Carles Costa i Muntadas

Aquesta vindria a ser la segona part de les reflexions sobre el primer baròmetre del 2013 del CEO. La primera fou La democràcia a l’UVI . Se’n podrien fer moltes parts però, aquesta també la trobo escaient i vull donar-li prioritat. Ni en aquesta ni en l’entrada anterior he fet ni faig esment a la independència. Potser en una de posterior.  Ho havíem deixat en l’estat de la democràcia i havia introduït una primera reflexió sobre lideratge polític. Avui va d’això i dels suposats lideratges del President Mas i el líder d’E(R)C, Oriol Junqueras. Ho farem com un joc. Us demano que esborreu la ment i llegiu les característiques dels candidats sense pensar en qui són ni el seu color polític. Segurament esbrinareu el noms d’ambdós però, trobo interessant que al final de l’entrada us pregunteu quin dels dos és més líder i quin dels dos mereix més confiança. Procuraré no fer trampes.

Aquesta setmana ha estat moguda com ho és darrerament habitual. De totes maneres, una cosa que ha passat aquesta setmana i que no ha passat a les anteriors, és que ha sortit la primera onada del baròmetre d’opinió política del CEO. Personalment, quan tinc temps, sempre procuro donar-hi una ullada. En aquest cas, si bé continua essent interessant donar-hi una ullada a tot, només comento el que fa referència a la política i a la democràcia enllaçant-t’ho al moment que vivim (o patim segons es miri). Deixo per més endavant, una reflexió sobre el lideratge que, també fen ús del baròmetre, em ve com anell al dit.  Així doncs, l’estat de la democràcia. És a l’UVI; certament i tristament. Com ja apuntava en la darrera entrada Sorprès que estiguem sorpresos : “Es comença a veure (popularment; alguns fa temps que ho tenim clar), que els polítics (no confondre amb política, si us plau!) d’aquest país, com d’altres països, són com un floronco infectat i ple de pus”. És un tema preocupant que

No puc evitar seguir parlant (escrivint) del tema que vaig encetar en l’entrada anterior titulada La corrupció vista diferent . Sí, corrupció. Però, com en l’altra ocasió, no vull parlar-ne directament, sinó del que hi va relacionat; de l’entorn. I és que amb els darrers escàndols destapats sembla que, com a societat, baixem de la muntanya o vinguem de l’hort. No literalment, sinó com a frase feta. Suposo que me’n deixaré alguns però, amb pocs dies, hem vist el tema de Lloret i la màfia russa, el de Sant Hilari, les escoltes a dirigents... Ara sembla que fins i tot els de CDC s’escoltaven entre ells mateixos i els d’uns partits a uns altres ... L’exparella del fill de l’expresident Pujol i les pèrdues de memòria de la dirigent del PP... Ara també sembla que el Rei espanyol estava al cas del cas Nóos... Cas Bárcenas i altres martingales a nivell espanyol... Tot, presumptament.  En fi... I, encara que sembla mentida, aquí, tots ens ha agafat a contrapeu i ens ha sorprès.

Albert Pla, toros, Els amics de les arts, Google Maps i un acudit sobre un hipotètic conseller/ministre de benestar. A veure si som capaços de fer una bona maionesa (mahonesa pels que diuen que la van inventar) i no se’ns trenca en l’intent. En primer lloc, us demano un exercici d’imaginació i que us imagineu l’inici de la carrera d’Albert Pla però, en el context actual. Corria l’any 1989 i Albert Pla treia el seu primer disc -no lliure de moltes crítiques- anomenat Ho sento molt . Ui tant que ho sentia. En aquell primer disc del Sabadellenc hi havia perles com La platja , La sequia , L’home que roba les novies o Vida d’un gat però, ens hem de fixar amb Papa, jo vull ser torero .   La pregunta doncs, és què hauria sigut d’aquell disc i d’Albert Pla en el context actual. O si hagués, com Els Pets, volgut ser rei? (avui no toca però ho apunto). Permeteu-me dur a terme aquest exercici d’imaginació. La cançó hauria pogut ser quelcom semblant a: “Papa, jo vull ser polític / papa jo v

És la primera vegada que em trobo amb la tessitura d’haver-me de presentar en societat -més enllà d’un currículum o d’una candidatura per alguna cosa vull dir- i, francament, costa una mica. No pas per dir què i/o qui sóc, sinó pel fet que sempre he cregut que un no és el que vol ser, sinó el que els altres desitgen o volen creure que sigui; si més no de cara enfora i malgrat l’afany per demostrar el que un creu i sent. També perquè, òbviament, autodefinir-se és fer trampa; podria autoatorgar-me qualificatius que només crec que tinc. En definitiva, una mateixa persona és d’una manera o altra en funció de qui se la mira; tal i com haureu pogut comprovar.  El motiu d’aquesta entrada, doncs, és intentar presentar-me al bloc Des de la Mediterrània . Per sorpresa meva, he estat convidat a escriure-hi. I això significa que cal donar moltes gràcies; literalment. Gràcies per llegir el meu bloc personal , gràcies per valorar les meves entrades, gràcies per fer-me la proposta, gràcies per d