La mort

No és que en vulgui parlar des d’un punt de vista filosòfic… Podria començar l’entrada dient que la mort forma part de la vida, o que hi ha vida més enllà de la mort… O fins i tot dir que no està demostrat que em mori com afirma el Punset; una altra molt bona reflexió del Punset és que hi ha vida abans de la mort. No va de res d’això. Tanmateix, quedin apuntades algunes de les frases referents a la mort que vaig escriure en algun dia no recordo ni quan però, fa molt temps:

• Fins que no morin els teus coneguts no hauràs mort del tot.
• La mort no guanya cap batalla, però si la guerra.
• La mort: una vida diferent.
• Morir; serà l’última cosa que faràs en aquesta vida; pel demés no corres perill.
• Més val morir estimat que seguir vivint i espatllar un bon record.
• Morir? No pateixis, no te efectes secundaris.
• I ara em trobeu a faltar, ingenus?! Ja fa temps que he mort!
• La ignorància mata l’esperit de les persones, les mans només el físic.
• Viu tant com puguis i procura morir jove.

Per tant, les reflexions clàssiques ja les vaig fer fa temps. La d’avui va per una altra banda. I és que fa uns dies ens va deixar la meva àvia. Per qüestions d’edat i familiars, mai m’havia tocat ser tan partícip d’aquest moment. És a dir, rebre una trucada de matinada, anar cap a l’hospital i esperar que traspassi, no ho havia ni ho havia hagut de fer mai. Sempre hi ha una primera vegada. I aquí és on em van venir les noves reflexions.

La primera, és aquesta estranya sensació d’estar esperant per un desenllaç que saps com acaba i també saps que no acaba bé. És a dir, si partim de la premissa que no hi ha marxa enrere i que l’agonia és llarga (inclosa la insistència per part dels metges i infermeres que la persona no pateix gens)... ja m’enteneu. Però, d’alguna manera, qualsevol cosa que acabi amb la pèrdua d’un ésser estimat no està mai bé.

La segona reflexió, és aquesta curiosa cultura que tenim els occidentals -i imagino que d’altres- d’exposar els morts. Francament, una mica flipant. És complicat d’explicar; tampoc m’havia trobat mai en la circumstància… Per si us serveix d’alguna cosa, si heu vist una persona patint en vida, si teniu l’ocasió de veure-la sense, feu-ho. Si la darrera imatge que teniu d’una persona són les darreres hores de vida, quan el cos perd color, quan la cara perd el somriure… Aprofiteu l’ocasió de veure una bella dorment. Sona dur i fred però, és així; si més no en el meu cas.

Perquè la mort, tornant una mica al principi, és també el que vulguem que sigui. Fa temps escrivia que “fins que no morin els teus coneguts no hauràs mort del tot”. I ara encara em reafirmo més. És a dir, quan una persona ens abandona, ens abandona el seu cos però no pas tota el que l’acompanyava. No estic tractant de posar-me religiós ni en qüestions de fe… sinó que és un fet. La mort és una cosa natural i sabem que el sol fet de néixer la comporta. L’actitud que mostrem davant d’aquest fet és cosa nostra. Per part meva, sé que no veuré mai més a la meva àvia però, sé que tindré sempre que vulgui els seu record en general i el del seu somriure en particular, les seves experiències, els seus consells i les seves lliçons. Si sabem valorar això -i ho faig- la cosa canvia molt. Se n’ha anat però, d’alguna manera, seguirà viva mentre jo vulgui.

Sovint mesurem la vida per la quantitat.

I, certament, no s’ha de desmerèixer.

Però, tan o més importants ho són la intensitat, la qualitat i l’actitud.

L’àvia ens abandona amb 90 anys. Quantitat

Ha pogut gaudir dels germans, fills, néts, besnéts i d’altres familiars;

com nosaltres ho hem pogut fer d’ella i amb ella.

Han estat dècades de vitalitat,

quinquennis d’alegria i fortalesa,

anys d’intensitat i de gran joia,

instants d’actitud quedant esculpits de forma permanent;

tots plegats impossibles resumir-los en quatre línies.

Intensitat, qualitat, i actitud.

La gent abandonem la terra però, hi deixem petjades que poden ser seguides pels que fem camí.

La teva és una gran pèrdua però, amb el temps sabrem apreciar i seguir les petjades que ens regales.

Intentarem afrontar la vida, i els seus obstacles, amb la mateixa intensitat, qualitat i actitud.

Aquest és el teu regal.

Esperem que, seguint-te, algú pugui dir algun dia quelcom semblant de nosaltres.

Àvia, descansa en pau.

I perquè et recordem:

Amb la que el paó estén les plomes.

L'alegria.

Amb la que les abelles pol·linitzen.

La dolçor.

Amb la que empeny les veles dels vaixells.

La força.

Tres amigues que sempre t'han acompanyat.

Que no deixin d'acompanyar-nos.