Carles Costa i Muntadas

En l’anterior epíleg ho havíem deixat en que no tenia clar si la primera visita al psiquiatre seria també l’última. Això, setmanes després d’escriure aquella entrada, continua igual. Tanmateix, sí que hi va haver una segona part en el cas del diagnòstic. Finalment, vaig trobar les paraules adients per escriure a la metgessa. Tenia diferents fronts oberts i vaig aprofitar l’avinentesa per tractar-los tots. M’emplaçava a una trucada per explicar-m’ho.  Pel cas que ens ocupa, aleshores no hi havia cap informe del facultatiu penjat en línia. I, de la mateixa manera que si no hi ha cos, no hi ha delicte, si no hi ha informe, no hi ha diagnòstic. Almenys, així ho entenia. Em va fer veure que estava en el meu dret de demanar-lo i així ho vàrem acordar.

Vàrem deixar fa unes setmanes, mesos, aquell recull d’entrades sobre les meves incursions al món del TEA-Asperger . Estic content perquè cadascuna de les entrades va tenir més visualitzacions que la majoria que hi ha al bloc. Crec poder afirmar que va tenir cert interès, i és de celebrar. Tanmateix, ho vàrem deixar amb la incògnita del desenllaç: més que tot perquè en el moment de publicar les darreres entrades, encara no el sabíem, no pas per mantenir la incògnita a mode de suspens serial (de sèrie televisiva). En el moment d’escriure aquestes línies, en tenim un primer. La gent pot pensar que de desenllaç només n’hi ha un, però no és necessàriament el cas: pot ser-ho, naturalment. M’explico de seguida. El primer desenllaç va ser el passat quatre de novembre. Tenia visita al psiquiatre. La història, com us havia contat, va començar molts mesos abans, i sembla que la petició es va perdre pel camí. Malgrat tot, el fet de tornar a insistir va desembocar, amb poc temps, en una cita al pro...