Carles Costa i Muntadas

Tornada a l’escola, com cada any. Després de més de dos mesos de teòriques vacances, cal tornar a posar el xip. A diferència d’altres anys, no puc pas dir que no tinc ganes de tornar-hi... si bé tampoc em moro per fer-ho. Segurament no se’m fa tan feixuc com en altres anys, però tornar a l’escola sempre fa una mica de mandra. Aquest any hem sortit de la nació. Hem estat per Sòria, Astúries i Cantàbria. Pensareu que hi hem estat molts dies però el cert és que no.... Primer, i potser únic consell, si heu d’anar lluny de vacances, tant que us suposi un dia d’anada i un altre de tornada, preveieu passar diversos dies al destí perquè sinó... el viatge val la pena, però sap greu haver de tornar de seguida.

Tot amb tot, i com a annex o curiositat del recull d'entrades sobre el cafè, pels cafeters però no tan siberites, permeteu-me tan sols enumerar els cafès que podem demanar a un bar o restaurant. Expresso: és el que podem entendre per cafè, i el volum de la tassa és d’entre vint-i-cinc i trenta ml. Expresso doble: són dos expressos. Sembla obvi, però no ho és, perquè a molts bars o cafeteries ho confonen amb un expresso amb el doble d’aigua, i no és això... un expresso doble és la suma de dos cafès, i no la suma dels grams necessaris per a un cafè expresso amb el doble d’aigua. Ristretto: la molta és més fina que en l’expresso i amb menys aigua: és molt més concentrat i quan és just un dit de cafè. Lungo: popularitzat com a cafè llarg, però és el que generalment fan com a cafè doble. I tampoc. En aquest cas sí, és un expresso amb el doble d’aigua. Tanmateix, tota l’aigua que va a parar a la tassa ha passat/infusionat prèviament amb el cafè. Cafè americà. A diferència de l’anterior, ...

I si fem el cafè? No ens aturarem en explicar com fer-lo en cada cas, però sí que val la pena mencionar diferents maneres de fer el cafè. En primer lloc, el clàssic expresso: diria que és el 99.99% del cafè que podem trobar als bars i a les cafeteries. És el típic de la màquina. A partir d’aquí, ja hi ha les versions més romàntiques, podríem dir. I recordeu que cada mètode d’extracció, de fer el cafè, tindrà el seu grau de molta, torrat... El primer mètode és l’Aeropress. Perquè us en feu la idea, és una xeringa gran amb un filtre. Es posa el gra molt a dintre, si tira aigua calenta, i llavors es fa baixar un èmbol que fa passar l’aigua pel filtre. Particularment, tinc ganes de jugar-hi. Llavors tenim la de degoteig. És la que actualment utilitzo jo. Si bé fins fa un temps utilitzava una cafetera a l’estil Chemex (un tipus de gerra/cafetera de cafè), després de l’emoció viscuda al Miramar va fer que em comprés una V60.

Ens havíem quedat en l’etapa del torrat del cafè. Havent passat tots aquests processos, és quan el comprem, i és quan si no anem amb compte, tot el que s’ha fet fins aquest moment perd tot el sentit. Una vegada comprat, és el moment de conservar-lo en unes condicions adients. En principi ja ens el venen amb un bon envasat. En primer lloc tenim la temperatura. Teòricament, caldria conservar-lo en un ambient relativament fresc, d’uns quinze graus. Naturalment, hi ha matisos. Quan més transformat estigui el cafè, és a dir, torrat, més s’oxidarà: si bé essent verd pot mantenir-se fins a un any, un cop torrat el temps de conservació òptim baixa a un mes. Ja no parlem de si el cafè fins i tot l’hem molt (o comprat molt), que amb un quart d’hora ja pot perdre bastant. Pel que fa al recipient, caldria conservar-lo en un envàs amb una vàlvula unidireccional, és a dir, que només sigui de sortida d’aire. I, quan dic aire, en realitat vull dir diòxid de carboni, que és el que allibera el torrat. É...