Carles Costa i Muntadas

Impossible reproduir el so del meu telèfon quan m’arriba alguna cosa; em penso que només reconec la melodia de la trucada. Com han canviat els temps, oi? Fa no sé quants anys només disposàvem de les trucades, llavors van arribar els sms i els mms.... I ara ? algú té controlat tot el que tenim i com sona?  En el meu cas em pot sonar per:  Trucada.  Recordatori d’algun esdeveniment de l’agenda.  Nou correu electrònic del compte ordinari.  Nou correu electrònic del compte POP3/IMAP/Exchange.  Nou SMS/MMS.  Nou missatge instantani del GTalk.  Avís del Google+.  Avís del Twitter.  Avís del Facebook.  Nou missatge del WhatsApp.  Skype.  Nova actualització via OTA. 

Estic indignat. No confondre amb ser indignat! Quan ho vaig sentir per la ràdio no m’ho creia. Espanya rebrà finalment els 70,9 milions d'euros que reclamava a la Unió Europea per l'anomenada "crisi del cogombre". No discutiré la injustícia que van patir els agricultors espanyols i europeus per tot l’afer però, com té vergonya Espanya d’exigir 71 milions d’Euros quan, des de fa la tira d’anys viu gràcies als fons europeus i a Catalunya? La vergonya va més enllà. Espanya, amb els fons europeus, ha construït autopistes de diversos carrils per on no hi circula ningú. També ha fet aeroports fantasmes que els han hagut de tancar. I, la darrera més coneguda, un tram del tren de l’alta velocitat que també l’ha hagut de tancar perquè hi viatjaven menys de 10 passatgers diaris. Ah!, me n’oblidava, i tots els pavellons que ha fet a petits pobles on hi podrien encabir tot el poble sencer i no els fa falta per res? Una vergonya tot plegat. Espanya ha viscut i malgastat sempre a

L’olla ja fa dies que vull tot i que encara no sabem quan seran. Parlo de les eleccions espanyoles. Malgrat no siguin les nostres, em vénen moltes reflexions sobre el tema. En primer lloc, cal anar-hi o no? Algunes fonts ja han apuntat que no cal que hi anem; no sóc d’aquest parer i crec que a totes les eleccions que estem convocats, hi hem d’anar. Una altra qüestió és què votar. I és aquí on la cosa se’m complica i no sé què és el millor per Catalunya.  En primer lloc un matís que els catalans i catalanes haurien d’entendre. Tant PP com PSOE, amb clau de país, és exactament el mateix pels interessos de Catalunya. Ambdós són enemics de la nostra pàtria. Una cosa a dir a favor del PP: donen la cara i no els fa res “quedar malament”; dit d’altra manera, amb el PP, saps amb qui te la jugues. Un exemple: l’estatut(et). El PP, a primeres de canvi s’hi oposa; quant al PSOE, tots coneixem l’”Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Cataluña”. Des del meu punt de vista, sempre és millo

Llegeixo amb cert desànim que “El 46% prefereix veure les pel·lícules doblades en castellà mentre que només un 18% en català segons el Baròmetre de la Comunicació”. Trist, però gens sorprenent. Els catalans ja les tenim aquestes coses. Mostrem una cosa; en demostrem una altra. Tots traiem les dents quan ens ataquen la nostra llengua; la majoria inicia una conversa a un immigrant en espanyol o canvia de seguida si se li dirigeixen amb aquesta llengua estrangera. Per què hauria de ser diferent amb el cas del cinema? La notícia, però, és doblement trista. En primer lloc i, no sé si el que em sap més greu, és que la gent prefereix el doblatge que la versió original. En segon lloc, que si no han de veure -escoltar- una pel·lícula en versió original, prefereixin veure-la en espanyol. Com diria aquell, per què? Si l’has de veure amb una llengua no original, tant per tant, mira-te-la en català, no? O és que tu, catalanoparlant que reivindiques la teva llengua, creus que la nostra és una lleng

Parlar de l’educació és un tema complicat. Si us sóc sincer, no puc dir que hi entengui massa (com de tants altres temes), però sí que puc formalitzar-ne una opinió. Entenc que hi ha molts tipus d’educació però, fins a data d’avui, els que em preocupen més són els de l’educació vial i allò de parlar de vostè. És evident que l’ensenyament no és objectiu d’aquesta entrada . Malgrat molts es facin forts en anomenar educació a l’ensenyament, jo no en sóc un d’ells. En una ocasió i en algun lloc vaig llegir que “mai he deixat que l’escola interferís en la meva educació”; crec que és de l’escriptor i humorista nord-americà Mark Twain (1835-1910). Doncs això mateix, no barregem naps amb cols. 

