Carles Costa i Muntadas

En algun punt de la setmana passada ho havíem deixat en el cicle de la vida. Quan el zigot es divideix i crea l’embrió, és quan es comença a dividir de manera frenètica i comença a formar dues capes de cèl·lules: l’externa (ectoderm), i l’interna (endoderm). Unes tres setmanes més tard de la concepció, una tercera capa de cèl·lules envaeix les dues capes anteriors i s’allotja entre ambdues, com el típic nen que es posa entremig dels seus pares al llit. Aquesta darrera capa serà la capa intermèdia (mesoderm). Això és crític i primordial, com tot el procés, però ja des d’aquest moment es determinen els futurs òrgans i teixits que tenim al cos. Així doncs, ja tenim l’embrió i les seves tres capes i, com deia, és la base d’absolutament tots els òrgans del cos. I si teniu una mica o molta imaginació, sabreu com es determina: és molt enginyós. L’ectoderm (capa exterior) produirà tot allò que fa referència a l’exterior o superfície del cos: pell, cabell, ungles, dents, fins i tot el cristal·l...

Parlant d’energia que introduíem l’altre dia, dintre la cèl·lula hi ha dues vies per generar-la: una de ràpida i una altra de lenta. Novament, trobem analogies potser més fàcils d’entendre en la vida comú. Pel que fa a la ràpida, vindria a ser l’energia nuclear per fissió (dividir). Pel cas de la cèl·lula, els enzims descomponen la glucosa de manera seriada en molècules cada vegada més petites (un procés anomenat glucòlisi), i és aquesta reacció la que produeix energia. Aquest procés no utilitza oxigen, i per aquest fet es denomina anaeròbic. El producte final de la generació d’energia per la via ràpida (dividir i sense oxigen) és una substància química anomenada trifosfat d’adenosina, ATP pels amics. Qualsevol activitat química o física que requereixi energia, per exemple la tracció d’un múscul, o la mateixa síntesi d’una proteïna, utilitza, o crema en l’argot biològic, ATP. Pel que fa a la via lenta el procés es desenvolupa a les mitocòndries . En aquest cas els productes finals de l...

Però d’on venen les nostres cèl·lules? Sense posar-se del tot d’acord la comunitat científica, sembla ser que fa dos mil milions d’anys l’evolució va donar un gran gir estrany i, diuen, inexplicable. Aparegué, aleshores, una cèl·lula que és l’ancestre comú de les cèl·lules humanes, vegetals, fúngiques, animals i de les amebes: quelcom semblant a la cèl·lula mare de les cèl·lules mare. Dit d’altra manera, en la nostra cosa més elemental, compartim una cèl·lula primigènia amb les amebes. Ja no és allò de compartir ADN amb un simi... sinó que tenim quelcom de comú amb les amebes. Aquesta cèl·lula eucariota moderna sembla ser que va sorgir dintre d’un arqueobacteri. Aquest és un terme nou per a molts, però per entendre-ho mínimament, direm que la vida només té dos dominis principals, les bactèries i els arqueobacteris. Doncs les cèl·lules eucariotes representen una branca relativament recent dels arqueobacteris. I, encara que sembli impossible, nosaltres som, possiblement, la vida nouvingu...

Seguint amb el que vàrem contar la setmana passada i lligat amb la reprogramació cel·lular, ens cal parlar de les cèl·lules mare pluripotents induïdes, en el seu acrònim, les cèl·lules iPS. Aquestes cèl·lules són aquelles que tenen la capacitat de reconvertir-se, literalment. O més que reconvertir-se, són llenços blancs per poder ser escrits i dibuixats, sense cap condició prèvia i amb total independència. Per entendre-ho millor, penseu en pizzes si voleu... Hi ha la hawaiana, la de tonyina, la de xoriço... un sense fi. Tanmateix, totes i cadascuna d’elles parteixen de la mateixa base de pizza (no siguem puristes amb els tipus de massa i farines!). Dit d’altra manera, són les cèl·lules 0, o aquelles cèl·lules de les quals en parteixen, o en poden partir, altres. S’hi està treballant.

Entre les moltes coses que m’interessen d’aprendre (no sé si aprendre és massa benèvol i ho hauria de deixar en interès) hi ha el com funciona el cos humà, una màquina pràcticament perfecte. Si ho penseu en detall, malgrat tot tingui una explicació, la vida és quasi un miracle, i el cos humà ho és encara més. Sense entrar en temes teològics o de fe, el que va crear el cos humà (crear i evolucionar), és un artistàs! Ja no dic que ha de tenir diversos graus en enginyeria... però bromes a part, realment és increïble apreciar, ja no només com funcionem, sinó també com no funcionem, o com causes porten conseqüències que vistes amb perspectiva tenen tota la lògica del món. Potser un dels objectius a la vida és conèixer-se una mica en aquest aspecte. Perseguint aquest interès em va arribar el títol d’un llibre: «La armonía de las células», de Siddhartha Mukherjee, professor de medicina a la Universitat de Columbia, i oncòleg en el seu hospital universitari. D’entrada pot semblar un llibre que...