Carles Costa i Muntadas

En la mateixa línia del que afirmava el llibre El autismo (el neurodivergent no fa el que vol sinó el que pot), L’autisme explicat als no autistes afirma que la majoria de les persones amb autisme viuen en un constant nivell de supervivència: ho hem pogut constatar. I això, cada vegada que ho llegeixo i hi reflexiono em sona molt gruixut, i és una de les coses que entenc que els costa més d’entendre a la societat en general, que sovint interpreten l’actitud dels TEA com a inadaptats, immadurs, o trastorn de comportament. O, senzillament, com que veuen que no passa res (la persona amb TEA no ho manifesta i aguanta estoicament la incomoditat/angoixa), els sembla que no passa res. La realitat però, és que estan atrapats entre els efectes físics reals en el cervell i les exigències del seu entorn. Tanmateix, intenten adaptar-se al seu entorn, per difícil que costi de veure i creure . Explicada la teoria, anem a la pràctica, que és un dels grans recursos que ofereix L’autisme explicat als...

Quan va sortir la notícia fa uns dies no vaig donar-hi gaire importància: «Moguda contra la presència del president dels bisbes a l’ofici de festa major de Vic. Les comparses es “planten” i faran un acció contra el polèmic arquebisbe de Valladolid». Vaig pensar que no era més que la típica rebecaria a la que ens tenen acostumats i no passaria d’aquí. El problema ha arribat avui mateix, quan «El Bisbat de Vic suspèn l’ofici de festa major arran de la polèmica amb el president dels bisbes». És un dia trist, molt trist. Deixeu-me dir per endavant que, com no podia ésser d’una altra manera, no comparteixo gens ni mica les idees de l’arquebisbe de Valladolid. Em sembla una persona non grata i segurament m’uniria a l’opinió dels mateixos que s’han plantat. No obstant això, no s’han de barrejar conceptes. Em considero un enamorat de Vic, de la seva història, catalanista (independentista —amb moltes ganes de deixar de ser-ho, però independentista), i profundament liberal: intento aplicar en t...

L’autisme explicat als no autistes proposa la idea que l’autisme té dues cares: l’oculta, la de les connexions neuronals, i la visible, la dels gestos corporals (entenem que fa referència a l’autisme clàssic). Quan la cara oculta té dificultats, és quan apareix la cara visible. I és per això que sovint l’autisme no resulta visible en certes persones amb autisme. I sí, la cosa va a més: el TEA se sol confondre a vegades amb un trastorn de comportament. Si això de per si ja és greu, hi hem de sumar que hi ha gent que cau en el parany, precisament, d’intentar fer desaparèixer la cara visible, és a dir, allò tan típic de mort el gos mort la ràbia. Doncs no... encara que s’intentin suprimir les manifestacions d’autisme, una persona neurodivergent sempre ho serà. A tall recordatori i rememorant aquella mestra que volia que un nen amb presumpte síndrome d’Asperger jugués amb altres nens i mirés a la cara del seu interlocutor, potser aconseguirà fer-ho, però si ho aconsegueix 1) no significar...