Carles Costa i Muntadas

Acabem avui aquesta sèrie dedicada a l’altra realitat de Corea del Nord. La que no mostren, que no expliquen, que amaguen. Com a lliçó d’esperança, el sol surt cada dia, i cada dia és una oportunitat per fer una cosa diferent. Ja no dic diferent referint-me a índole, sinó fins i tot a fer el mateix de manera distinta. I un dia, Yeonmi i la seva mare van poder traçar la seva fugida. El 2009 a ella i a la seva mare les van rescatar uns missioners cristians, que les varen conduir, no sense entrebancs, a la frontera entre Mongòlia i Xina. Des d’allí, van caminar pel gèlid desert de Gobi una inacabable nit d’hivern. Reeixiren. Des de l’aeroport volaren cap a Corea del Sud. No sense haver experimentat la vergonya del supervivent, aquella que no permet una felicitat plena perquè amics, familiars, coneguts... han caigut abans d’albirar la llibertat i s’han quedat pel camí. Al baixar de l’avió, Yeonmi assevera que es va trobar en un altre planeta. Va veure un passadís il·luminat amb llum brilla...

Hongwei va fer mans i mànigues per trobar Yeonmi i recuperar-la. I ho va fer. A la primera nit que van estar junts, novament la va tornar intentar violar. En l’intent, Yeonmi va córrer cap a la cuina, va agafar un ganivet i se’l va posar al coll mentre sortia al balcó. La decisió estava presa: si s’acostava, es llevava la vida. En la conversa, Hongwei li va fer entendre que si ella accedia a ser la seva esposa, faria venir a la seva mare i al seu pare. Així la convencé: compraria la seva mare novament, i pagaria a un intermediari perquè portés el seu pare des de Corea del Nord a Xina. A banda, també l’ajudaria a trobar la seva germana. Aquesta fins i tot havia partit abans que ella. Eunmi va marxar quan a Yeonmi encara no li havien donat l’alta d’aquella operació d’apendicitis. Estava desesperada per marxar. Ho havia intentat en alguna altra ocasió sense èxit. No obstant, en la nit que va poder, la seva mare es pensava que no ho faria, i ni tan sols la va abraçar per acomiadar-se. Si l...

Recordareu que hem parlat diverses vegades de la carestia i la pobresa a Corea del Nord . En un moment donat, a Corea del Nord, fins i tot hi hagué mancança de fertilitzants, especialment quan l’antiga URSS va deixar d’enviar-n’hi. Per posar-hi remei, al govern va ideà una campanya per cobrir la manca de fertilitzant amb una font local, renovable i de proximitat. Em permeto la llicència de fer ús de la ironia perquè el llibre també ho fa, tot i que no fa gens de gràcia. El fet és que van decidir recollir excrements humans i d’animals. Cada treballador i cada escolar havia de complir amb la seva quota. El fet va anar tan enllà, que fins i tot hi havia robatoris d’excrements. Per tot el que hem anant desgranant, la vida a l’altra Corea del Nord no és possible. La fugida de Yenomi i la seva mare estava programada per un dia. Haurien de travessar el gèlid riu i entrar a Xina: com vàrem dir, l’opció de refugiar-se directament a Corea del Sud no és viable. A més, elles vivien a tocar de la f...

Si la història del Sungyu us va semblar trista i heroica, espereu a conèixer la de la Yeonmi Park. No recordo haver llegit un llibre que m’hagi emocionat tant. La Yeonmi recorda de quan era més petita, quatre o cinc anys, que anhelava poder comprar tot el pa que volgués i poder-se’l menjar. Res d’iPhones, ni tan sols un mòbil. Pa. De fet, ella ni tan sols va veure mai llet de vaca a Corea del Nord. La coneixia pels anuncis que veia de la televisió xinesa. L’afirmació necessita una contextualització, i no és altra que la seva família vivia al costat de la frontera amb Xina i disposaven d’un receptor de senyal televisiu. Tot i tenir un songbun baix, un dia el seu pare la va portar a la gran capital, Pyongyang. Aquell dia, per primera vegada va pujar a un autobús. També va quedar esmaperduda al veure que la gent viatjava en un tren subterrani (el metro), així com també amb cotxes particulars. Diguem que ella no havia estat mai a la ciutat. A diferència de Sungyu, només havia viscut la re...

El llibre també relata una altra realitat de manera molt normal pels que hi estan avesats. En un moment determinat es produeix una conversa que versa sobre l’enterrament d’un germà d’un dels nous companys. Sungyu se sorprèn que el seu company no li hagi dit. El seu company, però, tot i ser el seu propi germà i haver-lo enterrat ell mateix, dona a entendre que no és més que un enterrament més: n’hi ha cada dia i ja hi està del tot acostumat. La mort forma part de la vida molt més del que hauria. En aquest moment, si mal no recordo el jove Sungyu ja està sol, abandonat. Té uns dotze anys. El seu pare va marxar a la cerca d’oportunitats laborals per tenir cura de la família, i de moment no en sap res més. En veure que no tornava i se’ls acabaven les provisions, la seva mare també ha marxat a casa la seva germana. Crec recordar que ho fa d’amagat i li deixa una nota al pobre Sungyu. Li demana que s’estigui a casa i si es queda sense menjar, que prengui sal i begui aigua. Li assegura que to...

