John Bux, rere la pista de l’home de goma

Sempre s’ha dit que els vigatans som gent tancada. Bé, l’adverbi de temps seria una mica imprecís. En realitat, el tret distintiu es va popularitzar arran de la novel·la de Miquel Llor Laura a la ciutat dels sants a partir de l’any 1931. És cert que aquella novel·la pseudofictícia va definir la societat vigatana d’una època concreta de manera força fidel. De ben segur, sense manca de raó. Malgrat això, el personatge que presentem seguidament, trenca totalment amb aquest estigma. I a banda d’aquest, també amb el que afirma que a Vic tot era seny i pràcticament només ha donat glòries de caire religiós. En aquest cas, parlem de John Bux —nom artístic—, un campió del món de balls excèntrics que va donar la volta al món de cabaret  a cabaret, triomfant arreu on anava, fins la capital per excel·lència de tot aquest món de varietats : París. Segurament, caldrà fer una mica d’esforç per avesar-nos al vocabulari emprat al món de l’espectacle, i més concretament al del cabaret: trobareu un glossari al final. De totes maneres, pel simple fet de ser un món tan diferent del de la resta de personatges que hem tractat en anteriors treballs, ja sedueix. Per anar fent boca, ens veiem obligats a compartir l’inici d’un article d’algú sota el pseudònim de Roger de Flor dedicat a ell: «Vich, la ciutat quieta, senyuda i pensarosa, no pot passar sense produir de tant en tant alguna celebritat mundial» .

En l’inici de la recerca de John Bux, partíem de la següent nota de Miquel dels Sants Salarich a Siluetes Vigatanes:

Famós artista ballarí vigatà. Utilitzant el [p]seudònim de «John Bux» des de 1928 actuà en els principals teatres i sales de varietats d’Europa gaudint d’una fama internacional pels seus mèrits. Demostració de que Josep Gudiol li dediqui varis articles a «Gazeta de Vich» sobre la seva personalitat (1931, n.3905 i 3906, 1932, n. 3985). En 1954, encara era un dels valors més positius de la Televisió nord[-]america[na]. Havia debutat a l’Olimpia de París.

Era fill de Vic nascut en la tenda de sabateria de la Plaça de Vich «Ca las Nieves», per l’any 1907 .

Atractiu i atraient...però francament difícil. Val a dir que la tasca realitzada és ingent, tot i que afortunadament, prou exitosa. Hem intentat buscar agulles en pallers sense ni tan sols tenir el convenciment que existia l’agulla. Sabem on i quan va néixer, i podem resseguir part de les seves passes mitjançant els anuncis dels seus espectacles i les aparicions als mitjans. Sovint, aquestes passes, aquestes traces, només les hem trobat per Catalunya, Espanya, França i Brasil, on hem descobert grans hemeroteques digitals. Mentiríem si diguéssim el mateix de la resta del món. Ignorem si és que són inexistents o hem naufragat a l’hora de trobar-les: personalment m’inclino cap al segon. Per fer-se’n una idea, cal dir que hem localitzat anuncis dels seus espectacles, cròniques i notícies d’ell, en més de dues mil dues-centes edicions de diaris d’arreu del món. Si bé la quantitat és enorme, val a dir que la majoria de les publicacions estan concentrades en pocs anys: trobem notícies d’ell en més o menys parèntesis entre el 1927 i 1946, i llavors ja hi ha un salt al 1950, moment a partir del qual la seva presència als mitjans va minvant. Dit d’altra manera, tot i aquesta considerable magnitud, tenim el convenciment que encara en falten. Aquí rau una de les grans dificultats: intentar traçar la vida, o millor dit carrera artística, d’una figura mundial a través d’hemeroteques. Malgrat això, val la pena conèixer la figura de John Bux. Us invito a immergir-se en l’apassionant món de les varietats i de l’espectacle en general. Intentarem tenir èxit en la tasca de reconstruir un trencaclosques de moltes peces en format d’anuncis, entrevistes i cròniques periodístiques, que per més inri sovint són contradictòries. Ens aventurarem a dreçar la carrera artística d’aquest vigatà atípic mitjançant la premsa: amb totes les vicissituds i credibilitat que la font comporta. És la manera que tenim per dur-ho a terme.

Des d'aquí el podeu comprar, compartir i previsualitzar.

No cal dir-ho però ho dic, si el compreu, si el llegiu i us agrada, qualifiqueu-lo bé. Sinó... també. I si voleu compartir la vida i obra d'aquest vigatà extraordinari, només cal que reenvieu l'enllaç d’aquesta pàgina. El boca orella és el tot. Espero i desitjo que el gaudiu.