Carles Costa i Muntadas

El dimarts 18 de març a les 20.00h a la seu de l'Agrupació Astronòmica d'Osona  (carrer del Pare Xifré 3, 3er 1a - casa Masferrer, davant el Temple Romà) em plourà parlar del gran Antoni Montserrat i del cafè d'especialitat mitjançant la conferència: Antoni Montserrat i el cafè d’especialitat .  Com sabeu, Antoni Montserrat és un referent mundial en l’àmbit de l’excursionisme perquè se li atribueix el primer mapa cartogràfic de la zona d’Himàlaia. Tanmateix, el vigatà va tenir una altra aventura de camí a Etiòpia, més desconeguda, on fou un dels primers europeus a tastar el cafè, avui dia la segona beguda més consumida del món darrere l’aigua. Partint d’aquesta efemèride, farem una aproximació al món del cafè, cada dia més de moda. Descobrirem que darrere aquesta beguda hi ha multitud de factors que fan que un cafè sigui una cosa o altra. De ben segur que després el veurem i beurem diferent.  Si no podeu venir , podreu seguir la dissertació o recuperar-la des del canal d...

Tot amb tot, i com a annex o curiositat del recull d'entrades sobre el cafè, pels cafeters però no tan siberites, permeteu-me tan sols enumerar els cafès que podem demanar a un bar o restaurant. Expresso: és el que podem entendre per cafè, i el volum de la tassa és d’entre vint-i-cinc i trenta ml. Expresso doble: són dos expressos. Sembla obvi, però no ho és, perquè a molts bars o cafeteries ho confonen amb un expresso amb el doble d’aigua, i no és això... un expresso doble és la suma de dos cafès, i no la suma dels grams necessaris per a un cafè expresso amb el doble d’aigua. Ristretto: la molta és més fina que en l’expresso i amb menys aigua: és molt més concentrat i quan és just un dit de cafè. Lungo: popularitzat com a cafè llarg, però és el que generalment fan com a cafè doble. I tampoc. En aquest cas sí, és un expresso amb el doble d’aigua. Tanmateix, tota l’aigua que va a parar a la tassa ha passat/infusionat prèviament amb el cafè. Cafè americà. A diferència de l’anterior, ...

I si fem el cafè? No ens aturarem en explicar com fer-lo en cada cas, però sí que val la pena mencionar diferents maneres de fer el cafè. En primer lloc, el clàssic expresso: diria que és el 99.99% del cafè que podem trobar als bars i a les cafeteries. És el típic de la màquina. A partir d’aquí, ja hi ha les versions més romàntiques, podríem dir. I recordeu que cada mètode d’extracció, de fer el cafè, tindrà el seu grau de molta, torrat... El primer mètode és l’Aeropress. Perquè us en feu la idea, és una xeringa gran amb un filtre. Es posa el gra molt a dintre, si tira aigua calenta, i llavors es fa baixar un èmbol que fa passar l’aigua pel filtre. Particularment, tinc ganes de jugar-hi. Llavors tenim la de degoteig. És la que actualment utilitzo jo. Si bé fins fa un temps utilitzava una cafetera a l’estil Chemex (un tipus de gerra/cafetera de cafè), després de l’emoció viscuda al Miramar va fer que em comprés una V60.

Ens havíem quedat en l’etapa del torrat del cafè. Havent passat tots aquests processos, és quan el comprem, i és quan si no anem amb compte, tot el que s’ha fet fins aquest moment perd tot el sentit. Una vegada comprat, és el moment de conservar-lo en unes condicions adients. En principi ja ens el venen amb un bon envasat. En primer lloc tenim la temperatura. Teòricament, caldria conservar-lo en un ambient relativament fresc, d’uns quinze graus. Naturalment, hi ha matisos. Quan més transformat estigui el cafè, és a dir, torrat, més s’oxidarà: si bé essent verd pot mantenir-se fins a un any, un cop torrat el temps de conservació òptim baixa a un mes. Ja no parlem de si el cafè fins i tot l’hem molt (o comprat molt), que amb un quart d’hora ja pot perdre bastant. Pel que fa al recipient, caldria conservar-lo en un envàs amb una vàlvula unidireccional, és a dir, que només sigui de sortida d’aire. I, quan dic aire, en realitat vull dir diòxid de carboni, que és el que allibera el torrat. É...

Parlant de la cafeïna, sapigueu que és una arma de doble tall. La propietat més coneguda d’aquest compost químic és que estimula el sistema nerviós, ja que augmenta el nostre estat d’alerta i concentració. Així mateix, també té efectes estimulants en el teixit muscular. També vaig llegir no fa gaire que el cafè revertia part dels efectes produïts pel sedentarisme. En cap cas estic dient que deixeu de fer exercici! Sinó que el que afirmo és que si esteu treballant vuit hores asseguts, el cafè és un bon aliat. Entre altres coses perquè el cafè té propietats antiinflamatòries, millora el metabolisme, te afectes antioxidants...  L’entrada d’avui no va dels beneficis de prendre cafè, que cada vegada n’hi troben més, però queda enumerat que disposa de gran quantitat de fenòlics, d’àcid clorogènic i melanoïdines que van en aquesta línia, així com també altres substàncies de tipus mineral, antioxidants i fibra. En resum i per no allargar-me, hi ha estudis que relacionen el consum del cafè ...

