fa alguna cosa que no ens encaixa a nosaltres ni a la societat en general, acabem dient el clàssic