Carles Costa i Muntadas

Humilment, els invito a fer una profunda reflexió però, si ahir el que estava passant ja em semblava molt fort, després de donar-hi algunes voltes, encara m’ho sembla més. Crec que avui ja puc afirmar que el d’ahir va ser un atac frontal a la democràcia i que aquesta entitat dista molt del concepte democràtic. Diu el tercer punt de l’argumentari del referèndum referent a les possibles dificultats: “Les dificultats són gairebé iguals i potser superiors en el cas d’un referèndum constitucional. Nosaltres EXIGIM a les nostres institucions que convoquin el Referèndum d’Independència amb totes les garanties democràtiques i que, en cas de guanyar el SÍ, declarin immediatament la independència de Catalunya. Qui ha d’organitzar-lo són les nostres institucions. L’ANC i la societat civil EXIGEIX que el RI es celebri, i si cal ajudarà, però no posem les regles. Això li toca al nostre govern i al nostre Parlament”. Us ho tradueixo per si algú no ho entén menys un punt que em sembla que...

No he amagat mai el meu desacord amb l’ANC. No és la primera entrada que, en certa mesura, els hi dedico. Crec que tot devia començar el juny del 2012 amb una entrada dedicada a l’ ANC i l’AMI . Ja aleshores no ho tenia gens clar… imagineu-vos actualment… De totes maneres, on vaig veure que la cosa era seriosa, fou quan el febrer el 2014 escrivia un parell d’entrades dedicades a la campanya “ Signa un pot per la #independència ”; també  aquí . Si recordem una mica la campanya, l’ANC es va dedicar - vagi per davant que no crec que els manqués bona fe - el que jo vaig interpretar com a enganyar, engalipar, ensarronar, guarnir, entabanar, ensibornar… distreure, entretenir… la parròquia amb una campanya. Deia en aquella entrada: “Segons la web de l’ANC, “és una campanya adreçada a incentivar els ciutadans de Catalunya que exerceixin el dret de petició”. Imagino que els pobres catalans que viuen a fora no... (molt democràtic) I què és això? “És un dret fonamental reconegut per la C...

Escrivia el desembre del 2012 (!), que “Per mi, a nivell polític només hi ha interès si 1) hi tornen a haver eleccions d’aquí a quatre dies; 2) es fa la consulta; 3) es declara la independència o 4) ens extingim com a poble”. Ha plogut molt des d’aleshores... També he escrit en alguna altra ocasió que visc molt més tranquil des que m’he apartat del circ esperpèntic polític. Podria dir política, però jo personalment entenc altres coses per política; i no tenen res a veure amb el que fa temps estem vivint. També és cert, però, que tenia ganes d’escriure quelcom a l’abandonat bloc i no trobava mai el què… bé… sí que ho trobava però.. perdre-hi el temps… I, avui, tot i la mandra, ho aconsegueixo. Recórrer a l’hemeroteca personal és divertit, i més encara en aquests casos. Sense ànim de ser pretensiós i arrugant, el meu hauria pogut ser un bloc interessant; generalment no agradava el que deia per la contundència amb que ho deia però, mai he deixat de dir-ho per aquesta raó i, ni molt m...

Llegia fa uns dies que Mas comença a plantejar l’escenari d’eleccions plebiscitàries i una llista unitària amb ERC. Des del meu punt de vista i, com he defensat sempre, finalment prenem el camí encertat. És per aquest motiu que em digno a fer una nova entrada i aprofito per comentar diverses coses. Com he anat dient en moltes entrades, no he deixat que segons què em distregui. Tenia i continuo tenint molt clar el camí a seguir. I, sigui dit de passada, que convicció no significa certesa… Vull dir, puc tenir molt clar i la convicció de com s’han de fer les coses però això no m’atorga autoritat ni certesa; em puc molt ben equivocar. Només partint d’aquesta premissa puc explicar la meva desaparició de fa mesos.