Un cop tenim el cafè collit i assecat (rentat o no), es portaria a torrar. Al meu entendre, aquesta nova etapa difícilment es pot fer o s’ha de fer en origen, sinó que hauria de ser un torrat de quilòmetre zero. Novament, les diferències amb el cafè ordinari són abismals. Parlem ara del mal costum/hàbit/praxis del cafè torrefacte, el sistema mitjançant el qual es torra el cafè i es pretén (pretenia) conservar-lo de la millor manera possible. Sembla ser que més o menys actualment, el cafè torrefacte a Europa només es comercialitza a la península Ibèrica. Si travessem l’Atlàntic, també es fa a Argentina, Paraguai o Costa Rica. En resum, no és el que més es comercialitza ni, com és de notar, el millor. Antigament, al segle XVII, es creia que era la millor manera de mantenir les propietats del cafè natural durant més temps. Però el cert és que no. El motiu és simple. El torrefacte és el resultat d’afegir sucre als grans de cafè durant el torrat. Ignoro completament el tipus de sucre que ge...

Més enllà de la producció agrícola del cafè, el procés per gaudir d'un bon cafè d'especialitat continua amb la recol·lecció i assecament, un altre factor molt important. Conegut com natural o assecat al sol, aquest és un dels mètodes més antics. O, com a mínim, més romàntic o artesanal. Val a dir que és del tot delicat. Els fruits es col·loquen en patis d’assecament o en llits africans, i es van removent de tant en tant per mirar d’aconseguir un assecament o deshidratació uniforme. Així es passen les properes dues o tres setmanes fins que els grans sonin com una maraca. Amb aquest procés d’assecament, s’aconsegueixen uns cafès amb major cos, dolçor i sabor terrós per a zones de poca altura, i afruitats per a zones de més altura.

Abans d’introduir-nos en el món del cafè, però, permeteu-me contar-vos una mica d’història. D’història del cafè, més enllà de la que ja hem explicat de l’Antoni Montserrat . Diuen que el cafè es va descobrir, com moltes grans coses, per casualitat. O almenys així ho afirmen la majoria dels historiadors del cafè perquè la llegenda que hi ha al darrere no es pot demostrar. Conten que cap allà l’any 600, un pastor de cabres anomenat Kaldi va descobrir per casualitat els efectes del cafè per l’antiga zona d’Abisinia, més o menys l’actual Etiòpia. El pastor va deixar campar lliurement les cabres i aquestes es van endinsar al bosc. Més tard, Kaldi va observar que els artiodàctils estaven molt més excitats del normal. Veient el que havien ingerit, va recollir alguns d’aquells fruits vermells (el fruit del cafè és de color vermell) i en va portar uns quants a un monestir a fi que uns monjos els tastessin. Conjuntament van preparar una infusió i la van compartir. Un dels monjos va trobar la beg...

Ja vaig deixar intuir en la darrera entrada dedicada al cafè que m’havia agafat una mica fort... No només això, sinó que tenia pendent d’introduir-m’hi una mica més. Entre cafè i cafè, ho he fet. No diré que lluny queda aquella entrada, perquè no fa ni mig any, però he fet un nou quart de volta al tema... I és que com vaig anunciar aleshores en un cafè? , se m’obria tot un món, i m’interessava aprofundir amb el tema. D’ençà d’aleshores, ja he canviat de cafetera i també de molinet, si bé no he deixat d’utilitzar el mateix mètode i continuo rememorant i homenatjant al gran Antoni Montserrat . També he llegit algunes coses més sobre el cafè... Precisament, la base de les entrades que venen a continuació són agafades del llibre «Todo sobre el Café». Malgrat el títol, val a dir que no hi és tot... però és un bon inici.

El setembre del 2011 escrivia sobre el cafè . D’ençà d’aleshores, i com diu la dita, ha plogut molt. Encara que, darrerament, molt menys del que voldríem. Amb això, naturalment, vull dir que ha passat molt temps i tot evoluciona. Començant per nosaltres mateixos. Aleshores tenia una convicció sobre el cafè que ha anat canviat lleugerament. Avui permeteu-me explicar-vos la meva última i més íntima relació amb el cafè. Us podeu llegir l’entrada anterior, ja que tot i fer referència al mateix plaer, en cap cas és el mateix contingut. I val a dir que l’entrada d’avui val per dues o tres! Com apuntava el 2011, i continua avui dia, em considero cafeter. M’agrada. Però darrerament he descobert un altre cafè. Avui m’adono, el 2011 ni tan sols hi queia, que parlava del cafè expresso. I, de cafès, n’hi ha de molts més tipus. Avui tampoc entrarem amb aquest tema. Així doncs, la meva passió pel cafè va evolucionar o es va reconvertir després de conèixer la història del cèlebre vigatà Antoni Montse...

I després de l’exitosa entrada sobre el gintònic , arriba la dedicada al cafè. No crec que tingui tant èxit com l’anterior, però és igual. No vull parlar de les propietats del cafè perquè la xarxa en va plena i a saber quines són certes i quines no. De totes maneres, a tall orientatiu, podem trobar que el cafè és analgèsic, antidiabètic, antineoplàstic, cardioprotector i laxant/diürètic. Que més o menys traduït, significa que és beneficiós per omplir-te d’energia, disminuir el risc de càncer, Parkinson, diabetis, cirrosis, Alzheimer, depressió i mal de cap. També millora l’asma i les al·lèrgies, desperta el sentit d’alerta, evita coagulacions sanguínies i és un excel·lent font de potassi, magnesi i fluor. I, què coi!, És bo de gust. Com tot, en la seva justa mesura. Diuen que un parell o tres de tasses màxim al dia.