Creia que me’n podria estar però, com que tothom hi ha dit la seva i encara dura, faré el meu apunt. Posar el CAT a la matrícula? És legal? Sembla que han multat a gent per això, de manera que jo no li posaria.  Sense ser jurista ni advocat, juguem-hi per anar a veure què diuen les lleis. I, per fer-ho, ens baixem el Reglamento general de Vehículos . Capítol VII sobre les plaques de matrícula (article 49): 

Ja he escrit diverses vegades sobre TV3 però, no puc evitar tornar-m’hi a referir. Si em repeteixo, ho lamento. Abans d’encarar el tema en qüestió, cal fer una mica de repàs històric. El període 1982-1996 va ser de gran estabilitat política a Catalunya, ja que la coalició formada per CDC (convergència Democràtica de Catalunya) i UDC (Unió Democràtica de Catalunya), liderada pel president Pujol va guanyar totes les eleccions al Parlament de Catalunya gairebé sempre per majoria absoluta. Una de les prioritats del Govern i del Parlament va ser la normalització lingüística. Amb aquesta finalitat, el 1983 es va promulgar la Llei de normalització lingüística. El procés de normalització es va enfortir amb la creació, el 1983, de Televisió de Catalunya, amb TV3 el 1983 i el canal 33 el 1988.

Fa uns dies parlava dels carros de compra ; allò que generalment utilitzem als supermercats per anar posant els productes que hem d’acabar comprant. Vaig deixar l’entada en aquell moment perquè s’estava allargant però, el supermercat, dóna més de si. Avui, el segon fascicle (i potser darrer): a la caixa.  En aquest moment hem de suposar una cosa que sembla molt òbvia però sovint ens n’oblidem: hem anat a comprar. El procediment hauria de ser el següent (més o menys):

Fa dies que em volta pel cap escriure quelcom sobre aquest tema, però encara no sé com posar-m’hi. Per tant, avall que fa baixada i a veure què surt. El fet és que des de fa temps segueixo el bloc de Pere Estupinyà. En Pere el vaig descobrir al Versió RAC1 i llavors em vaig comprar el seu altament recomanable llibre El lladre de cervells (La Magrana, 2011). Uns dels temes que m’apassionen més són les coses de l’univers i tot el que fa referència al comportament de l’ésser humà i més concretament el cervell. El cervell potser seria una paraula mal emprada; seria millor utilitzar CPU (Unitat Central de Procés; ja ho sé, és el de l’ordinador). Un dels seus darrers posts al seu bloc, parla de la intel•ligència artificial i el que es pot arribar a fer; que ens imaginem ara, és clar.

Aquesta reflexió ja no sé si és fruit d’un desig o d’una certa lògica. Personalment m’agradaria que, independentment de si fos per a o per b , es dugués a terme. Fa temps que la comento amb altres patriotes. Tot i que alguns articulistes creuen radicalment que no és així, jo crec que els esdeveniments que estan succeint darrerament avalen cada dia més aquesta tesis. Us explico. En primer lloc, no puc dir que sigui fan ni simpatitzant de CiU; de fet, fa un temps ja vaig criticar la seva proposta del pacte fiscal ( podeu llegir-la aquí ). Però el que està fent des d’abans que va entrar al govern i continua fent, em sembla una cosa lògica si prenem les següents premisses:

En alguna altra ocasió ja he escrit sobre coses quotidianes que fem sovint ( aquí podeu veure’n un sobre els caixers automàtics ), i aquesta n’és una altra. Anar a comprar és una d’aquelles coses quotidianes. Els que disposen de més temps i ganes van a comprar al petit comerç o al mercat a les parades corresponents; no és el cas. Jo, normalment, vaig a l’Esclat. Pràcticament tot etiquetat en català (els seus productes tots), bons productes, un molt bon servei i t’atenen en català. No és per atzar que hagi crescut tant darrerament; fa poc, el president Mas en va inaugurar un que ha construït a Malla sota criteris de sostenibilitat i que ha obtingut la qualificació més elevada en el certificat d'eficiència energètica.