Com vàrem dir en entrades anteriors, la vida de Sungju corria plàcidament a la ciutat de Pyongyang fins que les coses es van estroncar. El seu pare va dir-los a ell i a la seva mare, eren una família de tres membres, que estarien un temps fora de la ciutat, però en realitat el seu songbun ja havia baixat. El songbun es podria traduir com la classe o reputació de cada nordcoreà.  Bàsicament, n’hi ha tres. La classe més alta és la central. Està composta de revolucionaris respectats (pagesos, veterans o familiars d’aquells que van lluitar o morir per Corea del Nord), i aquells que han demostrat gran lleialtat a la nissaga Kim. La segona classe és la bàsica, formada per tots aquells que han viscut a Corea del Sud o hi tenen família, antics comerciants intel·lectuals o qualsevol persona ordinària de la que es sospiti que no té completa lleialtat al règim. Finalment, hi ha la classe hostil, que inclou els antics terratinents i els seus descendents, capitalistes, antics soldats de Corea ...

La història del primer nordcoreà, Sungju Lee, està narrada en forma de novel·la en un llibre escrit per a adolescents. Conta la història d’un jove nordcoreà (ell mateix) que passa d’una posició benestant a la misèria en un obrir i tancar d’ulls. En aquest cas, és interessant perquè, no només mostra la vida dels nens rics de Pyongyang, sinó que també mostra la vida dels nens pobres de la resta del país. És més, el protagonista és qui viu ambdues, de manera que parla sempre amb coneixement de causa. Seguint la sinopsi del llibre, Estrella fugaz (2022), direm que el seu pare era oficial de l’exèrcit popular del Nord, però cau en desgràcia. El llibre no explica el motiu, que jo recordi. Com anotava més amunt, Sungju ha d’acomiadar-se de la seva casa de tres habitacions, les seves classes de taekwondo, el seu piano, i del seu estimat gos Bo-Cho, per mudar-se als afores, enmig de la cartesià que colpeix el país sencer. A punt de complir els tretze anys, Sungju perd els seus pares i es conve...

No és la primera vegada que parlo de Corea del Nord . Hom sap que és un dels països més hermètics del món i que està governat sota les directrius dictatorials de la nissaga Kim: actualment qui ho fa amb mà de ferro és Kim Jong Un. No obstant això, després de llegir un parell de llibres —ja fa mesos—, m’animo a compartir més realitats d’aquell país. Dic realitats amb el benentès que les experiències de dos exiliats, podríem dir, d’aquell país, malgrat no es puguin confirmar, mereixen la nostra total i absoluta confiança. Per fer memòria, primer contextualitzarem una mica la situació, i llavors ens centrarem amb els testimonis de Sungju Lee i Yeonmi Park. Em va colpir de tal manera l’experiència dels dos, que no puc no compartir-ho per fer-nos adonar del que arriba a patir la gent, i de la maldat que hi arriba a haver. Començant pel principi, contextualitzem. O fem memòria si veniu de les entrades referents a Corea del Nord . Durant anys, diverses dinasties i reis van governar la penínsu...

Sisena i darrera entrada dedicada a Corea del Nord. Aquesta sèrie de sis entrades ha estat fruit d’una notícia que va sortir publicada a l’abril passat que deia que Kim Jong-Un estava pràcticament mort. No només deia això, sinó que ja postulava la que podria ésser el seu relleu per perpetuar el règim: la seva germana petita Kim Yo-Jong. Jo, particularment ja no he anat més enllà. Em sembla suficient per fer-me una idea del tema. Ara ja, tan sols queda anotar algunes conclusions particulars.  Moltes dictadures són iguals. Moltes comencen amb cert populisme i amb l’excusa de retornar al poble l’entusiasme i la il·lusió perduda. El cas més semblant és el de l’Alemanya nazi. França va humiliar Alemanya a la Primera Guerra Mundial i Alemanya els va torna la moneda. Fins al punt que Hitler els va fer signar la rendició en el mateix vagó de tren que Alemanya havia signat la seva. Jo sempre dic que la Segona Guerra Mundial va començar en la signatura de l’armistici de la primera. Un s...

