Carles Costa i Muntadas

I si fem el cafè? No ens aturarem en explicar com fer-lo en cada cas, però sí que val la pena mencionar diferents maneres de fer el cafè. En primer lloc, el clàssic expresso: diria que és el 99.99% del cafè que podem trobar als bars i a les cafeteries. És el típic de la màquina. A partir d’aquí, ja hi ha les versions més romàntiques, podríem dir. I recordeu que cada mètode d’extracció, de fer el cafè, tindrà el seu grau de molta, torrat... El primer mètode és l’Aeropress. Perquè us en feu la idea, és una xeringa gran amb un filtre. Es posa el gra molt a dintre, si tira aigua calenta, i llavors es fa baixar un èmbol que fa passar l’aigua pel filtre. Particularment, tinc ganes de jugar-hi. Llavors tenim la de degoteig. És la que actualment utilitzo jo. Si bé fins fa un temps utilitzava una cafetera a l’estil Chemex (un tipus de gerra/cafetera de cafè), després de l’emoció viscuda al Miramar va fer que em comprés una V60.

Ens havíem quedat en l’etapa del torrat del cafè. Havent passat tots aquests processos, és quan el comprem, i és quan si no anem amb compte, tot el que s’ha fet fins aquest moment perd tot el sentit. Una vegada comprat, és el moment de conservar-lo en unes condicions adients. En principi ja ens el venen amb un bon envasat. En primer lloc tenim la temperatura. Teòricament, caldria conservar-lo en un ambient relativament fresc, d’uns quinze graus. Naturalment, hi ha matisos. Quan més transformat estigui el cafè, és a dir, torrat, més s’oxidarà: si bé essent verd pot mantenir-se fins a un any, un cop torrat el temps de conservació òptim baixa a un mes. Ja no parlem de si el cafè fins i tot l’hem molt (o comprat molt), que amb un quart d’hora ja pot perdre bastant. Pel que fa al recipient, caldria conservar-lo en un envàs amb una vàlvula unidireccional, és a dir, que només sigui de sortida d’aire. I, quan dic aire, en realitat vull dir diòxid de carboni, que és el que allibera el torrat. É