Més o menys, aquest és un fragment del documental “Cataluña-Espanya” on Xavier Sala i Martin afirma “Si vingués un marciano i ens preguntés, escolta'm, com decidiu les coses al planeta terra? Com decidiu qui mana? Diríem, votant; com decidiu els que fan les lleis? votant. Com decidiu les lleis? votant, votant i votant. I les fronteres com les decidiu, votant? No, això va a hòsties”. I no cal pas anar tant lluny per veure que sovint, ens falta ús de raó per fer les coses. Imagineu-vos que sou d’un planeta –posem-li nàmak per posar-li un nom- i coneguéssiu a un català que té tres grans desitjos: independència, democràcia i recuperació dels valors que havien fet de Catalunya una de les nacions més pròsperes del món. Sabent-ho, li pregunteu: “i què feu els catalans per dur a terme aquests objectius?”. I és quan la conversa pren un caire del tot incomprensible i digna, ja no d’un altre planeta, sinó d’un altre sistema solar perquè el català en qüestió comença a fer una reflexió que ni

Des del meu punt de vista, aquesta setmana han sortit diverses notícies que haurien d’alertar a tot independentista i demòcrata. L’una és aquesta llei que ha aprovat el parlament europeu que permet a l’estat espanyol a exigir que s’etiqueti en espanyol. És un revés dur pels catalans però, ja se sap, si no ets un estat, en aquest món no ets res. Catalans i catalanes, deixeu de queixar-vos i actueu! La segona és sobre la morositat dels partits polítics. Aquesta és sobre la que intentaré centrar l’atenció. 54.850.219,15 euros. Aquesta és la darrera xifra global publicada pel Tribunal de Comptes espanyol sobre el deute dels partits catalans amb les entitats financeres. Per cap:

Des de fa molts dies circula pel Facebook i per altres llocs de la xarxa la convocatòria d’una nova manifestació. Val a dir que, mea culpa , no n’he llegit la convocatòria completament ni sé el motiu pel qual es convoca; me l’imagino. Com també me n’imagino el tarannà però, potser precisament per això, no hi he centrat gaire intenció. Que ningú em malinterpreti. Però sóc un home que, sempre que puc, sóc eminentment pràctic. En veure la convocatòria i rebre les respectives invitacions –gràcies- vaig tenir clar que no hi aniria; com també vaig tenir molt clar que no anava a la –sembla- predecessora d’aquesta del 9 de juliol.  Val a dir que, en el sentit literal de manifestar-se, prenc les següents definicions segons el diccionari de la llengua catalana:

Bé, no cregueu que visc fora d’aquest món i no m’he adonat que Google ha estrenat fa uns dies una nova xarxa social. El que passa és que entre que ha costat uns dies poder-hi accedir i tothom ja hi ha dit la seva, no crec que aporti res nou. Com a molt, puc donar-ne la meva opinió. En primer lloc, deixeu-me recordar una entrada que vaig escriure a finals d’octubre del 2008 sobre Facebook on el darrer paràgraf pronosticava (el podeu llegir complet aquí ):

Aquest no és la història d’un que volia ser ocell, però, com aquell, també pensava que “això no es cap joc! Deixeu-me volar! Jo sóc lliure de fer el que vulgui, no em tragueu la llibertat”. I pres per aquest sentiments va decidir fer política. Política pel poble que estimava i que volia que esdevingués lliure com tants altres pobles del planeta i, tot i que per demostrar, fora d’aquest. Però tenir èxit en política és complicat. Com va posar de moda el programa Polònia de TV3 (la seva): “perdoneu, però algú ho havia de dir”. A veure què passa, doncs.

Aquests dies no paren de passar coses i no tinc massa temps per valorar-les totes. Una d’aquestes són els nou detinguts en l'operació policial a l'SGAE , cosa que m’ha fet recordar el que vaig escriure en una PAC de la UOC sobre la propietat intel•lectual.  Crec que el coneixement i la cultura és un gran bé i que, en certa mesura, és un patrimoni de tots i per a tots que ens fa, alhora i a tots, molt millor i ens facilita les coses en molts àmbits. No estic dient que tot plegat sigui xauxa, però penso que sovint, el concepte de prohibir i restringir és massa present.

No sabia quin títol posar en aquesta entrada, però em sembla que tothom sap de què parlo quan l’anomeno així. El podria anomenar de moltes altres maneres (concert econòmic, pacte econòmic, engany...), però em sembla que ja ens servirà. En definitiva fou la proposta estrella de CiU en les passades eleccions autonòmiques i vindria a ser el que tenen, més o menys, els bascos. Entenc que van prometre l’intent d’aconseguir-ho, més que no pas el pacte en si ja que no depèn pas d’ells; ni tant sols dels mateixos catalans. En primer lloc, per tal que un pacte tingui èxit, s’ha de fer amb algú. Vull dir que no el pots pas fer sol (llavors seria una decisió unilateral) i, en aquest cas, t’has de posar d’acord -sorpresa!- amb els espanyols. Suposo que CiU ja sap que no té majoria al Congreso de los Diputados de Madrid, de manera que els farà falta els vots de socialistes i/o populars per tirar endavant aquesta proposta.