Havíem deixat la darrera entrada amb la mort del segon de la dinastia Kim, Kim Jong-Il, i el seu relleu generacional, que havia recaigut sobre Kim Jong-Un. Inicialment no era el relleu predilecte, però una errada del primer candidat i la declinació del segon, va fer que fos l’escollit. Kim Jong-Un sembla que és un home molt més proper al seu avi. Fins i tot vesteix com ell i té un mateix tarannà, amb ànim que veient un es pugui recordar l’altre. És clar, l’avi és el pare de la nació i, si cal emmirallar-se amb algú, millor amb el pare de la nació que no amb cap altre. O dit d’altra manera, si l’avi era com un déu, quin afalac hi pot haver millor que et comparin amb ell o que veient-te el recordin?  Kim Jong-Un, no sé si per bé o per malament, és diferent als seus antecessors. Ell ha estat educat a Suïssa, de manera que ha estat influït per l’Occident i, segurament, té un tarannà més liberal que no pas el seu pare i avi. Pels entesos, això ho demostra fets com que ha estat cap...

En aquesta entrada ja ens toca parlar del successor de Kim Il-Sung, Kim Jong-Il. Tot i que dic successor, no vol dir que el segon de la dinastia Kim ja va arribar al poder immediatament. Fou durant la dècada dels vuitanta que va començar a tenir un paper més destacat dintre el partit i la política. No obstant això, fins a data d’avui i al meu entendre, és el que Kim més diferents de tots.  A Kim Jong-Il li agradava el cinema. Aquest potser és un dels aspectes més rellevants sobre la seva figura i que el va arribar a obsessionar una mica. Un altre, és que era hermètic dins l’hermetisme. El seu pare, Kim Il-Sung, era un home de masses, al costat del poble, que li agradava que se’l veiés. En canvi, Kim Jong-Il defugia de tot acte públic. No sé fins a quin apunt, el repugnava la societat. Tanmateix, aquesta circumstància no va fer que el poble no l’adorés i no el beneís com al seu pare. 

Reprenent el relat sobre Kim Il-Sung, ho vàrem deixar en que valia la pena destacar un parell d’incidents durant el seu regnat. El primer d’ells fa referència al buc americà USS Pueblo. Just havien passat dos dies de l’assalt a la Casa Blava, quan els nordcoreans van capturar aquest buc. L’USS Pueblo era un buc que vigilava l’activitat soviètica i nordcoreana. Amb això vull dir que no era un buc de guerra, i que no tenia res per a defensar-se. D’acord amb els americans, estava en aigües internacionals, mentre que pels nordcoreans, van entrar en les seves aigües. Així doncs, un submarí nordcoreà els va assaltar i capturar, amb els seus vuitanta-dos tripulants inclosos, que esdevingueren presos.  Tot i així, a cap de les dues nacions els convenia iniciar una nova guerra. Corea del Nord sabia que tenien les de perdre, i EUA prou feina tenia amb Vietnam (1955-1975). Per tant, Corea del Nord va torturar i humiliar una mica als presoners perquè afirmessin que havien violat les seves...

Havíem deixat l’anterior entrada en que els aliats contra Japó s’havien repartit Corea i Stalin havia donat el govern a Kim Il-Sung. Aquest, com tants altres dictadors com pot ésser Hitler, a banda del populisme i patriotisme, li va agafar ànsies de més poder i més territori. En el seu imaginari, se li va posar entre cella i cella que havia de governar tota Corea, és a dir, les dues Corea. Un estil semblant al de Hitler quan va annexionar Àustria, d’on era ell, a Alemanya.  Kim Il-Sung ho va intentar per primera vegada l’any 1950. El mètode no fou cap altre que l’intent d’invasió o conquista de Corea del Sud. Aquell és l’inici de la Guerra de Corea (1950-1953). Parlo amb present perquè és una guerra que, formalment, no ha acabat. D’ençà d’aleshores i malgrat la guerra acabés, la realitat és que no es va signar cap tractat de pau. Únicament es va signar un armistici a l’espera d’un acord definitiu, que encara no ha arribat. D’aquí es pot entendre que hi hagi aquesta calma tensa...

Ja fa unes setmanes que vaig llegir la notícia que el líder de Corea del Nord, Kim Jong-Un, estava, literalment, un 99% mort. En el moment d’escriure aquestes línies, està perfectament viu. Els rumors es van disparar després que s’absentés durant diverses setmanes i no se l’hagués vist en llocs públics; nordcoreans, òbviament. No obstant això, partint de la premissa que parlem de l’estat, possiblement, més hermètic del món... no crec que ningú pugui assegurar si està viu, o està mort i han posat la màquina propagandística en marxa per ajornar la fatídica notícia. Insisteixo, penso això en el moment d’escriure aquesta entrada. En qualsevol dels dos casos, diu molt de la classe periodística en general.  Tot amb tot, em va fer pensar que si bé sí que he vist i llegit diverses coses sobre el nazisme, amb el tema nordcoreà anava just. Molt just. Més enllà de l’ Afers Exteriors del gran Miquel Calçada que li va dedicar, poca cosa més. Per aquest motiu, el primer cap de setmana de m...

A short and simple question. Select the democratic state: North Corea South Corea West Corea (Hint: only an option is correct)