Recordeu el President Gaspar del Futbol Club Barcelona? De ben segur que sí. No passarà a la història com uns dels millors presidents del Barça però, podria fer-ho per un dels més -sinó el més- fanàtic i culer de tots. I no és pas cap cosa dolenta ser fanàtic (mentre es respectin els drets bàsics de la gent i les coses) i molt apassionat amb un tema; el problema és quan tens per davant una tasca que necessita defugir de les emocions i centrar-se en el més estricte raonament i la més estricte estratègia. Faig aquesta reflexió pensant en el procés independentista i els seus agents més protagonistes. Actualment, la societat civil que la podem sintetitzar més concretament en l’ANC i fins i tot l’AMI. Molt tristament, sembla ser que els polítics no hi pinten res. Diu molt de la manca de lideratge que pateix aquest país. Ja ho vaig escriure en una ocasió i és que, des de Jordi Pujol, no hi ha hagut cap president digne de ser recordat per la història . No hi ha hagut cap líder-president ...

No descobriré en aquest moment que mai he sigut proper ni simpatitzant de l’ANC. Tampoc cauré en el parany, com han fet molts ara, de fer-me’n soci. Ho trobo… molt de català d’altra banda; donar suport involuntàriament… Que aquesta no seria la paraula més indicada però em sembla que ens permet entendre’ns. És a dir, mentre no ataquen el català, on ens movem… Mentre no ataquen l’ensenyament, no ens movem… Mentre no ens han humiliat tant, no ens hem mogut per la independència… i ara, malgrat que l’ANC ja gaudia d’un munt de simpatitzants i socis, sembla ser que el que ha fet que rebés la simpatia incondicional de molts altres, ha estat els rumors d’una possible il·legalització. De sobte, sembla que gent mediàtica i popular, per aquest fet, se n’han fet socis. Aquest és un greu problema dels catalans; malgrat no vulgui parlar d’això… Però, ja que hi som… Com sempre he dit, només aprenem a base de garrotades. Només les garrotades ens fan obrir els ulls. Com a poble i persones, franc...

Llegits els comentaris que ha suscitat la primera part de l’entrada “ Signa un vot per la #independència ”, d’alguna manera em veig empès i motivat per escriure’n una segona per poder matisar, puntualitzar, explicar-me millor. Sóc conscient que em puc explicar malament; malgrat escrigui regularment, no sóc de lletres. M’esforço per fer-ho cada dia millor però, molts vegades no trobo les paraules per fer palès el meu pensament, opinió i reflexió. Perquè, en definitiva, el que expresso generalment són opinions i, no generalment sinó que m’atreviria a dir que sempre, són fruit de llargues reflexions. No escric tot el que penso però, sí que penso tot el que escric. No em retracto del que vaig escriure en aquesta entrada; senzillament i la conclusió és que, personalment, no crec que sigui la manera. Tampoc és una marraneria de les meves i un rampell, senzillament una opinió.

Seguint amb el bon humor del 2014 i sense deixar que aquestes històries em distreguin massa, us explicaré una història. Des que l’ANC va començar aquesta campanya (del tot respectable i admirable), que sempre que veig un punt de recollida, hi passo per davant. No sé si és perquè generalment no faig cara de bons amics (ho estic intentant resoldre) mai no em diuen res. Diumenge, però, va ser la meva. Vaig anar a mercat. Allí, un jove simpàtic em mira i es dirigeix a mi dient-me “que ja ha signat?”. Visca! penso… a veure què ens expliquen… Jo, que no he signat, ni a data d’avui penso fer-ho tampoc, li dic que no. Que més aviat discrepo del que fan perquè no ho entenc. Li pregunto a veure què és… potser ho tinc mal entès jo… A veure si és que estant muntant un sistema paral·lel a la democràcia o què és… Més que tot, perquè com que segons els darrers CEOs la gent està tant decebuda de la política (cosa que confonen amb polítics…), que no fos que estiguessin muntant una sistema alternat...