Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2010

Recapitulem

Desgraciadament, molt sovint la gent extraiem conclusions precipitadament i sense valorar les coses com cal. Als darrers dies hem vist a aparèixer una nova plataforma per unir l'independentisme. Essent conscient que cal unir-nos tots plegats, no volem cap mena de protagonisme, i que cal sumar esforços, permeteu-me fer unes valoracions. Sumar sí, però recapitulem i que cadascú en tregui les conclusions que cregui oportunes. Recordem el següent i que a mi, particularment, fa que les coses no em quadrin.
El 2007, sorgeix dins d’ERC, un corrent crític intern anomenat Reagrupament (RCat) liderada per Joan Carretero i amb ànim de fer canviar la direcció del partit. RCat rep molt suport intern i, al cap de poc sorgeix un nou corrent crític anomenat Esquerra independentista. Curiós.
A l’abril del 2009, Joan Carretero publica un article (Pàtria i dignitat), on diu que a les properes eleccions cal fer una candidatura transversal per poder declarar la independència unilateral des del Parlament…

La cultura de la mediocritat

Incompetència, mediocritat, inconsciència, irresponsabilitat... Digueu-n'hi com vulgueu. Ja sé que no tots els termes emprats són sinònims però, si bé la forma és diferent, tots acaben tocant el mateix fons. L'article és amb afany de recordar la tercera premissa de l'associació Reagrupament Independentista. Independència, democràcia i treball. Aquest treball fa referència a la bona cultura del treball. Tothom -o quasi- és capaç d'encapçalar o abanderar la independència. Altres, tot i que penso que havent viscut de la política pràcticament tota la seva vida laboral no en tenen cap legitimitat, s'atreveixen a parlar de democràcia, de regeneració democràtica i política. Però ningú -a banda de Reagrupament- gosa incidir amb el bon treball. I és important, com la resta.
No oblideu que els catalans, antigament, de les pedres en fèiem pans. Antigament, vàrem fer del mercat de Reus un dels més prestigiosos d’Europa; no pas pel nostre do de comerciants, sinó pels bons produc…

Melodies d’independència

“El meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist”, però “tant se val! és així com m'agrada a mi”. Estimada Catalunya tingues clar que “Et dono casa meva, et dono tot allò que porto a dins de les butxaques. Et dono la mirada, et dono i només dono; no perdrem mai la batalla. Voldria dir-te, avui, que cal guanyar per fer possible el somni i les paraules”.
Cal guanyar-nos la independència sabent que quan vàrem començar amb aquest projecte res seria fàcil però, alhora, un orgull contribuir a l’emancipació nacional perquè “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben”. I és cert que amb el que portem de trajecte hem fet amics, hem conegut molts patriotes que junts hem lluitat com l’avi. J…

Reflexions proindependentistes

Vull per ser independent. Així de fàcil. Vull deixar d'haver de lamentar-me perquè ens espolien o perquè no deixen jugar oficialment a la meva selecció. Vull deixar de queixar-me perquè ens humilien, menyspreen o hàgim de patir un genocidi cultural. Vull deixar de ser un català emprenyat, inconformista o insolidari per esdevenir un català lliure. Sense més. Lliure. Com tants altres ciutadans del món; inclosos espanyols i francesos.
Les properes eleccions són claus. Jo sempre poso la metàfora que el dia 28 de novembre és la parada de Sagrera de Barcelona. Correspondència amb línia 1, 5, 9, 10, o, si es vol, no baixar i continuar per la mateixa via. El 28 no s’acaba res, però sí que marca un punt d’inflexió de cara el futur; pot marcar un nou camí o seguir com fins ara. No és el mateix baixar i prendre una determinació, que continuar amb el mateix o anar cap a la direcció equivocada. Depèn de nosaltres, del camí que prengui aquest dia cadascú.
Quines alternatives tenim? Les opcions es…

Som espanyols perquè volem

Fa dies, em va agradar molt un article de  l’Avui+El Punt de Carles Ribera titulat “Som espanyols perquè volem”. Va ser un article que em va invitar a escriure aquest.
No recordo quina temporada era –sí, però, que TV3 ja era la seva- la cadena emetia “Un lloc estrany”. Segons ells mateixos, deien que “un lloc estrany és aquí mateix. És Catalunya vista pels ulls de 60 homes i dones que fa prou temps que hi viuen com per haver vist moltes coses. Un lloc estrany és un retrat a 60 veus de Catalunya i els catalans, carregat de curiositat, d'humor, de crítica...”. Al llarg dels 13 capítols que van fer, varen poder parlar des dels indígenes, fins la taula, passant per la família, el treball o els diners. Si bé també parlaren de llengua, en cap ocasió, però, varen parlar obertament d’independència. Curiós.
I penso que una de les coses que fa, precisament, Catalunya un país estrany, és el fet que devem ser l’únic país que volem la independència, però quan arriba l’hora de la veritat no ho…

Els Bobobobs

Desconec què va empènyer a Televisió de Catalunya, ara ja fa molts anys, a col•laborar en aquesta sèrie. Aquesta presentava "els viatgers més divertits de l'espai que hagin pogut veure mai. Els seus increïbles poders, que només poden fer servir en casos excepcionals, els ajuden en les seves peripècies al voltant de l'univers". Us sona?
Des de la humilitat, i tenint en compte els fets (i paraules) que ens han acompanyat als catalans i catalanes els darrers anys, m'agradaria animar als joves -i no tan joves- a reclamar una nova versió de la sèrie. Ara, però, actualitzada. Arguments, aventures i peripècies, no els n'hi ha faltat i, ara seria un bon moment -o excusa- per renovar la sèrie amb nous capítols. Hauríem però, d'apostar per continguts propis i produïts a casa nostra. Hi podríem posar el viatge a l'Estatut(et) amb la rebaixa d'uns, la rebaixa pactada d'altres i, l'expulsió de la "crosta" dels nostres mitjans; avui seus. La ge…