Carles Costa i Muntadas

No és la primera vegada que parlo de Corea del Nord . Hom sap que és un dels països més hermètics del món i que està governat sota les directrius dictatorials de la nissaga Kim: actualment qui ho fa amb mà de ferro és Kim Jong Un. No obstant això, després de llegir un parell de llibres —ja fa mesos—, m’animo a compartir més realitats d’aquell país. Dic realitats amb el benentès que les experiències de dos exiliats, podríem dir, d’aquell país, malgrat no es puguin confirmar, mereixen la nostra total i absoluta confiança. Per fer memòria, primer contextualitzarem una mica la situació, i llavors ens centrarem amb els testimonis de Sungju Lee i Yeonmi Park. Em va colpir de tal manera l’experiència dels dos, que no puc no compartir-ho per fer-nos adonar del que arriba a patir la gent, i de la maldat que hi arriba a haver. Començant pel principi, contextualitzem. O fem memòria si veniu de les entrades referents a Corea del Nord . Durant anys, diverses dinasties i reis van governar la penínsu...

Entre sèrie i sèrie faig un parèntesis per presentar-vos un nou llibre sobre vigatanes que he escrit i publicat recentment: Victòries . La casualitat ha volgut que aquesta sigui l'entrada número set-cents del meu bloc . Penso que no és poca cosa. Si les compteu veureu que encara en falten unes quantes, però el cert és que ja en tinc fetes unes quantes que s'aniran publicant a partir de la setmana que ve. Però, el protagonista d'avui és aquest nou llibre. I, deia, que és un bon número per dedicar-lo a un nou treball. Així doncs, en el meu afany i voluntat per difondre cultura i història de Vic, em plau anunciar-vos que recentment he publicant un nou llibre: VICtòries (ISBN 978-84-09-66830-4). Tot i que la gran majoria dels personatges dels que se n’ha escrit la seva història són homes, en cap cas significa que no hi hagués dones extraordinàries. Ans al contrari. L’única diferència entre ells i elles és que dels primers algú n’escrivia la seva vida, i de les segones difícilm...

Un altre dels òrgans fascinants i del qual en coneixem relativament poca cosa és el cervell. Més enllà del seu funcionament, permeteu-me parlar d’un tema ètic, quasi filosòfic, que és l’estimulació cerebral. No en parlo jo... sinó el llibre. Crec que no diré res nou si afirmo que som el que som perquè al cervell hi ha una sèrie d’impulsos elèctrics mitjançant les neurones. Algun dia potser us explico la meva idea sobre la manipulació d’emocions i sentits, que està a la cantonada del carrer. Però avui no és el dia. De la mateixa manera que ja existeix l'enginyeria cel·lular (també parlàvem d' enginyeria cel·lular aquí ), també ja s’està tractant a una sèrie de trastorns neuropsiquiàtrics i neurològics mitjançant l’estimulació cerebral. Alguns d’aquestes poden ser el trastorn obsessiu compulsiu (TOC) i les addiccions, entre altres. La pregunta que es fa l’autor del llibre és si aquesta estimulació derivarà cap a un nou tipus de medicina. I és on resideix el tema ètic i quasi fil...

Avui sí, parlem de l’òrgan que dura tota la vida, el cor, d’aquesta màquina tan perfecte, tan precisa; almenys en la majoria de vegades i venint de sèrie. Van descobrir el seu funcionament fruit de l’observació. En comprimir l’artèria aorta, el cor s’inflava tot omplint-se de sang. En comprimir les venes principals, el cor es buidava. Així doncs, i com vàrem anotar la setmana passada, l’aorta havia de transportar necessàriament la sang fora del cor, i les venes havien de portar-li. Un dels detalls més importants és que examinant la paret que separa els cantons esquerre i dret del cor, es va veure que era massa gruixuda i no hi havia porus. Així doncs, la sang de la banda dreta devia viatjar als pulmons abans de tornar a entrar al cor per la banda esquerra. A banda, al veure que el cor batia, van arribar a la conclusió que el cor era la bomba que enviava la sang a través de tot el cos. Eureka!