I have a dream

“I have a dream”. Això és el que va dir Martin Luther King en un discurs quan parlava del desig per a un futur en què els blancs i els negres poguessin coexistir en harmonia i en igualtat. Això sí que era un somni i no d'altres.

I en què somiàveu vosaltres quan éreu petits? Alguns jugadors de futbol -aleshores possiblement només projectes de futbolistes- somiaven jugar al millor club del món mundial: el Barça. A quants menuts del planter d’alguns equips ho hem sentit a dir?

Qui volen ser els aprenents de xef? Doncs el millor cuiner del món; o el que ho ha estat en moltes ocasions: Ferran Adrià. I d’altres exemples. El mateixos menuts que de petits volen triomfar al Barça, diuen que volen ser Xavis, Messis, Inisiestes, Piqués... I els que juguen a tennis? Potser somien ser Roger Federer, de la mateixa manera que els que juguen a bàsquet deuen somiar jugar a l’NBA o  ser Jordan o Kobe Bryant.

I és que la gent, quan somia, no s’està de res. Si has de somiar amb un habitatge, no somies tenir un pis de 30 metres quadrats; somies tenir una masia o directament un castell! Perquè somiar ja ho té això. Tant per tant, sabates grosses. Per què somiar ser Josmar (amb tos els respectes) si pots ser en Justin Bieber o la Lady Gaga? I si ens posem en el món estrictament laboral tampoc, per exemple, es somia estar a la “finestreta” d'un banc o caixa, sinó ser-ne el director per no dir membre del FMI o del BCE.

Però Catalunya i els seus presidents són diferents. Com es pot somiar -somiar!- ser president d’una comunitat autònoma de règim comú quan es podria ser -ser!- president d’una república independent? De veritat que no ho entenc. Com es pot somiar ser president d’una cosa que la seva màxima llei -la màxima de les màximes-, al més que mai aspirarà mentre no canviïn les coses, serà redactar un esborrany d’una llei orgànica espanyola? Altrament dit, estaut(et). Perquè us en feu la idea, l’Enciclopèdia Catalana ho defineix com a “conjunt de disposicions que tenen força de llei per a l'organització i el govern d'un cos, d'una col•lectivitat”. És a dir, qualsevol associació de veïns o d’altri en poden tenir.

Com es pot somiar ser president d’allò que ha de demanar permís per jugar un sol partit de futbol de costellada cada any i, com si no fos prou vergonyós, veure com hi ha clubs que no cedeixen els seus jugadors? I encara per més inri, la majoria d’aquests jugadors han fet campiona del món i d’Europa a la selecció veïna i a la que, precisament, se l’hi ha de demanar permís. Ser president d’una comunitat autònoma de règim comú comporta també veure com maltracten la teva llengua i no pots fer-hi res perquè les comunitats autònomes no fan les lleis de l’estat. Ser una comunitat vol dir cafè per a tots; vol dir no distingir-se de la resta. Vol dir, posar frens als anhels de llibertat d’un poble.

Amb tot el respecte que es mereix el President de la Generalitat però, que trist, que el de la -avui- meva comunitat autònoma de règim comú sigui, en aquest sentit, com la resta dels que hi ha hagut. Hauria pogut dir un “estic molt feliç d’haver arribat fins aquí, però el meu somni va més enllà”. Jo sí que el tinc, “I have a dream” i, certament, no té res a veure amb el del nou president. El meu somni és tenir un país d’excel•lència, regenerar la política i la democràcia i, finalment, com a cirereta del pastís, la independència; aquesta darrera trucarà a la porta el dia menys pensat si duem a terme exitosament les dues primeres. I s’haurà acabat demanar permís per poder ser. “I have a dream”. Sí, i algun dia el complirem tots aquells que el compartim.