Concert per la llibertat

Fer valoracions de coses passades, potser pot se interpretat com fer trampes però, sigui dit per endavant que, per la causa independentista, des d’un primer moment no em va semblar bé el Concert per la llibertat. El concert, com tothom sap, es va celebrar el dissabte el vespre al Camp Nou. Fins aquí cap novetat. Sense entrar en desqualificacions com han fet d’altres, permeteu-me reflexionar-hi una mica i sobretot, argumentar les meves reflexions. Tanmateix, sóc conscient que puc caure en el parany de ser titllat de pessimista -cosa habitual- o derrotista. Com sempre dic, fets. I, els fets, per si sols no són bons ni dolents; són fets. D’altra banda, també us demano un esforç com el que he fet jo; aquest no és cap altre que posar-vos en la pell d’un indecís.

En primer lloc, permeteu-me dir-vos que molts em van dir que m’equivocava quan no vaig votar a favor de la constitució europea. També em van dir que m’equivocava con em vaig posicionar totalment en contra de l’estatut(et); “ets un radical” -em deien. Segurament però, basat en fets i amb arguments racionals. També em deien que allò de la martingala fiscal era important i que calia donar-hi suport. Suport de què? Sempre vaig defensar -i pel que sembla no anava massa errat- que anar a favor del pacte fiscal era anar just en la direcció contrària que la independència. La darrera vegada que m’he equivocat, ha sigut donant suport a ERC a les passades eleccions. Mig amb broma i amb ironia, sempre dic que algun dia sí que m’equivocaré; potser ara és l’ocasió i així ho desitjo. El concert del Camp Nou, fou un error.

Bé, depèn de com es miri. De la mateixa manera que Reagrupament havia fracassat en els seus objectius el 2010 en funció del que la gent entengués pel què eren els seus objectius (sigui dit de passada que vaig ser dels pocs -per no dir l’únic- que si l’objectiu era l’independentisme, havíem tingut un gran èxit), el d’aquest cap de setmana també és un fracàs o no segons com es miri. Si l’objectiu era reunir-se una colla de compatriotes per donar-se suport moralment i sentir-se tots sota un mateix paraigües sentimental, perfecte. Però, pel que tenia entès, aquest no era l’objectiu, sinó que l’objectiu de tot plegat -m’agradaria creure a aquestes altures- és fer créixer l’independentisme.

Així, doncs, aquí ve l’esforç. Preneu-vos-ho com a un indecís, com un Garcia. En primer lloc, al Camp Nou, pràcticament, tot artistes catalans; els únics que van estar a punt de venir -més tard faré esment a Ramoncín- foren Pedro Guerra i Maite Martin (?). Jo, essent Garcia i estant indecís, veient tot el procés amb molt de respecte i des de la llunyania, me n’aniré a un concert on tot són artistes independentistes i de cultura pro-catalana? Jo, crec que no; vaja, no m'hi sentiria ni tan sols convidat. De fet, no crec que hi anessin massa indecisos a veure el senyor Llach i companyia. Així doncs, qui va anar al Camp Nou? Doncs tots els convençuts (alguns; jo estic convençut i no hi vaig anar). Van fer mal a algú? Home, mal, mal...

Tornem al indecisos. Jo, que sóc un Garcia i he après que la independència no s’ha de barrejar amb patriotisme i sentimentalisme, ara em diuen que vagi a un concert -per la llibertat- on només hi ha artistes pro-catalans. Dit d’altra manera, bona part de la bona feina que s’havia fet per separar economia i independentisme de patriotisme, tirada per terra. Així doncs, tots els indecisos no hi van anar. Ens convé? Crec que no.

Però, tot i així, encara n’hi va haver algun que s’ho va mirar per la televisió. I què va veure? Va veure com xiulaven a un cantant -em pot agradar més o menys- pel fet de parlar en castellà. Això sí que és constrictiu! Ep! concert per la llibertat... Però també va veure com tenien parlaments antisemites i donaven lliçons de com s’havien de fer les coses. Concert per la llibertat. No només això, sinó que, com és tònica general, tot plegat es va sentir el clàssic “boti, boti, boti, espanyol el qui no voti”; entenc que era ‘boti’ i no ‘voti’... Perquè si als que se senten espanyols també els excloem de votar... Concert per la llibertat però, els Garcia que havien començat entendre que no s’ha de barrejar patriotisme amb independència, s’ho devien començar a mirar malament...

Així doncs, per què va servir tot això del Camp Nou. Descarregada d’adrenalina i per demostrar que -innocentment i amb tota la bona fe del món- hi ha un catalanisme excloent, mal educat i feixista que no m’interessa i m’avergonyeix. I sort que es deia per la llibertat! però tot de cara a la pàtria catalana i manca de respecta per la resta (més concretament a la pàtria espanyola). Hi algun més convençut d’ençà de dissabte? Diria que no. Hi ha algú que estant indecís i veient tot això, hagi pensat que això no va amb ell... No ho sé però, el que està clar és que tothom ha de participar en aquest procés i tothom hi és benvingut. Sempre he dit que no vull que m’imposin una pertinença nacional i vull que em respectin la meva llengua, sentiments i cultura; i com que així ho sento, també sento que no sóc -som- ningú per exigir-ho a la resta. No s’ha de confondre patriotisme amb independentisme, carai! I, sobretot, humilitat i generositat com un dia ja ens va il·lustrar el doctor Cardús.

No sé si els independentistes, més concretament els 90.000 del Camp Nou, en són conscients... Si la resposta és no, és preocupant però, més preocupant em sembla Òmnium i l’ANC que són els que ho han organitzat. Animo a ambdues formacions a fer un concert al camp de l’Espanyol que es digui per exemple... "Concierto para la toma de conciencia libre", on hi hagi artistes com Estopa (ja han dit que votarien que no), Love Of Lesbian o qualsevol grup/artista que canti en castellà i que vulgui la independència o realment estigui per la democràcia. Si més no, potser atraurien indecisos i els convencerien.

Aquesta és la línia que s’ha de seguir. A la recerca dels indecisos que poden decantar la balança i fer-los partícips tot explicant-los tot plegat des d’un punt de vista econòmic, social, constructiu i generós. Com vaig escriure un dia, la independència, no és l’objectiu, sinó el benestar de tots. Això sí que ho té ben après el CCN que just fa uns dies ha penjat un vídeo, precisament, per convèncer als no convençuts. Garcies castellanoparlants que desitgen, com tu i com jo, viure millor que ara i sense haver de renunciar als seus sentiments; tant legitimis i respectables com els teus i els meus. Aquí teniu el vídeo: